“No es turismofobia, es lluita de classes”. Festes de Gracia. Barcelona. Catalunya. 15/08/2017. Foto de Pepín.
seen from France
seen from Germany
seen from United States
seen from United States

seen from Germany

seen from China

seen from Malaysia
seen from China
seen from Canada
seen from Egypt
seen from India
seen from United States
seen from Germany

seen from Sweden
seen from United States

seen from Malaysia

seen from Germany

seen from Malaysia
seen from Germany

seen from United States
“No es turismofobia, es lluita de classes”. Festes de Gracia. Barcelona. Catalunya. 15/08/2017. Foto de Pepín.
[La mare era més] intensa, menys orgànicament militant, perquè la meva era una família normal, i les famílies normals eren masclistes d’estructura. Això dels “xarnegos”… Mira, hi ha hagut un ‘revival’ d’aquest concepte que no l’entenc. Això de “xarnego” potser ho deien les classes altes barcelonines, però en aquella època a Sant Adrià hi havia els catalans i els que no eren catalans d’origen. No importava, no hi havia diferències entre nosaltres. Hi ha una instrumentalització del castellanoparlant. Des de sempre. Com si fos una víctima del nacionalisme pujolista. No s’és víctima. Això és una lluita de classes. O ets pobre o ets ric. Detesto aquesta dicotomia entre classe obrera castellanoparlant bona i burgesia catalanista dolenta. No me l’he creguda mai. Les perifèries de qualsevol ciutat del món eren i són molt semblants! No era el franquisme: era el capitalisme! La Catalunya progre mai va saber assumir que allò profund eren els barris. Ben al contrari, els volien netejar, deixant-los a imatge i semblança del seu suposat ideari. La forma més gran de lleialtat que puc tenir a la classe obrera és ser un desclassat. Si ara jo m’arrogués una condició proletària en l’actualitat seria un impostor. Tota la meva biografia és un combat persistent per no treballar. Des de l’any 80, l’any que Reagan, Thatcher, Wojtila i Pujol arribaren al govern, tot han estat retrocessos. S’ho estan carregant tot: la llibertat d’expressió, la llibertat individual, la capacitat per a l’audàcia… i no ho fan prohibint-ho amb lleis ni amb la presó, sinó convertint el conservadorisme beat en un estat moral. A França deu ser de les poques coses bones que la classe alta enganxa a l’obrera, precisament els anys de la Revolució, a finals del XVIII: el llibertinatge sexual i no sexual, de pensament i d’acció, en tots els sentits. Això, en el fons, és quelcom de molt urbà. Molt de ciutat. La gent es torna boja. Em ‘frapa’ la bogeria de la ciutat.
Entrevista a Javier Pérez Andújar, a càrrec d’Antoni Trobat, a Crític (21/05/2015)