Hi havia una vegada 3 nenes: una morena, una pèl-roja i una castanya.
Hi havia una vegada 3 dones: una forta, una forta i una forta.
Les tres nenes van de camí a la cabana d’en Dragan. Una caseta que et trobes de pas si vas a visitar el salt d’aigua d’Skakavac, prop de Sarajevo. Toquen l’ukelele, canten, fumen espècies que fan molt bona olor i una d’elles els ensenya la tornada d’una cançó de la seva terra: Per la muntanya ressonen les notes de “En la que el Bernat se’t troba” dels Manel.
Tres nenes/dones caminant, i en el camí i les pujades deixen anar el que els oprimeix l’esperit. Són nenes que canten, salten, fan l’estúpid, riuen, destrossen paraigües ja destrossats, fan pactes i pensen en crear ONG’s. Tot en un matí.
Sospiten que cadascuna està creixent per dintre i saben que entre elles s’ajuden.
Tres nenes que quan baixin la muntanya potser ja seran dones, observant com s’apropen a Sarajevo, la ciutat que les ha adoptat, encara que cap d’elles és d’aquí. Turca, croata i catalana. Busquen la vida que ja viuen mentre caminen despreocupades i, diria que, felices. Perquè així és com suposen que es fa: caminant.
Hi havia una vegada 3 nenes: una morena, una pèl-roja i una castanya.
Hi havia una vegada 3 dones: una forta, una forta i una forta.
Presentem els fets: Milers de persones es manisfesten davant l’edifici del govern de la Federació de Bòsnia i Hercegovina demanant que no prosperi l’aprovació de la nova llei laboral que s’està votant en aquell moment. La llei s’aprova.
Presentem els motius: Bòsnia i Herzegovina (BiH) vol rebre més suport econòmic del Fons Monetari Internacional (FMI) i, la condició per rebre aquest suport és l’aprovació de la nova llei laboral per part de les dues entitats del país: la Federació de Bòsnia i Herzegovina i la República Srpska, juntament amb l’acceptació d’un paquet de mesures acordat amb la Unió Europea.
Les alegacions: els polítics diuen que la llei és bona i necessària, els treballadors que retalla més drets i dóna més poder als empresaris.
Pregunto a la gent del carrer i un estudiant de Ciències Polítiques em diu que, al cap i a la fi, la cosa tampoc canviarà tant després de l’aprovació ja que “molta gent ocupa llocs de treball on no es compleixen les lleis, per tant, que la llei empitjori no canviarà la seva situació que seguirà sense estar controlada ni atesa”.
La manifestació ha estat organitzada per sindicats i pactada amb el govern acordant que seria pacífica i així ha estat, tant pacífica, que a l’acabar els policíes i alguns manifestants s’han donat la mà i somrigut amb un “que vagi bé el dia”. Mentrestant, els treballadors d’un hotel del costat i altres manifestants han ajudat a netejar el carrer del rastre d’ampolles, llaunes i gots que ha deixat el dia d’avui.
I demà què passarà? s’ha convocat una altra concentració en el mateix punt a les 2h de la tarda. El febrer de l’any passat imatges de contenidors cremant-se a Sarajevo per manifestants cansats de la situació laboral van arribar a casa nostra, tenien morbo, recordaven l’únic pel que en els darrers 20 anys es parla de Bòsnia i Herzegovina: la guerra. Però ara resulta que s’han manifestat pacíficament, reclamant drets davant d’una situació laboral que, deixant de banda la nova llei, ja és penosa, a qui interessa? Això no té morbo… Potser hauran de fer alguna cosa més que netejar el carrer després de protestar, si els acaba guanyant la desesperació de sospitar que l’ajuda econòmica promesa a canvi d’aquesta nova llei laboral no anirà més lluny de les mans d’alguns.
La història es torna a repetir en un altre país més similar al nostre tarannà del que ens podem imaginar. Així com existeix el “noi coneix noia” típic de les pel·lícules i noveles, resulta que també existeix el “polítics aproven lleis recomanades per organitzacions poderoses i el poble es queda descontent” de la vida real.
