“A vegades les històries de la gent no m’importen una merda. Com qui veu les notícies després de sopar i una veueta li diu: Això t’hauria d’interessar”
Més o menys així començava el monòleg que vaig preparar per superar els crèdits universitaris de l’assignatura de Comunicació no Verbal. En deixar anar la primera frase es van escoltar riures tímids entre el públic de la Sala Trono de Tarragona. La meva mirada era seriosa i enfocada en la primera fila. Vaig continuar: “Miguel Gil Moreno de Mora, advocat i reporter de guerra”. Silenci, ja havia quedat clar que aquell no formava part de la desena de monòlegs d’humor que escoltarien durant la tarda.
“Per què Sarajevo?” La pregunta que he respost, puc assegurar que, centenars de vegades des que fa gairebé dos anys vaig decidir venir uns 6 mesos (aquesta era la idea) a la ciutat des d’on estic escrivint ara mateix. “Perquè és barat, si he de viure un temps només dels estalvis…” La meva resposta per evitar entrar en motivacions privades.
Per què Sarajevo? Perquè la vida m’havia sotragat una mica, res greu però un sacseig suficient com per replantejar-me què estava fent amb totes les hores i minuts de que disposava. Vull escriure i fer fotos em repetia. Vull explicar “coses”. La forma exacta no estava molt clara, però el fons si.
Tenim el motor. Per què Sarajevo? Doncs perquè asseguda en un restaurant xinès amb la meva amiga Tatiana enumerant-me països i ciutats candidates a ser el meu destí escollit, vaig dir: “Bòsnia”. “Bòsnia? Doncs Bòsnia!” la Tati va brindar per l’elecció sense interessar-li molt les raons. L’important era que la seva amiga fes el pas, es decidís. I per fi ho havia fet. Tot i així li vaig voler explicar.
Per què Sarajevo? Pel Miguel Gil Moreno de Mora. Un càmera, reporter de guerra, que vaig descobrir just el dia que el diari anunciava el seu assassinat a Sierra Leona. En la fotografia apareixia un guerriller descamisat corrent per un camp obert i esquivant bales. Darrere el seguia el que, a primera vista, semblava un altre guerriller, però que, en lloc d’una arma, a la mà hi duïa una càmera! La definició perfecte d’estar sobre el terreny, de fondre’s amb el paissatge, vaig pensar. L’essència d’aquella persona s’acabava de creuar en la meva vida el dia després de la seva mort.
Just avui, en la pàgina de facebook de la fundació que porta el seu nom, m’he trobat amb l’última entrevista que li van fer, a la Ser. “El Miguel Gil va començar a Bòsnia, va venir sense tenir ni idea de l’ofici de periodista i va aprendre sobre el terreny. Va trobar el que el movia a la vida, no sé el que era, però estic segura que ho va trobar. He de començar per alguna banda. Aniré a Sarajevo i veuré què passa”. Resposta de la Tati: “Em sembla perfecte”.
Miguel Gil era una persona de carn i ossos (gran redundància que m’acabo de marcar) que simplement feia el que creia que havia de fer i sentia. Amb dubtes i pors com tothom, però el seu caràcter excel·lia per sobre de la resta. Escoltant una veu senzilla, sense vicis i carregada de paciència davant les preguntes de l’Helena Garcia Melero, m’he reafirmat amb el que em va inspirar a venir cap aquí. Reconfortada, com a casa. Escoltant paraules plenes de seny, sinceres i que parlen des d’una veritat a la que no tothom pot arribar per molt que s’escolti com les síl·labes es van connectant una darrere l’altra, formant relats i opinions.
Durant l’entrevista, donen pas a la mare. La mateixa serenitat que el fill. Els dos amagant les parts més fondes dels seus patiments per animar a l’altre a seguir endavant. Coneixent els sacrificis que cadascú fa, el que es perd per aquest estil de vida, però valorant el que es guanya. Una unitat i suport on no es necessiten paraules.
“He conegut a persones en el pitjor moment de la seva vida, estan en una situació estraordinària i es comporten en relació a ella. Una vegada tot ha passat, com és lògic aquesta gent ha d’intentar tornar a les seves vides, el ric torna a actuar com a ric i el pobre com a pobre. Són les mateixes persones, però ja no és el mateix. I s’ha d’entendre que ha de ser així”… “Una de les coses que més m’ha impactat és adonar-me que jo podria ser el soldat serbi que mata a vells i viola a nenes”… Només dues de les reflexions que Miguel Gil Moreno de Mora va compartir en la seva última entrevista, sense focs artificials ni ubi sunt. Ell i les seves imatges parlen per si soles.
Temps per conèixer el terreny i fondre’s amb el paissatge, per narrar des d’una veritat a la que no tothom pot arribar.
Vides entrellaçades que un dia van ser cosides a la força amb fil i agulla.
L’agulla era punxeguda i es va obrir pas entre les carns, ments i cors dels qui anava unint dolorosament, tant que a Bòsnia i Hercegovina encara li cou.
El fil és vermell. Es pot tornar fosc i podrir-se infectant les ferides o, amb el tractament i temps adequat, degradar-se i acabar transparent i suau.
