[La mare era mĂ©s] intensa, menys orgĂ nicament militant, perquĂš la meva era una famĂlia normal, i les famĂlies normals eren masclistes dâestructura.
AixĂČ dels âxarnegosâ⊠Mira, hi ha hagut un ârevivalâ dâaquest concepte que no lâentenc. AixĂČ de âxarnegoâ potser ho deien les classes altes barcelonines, perĂČ en aquella Ăšpoca a Sant AdriĂ hi havia els catalans i els que no eren catalans dâorigen. No importava, no hi havia diferĂšncies entre nosaltres.
Hi ha una instrumentalitzaciĂł del castellanoparlant. Des de sempre. Com si fos una vĂctima del nacionalisme pujolista. No sâĂ©s vĂctima. AixĂČ Ă©s una lluita de classes. O ets pobre o ets ric. Detesto aquesta dicotomia entre classe obrera castellanoparlant bona i burgesia catalanista dolenta. No me lâhe creguda mai.
Les perifĂšries de qualsevol ciutat del mĂłn eren i sĂłn molt semblants! No era el franquisme: era el capitalisme!
La Catalunya progre mai va saber assumir que allĂČ profund eren els barris. Ben al contrari, els volien netejar, deixant-los a imatge i semblança del seu suposat ideari.Â
La forma mĂ©s gran de lleialtat que puc tenir a la classe obrera Ă©s ser un desclassat. Si ara jo mâarroguĂ©s una condiciĂł proletĂ ria en lâactualitat seria un impostor. Tota la meva biografia Ă©s un combat persistent per no treballar.
Des de lâany 80, lâany que Reagan, Thatcher, Wojtila i Pujol arribaren al govern, tot han estat retrocessos. Sâho estan carregant tot: la llibertat dâexpressiĂł, la llibertat individual, la capacitat per a lâaudĂ cia⊠i no ho fan prohibint-ho amb lleis ni amb la presĂł, sinĂł convertint el conservadorisme beat en un estat moral.
A França deu ser de les poques coses bones que la classe alta enganxa a lâobrera, precisament els anys de la RevoluciĂł, a finals del XVIII: el llibertinatge sexual i no sexual, de pensament i dâacciĂł, en tots els sentits. AixĂČ, en el fons, Ă©s quelcom de molt urbĂ . Molt de ciutat. La gent es torna boja. Em âfrapaâ la bogeria de la ciutat.