Norma Producció de Davide Livermore Teatre Real 29 d’octubre de 2016
Gregory Kunde (Pollione) Teatro Real 29 d’octubre de 2016
Norma Producció de Davide Livermore Teatre Real 29 d’octubre de 2016
Michele Pertusi /Oroveso) Teatro Real 29 d’octubre de 2016
Karine Deshayes (Adalgisa) i Maria Agresta (Norma) Teatro Real 29 d’octubre de 2016
El Teatro Real oferia tres repartiments diferents del segon títol de la temporada, Norma, amb Agresta, Meade i Devia (en una única representació) com a protagonistes i ves per on com va succeir amb la transmissió del Macbeth liceista als cinemes, el streaming del teatre madrileny va ser del repartiment menys interessant, bàsicament perquè com succeïa amb Yoncheva a la ROH, la veu de la Maria Agresta i en el seu cas fins i tot l’estil, no són adequats per cantar aquest rol. La opció ideal per a mi era la de Angela Meade, una veu sólida, amb força i un registre ampli, però segurament els més ortodoxes belcantistes diran que va ser Mariella Devia, soprano que segons el meu parer no té la veu per fer front a la sacerdotessa druida encara que tingui l’estil més canònic, pur i excels de totes les sopranos actuals, sempre segons la meva opinió és clar. No us amoïneu els que penseu que desbariejo, només és una opinió, la meva.
Amb un cast insuficient o poc apropiat, Norma és un patir constant i amb una direcció tan poc belliniana com la Roberto Abbado, les coses no ajuden gaire a aquest cast que comento. L’orquestra sona bé però no crec que la densitat i el tempo siguin els més convenients a les capacitats vocals, al menys a aquestes o per ser més concret a las de la protagonista, ja que Maria Agresta en molts moments queda tapada o desbordada, encara que potser és un truc o una excusa per amagar el cap sota l’ala al no poder oferir ni tot el registre que el rol té, ni totes les dificultats tècniques, d’escales, reguladors, salts d’octava, trinats i coloratures diverses que farceixen tota la partitura. A banda d’una “Casta Diva” d’estudiant aplicada més que de primera figura, precedida d’un recitatiu poc incisiu i seguida d’una cabaletta molt prudent i que posa en evidència la poca idoneïtat vocal i estilística, la partitura ofereix molts moments complicats com el “Dormono entrambi” on Agresta mostra en tot el recitatiu la insuficiència vocal per donar tot el dramatisme i la intensitat amb unes vocals obertes que intenten ser greus i que la fan parlar més que cantar i que deixen la seva Norma, decididament com un intent no reeixit. Un altre exemple sagnant és el compromès duo amb Pollione “In mia man alfin tu sei” on ella no encerta a centrar la veu i on resolt amb poca destresa i cura les coloratures i els trinats, afrontats sense la força dramàtica que lògicament la veu no li pot donar. No seria just si no digués que en les parts més elegíaques de la partitura Agresta deixa pinzellades de bon gust, notes i fins i tot frases líriques, de bella emissió i gust, però per a convèncer en aquest rol hi ha moltes més coses que ella no pot fer.
Adoro a Agresta i per això em dol evidenciar que aquesta aportació o és massa aviat per afrontar-la o l’hagués hagut de deixar de banda perquè poc o res positiu aportarà a la seva carrera, més enllà d’haver-la fet i engruixir de manera poc rellevant la llista de rols mítics per intentar imitar a les grans.
Gregory Kunde a cada actuació que l’escolto denota més irregularitats. No n’hi ha prou amb la gosadia per cantar i ell certament és un cantant agosarat, però la seva sorprenent immersió en els rols spinto o heroics dels darrers anys, amb el colpidor Otello al capdavant i principal responsable, han deixat masses ferides de guerra. La veu ofereix tres colors diferents, les sonoritats s’han obert i la línia belcantista ha perdut tota regularitat i bellesa. Queda la veu trompetejant, que cansa i fereix. És clar que s’agreix la seva entrega però si no va acompanyada d’altres coses essencials en el belcanto, més val que ja es dediqui a rols veristes on no importa tant la línia i amb el recitatiu és pot donar gat per llebre.
Karine Deshayes és una bona Adalgisa que quasi podria fer front a Norma amb més solvència que Agresta. Té un registre agut suficient per afrontar a la sacerdotessa de la partitura, vull dir sense sobreaguts afegits, i no cal dir que el centre i els greus són més que suficients per cantar la protagonista. Altra cosa és si seria convenient per mantenir la salut vocal que evidència i la unitat de color que encara pot exhibir amb orgull.
Oroveso és Michele Pertusi, tota una garantia de belcanto. El pas per repertoris més densos ha deixat una lleu oscil·lació que encara no és especialment molesta. Algun greu li queda poc sonor, però sap donar amb el cant el caire autoritari sense necessitat de la risible caracterització que Livermore sotmet al rol, adequada per a un personatge de còmic Manga.
Maria Miró i Antonio Lozano completen amb dignitat el cast.
El Cor Intermezzo, incomprensiblement el cor titular del Real, està en el seu discret nivell habitual, és a dir, impropi d’un teatre que té pretensions de pujar de categoria.
La producció de Davide Livermore té moments aconseguits de nocturnitat i misteri, però acaba sent una llosa perquè l’estructura giratòria omnipresent deixa de interessar quan ja has descobert les possibilitats que ofereix. Hi ha moments lumínics bells i altres amb tonalitats rogenques que semblen dels pastorets més deliciosament tronats, ajudats per un disseny de vestuari poc inspirat pel que fa a Oroveso. Livermore, com acostuma, recolza la posada en escena amb uns vídeos que en aquesta ocasió són especialment enutjosos, per no dir irritants, quan mostren imatges de batalles a càmera lenta, amb cossos nus sagnants i imatges de Pollione volent imitar a Russell Crowe a Gladiator, però és clar, no hi ha color.
També hi ha uns éssers estranys que s’amaguen a la foscor, que simula que van nus i que podrien ser una mena de criatures del bosc, que em van recordar bestioles del Avatar de James Cameron i que més enllà d’omplir l’escena no aporten res a una història domèstica ben simple.
Livermore, com tants altres directors de produccions operístiques, sembla que tingui por a deixar que siguin les veus les protagonistes i per això intenta amb vídeos de caire cinematogràfic explicar-nos evidències innecessàries.
Norma: Maria Agresta
Pollione: Gregory Kunde
Adalgisa: Karine Deshayes
Oroveso: Michele Pertusi
Clotilde: Maria Miró
Flavio: Antonio Lozano
Coro Intermezzo (Direcció del cor: Andrés Máspero)
Orquestra del Teatro Real
Director musical: Roberto Abbado
Director d’escena: Davide Livermore
Escenografia: GIÒ FORMA
Disseny de vestuari: Mariana Fracasso
Disseny de llums: Antonio Castro
Vídeo: D-WOK
Teatro Real, Madrid 29 d’octubre de 2016
Les cròniques dels qui han vist els altres dos repartiments són molt més entusiastes de la que heu llegit aquí, però tret d’algun vídeo de Devia, que la va cantar el dia 30, amb la gran Adalgisa de Ketevan Kemoklidze, no he vist cap de la Norma d’Angela Meade que a més a més comptava amb Veronica Simeoni com a Adalgisa, Roberto Aronica com a Pollione i Simon Orfila com a Oroveso, decididament molt més interessant encara que la soprano nord-americana no sigui tan fotogènica com Agresta.
TEATRO REAL 2016/2017: NORMA (Agresta-Deshayes-Kunde-Pertusi;Livermore-Abbado) El Teatro Real oferia tres repartiments diferents del segon títol de la temporada, Norma, amb…
