Jefferson Bethke
styofa doing anything

â
DEAR READER
No title available
will byers stan first human second
Stranger Things
AnasAbdin
Three Goblin Art

Janaina Medeiros
NASA

JVL
h

oozey mess

No title available
I'd rather be in outer space đž
taylor price

No title available
Peter Solarz
Jules of Nature

Kaledo Art

seen from Germany

seen from Malaysia

seen from Switzerland
seen from Uzbekistan
seen from Uzbekistan

seen from United States

seen from United States
seen from United States
seen from United States

seen from United States
seen from United States
seen from United States

seen from United States

seen from Italy

seen from United States
seen from United States

seen from United States

seen from Malaysia
seen from Argentina

seen from United States
@enscalensalvavides
Jefferson Bethke
Estic trista perquĂš sostinc lâansietat al pit i no la sostinc quieta: cuino, rento els plats, vaig amb bicicleta, cuido. No deixo que es desfaci dins meu i mâinundi tota, no em permeto que mâagafi tota âaixĂČ ho fas tu, amor, quina sort.
Estic trista perquĂš sostinc que no hi ets des de fa gairebĂ© tres anys, pare, i malgrat moltes vegades viure Ă©s fĂ cil, dâaltres torna a fer pujada i ens recordo a nosaltres caminant i pujant i agafant-nos per intentar no caure.
Estic trista tambĂ© perquĂš no tothom sâha volgut quedar, aquĂ amb mi, aquĂ ben a prop. I no Ă©s que vulgui que hi sigui tothom perĂČ sĂ aquelles persones a qui he estimat âpitjor o millor, em sap greuâ; sĂ que vull que tu hi siguis perĂČ no em vols o no saps com fer-ho per mostrar-me que em vols o, si mĂ©s no, no em vols com jo em vull i aixĂČ Ă©s molt dolorĂłs.
Estic trista, fins i tot, enamorada i em fascina veure com els sentiments es solapen, com moltes vegades no som tan senzilles; com simplificar-nos molts cops ens perjudica.
PerquĂš estic trista perĂČ escrivint sento tambĂ© altres coses: les paraules a la punta dels dits, els mateixos amb els que tâacaricio, sento lâolor del dinar que he enllestit ben rĂ pidament, i em sento una mica mĂ©s capaç, una mica menys perduda. Et sento arribant a casa amb el menjar del mercat i em sento viva i altra vegada amb aquesta necessitat de vessar-me tota perquĂš vessi tambĂ© lâansietat i perquĂš estic farta de sostenir(-me) i de no poder estar trista i tranquilâąla.
A vegades mâho imagino, saps? Que de cop tot sâarregla i comencem a quedar un cop per setmana per posar-nos al dia. QuĂš et sembla el dimarts per dinar? Mâimagino que deus tenir bastant temps lliure.
avui estic cansadĂssima. i no sĂ© si el que sento Ă©s fruit del cansament, o si el cansament Ă©s fruit del que penso.
A la sisena casa dâaquest 2019 (setena habitaciĂł) hi entra molta llum. Mâacaricia la cara mentre ploro i bec cafĂš. Estic esgotada.
El contrari dâaguantar Ă©s deixar anar, perĂČ com em desprenc dâaquest dolor? De la idea que a la meva mare no li interesso, quĂš en puc fer? Dâaquest trobar-te faltar infinit, pare, quan torno a Barcelona i et veig a cada semĂ for? Dâaquest voler-me controlar i opinar sobre el meu cos, que amb tant dâesforç i maldestrament estimo? Dâaquests no-petons i aquesta llunyania, com me nâoblido?
El que fan els altres no parla de mi, parla dâellxs. Tot aixĂČ no vol dir que jo no sigui interessant, o preciosa, o desitjable. PerĂČ sĂ que vol dir que mâhe de recordar molt mĂ©s qui soc, com soc, com vull ser. Estic esgotada.
Necessito un lloc on dormir i on créixer. Un espai on deixar de desconstruir i començar a arrelar, on cuidar-me sigui fà cil.
A vegades seâm difumina el record de les teves mans i sento que el mĂłn sâenfonsa.
(still here, still healing)
Als vint-i-un anys vaig escriure, en una llibreta âa estones, no em faria res morir-meâ. Als vint-i-dos, vaig palpar la sensaciĂł de tornar a estimar la vida. Vaig recordar que jo existia, encara, i que el futur podia no ser pesat ni fosc. Podia, fins i tot, ser totes les Aines que havia ofegat i no havia deixat crĂ©ixer. Podia adaptar-me i marxar de casa i experimentar-ho tot. Vaig agafar impuls per aquests vint-i-tres, que han estat tot el que em veig capaç de sentir. O una mica mĂ©s. Agafar i arrabassar i donar i engolir i dir-que-sĂ i saber el que vull. Relacionar-me com crec i deconstruir-ho tot perquĂš tinc clar que puc. No parar dâestimar i de conĂšixer, de fer casa allĂ on vaig. De defensar fermament uns feminismes per desprĂ©s questionar-mâho tot, de confiar moltĂssim i de viure el present mĂ©s immediat. De saber, en molts moments, que el que estava vivint era increĂŻble i de ser plenament conscient de tota aquesta sort. De no tenir control, de voler no tenir-lo, de perdreâm, tambĂ©. Dâimpulsivitat i militĂ ncia. De conviure amb totes les lletres, de saber-me forta i saber-me feble. Dâenvoltar-me dâestĂmuls tota lâestona. De veganismes i anti-capitalisme i de pensar contĂnuament com mâho farĂ© per viure com vull en aquest sistema. De començar a entendre que enamorar-se Ă©s performar i que la meva expressiĂł de gĂšnere tambĂ© ho Ă©s, i que sento que cal jugar amb tot allĂČ establert ara que ens hem adonat que es pot trencar. De fer petons dolcĂssims i comprendre que que tâagradi algĂș a qui no agrades Ă©s un mite. Que el desig pot fer mal i es pot confondre amb voler ser desitjable. I que desitjar, en canvi, Ă©s tot aixĂČ que em mou. Ăs la reciprocitat de sentir el que sento i poder-ho viure. Desitjar-vos Ă©s triar-vos i cuidar-vos. Desitjar aquests vint-i-quatre Ă©s celebrar que estic viva, encara. Que tinc tantes ganes de construir i dâarrelar(-me) i de crĂ©ixer que, ara mateix, em faria tot, morir-me.
Em sento suau. Espolso la culpa perĂČ meân queda una mica. Tant de bo dormir cada nit abraçada.
Tornar a Barcelona (I)
Us he explicat a totes les de la taula el que et vull dir quan fem un te la setmana que ve i lâAnna mâha dit que em nota aquest any i mig. Que es palpava la maduresa.
Recordatori
Tornar a casa tambĂ© Ă©s tornar a Tumblr. Tinc tantes tantes ganes dâescriure...
Em fa estar tan trista viure a casa ma mare ara que sĂ© com vull viure en una casa. I tambĂ©, clar, recordar que tota la meva infĂ ncia va ser aixĂ: sopant amb el plat davant de lâordinador, o sola a la taula; demanant si us plau si podĂem menjar tots junts. Els pares argumentaven que hi ha molts tipus de famĂlies, i que la nostra era aixĂ. Que no ens podĂem sincronitzar els horaris. Sempre de bĂČlit, treballant. Aina, no veus que no arribem a tot, que no tenim temps, que casa nostra tambĂ© Ă©s maca, que tenim altres coses.
Lâaltra lluita particular a casa era reciclar. No es podia perquĂš anem de bĂČlit, treballant, Aina, no tenim temps; si ja no podem sopar amb tu com hem de poder separar el plĂ stic. Uns reis, em vaig organitzar amb els avis i vaig deixar un regal a casa: unes papereres petites de reciclatge, per si de cas el problema era que tampoc tenĂem temps per comprar-ne unes. Juraria que van durar un parell de dies abans dâacabar al contenidor de rebuig.
Ăs tan trist viure a casa ma mare ara que he vist que puc viure aixĂ. Que fa dos anys començava uns sopars a un pis nou, que fa un any em recollien, cada nit, onze Marias i totxs les convidades, que a Cuba tambĂ© he pogut crear un refugi. I penso, tambĂ©, en la sort de tenir-ho tan clar. Ja no soc lâAina dâonze anys que volia anar a dormir a casa de les seves amigues; on es sopava i es parava la taula i es parlava de com havia anat el dia. LâAina dâara, de gairebĂ© vint-i-quatre anys, pot crear-ho tot. Mâabraça la idea que la revoluciĂł estĂ en la quotidianitat. Que la vull amb vosaltres, i no de tant en tant: la demano tots i cadascun dels dies que em quedin per viure.
Mâhas preguntat en quin moment vaig decidir no menjar mai mĂ©s formatge. Si haguĂ©ssim estat mĂ©s despertes, tâhauria explicat amb calma que intento no pensar aixĂ. Que no he visualitzat una dieta vegana per sempre dels sempres. MĂ©s aviat mâagrada sentir que, ara mateix, puc fer-ho aixĂ. Projectar a llarg plaç Ă©s esgotador i centrar-me en lâaquĂara pot ser preciĂłs. Mira, tinc encara el teu gust als llavis i seâm barreja amb el suc de taronja natural que mâestic prenent. Els dits que escriuen aixĂČ porten amb ells la tendresa dâahir. I jo estic plena dâamor i somric, somric molt, i tâimagino: cansada, lesionada; i mĂ gica i serena, com sempre.
Sempre que pujo al tren desprĂ©s de veureâus em costa controlar-me les llĂ grimes. Abraçar els teus pares Ă©s abraçar-te una mica a tu, pare; i poques coses enyoro mĂ©s. Vull sentir-me protegida ni que sigui uns minuts. Sentir que em recolliu i que confieu en mi. Oblidar per uns minuts allĂČ de âningĂș creu en tu, nomĂ©s tu..â; allĂČ de les agĂ mies i de la independĂšncia. Em passa que de la monogĂ mia nomĂ©s en sĂ© sortir racionalment... quantes vegades voldria algĂș que mâabracĂ©s quan arribĂ©s a casa, algĂș amb qui mostrar-me vulnerable i algĂș amb qui crear juntes aquesta falsa seguretat dâun âper sempreâ.
Em passa que seâm barregen les dues morts: la del pare i la de lâamor romĂ ntic; i per aixĂČ Ă©s tan difĂcil, a vegades, creure en mi i construir-me forta.
Estic plena de paraules i necessito trobar un lloc on poder vessar-ho tot.
still healing
Ploro tambĂ© perquĂš la vida Ă©s finita, perquĂš tinc por de morir-me jove i perquĂš enyoro moltĂssim.
Ăs tan important ser capaç de comunicar els meus lĂmits. Fins aquĂ sĂ i mĂ©s enllĂ no. Em fa por no ser capaç de deixar que meâls comuniqueu fĂ cilment. Ho sento. Poquito a poco poquito a poco. Les ansietats em desapareixen mica en mica i he canviat algunes dinĂ miques. Estic trista perĂČ ho estic una mica menys si penso que fa dos anys, desprĂ©s de tot aixĂČ, lâansietat se mâestaria menjant. Ara ploro i no tinc ganes de trencar-ho tot. Ploro perquĂš relacionar-me implica mostrar-me, implica fer-me mal i ploro perquĂš tinc la certesa que compartir-me Ă©s el que fa que valgui la pena. Ploro anticipant-me al mal que viurĂ©, a les vegades que mâequivocarĂ©. A lâamor que no ha començat i ja sâacaba. PerquĂš em vull aixĂ: intentant-ho, intentant-ho, equivocant-me i estimant(-me) moltĂssim.
Porto uns deu dies sentint que visc a Coimbra. Quina explosiĂł dâenergia i de descobertes constants. I quina calma, sentir que tinc dues cases. I que ara estic aquĂ-aquĂ-aquĂ-aquĂ i feia molt que no em notava tan feliç i segura.
La gent que em rodeja em sent forta i capaç i aixĂČ mâanima encara mĂ©s. Mâadormo tranquilâąla, demĂ coneixerĂ© noves cançons i intentarĂ© sentir-me tan plena dâamor com fins ara.
i am loved i am loved i am loved i am loved