Waltzing

Contes i Realitats. Parlo de persones, vides i pensaments. Cambrils, Costa Daurada, estiu del 81. Mira, remena, llegeix i #TornaSiEnVolsMes

[annafargasfabra]

Arribarà el dia

Arribarà el dia que hi haurà més homes al nostre costat manifestant-se pels carrers de Sarajevo, que no pas comprant roses en la multitud de paradetes que ens vam trobar pel camí. Gràcies per la rosa, però prefereixo que caminis al meu costat.

Arribarà el dia que l’home que em treia 3 caps d’alt i 4 d’ample es retirarà amb un càlid pas enrere per deixar-me espai quan passi pel seu costat, acompanyada de les meves companyes, el 8 de Març pels carrers de Sarajevo. Aquest any no es va moure ni un mil·límetre. Vam topar. Em va mirar ofès, incrèdul que aquella tap de bassa no hagués desviat les seves coordenades per reverenciar la seva presència. Em va mirar buscant raons per molestar-se. El vaig mirar. Li vaig somriure. Es va quedar palplantat, com un estaquirot. Es va quedar palplantat, sense raons.

Arribarà el dia que les mirades condescedents de les persones que es creuaven amb la minimanifestació. Perquè va ser petita, no s’ha d’amagar. Va ser petita i no és una derrota, és una senyal que s’ha de continuar. Arribarà el dia que les mirades que semblaven dir “ai que mones les nenes estan fent entremeliadures. Deixem que es distreguin una mica…”, es convertiran en mirades de comprensió. D’empatía i de certesa. D’obertura de mires. De dones que descobreixen la seva pròpia situació i desperten dels somnífers que havien inoculat en el seu entorn malo po malo, poc a poquet i sense adonar-se’n. D’homes que entenen que també és la seva lluita.

Arribarà el dia que la classe política caminarà al costat d’aquesta quarentena de manifestants que es van reunir el 8 de Març a Sarajevo. Perquè entendran que aconseguir i preservar la igualtat de drets, oportunitats i qualitat de vida de totes les persones que viuen en comunitat, és essencial per progressar com a societat.

Arribarà el dia que la nena, que va sortir disparada d’una cafeteria per observar encuriosida el que estaven fent aquell grup de persones amb pancartes plenes de colors, es farà gran. Depèn de tots i d’ella que aquell dia:

Camini envoltada d’una multitud reclamant una situació justa per totes les dones del món.

Miri amb condescendència el grupet de manifestants, mentre evita girar per aquell carreró que sempre li fa respecte creuar (mou-te en grup i per zones iluminades) i es pregunti quins bombons li haurà comprat la seva parella per celebrar que avui és el Dia de la Dona.

Passegi pel carrer com qualsevol altre dia, perquè el 8 de març serà igual que el seu predecessor, el 7 de març, i que el seu successor, el 9 de març. Res a celebrar en especial i tot a celebrar en general. Perquè haurà arribat el dia.

Arribarà la nit en què no s’organitzaran “ladies night” als pubs de Sarajevo en honor al Dia de la Dona, amb reclams d’homes vestits només amb una corbata de llacet.

Arribarà la tarda en que no escriuré sobre el Dia de la Dona un mes després, per recordar que la lluita és tot l’any, que l’hem de fer entre totes les persones, que queda molt per fer, molt per guanyar, molt per aprendre i molt per créixer i gaudir en aquesta digievolució.

Segurament aquella tarda estaré fent un cafè amb una amiga. O tornant a casa (lliure, sense por de no arribar perquè un desgraciat ha decidit matar-me o violar-me) amb ganes d’abraçar les meves (potser) criatures i la meva parella. O aniré amb bastó i sospiraré satisfeta, amb alleujament, tot mirant per la finestra com els rajos de llum juguen amb les branques dels arbres. O, des de no sé ben bé on, en forma d’aire, fum o cendres ballaré feliç sabent que ha arribat el dia. 

Perquè el que és segur és que: arribarà el dia que irradiarem llibertat. 

[annafargasfabra]

Sarajevo Holiday Market - Photos by Anna FargasFabra

Cliqueu el títol si voleu: Una nena esforçant-se per aprendre a jugar a hoquei sobre gel. Decoració de Nadal amb un minaret de fons. Algunes atraccions de fira i llaminadures. Tot amanit amb un càlid cel groguenc i canalla empoderada passant-ho bé...

[annafargasfabra]

Digievolució d’una masclista normal i corrent

Foto: Miro Pešikan

“Sembles una puta amb aquestes botes”. Comentari, sense cap ànim d’ofendre, que un company de la colla em va dedicar davant d’altres amics quan tenia uns 17 anys i em començava a “arriscar” vestint-me com volia. Aquella tarda vestia una faldilla de quadres i unes botes que m’han durat fins l’any passat (ja no fan sabates com les d’abans). 

Crec recordar que, controlant l’escalfor que em pujava per les galtes i el cor bategant més ràpid del normal, vaig contestar: “A mi m’agrada com vaig”. Em sentia avergonyida i indignada però, al mateix temps, ho vaig acceptar. Era només “un comentari innocent”. Tot i que mai em vaig tornar a posar aquelles botes amb una faldilla cenyida per sobre del genoll.

Resulta que als meus amics els agradava recordar sempre que podien que els meus pits eren una mica més voluptuosos del normal. Amb els anys m’he adonat que són la mar de normalets, però en aquell temps em va provocar una percepció deformada del meu cos. La meva pitrera era desproporcionada i calia amagar-la i dissimular-la. Si algun dia intentava contestar se’m titllava d’exagerada i de no saber entomar bromes. Per tant, al mateix temps que el to dels seus comentaris senyalava que m’havia de sentir culpable i avergonyida per tenir aquells pits estupendus, també havia d’estar orgullosa perquè els eren agradables a la seva vista. En resum: el problema era meu per no saber-m’ho tirar a l’esquena.

Amb 35 anys començo a entendre perquè mai he volgut vestir roba considerada “sexy”. No perquè no m’agradés. Sinó perquè havia interioritzat que si vestia així seria jujtada.

Podria continuar enumerant anècdotes… amb determinats companys de feina, amb algunes parelles, al carrer, a la televisió, contactes físics que no havia demanat, opinions d’altres dones… que per separat no són res, però tots junts,  són l’arma de destrucció massiva més eficaç per disminuir la seguretat en tu mateixa, les teves capacitats, el teu criteri, el teu valor i la teva forma de ser. No m’estic posant dramàtica, és el que és. Així he viscut, com moltes d’altres i així m’he fet gran. I estic satisfeta de qui sóc i de com visc.

Com puc estar satisfeta?

Doncs perquè miro enrere i el meu confós sentit de igualtat de quan era una nena em sembla entranyable: “jo vull fer la mili perquè no és just que només hagin de patir els homes” (aix Anneta, no seria més encertat que ningú fes la mili i així tothom s’estalvia el patiment?)

Perquè miro la meva adolescència i edat adulta i sento ràbia per haver assumit situacions injustes i, a vegades, degradants, com a normals. D’haver caigut en el joc d’esforçar-me el doble que un home per ser acceptada en un simulacre de igualtat. Llavors entenia que havíem de ser iguals i això significava ser capaç de fer el mateix que feia un home, sense tenir-me en compte a mi mateixa. Més endavant em vaig fer fan de la paraula EQUITAT.

Perquè estic orgullosa de l’adolescent i adulta a qui li bullia la sang per les situacions que li grinyolaven de la societat, encara que desconeixia la llavor del problema. I que, tot i ser considerada pejorativament com a “feminista” (sinònim de histèrica que perd qualsevol oportunitat de semblar raonable per haver tret el tema de la desigualtat entre gèneres) era INcapaç de donar-se per vençuda.

Perquè em sento satisfeta d’haver decidit (És això, senyores i senyors: una DECISIÓ) incorporar en el meu dia a dia, la lluita per conscienciar i millorar la situació de les dones. Cansa molt, i sovint preferiria fer la vista grossa, però es poden fer passos de gegant “mantenint neta la teva rajola” que va dir el Carles Francino al programa “Fora de Sèrie” de TV3.

8 de març de 2017

Sé que queda molt per fer. Però també sé que el mateix amic que em va fer aquell comentari als 17 anys, ara no me’l faria. Ja sigui perquè ell mateix s’adonaria que només fa que reflectir el que la meva vestimenta provoca en els seus genitals o perquè la societat l’obligaria a tenir un comportament políticament correcte. I, sigui per la raó que sigui, és un pas de gegant.

I m’encanta, fascina i sorprèn veure com alguns homes es relacionen amb les dones d’igual a igual en totes les situacions existents. Els hi surt de dintre. O bé perquè han estat educats així o perquè ho han incorporat amb els anys. El dia que no em sorprengui aquest comportament, que l’assumeixi com a normal, que no el senti com una glopada d’escalfor en el meu cos, aquell dia m’encantarà encara més.

No és un tractar d’igual a igual perquè toca, perquè és políticament correcte, és un tractar d’igual de forma obvia, fluïda, natural. D’una manera que a vegades ni jo mateixa sé fer. I és que encara em queda molt per digievolucionar.

[annafargasfabra]

Per què Sarajevo?

“A vegades les històries de la gent no m’importen una merda. Com qui veu les notícies després de sopar i una veueta li diu: Això t’hauria d’interessar”

Més o menys així començava el monòleg que vaig preparar per superar els crèdits universitaris de l’assignatura de Comunicació no Verbal. En deixar anar la primera frase es van escoltar riures tímids entre el públic de la Sala Trono de Tarragona. La meva mirada era seriosa i enfocada en la primera fila. Vaig continuar: “Miguel Gil Moreno de Mora, advocat i reporter de guerra”. Silenci, ja havia quedat clar que aquell no formava part de la desena de monòlegs d’humor que escoltarien durant la tarda.

“Per què Sarajevo?” La pregunta que he respost, puc assegurar que, centenars de vegades des que fa gairebé dos anys vaig decidir venir uns 6 mesos (aquesta era la idea) a la ciutat des d’on estic escrivint ara mateix. “Perquè és barat, si he de viure un temps només dels estalvis…” La meva resposta per evitar entrar en motivacions privades.

Per què Sarajevo? Perquè la vida m’havia sotragat una mica, res greu però un sacseig suficient com per replantejar-me què estava fent amb totes les hores i minuts de que disposava. Vull escriure i fer fotos em repetia. Vull explicar “coses”. La forma exacta no estava molt clara, però el fons si.

Tenim el motor. Per què Sarajevo? Doncs perquè asseguda en un restaurant xinès amb la meva amiga Tatiana enumerant-me països i ciutats candidates a ser el meu destí escollit, vaig dir: “Bòsnia”. “Bòsnia? Doncs Bòsnia!” la Tati va brindar per l’elecció sense interessar-li molt les raons. L’important era que la seva amiga fes el pas, es decidís. I per fi ho havia fet. Tot i així li vaig voler explicar.

Per què Sarajevo? Pel Miguel Gil Moreno de Mora. Un càmera, reporter de guerra, que vaig descobrir just el dia que el diari anunciava el seu assassinat a Sierra Leona. En la fotografia apareixia un guerriller descamisat corrent per un camp obert i esquivant bales. Darrere el seguia el que, a primera vista, semblava un altre guerriller, però que, en lloc d’una arma, a la mà hi duïa una càmera! La definició perfecte d’estar sobre el terreny, de fondre’s amb el paissatge, vaig pensar. L’essència d’aquella persona s’acabava de creuar en la meva vida el dia després de la seva mort.

Just avui, en la pàgina de facebook de la fundació que porta el seu nom, m’he trobat amb l’última entrevista que li van fer, a la Ser. “El Miguel Gil va començar a Bòsnia, va venir sense tenir ni idea de l’ofici de periodista i va aprendre sobre el terreny. Va trobar el que el movia a la vida, no sé el que era, però estic segura que ho va trobar. He de començar per alguna banda. Aniré a Sarajevo i veuré què passa”. Resposta de la Tati: “Em sembla perfecte”.

Miguel Gil era una persona de carn i ossos (gran redundància que m’acabo de marcar) que simplement feia el que creia que havia de fer i sentia. Amb dubtes i pors com tothom, però el seu caràcter excel·lia per sobre de la resta. Escoltant una veu senzilla, sense vicis i carregada de paciència davant les preguntes de l’Helena Garcia Melero, m’he reafirmat amb el que em va inspirar a venir cap aquí. Reconfortada, com a casa. Escoltant paraules plenes de seny, sinceres i que parlen des d’una veritat a la que no tothom pot arribar per molt que s’escolti com les síl·labes es van connectant una darrere l’altra, formant relats i opinions.  

Durant l’entrevista, donen pas a la mare. La mateixa serenitat que el fill. Els dos amagant les parts més fondes dels seus patiments per animar a l’altre a seguir endavant. Coneixent els sacrificis que cadascú fa, el que es perd per aquest estil de vida, però valorant el que es guanya. Una unitat i suport on no es necessiten paraules.

“He conegut a persones en el pitjor moment de la seva vida, estan en una situació estraordinària i es comporten en relació a ella. Una vegada tot ha passat, com és lògic aquesta gent ha d’intentar tornar a les seves vides, el ric torna a actuar com a ric i el pobre com a pobre. Són les mateixes persones, però ja no és el mateix. I s’ha d’entendre que ha de ser així”… “Una de les coses que més m’ha impactat és adonar-me que jo podria ser el soldat serbi que mata a vells i viola a nenes”… Només dues de les reflexions que Miguel Gil Moreno de Mora va compartir en la seva última entrevista, sense focs artificials ni ubi sunt. Ell i les seves imatges parlen per si soles.

Temps per conèixer el terreny i fondre’s amb el paissatge, per narrar des d’una veritat a la que no tothom pot arribar.

[annafargasfabra]

Non, Je ne regrette rien

Poderosa la ment que fa sentir que no et volen, inclús quan ET VOLEN.

Poderosa tu que tens la capacitat de construïr tot un món en la teva ment. Un món creat per l’estimada inseguretat. Si, ets forta, descarada, tímida, eficient, riallera, sarcàstica, pallassa, seriosa, freda… Ets les paraules que els altres utilitzen per descriure’t, o tu mateixa.

“Però a veure, com pots dir que sóc insegura? No veus que no m’amago de fer el pallasso? No veus que si vull ser una borde ho sóc i punt?”  Mmmm… Un món condicionat per la teva estimada inseguretat. Està allí, tan amagadeta, aferrada amb Super Glue de camuflatge que ni te n’adones que moltes de les teves reAccions estan condicionades per ella…

Si no és així… Per què a estones no creus que sigui sincer quan et diuen que t’estimen de tot cor, obertament? Per què no creus que si, que hi ha éssers humans que senten amor pel teu cos, ment, ossos i pell? Si no és així… Per què a estones creus que no agrades fruit d’una simple mala mirada, que ves a saber si té alguna remota relació amb la teva persona… ?

Poderosa tu, que tens la capacitat de veure qui realment ets, de desenganxar-te (si convé amb aiguarràs) aquesta inseguretat que fa anys va anar fent niu en tota tu. Arreu on va trobar una llavor per créixer.  

Poderosa la ment que fa sentir que no et volen, inclús quan et volen. Què pot passar si comences a creure també en els ítems positius que reps? Preu per preu… Doncs que si t’equivoques hi haurà una mica de dolor (o no) i després a seguir vivint pel que val la pena.

“Ei, que jo sóc una persona segura de mi mateixa i tot això no va amb mi!”. Llavors queda’t només amb aquesta Coincidència Bonica/Conjura de l’univers:

Vaig escriure la frase d’on parteix aquest text a l’Agenda de les Dones de l’editorial La forja d’edicions. Agenda que cada any em regala la meva santa mare per Nadal. Quan dic cada any, és cada any. A Austràlia l’agenda em va arrivar per correu ordinari. Avui busco la data: 29 de novembre de 2016. Recupero la frase. Miro a la dreta del text i allí està: una il·lustració d’Edith Piaf acompanyada del text: Non, rien de rien, je ne regrette rien.

“Escombrats els amors amb totes les seves pors, escombrades per sempre començo de bell nou”

I quedat també amb aquest regalet de traducció i cançó.

[annafargasfabra]

Fer plans fa por

Quan ja se t’han desmuntat una vegada tots els projectes (personals o professionals, tant se val) i t’has hagut de reconstruïr sobre les runes… Fer plans fa por.

“Una vegada dius? Anna, a mi els projectes m’han caigut 4, 5 , 6 vegades i més, i aquí segueixo, tornant-ho a intentar amb les mateixes ganes però amb més experiència. Cada dia tinc por, però si vull menjar he de seguir”.  La frase apareix en un missatge de whatsapp nocturn.

La nit, quan les pors i inseguretats creixen i més val apagar el cervellet fins el matí següent.  I em ve al cap el meu avi Isidro i les seves sobretaules de dimecres, després de dinar macarrons amb llonganissa. M’explicava els intents per prosperar en el mas: criant gallines, fent grans plantacions de bledes… Intents que un temporal o el canvi d’interessos del mercat tombaven. Però s’havia de seguir… Fins que van obrir la botiga. Com xalaven els turistes comprant fruita i verdura recent collida en un mas a 20 passes de la platja!

Els plans s’han de fer. Davant d’exemples de lluita i superació com l’autor del missatge de whatsapp nocturn, confiant que els seus “5 minuts” arribaran, i el meu avi, puc amagar el cap sota l’ala i compadir-me. Però només el temps necessari per descansar i agafar forces.

Quan ja se t’han desmuntat una vegada tots els projectes i t’has hagut de reconstruïr sobre les runes… Només pots aprendre, gaudir del que tens i construïr de nou.

Amb menys pena, si les destrosses tornen. Veien-t’ho com una oportunitat per modelar una nova vida: Moltes Vides en un Cos. 

Que no és bonic també això?

[annafargasfabra]

Sarajevo amb neu

Español  English

Calma i estrès.

Les volves porten una calma de cotó. El gel que es forma en la pedra de voreres i carrers provoca l’estrès. 

Pensar en no caure, pensar en esquivar cotxes i tramvies, pensar en no trepitjar la superfície aquosa negra i gris en què es converteix la neu dels passos principals… pensar en observar com cau la neu i tornar a la calma.  

Quan passi el fred els edificis ploraran i, en dos dies, tot desapareixerà. 

[annafargasfabra]

L’avi

Español  English

Vaig veure un home encorbat… quan caminava el cap li arribava una mica més avall del pit. Es desviava del camí i s’havia de tornar a reincorporar a la vorera.

Crec que no volia fer servir bastó, com tu, i em vaig preguntar si ja hauries arribat al seu nivell de curvatura, si seguissis en aquest món.

Em vaig asseure en el mur del riu per observar-lo. Ell va seure al costat d’una font, va estar-s’hi una estona i sense adonar-me’n, en un descuit, va desaparèixer.

Com podia ser tant ràpid amb aquella poca visibilitat i dificultat d’equilibri?

[annafargasfabra]

Agulla i Fil

Español

Vides entrellaçades que un dia van ser cosides a la força amb fil i agulla.

L’agulla era punxeguda i es va obrir pas entre les carns, ments i cors dels qui anava unint dolorosament, tant que a Bòsnia i Hercegovina encara li cou.

El fil és vermell. Es pot tornar fosc i podrir-se infectant les ferides o, amb el tractament i temps adequat, degradar-se i acabar transparent i suau.

[annafargasfabra]

Nerka i Mujo, amics des de petits

Español     English

Nerka i Mujo, amics des de petits, es trobaven a Izbišno, Foča, cadascú tenia la seva caseta en el mateix camí pedregós, un a 5 minuts de l’altre. El 2001 van poder tornar a casa. En van marxar uns 9 anys abans, durant la guerra. La Nerka m’explica que els veïns veien com explotaven bombes a l’horitzó des de les finestres de casa i es deien “aquí no vindran”. 

De 23 cases que tenia Izbišno ara n’hi ha restaurades unes 8. L’exèrcit de la República Srpska (em disculpo per si no és la nomenclatura exacta) van anar cremant casa per casa. Camino amb la Nerka quan m’assenyala la placa davant d’una casa “aquí hi vivia una parella d’avis que no van poder sortir corrents, van morir cremats a l’interior”.

La Nerka i el Mujo ara tenen uns 45 anys. Viuen a Sarajevo i sovint passen els caps de setmana a les respectives casetes d’Izbišno. Queden per fer kafa i passejen pels camps, el riu, la cova, el molí de farina destrossat. Ella té un armari d’Alemanya, així ho informa una placa a l’entrada de casa on diu que Europa va ajudar en la reconstrucció després de la guerra. Diria que costa més la placa que l’armari alemany de la Nerka.

Tot va amb calma, passegen per on passejaven de petits. Enmig hi ha una guerra, però això és seu. Records de familia, la mare de la Nerka es va criar en aquesta casa o, més ben dit, en la casa que hi havia aquí. Per reconstruïr-ho tot de nou els amics s’ajuden entre ells i el favor es torna amb un dinar a la mateixa casa.

La Nerka ho fa tot en aquesta casa: arregla el camí, talla les males herbes, els troncs per la cuina de llenya, col·loca les rajoles de l’entrada…  

En el pont de ciment del rierol hi ha el nom d’en Mujo, m’ho assenyala ell, era un nen quan el van construïr, riu mentre explica que “quan el ciment encara era fresc vaig posar el meu nom”.

A prop, sobre d’un turó, hi ha un cementiri musulmà dels 4 nuclis familiars d’Izbišno. En Mujo i la Nerka el visiten, van saltant sobre les muntanyetes que formen els cossos enterrats. La Nerka m’ajuda a entendre les tombes: “els cossos estan dintre d’una caixa, però no hi ha tapa, estan coberts amb una tela i a sobre la sorra, pots saber on són els peus perquè el marbre té forma de triangle i la part del cap ,si és una dona, té una forma més arrodonida i, si és un home, sembla que porti un barret semblant a un fez”.

Izbišno està a 1 hora de camí de Sarajevo, la Nerka m’explica que la policia de la República Srpska els controla els moviments des d’un turó: qui va a casa de qui, quan vénen, quant de temps s’hi estan, etc. Diu que “per una banda és segur, així ningú ens entra a robar, però per l’altra molesta sentir-se controlat”.

En Mujo i la Nerka, cadascú amb una motxilla plena de vivències fortes a l’esquena, cadascú amb la seva vida, que es queda en standby entre aquestes muntanyes per on passegen. “Al fons es pot veure Montenegro”, em diu ella. De lluny s’escolta com uns homes canten cançons tradicionals. També són amics, els truquen pel mòbil per saludar-los. Mentre caminem veiem els tres punts a la llunyania, canten a ple pulmó prop dels terrenys de casa seva, la Nerka em comenta que “abans de la guerra els escoltaves cantar sempre mentre treballaven al camp, així el dia passava millor”. Ara segueixen cantant, així el dia passa millor.

[annafargasfabra]

Hi havia una vegada 3 nenes

Dibuixos: Nastja Kljaić 

Español  English

Hi havia una vegada 3 nenes: una morena, una pèl-roja i una castanya. Hi havia una vegada 3 dones: una forta, una forta i una forta.

Les tres nenes van de camí a la cabana d’en Dragan. Una caseta que et trobes de pas si vas a visitar el salt d’aigua d’Skakavac, prop de Sarajevo. Toquen l’ukelele, canten, fumen espècies que fan molt bona olor i una d’elles els ensenya la tornada d’una cançó de la seva terra: Per la muntanya ressonen les notes de “En la que el Bernat se’t troba” dels Manel.

Tres nenes/dones caminant, i en el camí i les pujades deixen anar el que els oprimeix l’esperit. Són nenes que canten, salten, fan l’estúpid, riuen, destrossen paraigües ja destrossats, fan pactes i pensen en crear ONG’s. Tot en un matí.

Sospiten que cadascuna està creixent per dintre i saben que entre elles s’ajuden.

Tres nenes que quan baixin la muntanya potser  ja seran dones, observant com s’apropen a Sarajevo, la ciutat que les ha adoptat, encara que cap d’elles és d’aquí. Turca, croata i catalana. Busquen la vida que ja viuen mentre caminen despreocupades i, diria que, felices. Perquè així és com suposen que es fa: caminant.

Hi havia una vegada 3 nenes: una morena, una pèl-roja i una castanya. Hi havia una vegada 3 dones: una forta, una forta i una forta.

[annafargasfabra]

Nova Llei Laboral

Español     English

Presentem els fets: Milers de persones es manisfesten davant l’edifici del govern de la Federació de Bòsnia i Hercegovina demanant que no prosperi l’aprovació de la nova llei laboral que s’està votant en aquell moment. La llei s’aprova.

Presentem els motius: Bòsnia i Herzegovina (BiH) vol rebre més suport econòmic del Fons Monetari Internacional (FMI) i, la condició per rebre aquest suport és l’aprovació de la nova llei laboral per part de les dues entitats del país: la Federació de Bòsnia i Herzegovina i la República Srpska, juntament amb l’acceptació d’un paquet de mesures acordat amb la Unió Europea.

Les alegacions: els polítics diuen que la llei és bona i necessària, els treballadors que retalla més drets i dóna més poder als empresaris. 

Pregunto a la gent del carrer i un estudiant de Ciències Polítiques em diu que, al cap i a la fi, la cosa tampoc canviarà tant després de l’aprovació ja que “molta gent ocupa llocs de treball on no es compleixen les lleis, per tant, que la llei empitjori no canviarà la seva situació que seguirà sense estar controlada ni atesa”.

La manifestació ha estat organitzada per sindicats i pactada amb el govern acordant que seria pacífica i així ha estat, tant pacífica, que a l’acabar els policíes i alguns manifestants s’han donat la mà i somrigut amb un “que vagi bé el dia”. Mentrestant, els treballadors d’un hotel del costat i altres manifestants han ajudat a netejar el carrer del rastre d’ampolles, llaunes i gots que ha deixat el dia d’avui.

I demà què passarà? s’ha convocat una altra concentració en el mateix punt a les 2h de la tarda. El febrer de l’any passat imatges de contenidors cremant-se a Sarajevo per manifestants cansats de la situació laboral van arribar a casa nostra, tenien morbo, recordaven l’únic pel que en els darrers 20 anys es parla de Bòsnia i Herzegovina: la guerra. Però ara resulta que s’han manifestat pacíficament, reclamant drets davant d’una situació laboral que, deixant de banda la nova llei, ja és penosa, a qui interessa? Això no té morbo… Potser hauran de fer alguna cosa més que netejar el carrer després de protestar, si els acaba guanyant la desesperació de sospitar que l’ajuda econòmica promesa a canvi d’aquesta nova llei laboral no anirà més lluny de les mans d’alguns.

La història es torna a repetir en un altre país més similar al nostre tarannà del que ens podem imaginar. Així com existeix el “noi coneix noia” típic de les pel·lícules i noveles, resulta que també existeix el “polítics aproven lleis recomanades per organitzacions poderoses i el poble es queda descontent” de la vida real.

[annafargasfabra]

A què fa olor el final del Ramadà? A pizza

Español     English

Cada vespre, durant el mes que ha durat el Ramadà, un canó situat a Žuta Tabija, ha acompanyat la posta de sol donant el tret de sortida, mai millor dit, a l’inici de l’Iftar (el final del dejú per aquell dia).

I senyores i senyors l’Iftar no és posar-se a menjar i beure com un boig després d’haver passat el dia sense menjar. Que és el que ens imaginem la gent com una servidora que no hem viscut mai aquesta experiència. Deixant de banda que es comença a ingerir aliments i líquids pausadament perquè el cos ho pugui assimilar, l’Iftar és comunitat, és un mes sencer en el que cada vespre et reuneixes amb els amics o familiars i comparteixes l’àpat del dia. 

La meva amiga veterinària Maša, em diu que per ella el Ramadà és temps d’introspecció, de netejar-se per dintre, de meditar per estar bé amb un mateix. M’agrada aquesta idea, traient la part que crida més l’atenció del Ramadà i que es contradiu amb allò tant nostrat de: “¿Si no fumas, ni bebes ni follas, para que vives gilipollas?”, crec que el món aniria molt millor si tothom es prengués el seu temps per aturar-se i pensar. 

Tornem a la Fortalesa Groga (Žuta Tabija), com deia, un senyor vestit amb roba tradicional és l’encarregat de carregar i disparar el canó del que surt un mini castell de focs. Mentrestant la gent, turistes, curiosos, amics i els que estan complint el Ramadà van buscant el seu lloc. Alguns només volen veure la cerimònia i d’altres despleguen mantells i el menjar que han portat de casa preparats per atacar a toc de canó.

Ahir va ser el final del Ramadà, i va fer olor a pizza. Es segueixen les tradicions però són pràctics, les caixes de pizza abunden per tota l’esplanada del mirador, finalment sona el tret, aquelles meravelles s’obren i l’olor arriba a tots els estómacs. Afortunats aquells que les poden degustar!. 

S’encenen les llumetes que guarneixen els arbres, una banda comença a sonar, l’ambient és agradable i més festiu que els altres dies. Avui ha estat l’últim dia de Ramadà i comença el Bajram, una celebració de tres dies, semblant al Nadal dels Catòlics, sumat a la Nit de Nadal i potser a Tots Sants, on es visita les families, es surt amb els amics després de dies de contenció i es visita les tombes dels qui ja no hi són.

Que he après de viure una mica de prop el Ramadà a Bòsnia? Que és flexible, que cadascú el practica en la mesura que pot, que lo important és el motiu i no el fet, i que si ets dona en plena fertilitat i practiques el Ramadà no l’acabaràs mai en l’última canonada, perquè durant els dies de la menstruació no el pots dur a terme i per tant, si vols, hauràs d’afegir aquells 3 o 5 dies per la cua. Dada poc rellevant? que vols que et digui, jo crec que no... Suposo que no tothom ho fa d’aquesta manera, per això lo de flexible... el record de l’olor de pizza m’està fent perdre en els meves dissertacions. 

A que va tenir gust el meu final de Ramadà? A kebab deliciós, del lloc més proper possible a Žuta Tabija. 

[annafargasfabra]

Oh Bosanska Kafa!

Fotos fetes a Čajdžinica Džirlo i cafè preparat per l’encantadora Nastja 

Español

Oh Bosanska Kafa! tu que no em despertes tant com un exprés, però que em pots acompanyar durant més estona. Com et trobaré a faltar quan em toqui marxar d’aquestes terres. Em puc emportar una de les džezva (cafetera) amb les que et preparen, però crec que l’estil de vida de casa no em permetrà gaudir amb la calma i el ritme tropical amb que gaudeixo de tu a Sarajevo.

Mai falta qui et diu que el teu origen és turc i no li manca raó. Però això no et fa menys bosnià. No he estat a Turquia, no sé com es beu allí el cafè, el que sé és que a tu t’estic bebent a BiH mentre escolto parlar bosnià a les taules del costat. Críptic sempre, dur o hipnòtic depenent de qui el parli i de la situació en que es trobi.

També hi ha qui et vol diferenciar comparant la manera com ets preparat. Però a mi això no m’importa. A Sarajevo he vist com t’han preparat de diverses formes i també com t’han servit amb cerimònies diferents. I res canvia. El que importa és que tu ets qui acompanya.

Sempre moldran els grans de cafè, perquè per ser tu, l’essencial és ser pols de cafè. La pols és a tot arreu (per molt que els fanàtics de la neteja passin el drap). La pols entra a totes les cases, ens acompanya a tot arreu, en els rajos de llum que s’escolen per les finestres, les portes entreobertes o els orificis de qualsevol superfície, sempre hi veus ballar la pols. La pols, amb moderació, no es fa notar, però hi és. Els grans de cafè es veuen, es noten, no t’acompanyen sense que no en siguis conscient.

Així que tu ets pols de cafè. Alguns bullen l’aigua, l’aparten del foc, t’hi afegeixen i la tornen a acostar al foc a l’espera que, en uns segons, creixis i creïs aquella visió pastosa i cremosa. Altres bulliran l’aigua en un cossi a part, et posaran a tu en la džezva i hi afegiran l’aigua bullint, per llavors també acostar-te al foc esperant gaudir del teu espectacle de líquid i crema.

Com t’agrada més que et preparin? Sé que hi ha més maneres, però permet-me que enumeri només les que jo he après.

Quan ja ets a taula en la džezva llest per servir, alguns voldran afegir el sucre a la mateixa cafetera. Altres preferiran dosificar-lo a la tassa, cada cop que la reomplen: un terròs, perquè tu no en tens prou amb que beguem només una tassa de tu, vols que la reomplim 1, 2, 3 vegades… I altres s’aferraran a la tradició i es delectaran remullant la punta del terròs en el teu líquid per endur-se’l directament a la boca, acompanyat d’un glop teu.

T’acompanyaran amb un got d’aigua i tots apreciaran el teu to marró i jugaran amb la crema: posant-la sobre el sucre i observant com aquest l’absorbeix o coronant la tassa ja plena de tu, kafa.

Ho veus? Com t’has de sentir petit quan et diuen que “en realitat” ets cafè turc?. Tu ets Bosanska Kafa: la pols que acompanya el camí dels que viuen en aquestes terres, les seves converses en cafeteries que poden durar hores, simplement estant, gaudint de tu, del temps, de la companyia, del dia i de la vida.

Tu m’acompanyes en els esmorzars de casa que s’allarguen més del previst gràcies a la bona conversa, al sol de la terrasseta improvisada i a tu. M’acompanyes en les visites a cases d’amics, amics com la Nerka, la primera que ens va presentar. I m’acompanyes sempre que escric, com ara.

Com m’ho faré quan marxi d’aquí? tu ets el que ets perquè estàs on estàs. Espero que a casa em quedi alguna cosa del que he après amb tu, la importància de com gaudir i amb qui compartir el camí i no de la finalitat, estimat Bosanska Kafa.

[annafargasfabra]

Com ha estat el vostre eclipsi solar/equinocci de primavera?

Español

El 20 de març em desperto il·lusionada, avui la lluna taparà el sol! bé a Sarajevo arribarà a cobrir-lo crec que un 50%. Però… potser el cel queda a les fosques??!! encara que la lògica em digui que no, jo espero que si!!. I quantes coses diferents, inesperades, emocionants passaran amb l’arribada de la primavera???

En Nikola, la Biljana i jo anem al Skejt park Hastahana, el parc on l’associació astronòmica Orion ha preparat uns telescopis per tal que, qui vulgui, pugui xafardejar què estan fent la lluna i el sol per allí dalt.

Ens posem a la cua, miro pel telescopi, al cel no es veu res tot i que intento no mirar directament al sol perquè diuen que et pots quedar cega, com quan et toques… i en aquest cas prefereixo no arriscar-me. 

És un dia assolellat amb alguns núvols, el cel no s’està quedant a les fosques i en canvi pel telescopi veig perfectament com la lluna va cobrint el sol creant una mitja lluna o un mig sol. A mi em sembla que han posat una foto al telescopi i tothom creu que això està passant realment…

Però ha sortit a les notícies i als facebooks, instagrams i twitters de tothom, llavors serà que si que ha passat…

Porto la càmera però tampoc m’atreveixo a fer fotos directes al sol, és el que passa quan improvises, que no vas preparada. Sense filtres me la jugo 30 vegades menys que quan em toco, no vull que la càmera es quedi cega…

Així que faig fotos de la gent mirant l’eclipse i m’adono que no sóc l’única. Visc a la capital del país, encara que no m’ho sembli, i hi ha càmeres per tot arreu. Càmeres enfocant a un noi que fa una foto amb un mòbil del que està veient pel telescopi que apunta al sol/lluna, càmeres que fan timelapses (que m’encantaria veure), càmeres informant de com la gent mira l’eclipse, càmeres fent selfies amb una llum darrere els caps en plan aparició celestial per recordar que li van donar l’esquena al cel per fer-se una foto el 20 de març de 2015.

Avui dia 21 he constatat que si, que fa solet, que ja noto per dintre que la primavera s’acosta, que a Sarajevo segueix fent fred per molt de sol que fagi, però a mi em sembla genial igual, que em fa una mica de peneta que marxi aquest hivern que he començat a viure a Sarajevo i he jugat com una nena irresponsable amb la neu.

I les coses especials que havien de passar ahir? doncs vaig saber que algú serà pare, em vaig adormir esperant una conversa, va fer fred, i em vaig asseure amb un tè vermell (l’ideal per treballar amb bones idees).

Ah! i el cel no es va enfosquir fins les 18h de la tarda… un dia com tots els altres i per això mateix especial, diferent, únic i irrepetible.

[annafargasfabra]

Biblioteka. Sembla que estigui dient "Si encara sóc aquí, meravellosa i forta".

[annafargasfabra]

El sol s'amaga a Flickr.

Español

Pofalici és un barri de Sarajevo. Comença als peus del turó, i les cases i carrers es van distribuïnt per la pujada. Els veïns són experts en pujar i baixar aquests carrerons plens de revolts. Els primers dies quan es feia fosc em feia "yuyu" passejar per aquí. Ara ho gaudeixo, tot està tranquil, surt fum de les xemeneies. I jo, camí de casa, m'aturo dalt del turó, miro la ciutat als meus peus, somric i em sento la persona més afortunada d'aquest món. Sona cursi si... però més cursi és "I am the king of the world!!" de Titanic i mira quin èxit!. Reconec que aquí dalt, tornant a casa a les 9h del vespre posant els peus a la voreta del turó i escoltant "The Passenger" d'Iggy Pop, també m'he sentit la reina del món.