Sóc atea, sí. Have a problem?
Abans de res, abans que em tireu els gossos al damunt, vull que sapigueu que aquesta entrada té la seva raó de ser aquí: http://deconversionmovement.tumblr.com/.
Ja fa un temps que segueixo aquest bloc per Tumblr i, si bé algunes vegades els posts són exageradament llargs (i en anglès, cosa que els fa moooooolt més llargs), haig de reconèixer que estan treballats i argumentats. No són el resultat d'un calentón temporal. I això m'agrada; no hi ha res pitjor que la gent a qui la metxa els pren en qüestió de segons i deixen anar la primera burrada que els ve al cap.
És per això que, pensant en un primer post autèntic per al Tumblr, un que tingui substància, he triat el tema de la falta de fe. O ateisme, com en vulgueu dir.
Per què em considero atea? Per començar, vull deixar clar que, tot i la meva més que evident falta de fe cap a cap Déu, he estat educada en una escola religiosa. I això m'ha donat perspectiva. O, com a mínim, m'ha permès conèixer totes dues cares de la moneda, cosa que no tothom pot dir.
Seguint amb el tema, no em considero una persona de fe perquè, sota el meu punt de vista, no la necessito. No em fa falta cap Déu ni Deessa per viure el dia a dia. Ni tampoc el demà. Tots i cada un de nosaltres som resultat de les nostres pròpies accions, de les nostres decisions. Sóc incapaç de creure que una entitat divina, suposadament perfecta, em guia de manera encoberta, mou els fils de la meva vida sense que jo en sigui conscient perquè, si fos així, quin sentit tindria la vida? Què seria de nosaltres si fos algú altre qui visqués la vida enlloc nostre? Equivocar-nos i rectificar, això forma part de l'essència humana. Si ens treuen això, què ens queda? Molts creients diran que "Déu ens ha donat lliure albir" però, de ser així, per què sacrificar-lo en pro de la doctrina religiosa? Si disposo d'una capacitat innata per triar, per què subjugar-la sota el precepte que "Déu és absolut i se li ha de fer cas"? Per aquesta raó, més ens hagués valgut no disposar de lliure albir. Quan fas allò que algú altre t'imposa, no estàs triant, estàs obeint. I d'això no se'n pot dir, precisament, pensament propi.
Com tot, s'ha de tenir en compte que no és Déu sinó els homes els que deformen la seva paraula. En principi, la religió cristiana ve a ser un "estima als altres, respecta'ls i rebràs el mateix a canvi". No és una mala ensenyança, al cap i a la fi, el budisme ens ve a dir el mateix. I doncs, per què s'ha deformat fins al punt actual? Personalment, crec que ha estat perquè som egoistes, perquè som cruels, perquè som humans. I perquè podem triar. I també perquè som covards i ens és més fàcil amagar-nos darrera l'excusa de Déu per emmascarar les nostres pròpies mancances. Si ho fem perquè ho diu algú altre, qui ens en podrà culpar? "Tira la piedra y esconde la mano". Personalment, no vull formar part d'un grup així.
No sé si l'ateisme em fa millor o pitjor persona però, com a mínim, em fa responsable de mi mateixa, de les meves accions, dels meus pensaments; em fa créixer com a persona.
Com a biòloga que sóc, no em veig capaç de quantificar la fe. Què és la fe? No es pot mesurar. No té cabuda en un món racional, en el MEU món racional. Per tant, me la trec del damunt. Per mi mateixa. I no em fan por les conseqüències, perquè no n'hi haurà. Pensar que la vida que ens toca viure és només el preludi d'una vida millor més enllà de la mort és, al meu parer, un engany, una manera més de no tenir por a l'oblit, al no-res. I ho respecto. Impressiona molt pensar que, després d'això, no hi ha res. És un cop molt dur adonar-se'n. Però, per a mi, creure que un Déu vindrà a buscar-me quan això acabi no té el més mínim sentit. De fet, ho trobo tan poc realista que em resulta irrisori. Aquesta és la meva realitat, la meva veritat, el meu dogma. I no penso permetre que ningú me'l canviï a la força. Imposar a algú un punt de vista és negar-li la llibertat a triar que, segons totes les religions, Déu ens ha donat.
Fa poc, el nou Papa va declarar que "Crec en Déu, però no un Déu cristià. No existeix el Déu cristià. com tampoc el Déu musulmà o el Déu jueu. Són tots el mateix, tots són Déu.". Si tots els creients del món veiessin les coses així, tinguessin tan clar com aquest home que la seva fe no és ni millor ni pitjor que la dels altres, ens estalviaríem molts mals de cap.
Respecto als creients. I espero que ells em respectin a mi. D'altra manera, només estaran demostrant una falta total i absoluta d'ètica i moral, cosa que jo, una persona atea, sí té. I no me l'ha ensenyada cap Déu, l'he aprés pel meu compte.
Sóc atea. No necessito cap Déu. Em tinc a mi mateixa. Crec en mi mateixa i en els altres. Crec en la força que proporciona ser un mateix, en la força intrínseca en l'ésser humà, en les seves debilitats i els seus punts forts, en la seva veu i els seus silencis, en les seves accions, encertades o no, en la capacitat de reconèixer els errors i esmenar-los, tant els propis com els aliens. Crec que necessitem saber què podem oferir i que ens poden donar. Podem ser millors, podem trobar la manera de compensar tot allò que hem fet malament. Només hem de ser crítics.
I això és tot el que volia dir. Pel moment. Bona nit a tothom ;)
