LEE FIELDS & THE EXPRESSIONS / CHARLES BRADLEY & THE MENAHAN STREET BAND
SALA SALAMANDRA 27/02/2011
La intenció era comprovar el directe d’una de les bandes de funk de les que el so més prometia darrerament, the Menahan Street Band. Amb el revival de la música Soul que s’ha produït durant els últims anys, gràcies al èxit de joves figures com Amy Winehouse o jove veterans com Jamie Lidell, hem tingut la sort de poder tastar la obertura del mercat cap a un estil ple d’incondicionals amb poques oportunitats de gaudir la música en viu. Ja fa uns anys a la ombra dels èxits comercials de la música soul vàrem tenir l’oportunitat de descobrir joves bandes amb joies instrumentals i grans col·laboracions gràcies a la fe dels programadors de La2 del Apolo. Bandes com The Bamboos, The Lefties Soul Connection, The Mighty Imperials o, fins i tot els japonesos amb la ànima soul més afroamericana que es coneixen, Osaka Monoaurail van tenir la oportunitat de fer-nos veure a Barcelona que el soul seguia omplint els nostres esperits amb la mateixa vigència que als anys seixanta.
Si una cosa bona té l’èxit de figures com Amy Winehouse és que, de retruc, donen exposició també a tots els músics que són al darrere. The Dap Kings, la banda responsable de recolzar a Amy Winehouse, ha tingut aquesta sort; i de rebot també un segell amb uns petits estudis de gravació com és Daptone Records que durant anys s’han mantingut fidels al so del soul realitzant les gravacions reproduint antics mètodes de producció. Des d’allà és d’on han sortit les millors gravacions d’aquest estil gracies a la magnífica veu d’una veterana com Sharon Jones, una vegada caiguda en l’oblit, i recuperada gràcies a The Dap Kings i a Daptone Records per a realitzar magnífiques gravacions i concerts en viu memorables. L’èxit posterior d’Amy Winehouse i la conseqüent monopolització de la banda són coses que a Sharon Jones no li han fet gaire gràcia, però no es pot negar que li ha donat ales al segell per continuar amb la seva empresa de producció vintage de gran calibre. Productes de gran qualitat com The Budos Band, The Daktaris, The Mighty Imperials o els coneguts Antibalas han ajudat a crear-li una conegudíssima fama a la casa.
Una de les últimes gravacions del segell ha estat el primer disc de The Menahan Street Band que, com ja va sent normal, segueix apujant el llistó de qualitat creativa. Aquest va ser el motiu per el qual ens vàrem apropar cap a la sala Salamandra a l’hospitalet el Diumenge. Atrets per la presencia de The Menahan Street Band i la allargada fama de Daptone estàvem totalment disposats a conèixer els dos cantants solistes que ens presentaven. Dos homes de edat avançada que prometien interpretar les notes de la banda amb tota la emoció que la experiència d’anys aporta.
Sota la atenta mirada d’una nodrida legió de fanàtics la Salamandra estava a la expectativa. És d’agrair que a les sales de concerts treballin per assegurar la millor qualitat de so i a la Salamandra ho fan tan bé com poden per ajudar-nos a assaborir la crua veu i les notes dels artistes de la millor forma possible. La bateria va començar a marcar el ritme de forma lleugera però incessant i amb un ritme incansable. A les mans del co-creador de la banda i multi-instrumentista Thomas Brenneck la cosa es començava a escalfar. La resta de membres es va unir de forma natural i, sense donar-nos compte, ens van absorbir cap el seu univers rítmic en volandes com ho han estat fent a arreu del món des de l’any 2000 quan formaven tots part dels Dap Kings. Aquesta es la gran sorpresa que ens vam trobar. No només la Menahan Street Band era una banda extraordinària sinó que eren els Dap Kings originals, una de les millors bandes de Funk que podem veure en directe actualment.
Per si això no fos suficient en entrar a escena Charles Bradley es va apoderar de l’escenari com qui no vol la cosa davant d’uns músics de somni. Les primeres paraules de “Why is it so Hard” interpretades per la veu de un veterà home del soul van deixar a la, ja de per si fidel, audiència amb la boca oberta. La veu trencada però capaç de arribar a freqüències inimaginables reflexionava sobre la societat americana i no donàvem crèdit. Amb sinceritat i humil·litat la sudorosa veu de Bradley va captivar a tothom entregat amb els ulls tancat a la seva pròpia emoció i a la audiència. Cotes de èxtasi es van arribar a produir amb el cantant de genolls, a l’escenari, cridant les notes embriagat d’amor a la música davant d’uns espectadors incrèduls, mentre la banda al darrere seu el seguia fidelment i sense afluixar un moment. Poques vegades veurem una demostració del que representa aquest gènere de forma tan clara com amb aquest home. Suant, amb els ulls tancats, cridant en el punt àlgid de la cançó i agenollant-se i ballant amb moviments curts i inesperats que ens van agafar a tots per sorpresa. Tot una demostració d’amor.
La nit només havia fet que començar. Per increïble que ens pogués semblar ens quedava un segon plat: Lee Fields & The Expressions. Per a sorpresa de tots, el canvi de nom no va suposar el canvi de membres de la banda. Així, amb la mateixa composició del grup que havia interpretat el primer concert, i quan encara estaven recuperant-nos del terratrèmol emocional que ens havia produït Bradley, va entrar en escena Lee Fields. Amb un tarannà més pausat, la veu més trencada de Bradley va donar pas al to més suau i sedós de Fields, que va començar cantant “Could It Be” acompanyat només de la guitarra i va deixar a tothom en silenci i corprès. Fields aprofundia en el desamor deixant-se l’ànima en la veu literalment per acabar la cançó amb un crescendo espectacular ja amb tota la banda. Dels diners, de les dones, del amor, de la societat, del desamor i del amor una altre cop. La vida vista des de la duresa del barri i de les relacions sentimentals, però sempre amb un somriure a la cara. El ball i la comunió com a forma d’exorcitzar les tristeses de la nostra ànima. Una nit inoblidable que podrem recupera a la nostra memòria per fer-nos feliços per uns segons. Una oportunitat per aplaudir la lloable tasca que duen a terme la gent de Daptone, per gaudir d’un grup de músics extraordinari. Una nit per recordar que l’esperit de Otis Redding, de Sam Cooke i companyia perduren en el temps en persones com Charles Bradley i Lee Field. Esperits que esperem que no s’oblidin mai.