Thomas Hampson (Dapertutto) i Christine Rice (Giuletta) a “Les Contes d’Hoffmann.” Foto: Marty Sohl/Metropolitan Opera
Vittorio Grigolo (Hoffmann) i Kate Lindsey (Nicklause) a “Les Contes d’Hoffmann.” Foto: Marty Sohl/Metropolitan Opera
Erin Morley (Olympia) i Vittorio Grigolo (Hoffmann) a “Les Contes d’Hoffmann.” Foto: Marty Sohl/Metropolitan Opera
Hibla Gerzmava (Antonia) a “Les Contes d’Hoffmann.” Foto: Marty Sohl/Metropolitan Opera
Pròleg de Les Contes d’Hoffmann producció de Bartlett She Foto: Marty Sohl/Metropolitan Opera
Thomas Hampson a Les contes d’Hoffmann al MET Foto: Marty Sohl / Met Opera
No fa gaire parlàvem de la rutina de certes o moltes representacions de la temporada operística a la Staatsoper de Viena, doncs bé la representació de Les contes d’Hoffmann que va tenir lloc al Metropolitan i que es va transmetre en la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès el dissabte 31 de gener, és també pura rutina, començant per la direcció musical de Yves Abel, d’una vulgaritat sorprenent i l’escènica de Bartlett Sher, d’una depriment foscor i una lletjor estètica que no ajuda gens a aixecar l’esperit d’un equip vocal també rutinari i molt més que discret.
Definitivament aquesta temporada del MET al cinema és la més fluixa de totes les vistes fins ara i suposo que només aixecarà el vol en les dues properes transmissions, la del dissabte vinent amb el doble programa de Iolanta i El Castell de Barbablava, i la del 14 de març amb La donna del lago rossiniana.
Feia temps que no escoltava a l’orquestra del MET tan grisa i mancada de guspira, tan sorollosa i poc matisada. El senyor Abel ho ha aconseguit.
Pel que fa al l’equip vocal la millor de tots i amb molta diferència és Kate Lindsey, que per altre part crec que és la que més canta de tots. La veu és preciosa, és una cantant distingida i exhibeix una línia exquisida. Té talent i el transmet, té encant, és elegant cantant i actuant. M’agrada molt
També m’ha agradat, però menys, la Giulietta de Christine Rice, amb una veu poderosa i amb totes les possibilitats hagudes i per haver, però en aquesta Giulietta imperdonablement o potser no era culpa exclusivament seva, amb un cant més monòton, sense la luxuriosa exuberància que la cortesana veneciana ha de transmetre.
La veu de la soprano russa Hibla Gerzmava és interessant, amb possibilitats, de color atractiu mentre es situa al centre del registre, altra cosa és la expressió, el sentit dramàtic i la monotonia del seu cant, i pel que fa a la tècnica, és clarament millorable, ja que la seva veu es tensa i vibra en la zona aguda, molt limitada i poc lliure. Antonia és el rol més emotiu i dramàtic de l’òpera, però la senyora Gerzmava no va emocionar-me gens.
Pel que fa a la Olympia de la soprano nord-americana Erin Morley és de les més grises i menys espectaculars que he escoltat mai, i això que ella ho intenta amb unes notes sobreagudes arriscades, però ni li surten bé, ni acaben enlluernant que és el que s’espera d’una Olympia. La prova evident és que quan acaba l’ària el públic tan agraït del MET respon amb una fredor impròpia.
Molt bé la veu de la mare d’Antonia, de la mezzosoprano russa Olesya Petrova.
L’equip masculí m’ha semblat molt decebedor, no és que esperés gaire, però encara m’ha agradat menys del que esperava.
Quan vaig veure per primera vegada a Vittorio Grigolo al Liceu amb aquell Cassio de l’Otello vaig pensar que teníem un nou tenor pel futur, el futur ha arribat i aquest nou tenor no és Grigolo, o no ho és com jo creia que podia ser-ho.
Grigolo és un cantant discret, amb una veu limitada que quan l’ha de forçar perd tot l’escàs atractiu que posseeix i crida. No és molt creatiu, ni té un fraseig especialment interessant, sembla un cantant de rols secundaris que l’hagin cridat a última hora per fer un cover, en cap cas em sembla mereixedor d’interpretar rols tan importants com Hoffmann en un teatre com el MET. Si no fos que el seu físic és agradable i desborda joventut i empenta “avillazonada” no entendria res, de fet no ho entenc, però cada vegada estic més convençut que l’òpera s’està convertint en un divertiment en lloc d’un art, i per això,perquè és un entreteniment per passar l’estona es pot acceptar una interpretació com la de Grigolo en aquest Hoffmann.
El cas de Thomas Hampson és més preocupant, si bé ell ha demostrat en alguns dels camps i estils als que fa front en la seva ja llarga carrera, que és un magnífic, un excel·lent cantant, però precisament per això, hauria de saber que els quatre dolents no són per a ell, que ell no té la veu per fer-ho, que no canta, que parla, que si no té el registre greu per ser un baríton en molts dels repertoris, molt menys els té en un rols que necessiten o un baríton dramàtic o molt millor un baix-baríton. Sent els quatre rols tan importants en la veu de Hampson resulten ínfims, ni malèfics en la intenció, ni molt menys en el cant, Una veritable nul·litat.
Discret Tony Stevenson, tenint en compte que a ell li toca cantar el pitjor de tota l’òpera, els insofribles cuplets de Frantz.
Entre la resta dels rols només crec veritablement destacable a Dennis Petersen, que sembla si més no que vocalment a hores d’ara ja podria assumir amb més solvència que Hampson, els quatre dolents.
De Bartlett Sher ja coneixia les produccions de Il barbiere di Siviglia, L’elisir d’amore i Le Comte Ory del MET i el celebrat South Pacific de Broadway amb Kelli O’Hara i Paulo Szot. Aquests Contes és la pitjor amb diferència. És una producció confusa, fosca i no només per la manca de llum i color. El món fantàstic, oníric i psicològic dels relats de Hoffmann es perd en un disseny que té pretensions de ser intel·lectual, ambientat a principis del segle XX sense que tingui una explicació especialment raonable, i vestida amb uns dissenys veritablement lletjos. No hi ha en aquesta producció, o jo no l’he sabut trobar, poesia, ni tan sols en l’acte d’Antonia, ni màgia. Tot m’ha semblat pla, genèric i sense emoció, i l’intent de recrear el món visual de Magritté, un opció que semblava inicialment una via interessant, crec que Sher no la va saber desenvolupar amb la fascinació del pintor belga.
Teatralment es segueix bé la trama, al menys si la coneixes d’antuvi, no hi ha dramatúrgies paral·leles, ni deconstruccions, tot és com ha de ser, no hi ha cap sorpresa entre les tenebres d’un escenari on a vegades és difícil no aclucar els ulls per l’esgotament del no res.
Aquí ho teniu, i fins i tot podeu escollir els subtítols
Jacques Offenbach-Jules Barbier
Hoffmann…………….Vittorio Grigolo
Olympia……………..Erin Morley
Giulietta……………Christine Rice
Antonia……………..Hibla Gerzmava
Stella………………Hibla Gerzmava
Lindorf……………..Thomas Hampson
Coppélius……………Thomas Hampson
Dappertutto………….Thomas Hampson
Dr. Miracle………….Thomas Hampson
Nicklausse…………..Kate Lindsey
Muse………………..Kate Lindsey
Andrès………………Tony Stevenson
Cochenille…………..Tony Stevenson
Pitichinaccio………..Tony Stevenson
Frantz………………Tony Stevenson
Luther………………David Pittsinger
Nathanael……………Dennis Petersen
Hermann……………..David Crawford
Spalanzani…………..Dennis Petersen
Schlemil…………….David Crawford
Crespel……………..David Pittsinger
Mother’s Voice……….Olesya Petrova
Director musical……………Yves Abel
Direcció d’escena…………..Bartlett Sher
Escenografia…………Michael Yeargan
Disseny de vestuari……..Catherine Zuber
Disseny de llums…….James F. Ingalls
Coreografia………..Dou Dou Huang
New York, 31 de gener de 2015
https://mega.co.nz/#F!SEtBkSzT!tzGBwywrvPoxLrzg7mKb0g
Demà tocarà la Norma del Liceu, tot un repte.
EL MET AL CINEMA: LES CONTES D’HOFFMANN No fa gaire parlàvem de la rutina de certes o moltes representacions de la temporada operística a la Staatsoper de Viena, doncs bé la representació de Les contes d'Hoffmann que va tenir lloc al Metropolitan i que es va transmetre en la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès el dissabte 31 de gener, és també pura rutina, començant per la direcció musical de Yves Abel, d'una vulgaritat sorprenent i l'escènica de…
