Nairod
Cada vegada és més difícil topar amb restaurants on tinguis la certesa que hi trobaràs bona qualitat i de manera constant, sigui a la temporada de l’any que sigui i amb una varietat de productes i receptari com la del Nairod.
En David Rustarazo segueix en forma i amb mentalitat oberta. A més, no para d’invertir en el restaurant i aposta per oferir-nos més confort. També ha millorat i augmentat la selecció i el servei de vins i, tot plegat, ho fa sense oblidar el seu punt fort, la cuina.
Aquesta vegada, ens vam decantar per encarregar-li un menú amb total llibertat, que ens oferís el que ell volgués.
Per a començar, no podia faltar una de les seves croquetes, sempre extraordinàries. Croqueta al plat amb el suc de fer sis pollastres al forn i curri japonès en crumble.
Ajoblanco de festucs, verat marinat, tomàquets i cabdell d’enciam francès a la brasa. Deliciós.
Espardenyes fregides, amb patates i mongetes verdes bullides al moment, unes espardenyes sense pell i gens gomoses. Tot i així, un d’aquells plats on, a priori, el producte estrella sembla un; però que, finalment, acaba sent millor l’acompanyament que l’espardenya en sí.
Cuixa de picantó i farcellet farcit amb picantó escabetxat, amb emulsió del seu mateix escabetx i mostassa verda, un plat on demostra el seu domini de les coccions de les aus de la cuina clàssica i en el que hi posa el seu toc atrevit i irreverent amb els tocs avinagrats-àcids-greixosos de les emulsions.
Arròs de sépia i gamba de Palamós XXL. Un arròs boníssim i amb una gamba realment grossa que podria haver sigut més gustosa. Un bon arròs amb espardenyes i gambes per sobre, que semblaven més per decorar o imrpessionar que per millorar l’arròs en sí.
Suquet de bastina, un tros de bastina desespinada i perfectament cuita, servida amb patates laminades i tot plegat regat amb un suquet de gambes i llamàntol excepcional. Un plat on realment pots gaudir menjant.
Per acabar la part salada, el colomí en croûte, anguila fumada i espinacs, un plat molt Rusti i una variació més que ofereix sobre el clàssic Wellington, que fa amb massa de crêpe (aportant calidesa i esponjositat) i amb massa de pasta de full (afegint el toc cruixent al plat).
Un Wellington que acompanya amb una cuixeta del propi colomí servida en un plat a part.
Per postres, síndria macerada en vermut, granissat de vin blanc, llima i gelat de lucuma (una fruita del Perú que recorda el xarop d’auró) i xocolata i avellana, dos plats bons i correctes però ben prescindibles per al nostre gust. Haguéssim preferit més quantitat de Wellington, per exemple, i acabar amb un simple bombonet, si cal.
Un bon àpat al Nairod que deixa ganes de tornar-hi aviat.
