Ens calen salvavides

A vegades ho noto amb totes les parts del meu cos

[worshipgifs]

Jefferson Bethke

[enscalensalvavides]

Estic trista perquè sostinc l’ansietat al pit i no la sostinc quieta: cuino, rento els plats, vaig amb bicicleta, cuido. No deixo que es desfaci dins meu i m’inundi tota, no em permeto que m’agafi tota –això ho fas tu, amor, quina sort.

Estic trista perquè sostinc que no hi ets des de fa gairebé tres anys, pare, i malgrat moltes vegades viure és fàcil, d’altres torna a fer pujada i ens recordo a nosaltres caminant i pujant i agafant-nos per intentar no caure.

Estic trista també perquè no tothom s’ha volgut quedar, aquí amb mi, aquí ben a prop. I no és que vulgui que hi sigui tothom però sí aquelles persones a qui he estimat –pitjor o millor, em sap greu–; sí que vull que tu hi siguis però no em vols o no saps com fer-ho per mostrar-me que em vols o, si més no, no em vols com jo em vull i això és molt dolorós.

Estic trista, fins i tot, enamorada i em fascina veure com els sentiments es solapen, com moltes vegades no som tan senzilles; com simplificar-nos molts cops ens perjudica.

Perquè estic trista però escrivint sento també altres coses: les paraules a la punta dels dits, els mateixos amb els que t’acaricio, sento l’olor del dinar que he enllestit ben ràpidament, i em sento una mica més capaç, una mica menys perduda. Et sento arribant a casa amb el menjar del mercat i em sento viva i altra vegada amb aquesta necessitat de vessar-me tota perquè vessi també l’ansietat i perquè estic farta de sostenir(-me) i de no poder estar trista i tranquil•la.

[enscalensalvavides]

A vegades m’ho imagino, saps? Que de cop tot s’arregla i comencem a quedar un cop per setmana per posar-nos al dia. Què et sembla el dimarts per dinar? M’imagino que deus tenir bastant temps lliure.

[tincfredalspeus]

avui estic cansadíssima. i no sé si el que sento és fruit del cansament, o si el cansament és fruit del que penso.

[enscalensalvavides]

A la sisena casa d’aquest 2019 (setena habitació) hi entra molta llum. M’acaricia la cara mentre ploro i bec cafè. Estic esgotada.

El contrari d’aguantar és deixar anar, però com em desprenc d’aquest dolor? De la idea que a la meva mare no li interesso, què en puc fer? D’aquest trobar-te faltar infinit, pare, quan torno a Barcelona i et veig a cada semàfor? D’aquest voler-me controlar i opinar sobre el meu cos, que amb tant d’esforç i maldestrament estimo? D’aquests no-petons i aquesta llunyania, com me n’oblido?

El que fan els altres no parla de mi, parla d’ellxs. Tot això no vol dir que jo no sigui interessant, o preciosa, o desitjable. Però sí que vol dir que m’he de recordar molt més qui soc, com soc, com vull ser. Estic esgotada.

Necessito un lloc on dormir i on créixer. Un espai on deixar de desconstruir i començar a arrelar, on cuidar-me sigui fàcil.

A vegades se’m difumina el record de les teves mans i sento que el món s’enfonsa.

(still here, still healing)

[enscalensalvavides]

Als vint-i-un anys vaig escriure, en una llibreta “a estones, no em faria res morir-me”. Als vint-i-dos, vaig palpar la sensació de tornar a estimar la vida. Vaig recordar que jo existia, encara, i que el futur podia no ser pesat ni fosc. Podia, fins i tot, ser totes les Aines que havia ofegat i no havia deixat créixer. Podia adaptar-me i marxar de casa i experimentar-ho tot. Vaig agafar impuls per aquests vint-i-tres, que han estat tot el que em veig capaç de sentir. O una mica més. Agafar i arrabassar i donar i engolir i dir-que-sí i saber el que vull. Relacionar-me com crec i deconstruir-ho tot perquè tinc clar que puc. No parar d’estimar i de conèixer, de fer casa allà on vaig. De defensar fermament uns feminismes per després questionar-m’ho tot, de confiar moltíssim i de viure el present més immediat. De saber, en molts moments, que el que estava vivint era increïble i de ser plenament conscient de tota aquesta sort. De no tenir control, de voler no tenir-lo, de perdre’m, també. D’impulsivitat i militància. De conviure amb totes les lletres, de saber-me forta i saber-me feble. D’envoltar-me d’estímuls tota l’estona. De veganismes i anti-capitalisme i de pensar contínuament com m’ho faré per viure com vull en aquest sistema. De començar a entendre que enamorar-se és performar i que la meva expressió de gènere també ho és, i que sento que cal jugar amb tot allò establert ara que ens hem adonat que es pot trencar. De fer petons dolcíssims i comprendre que que t’agradi algú a qui no agrades és un mite. Que el desig pot fer mal i es pot confondre amb voler ser desitjable. I que desitjar, en canvi, és tot això que em mou. És la reciprocitat de sentir el que sento i poder-ho viure. Desitjar-vos és triar-vos i cuidar-vos. Desitjar aquests vint-i-quatre és celebrar que estic viva, encara. Que tinc tantes ganes de construir i d’arrelar(-me) i de créixer que, ara mateix, em faria tot, morir-me.

[enscalensalvavides]

Em sento suau. Espolso la culpa però me’n queda una mica. Tant de bo dormir cada nit abraçada.

[enscalensalvavides]

Tornar a Barcelona (I)

Us he explicat a totes les de la taula el que et vull dir quan fem un te la setmana que ve i l’Anna m’ha dit que em nota aquest any i mig. Que es palpava la maduresa.

[enscalensalvavides]

Recordatori

Tornar a casa també és tornar a Tumblr. Tinc tantes tantes ganes d’escriure...

[enscalensalvavides]

Em fa estar tan trista viure a casa ma mare ara que sé com vull viure en una casa. I també, clar, recordar que tota la meva infància va ser així: sopant amb el plat davant de l’ordinador, o sola a la taula; demanant si us plau si podíem menjar tots junts. Els pares argumentaven que hi ha molts tipus de famílies, i que la nostra era així. Que no ens podíem sincronitzar els horaris. Sempre de bòlit, treballant. Aina, no veus que no arribem a tot, que no tenim temps, que casa nostra també és maca, que tenim altres coses.

L’altra lluita particular a casa era reciclar. No es podia perquè anem de bòlit, treballant, Aina, no tenim temps; si ja no podem sopar amb tu com hem de poder separar el plàstic. Uns reis, em vaig organitzar amb els avis i vaig deixar un regal a casa: unes papereres petites de reciclatge, per si de cas el problema era que tampoc teníem temps per comprar-ne unes. Juraria que van durar un parell de dies abans d’acabar al contenidor de rebuig.

És tan trist viure a casa ma mare ara que he vist que puc viure així. Que fa dos anys començava uns sopars a un pis nou, que fa un any em recollien, cada nit, onze Marias i totxs les convidades, que a Cuba també he pogut crear un refugi. I penso, també, en la sort de tenir-ho tan clar. Ja no soc l’Aina d’onze anys que volia anar a dormir a casa de les seves amigues; on es sopava i es parava la taula i es parlava de com havia anat el dia. L’Aina d’ara, de gairebé vint-i-quatre anys, pot crear-ho tot. M’abraça la idea que la revolució està en la quotidianitat. Que la vull amb vosaltres, i no de tant en tant: la demano tots i cadascun dels dies que em quedin per viure.

[enscalensalvavides]

M’has preguntat en quin moment vaig decidir no menjar mai més formatge. Si haguéssim estat més despertes, t’hauria explicat amb calma que intento no pensar així. Que no he visualitzat una dieta vegana per sempre dels sempres. Més aviat m’agrada sentir que, ara mateix, puc fer-ho així. Projectar a llarg plaç és esgotador i centrar-me en l’aquíara pot ser preciós. Mira, tinc encara el teu gust als llavis i se’m barreja amb el suc de taronja natural que m’estic prenent. Els dits que escriuen això porten amb ells la tendresa d’ahir. I jo estic plena d’amor i somric, somric molt, i t’imagino: cansada, lesionada; i màgica i serena, com sempre.

[enscalensalvavides]

Sempre que pujo al tren després de veure’us em costa controlar-me les llàgrimes. Abraçar els teus pares és abraçar-te una mica a tu, pare; i poques coses enyoro més. Vull sentir-me protegida ni que sigui uns minuts. Sentir que em recolliu i que confieu en mi. Oblidar per uns minuts allò de “ningú creu en tu, només tu..”; allò de les agàmies i de la independència. Em passa que de la monogàmia només en sé sortir racionalment... quantes vegades voldria algú que m’abracés quan arribés a casa, algú amb qui mostrar-me vulnerable i algú amb qui crear juntes aquesta falsa seguretat d’un “per sempre”.

Em passa que se’m barregen les dues morts: la del pare i la de l’amor romàntic; i per això és tan difícil, a vegades, creure en mi i construir-me forta.

Estic plena de paraules i necessito trobar un lloc on poder vessar-ho tot.

[wmiqaqueen]

[enscalensalvavides]

still healing

[enscalensalvavides]

Ploro també perquè la vida és finita, perquè tinc por de morir-me jove i perquè enyoro moltíssim.

[enscalensalvavides]

És tan important ser capaç de comunicar els meus límits. Fins aquí sí i més enllà no. Em fa por no ser capaç de deixar que me’ls comuniqueu fàcilment. Ho sento. Poquito a poco poquito a poco. Les ansietats em desapareixen mica en mica i he canviat algunes dinàmiques. Estic trista però ho estic una mica menys si penso que fa dos anys, després de tot això, l’ansietat se m’estaria menjant. Ara ploro i no tinc ganes de trencar-ho tot. Ploro perquè relacionar-me implica mostrar-me, implica fer-me mal i ploro perquè tinc la certesa que compartir-me és el que fa que valgui la pena. Ploro anticipant-me al mal que viuré, a les vegades que m’equivocaré. A l’amor que no ha començat i ja s’acaba. Perquè em vull així: intentant-ho, intentant-ho, equivocant-me i estimant(-me) moltíssim.

[enscalensalvavides]

Porto uns deu dies sentint que visc a Coimbra. Quina explosió d’energia i de descobertes constants. I quina calma, sentir que tinc dues cases. I que ara estic aquí-aquí-aquí-aquí i feia molt que no em notava tan feliç i segura.

[enscalensalvavides]

La gent que em rodeja em sent forta i capaç i això m’anima encara més. M’adormo tranquil•la, demà coneixeré noves cançons i intentaré sentir-me tan plena d’amor com fins ara.

i am loved i am loved i am loved i am loved