La Magdalena entra al bany, orina, i s'acosta, en acabat, al lavabo, a rentar-se les mans. Es mira al mirall. Després, seu a la butaca de vímet, posa el cap entre les mans i els colzes repenjats en els genolls i esclata un por inacabable. Plora ben bé cinc minuts seguits, procurant ella no fer cap mena de soroll. En haver-se alleujat, s'aixeca i es mira al mirall. Té la cara trista. El maquillatge, devastat pels plors. Li tremolen els llavis i vincla les espatlles. A la fi, fa un sospir, treu de la bossa de mà un necesser de maquillatge i arranja les destrosses de les llàgrimes: pòlvores, ombra d'ulls, una ratlleta grisa sobre les parpelles, un xic de coloret a les galtes, una ditada de rouge als llavis. Es pentina. Està una estona veient si hi queden rastres de mullena, i en veure que l'estropell ha quedat ben subsanat, es redreça, s'estira el vestit de la pitrera. Es mira directament als ulls i diu: -No afluixis, Magdalena!
Isabel-Clara Simó a “La presidenta”
