Júlia Olivé

Estudiant de periodisme a la Blanquerna URL. Si em voleu conèixer: http://tmblr.co/Zf8l3i21P_XGj

[i-juliaolive-blog]

Salvador Dalí: “Si fos menys intel·ligent, pintaria millor”

Salvador Dalí presenta el seu nou llibre ‘Carta a Salvador Dalí’, un diàleg amb ell mateix

L’artista surrealista parla de la pintura, escriure i la influència del seu gran amor, Gala

Icona del surrealisme i l’extravagància, Salvador Dalí és un dels grans genis de la pintura, probablement un dels millors de la història. Nascut a Figueres el 1904, és un enamorat de les terres empordaneses, sobretot de Cadaqués, on hi viu. Des de ben jove que es veia que el seu nom seria recordat a la història per les seves obres d’art. Amb disset anys ja escrivia i pintava amb un estil personal i recognoscible, amb una complexitat no pròpia d’un noi tant jove. Quadres seus com ‘La persistència de la memòria’, ‘Construcció tova amb mongetes bullides’, ‘Somni causat pel vol d'una abella al voltant d'una magrana un segon abans de despertar”, entre d’altres, desprenen un misticisme i un misteri molt atractiu, i a la vegada, complex. Les seva personalitat, tant surrealista com els seus quadres, amb les seves fòbies, la seva homosexualitat no reconeguda, la seva faceta com a voyeur i obsessió per les orgies, el seu estrany interès pels excrements, el plaer de torturar animals i aquesta fam de cridar l’atenció, construeixen un caràcter difícil de comprendre, però molt atractiu i especial.  Acaba de publicar el seu nou llibre ‘Carta a Salvador Dalí’, es creu millor escriptor que pintor? El meu pare, que era notari i tenia afició per l’art, em deia que era millor escrivint que pintant. Segurament tenia raó. 

Així que pintar és més fàcil? Els pintors som molt burros en general, els escriptors són més intel·ligents. Si fos menys intel·ligent pintaria molt millor. 

El llibre és un diàleg amb sí mateix. Hi ha un abisme entre el Dalí surrealista i el Dalí d’avui? Sóc la mateixa persona, però amb un avançament ideològic. En aquell moment la pintura era realista, però avui, eureka! He trobat la meva pintura, la pintura de l’hiperrealisme metafísic. 

Gala continua sent la seva model i inspiració a l’hora de pintar? Sí. Gala em va portar a l’èxit mundial i és l’alimentadora d’aquest nou corrent en la meva vida. 

Com la va conèixer? Vaig obrir la porta de casa meva i vaig trobar-me Gala despullada a la platja. Des de llavors que va ser un amor complet, intens i durador. Quan em vaig casar amb ella em vaig quedar amb unes ganes boges de tornar-me a casar, em va agradar molt.

Creu que amb la fotografia la pintura està en perill? Al contrari, l’està reforçant. 

Com? A la televisió de Nova York em van preguntar que si hi ha una bona foto d’un personatge, si Velázquez la copiés, quina diferència hi hauria. I jo vaig dir: sis milions. La fotografia no val res i un quadre pot costar aquesta quantitat de diners, que és un fet molt important. 

Per vostè els diners són importants? Cada vegada més.

I els amics, no són més importants? No en tinc d’amics. Tota la meva passió està en l’amor que tinc per Gala, no tinc lloc per res més. Tinc persones a qui aprecio i inclús els hi faig regals, però no puc anomenar amistat a això. Gala substitueix totes les meves passions. 

[i-juliaolive-blog]

‘La Criolla’, la imatge decadent de Barcelona

Josep Maria Planes retrata el prostibul del carrer Cid 

Prostitutes, turistes i joves es refugien de les misèries en els plaers carnals 

[i-juliaolive-blog]

Roger Mas:“Em sento incòmode si sento que he dit res que pugui ofendre”

El cantautor destapa que té un altre jo amb una visió molt crua i freda de les coses.

Anuncia un concert el 20 d’abril a l’Auditori per presentar el seu últim disc Irredempt. 

[i-juliaolive-blog]

De la vida a la mort

Sergi Alcázar presenta ‘Toxic Vestigium’, un fotoreportatge que immortalitza la degradació del barri ‘La Catalana'.

El fotoperiodista anuncia un acord amb DocField per exposar el seu treball el 2 de juny

El fotoperiodista Sergi Alcázar va firmar ahir un acord amb DocField per presentar el 2 de juny el seu fotoreportatge ‘Toxic Vestigium’. Durant quinze dies els espectadors podran endinsar-se en el procés de degradació de ‘La Catalana’, un barri que ha passat de ser un barri d’immigrants espanyols dels anys cinquanta, a convertir-se en un lloc abandonat ocupat per toxicòmans. Alcázar ha immortalitzat cinc anys d’història d’un veïnat que ha passat desapercebut per tothom.

L’exhibició constarà de dos espais dividits per un mur enderrocat de totxos que pretenen simular les dues etapes de destrucció de la zona: “Vestigium” i “Toxic”. La primera és un homenatge fotogràfic als antics veïns de La Catalana i el desallotjament que van viure l’any 2009. “Toxic” és l’etapa que ve després, el retrat d’uns toxicòmans que freqüentaven les cases abandonades del barri per drogar-se i fugir del món.

Imatges tant surrealistes com un home amb un porc a l’esquena o nens despullats jugant al carrer són algunes de les escenes que van fascinar a Alcázar. Visitava el barri molt sovint i, poc a poc i amb paciència, es va anar guanyant la simpatia i la confiança dels veïns.

Tot això va canviar quan es va enderrocar el barri el 2009 per construir-hi cases d’alt standing i els habitants van haver de deixar casa seva. Se’ls hi va donar un pis de protecció oficial i trenta mil euros per la casa. El barri llavors es convertí en un barri fantasma ocupat per toxicòmans, que anaven allà a prendre drogues, aïllats del món.

Les fotografies en blanc i negre mostren el fosc món de les drogues. “Passar de tenir-ho tot, a no tenir res” recull el testimoni d’una jove que venia sovint als edificis abandonats de ‘La Catalana’ per punxar-se amb heroïna (i altres drogues). Així el fotògraf trenca amb els esquemes de les drogues i retrata la vida dels toxicòmans d’una manera humana i allunyada dels prejudicis. 

[i-juliaolive-blog]

La Marilyn darrere les càmeres

The New Yorker publica un relat inèdit sobre l’actriu americana escrit per Truman Capote

Editors catalans inclouen el text en la propera edició de ‘Música para camaleones’

The New Yorker publica aquesta setmana Una adorable criatura, un relat inèdit de Truman Capote sobre Marilyn Monroe. El text, que data del 1979, va ser trobat fa unes setmanes en un contenidor i ja ha passat les proves d'autenticitat. Capote, amic íntim de Monroe, homenatja la cantant en un relat bibliogràfic on explica el caràcter capritxós i frívol de l'actriu, però també la seva part tendra no coneguda per les càmeres. Els editors catalans inclouran el text en la reedició del llibre de Truman Capote, ‘Música para camaleones’.

[i-juliaolive-blog]

Les hores daurades de la burgesia catalana

TV3 estrena el documental Barcelona, abans que el temps ho esborri

El film mostra l’alta classe barcelonina a través dels records de la família Baladia

Ahir TV3 va estrenar el documental “Barcelona, abans que el temps ho esborri”, un film dirigit per Mireia Rosa basat en el llibre de Xavier Baladia “Abans que el temps ho esborri. Records dels anys d’esplendor i bohèmia de burgesia catalana”. El film repassa les hores daurades de la burgesia catalana a través dels records d’una de les famílies barcelonines amb més prestigi de l’època, els Baladia. 

La vida social i cultural de l’alta classe catalana, les seves grans festes, el Liceu, les cases de vacances o les tertúlies artístiques durant la primera meitat del segle XX centren aquest documental. L’escriptor, Xavier Baladia, és també el narrador del film i es sumergeix en els vells documents, cartes, fotos i videos que li permeten reconstruir la història familiar des dels moments de més esplendor fins la decadència. 

[i-juliaolive-blog]

Salmond li diu a Puigdemont que és preferible un referèndum acordat

L’ex-primer ministre escocès i el president de la generalitat es reuneixen per primer cop per debatre sobre el procés català i escocès

Salmond senyala que els dos processos són diferents i cada un ha d’agafar el seu camí propi

[i-juliaolive-blog]

Las universidades catalanes, las mejores de toda España

La Fundación CYC Conocimiento y Desarrollo analiza 66 universidades del Estado

La Pompeu Fabra, la UAB y la UB encabezan el ranking

[i-juliaolive-blog]

La cara oculta del periodisme de guerra

El CCCB estrena el cicle sobre guerra i propaganda amb el film The War You Don’t See, produïda i dirigida per John Pilger i Alan Lowery

El documental denuncia el paper dels mitjans de comunicació en els conflictes bèl·lics

El CCCB va estrenar ahir el cicle sobre guerra i propaganda amb el film The War That You Don’t See, un documental dirigit i produït pel periodista John Pilger i Alan Lowery, que denuncia el paper dels mitjans de comunicació en els conflictes bèl·lics. Pilger exposa la versió no oficial de les guerres del segle XX, la història de les víctimes que mai va sortir als mitjans de comunicació. Amb el testimoni d’experts, com Julian Assange (fundador de Wikileaks), el film ensenya la quarta arma del poder: la propaganda.

“Si la gent sabés la veritat, la guerra s’aturaria demà mateix. Però no ho saben, ni ho poden saber” això és el que li va dir el llavors Primer Ministre britànic, David Lloyd George, al director del The Guardian, C.P Scott, en la primera guerra mundial. Des de llavors que s’ha repetit aquest patró en els conflictes bèl·lics.

El Pentàgon es gasta quasi un bilió de dòlars a l’any en propaganda. Durant la guerra d’Iraq als EUA les televisions nord-americanes, com la CBS o la NBC, feien un seguiment exhaustiu de la guerra amb programes especials o un format de notícies les 24 hores. Les imatges estaven al costat de les tropes britàniques i nord-americanes, cosa que crea una falsa il·lusió als espectadors. 

“Si els periodistes haguéssim fet la nostra feina, en comptes d’agafar la versió oficial i haguéssim fet les preguntes adequades, potser no hauríem anat a la guerra” diu Dan Rather, presentador de les notícies de la CBS durant el 1982 i el 2005. Pilger ens mostra les barbaritats que van cometre els exèrcits nord-americà i britànics. Imatges que no van sortir als grans mitjans de comunicació, ni a la cadena televisiva amb millor reputació, la BBC.

Per molts periodistes el preu de la seva independència és la seva vida. Des de la invasió d’Iraq n’han mort més de 300, més que en qualsevol altre guerra. “Aquest film és un tribut a ells” diu John Pilger. I acaba amb que els periodistes no tenen per què arriscar la seva vida, però sí han de desafiar la versió oficial, per molt que aquesta sigui patriota i seductora. 

[i-juliaolive-blog]

Sixto Rodríguez, quan la fama no fa justícia al talent

El CCCB estrena el cicle ‘Cantants Desconeguts’ amb el documental Searching For Sugar Man

El film relata la vida del músic de culte ignorat durant quaranta anys

El CCCB va estrenar ahir el cicle ‘Cantants Desconeguts’ amb el documental Searching For Sugar Man, dirigit per l’oscaritzat Malik Bendjelloul. El film relata la història del cantautor de folk Sixto Rodríguez i com dos fans sud-africans van descobrir-lo.

Sixto Rodriguez és un cantautor de Detroit de principis dels anys 70 a qui la fama no li va fer justícia. Mentre als Estats Units anava tocant de bar en bar i no triomfava, a Sud-Àfrica la seva música era ben coneguda. Allà les seves vendes es comptaven per centenars de milers i les seves cançons fins i tot havien arribat a inspirar moviments socials contra l’apartheid. Al cap de quaranta anys ho va saber gràcies a dos fans de Ciutat del Cap que, creient que s’havia suïcidat temps abans, van decidir indagar en la seva misteriosa biografia.

Setphan “Sugar” Segerman, propietari d’una botiga de discos, i Craig Bartholomew Strydom, crític musical, són els dos fans que van descobrir Sixto Rodriguez. El film comença a Detroit, la ciutat d’on és el cantautor i on el van fitxar uns productors vinculats amb la Motown. Rodriguez anava de club en club actuant amb la seva guitarra acústica i les seves lletres de crítica social. Es pensaven que seria un gran algú, com Bob Dylan, però no va ser així.

Ningú sap ben bé com, però una copia del primer àlbum de Rodriguez va arribar a Sud-àfrica el 1971. Segons Segerman, algú va tornar d’Amèrica amb una copia del disc i el va compartir amb amics, a partir d’aquí sembla que la cosa es va estendre i va tenir molt d’èxit. Rodríguez no sabia res de tot això i els sud-africans es pensaven que s’havia suïcidat feia temps. Així que el 1997 Segerman i el periodista Brian Currin van iniciar una investigació per internet i van descobrir que el cantautor estava viu, tenia tres filles i treballava com a obrer.

El març del 1998 Segerman i Currin van aconseguir portar Sixto Rodríguez en concert a Sud-àfrica, on ningú es creia realment que per fi podrien veure el seu ídol després de tant de temps. Les entrades es van exhaurir en cada una de les seves actuacions. El públic estava perplex i va trigar en reaccionar, però quan va començar a cantar, no van dubtar que realment era ell. La fama, que havia arribat quaranta anys més tard, no va canviar al cantautor nord-americà, que després de marxar de Sud-Àfrica, va reprendre la seva humil vida a Detroit.

[i-juliaolive-blog]

Mor Prince, l’avantguardista del pop

El cantant nord-americà se’n va inesperadament als 57 anys

No se sap si ha mort d’una grip o d’una sobredosi mal tractada

Prince va morir ahir inesperadament als 57 anys a la seva casa de Chanhanssen (Minneapolis). Els serveis d’emergència van trobar el cantant inconscient a l’ascensor de la seva residència. L’artista, que havia destacat per  l’excentricitat i les seves exitoses cançons experimentals, podria haver mort d’una sobredosi mal tracta o d’una grip. Sovint comparat amb Michael Jackson, Prince va ser un avançat en el temps per la seva modernitat i deixa un llegat de 40 d’àlbums, amb èxits tant coneguts com Purple Rain, Kiss o When Doves Cry.

Prince ja feia uns dies que arrossegava una grip i immediatament va ser hospitalitzat perquè l’avaluessin. Després d’una observació de quatre hores, va poder tornar a casa. Sembla, però, que el seu estat de salut va empitjorar després d’oferir un concert a Atlanta. 

Nascut a Minneapolis el 7 de juny de 1958, des de ben jove es va aficionar a la música, aprenent a tocar fins una vintena d’instruments diferents, i amb tan sols 17 anys va firmar un contracte milionari per la multinacional Warner Bros.  Amb 20 anys va irrompre en escena als 70 gràcies a Why you wanna treat me so bad posant-se al nivell de Jimmy Hendrix, Michael Jackson i, sobretot, del seu admirat James Brown. Tot i que se’ls comparava, ell tenia un estil propi. Però no és fins el 1984 que arriba al punt més àlgid de l’èxit amb Purple Rain, que va guanyar un Grammy i un Oscar. 

Mitjons fins els genolls, tacons de dona, bikinis, tops de reixeta… Prince tenia ganes de confondre i provocar en una època en la que ningú parlava de la fluïdesa del gènere ni la heteroflexibilitat. L’artista serà recordat com un dels músics innovadors de l’època, no només per la seva música, sinó també per saber avançar-se en el temps i trencar tabús.

[i-juliaolive-blog]

La policia es retira de l’edifici ocupat de Can Masdéu

El jutge de la Instrucció número 4 anul·la l’ordre de desallotjament arran l’informe mèdic sobre l’estat dels sis okupes penjats.

La masia porta ocupada des del nadal d’aquest any

Després de dos dies i mig de protestes, amb sis okupes penjats des de la masia amb cordes i arnés, la policia es va retirar ahir de la masia Can Masdéu. El jutge de la Instrucció número 4, qui va ordenar el desallotjament, va anul·lar aquesta mateixa ordre arran l’informe mèdic forense sobre l’estat dels sis joves penjats. Segons aquest informe, els okupes patien “afectació de les contents vitals” i “tres d’ells tenen símptomes d’hipotèrmia”, a causa d’haver estat exposats a la intempèrie, sota la pluja. 

L’edifici ocupat, que és propietat de la Fundació Hospital de Sant Pau, estava ocupat (per unes trenta persones) des del Nadal d’aquest 2016. La denúncia va ser presentada per l’Hospital de Sant Pau. En un principi, el jutjat que va ordenar el desallotjament, va afirmar que no s’anul·laria l’ordre si no es retirava la denuncia. Per evitar el desallotjament, onze dels trenta okupes de Can Masdéu es van penjar amb cordes i arnés, però només sis d’ells han resistit els dos dies i mig que la policia ha mantingut acordonat l’edifici ocupat. Les forces de seguretat van tallar el subministrament d’aigua i aliments, per tal de que els joves penjats de l’edifici baixessin, però aquests van resistir. 

Els okupes han rebut el suport de desenes de persones que s’han concentrat davant la masia en solidaritat als penjats i els d’uns trenta activistes que van protestar davant el consolat espanyol d’Amsterdam. Tant aviat com la policia es va retirar, els sis okupes van baixar de l’edifici i van ser rebuts amb petons i abraçades. “Èxit sense precedents” afirmava el portaveu dels okupes, que elogiava tot el suport rebut. 

[i-juliaolive-blog]

Barcelona convertida en un parc temàtic

El documental Bye Bye Barcelona denuncia el turisme massiu a la capital catalana.

El film esclata enmig de la campanya electoral per les municipals.

Barcelona rep més de vuit milions de turistes l’any i és la ciutat europea més visitada, per darrere de Londres, Roma i París. Amb testimonis de barcelonins i experts, el periodista Eduardo Chibás exposa els inconvenients del turisme massificat que afecta Barcelona a través del seu documental ‘Bye Bye Barcelona’. El film ja ha arribat a les cent mil visites a youtube i esclata en mig de la campanya electoral municipal. El turisme torna a estar en el punt de mira dels partits. 

“La Rambla ara és un lloc ridícul que fa vergonya aliena: bazars, gent vomitant pel carrer, comiats de solter...” afirma un fotoperiodista, avergonyit de veure en el que s’ha convertit aquest passeig emblemàtic de Barcelona. “Ja no puc anar a comprar a la Boqueria, no pots anar a la Rambla i passar el matí. Són espais perduts de la ciutat.” afirma una veïna de la Rambla. Abans era un lloc on es podia passejar tranquil·lament, però ara és pràcticament impossible. I és que vuit de cada deu persones a La Rambla són turistes. 

En pocs anys el nombre de turistes a Barcelona ha augmentat massivament. El 2012 van arribar a la capital una mitjana de 7,4 milions de turistes i el 2013 en van arribar més de 8 milions. Això ha provocat que barris com el de la Sagrada Família o el del Park Güell s’hagin convertit en barris problemàtics, on fins i tot els veïns no poden passar amb els seus cotxes per culpa de l’enorme quantitat de taxis. A més d’aquest problema, se li ha d’afegir el dels pisos turístics, la majoria d’ells il·legals. 

La pel·lícula s’explica com un contrapunt on es comprova que el ciutadà sent que va perdent espais davant una invasió sense aturador del turisme low cost, del consum ràpid de la ciutat, en el que l’urbanisme, les polítiques pública i els habitants es mesclen d’una manera perversa.

[i-juliaolive-blog]

Dietari de titulars de setmana santa

Dilluns 21: Dino amb les amigues a la platja de Vilanova

El primer dia de primavera s'estrena amb un sol brillant 

Mengem uns entrepans i bevem cerveses escoltant música

 Dimarts 22: Arribo a Santiago de Compostela a les 8:30 del matí 

No he dormit en tota la nit i estic rebentada 

Passegem pel casc antic per descobrir la capital gallega 

Dimecres 23: Dino uns bons percebes a ‘La Corunya’

Mengem en un restaurant amb vistes al mar

El preu del marisc em deixa la butxaca ben escurada 

Dijous 24: Unes copes amb els amics de la Maria per acomiadar Santiago 

Ens fem un fart de beure 'tropical' (vi blanc amb suc de pinya) amb porró 

Miraculosament no acabo borratxa 

Divendres 25: L'avió cap a Barcelona arriba amb retard 

Aterra a la capital catalana a les 23:40 

Torno cap a casa amb una sensació de tristesa 

Dissabte 26: Em retrobo amb els meus amics després del viatge a Galícia 

Prenem unes cerveses al bar Lotus de Vilanova 

La Maria acaba borratxa com una cuba 

Diumenge 27: Celebro la Mona amb la família 

Ens reunim a casa cosins i tiets 

Les mones d'Star Wars són les protagonistes. 

Dilluns 28 Últim dia de vacances 

Aprofito per fer la feina pendent de setmana santa 

Un dia avorrit sense fets transcendents

[i-juliaolive-blog]

L’estil senzill per aprendre a escriure

Hem de fugir de l’estil de “bravata” i utilitzar paraules clares. 

Manipulant l’imaginari del lector aconseguim introduir el missatge. A l’hora d’escriure un text un es pregunta quin és l’estil més adequat per fer-ho, sobretot quan tot just estem aprenent a escriure. Josep Pla, escriptor i periodista català, explica la seva tesi sobre com escriure bé en aquest article dirigit a estudiants de primer de batxillerat. 

Però primer posem-nos en context: estem en ple franquisme i Pla ha d’adaptar-se a l’estil de l’època per evitar que el censurin. Per aconseguir-ho es protegeix mencionant i elogiant a José Antonio Primo de Rivera. El periodista fa una crítica a l’estil “bravata” que utilitza el règim franquista. Un estil que utilitza paraules aparentment sofisticades que fa que el contingut del text sembli profund. Pla considera que per escriure bé no s’ha d’escriure així, sinó que el text ha de ser senzill i clar. Les frases han de seguir l’ordre natural de la llengua: article, substantiu, verb i predicat. 

Tota paraula remet a una idea que té el lector en el seu imaginari, que l’escriptor ha de saber manipular per transmetre el seu missatge. Per fer-ho, Pla cita autors de referència com Fray José de Singüenza, Fray Luis de Granada o Cervantes com a mestres. A més, compara aquesta manera d’escriure amb com escriu un pagès a la seva família, perquè és un exemple i una situació molt familiar pel lector. 

Pla tampoc oblida que hi ha diferents estils i que també són vàlids per escriure bé. Però remarca que a l’hora d’aprendre a escriure (recordem que és un article dirigit a estudiants de primer de batxillerat), és més fàcil començar per un estil senzill que no pas per un estil recargolat i complicat. Quevedo i Góngora són dos grans autors de la literatura espanyola, dos genis. Però per escriure com un geni, se n’ha de saber molt. No es pot començar la casa per la teulada.

[i-juliaolive-blog]

Barcelona – Madrid: ponts trencats

El director de La Vanguardia, Enric Juliana, i el delegat a Madrid del diari Ara, Ferran Casas, debaten sobre l’absència de diàleg entre Barcelona i Madrid. 

L’auge dels nous partits configura un nou escenari polític a Espanya. Fa quatre anys va començar l’anomenat “procés” i des de llavors l’independentisme no ha parat de créixer a Catalunya. Paral·lelament a Espanya l’auge dels dos nous grans partits ha trasbalsat el sistema polític espanyol. Podem, que ha entrat amb molta força, suposa un nou factor i una assignatura pendent per Espanya: la plurinacionalitat. Què suposa per Catalunya tot això? El diàleg entre Barcelona i Madrid no ha estat mai fàcil, però sembla que, tot i els canvis, no millora. Ambdós periodistes han coincidit en què els ponts de diàleg entre Catalunya i Espanya estan pràcticament trencats. Casas ho argumenta amb què aquesta difícil relació té uns precedents que han provocat un esgotament en les dues parts: la retallada de l’Estatut, la negació del referèndum, els famosos 23 punts de Mas, etc. A més ha afegit que la no assumida plurinacionalitat també afecta a les relacions entre Barcelona i Madrid. En aquest punt Podem és un factor nou que aposta per assumir aquesta tasca pendent. El partit lila i les seves confluències agafen un rol important en un moment on l’independentisme, tot i ser majoritari, no té prou força per marxar de forma unilateral i l’espanyolisme no té prou força per convèncer la societat catalana. Per la seva part Juliana se centra més en l’àmbit espanyol i el situa en el context europeu i internacional actual. El director adjunt de La Vanguardia posa de manifest que la crisi econòmica, que va començar el 2008, ha esdevingut una crisi política. Els grans partits han perdut molts votants, que han anat a parar a Podemos i Ciutadans. Fet molt notable a les grans ciutats i en els joves. En relació amb Europa, Juliana diu que s’ha de mirar la situació política espanyola i catalana en un context on tornen els temors per una recessió, els dubtes de cohesió de la UE i un augment de demanda de sobirania. Les eleccions del 20D han deixat els partits amb un complicat puzle on l’aritmètica no està a favor seu. Juliana no es mulla i diu que encara no té clar si passarà el mateix que a Catalunya i hi haurà un pacte a l’últim moment. Casas sí que es mulla i diu que unes noves eleccions és el més probable, però tampoc descarta un “front nacional”: una coalició PP-PSOE-C’s. La monarquia també ha sigut tema de debat. Ambdós periodistes afirmen que els casos de corrupció han afectat greument la institució i que aquesta està en crisi. En resposta a una pregunta d’un assistent a la conferència, Casas diu que no votaria a favor de la monarquia. Per contra Juliana sí que votaria a favor, perquè creu que és necessari un cap d’Estat fort.

[i-juliaolive-blog]

"Els catalans són grollers i rics"

Josep Pla és entrevistat al programa 'A Fondo' pel periodista Joaquin Soler Serrano. 

Un repàs per la literatura, Catalunya i la seva vida privada. 

Joaquin Soler Serrano entrevista al programa 'A Fondo' (TVE) l'escriptor i periodista català, Josep Pla. Una entrevista molt completa, tocant temes com la literatura, la vida de periodista o Catalunya. L'entrevistador defineix Pla com "un gigante de nuestras letras" al que ell li dona les gràcies, però mostra un posat modest i humil. A tres mesos de fer els vuitanta, Pla ha viscut cinc revolucions: el pistolerisme, la dictadura de Primo de Rivera, la segona república, la guerra civil i la segona guerra mundial. Però tot i així, el mateix escriptor diu en l'entrevista, que "jo no sé res", que "he viscut molt poc" i que "la vida és complicada". 

Sobre Catalunya, l'escriptor diu que és un exemple de democràcia, més que el Regne Unit, França o Itàlia. Ho argumenta dient que a França hi ha grans propietaris i una aristocràcia, però, en canvi, aquí a Catalunya no hi ha res d'això. "Tots som iguals. Som vulgars" afirma Pla. A més, l'escriptor afegeix que Catalunya és un país ric, groller i espantós, com els catalans. 

Serrano també li pregunta sobre Itàlia, un del països predilectes per Pla. L'escriptor admira la intel·ligència italiana, en la construcció, en l'examen de l'home i grans personatges com Maquiavel o Leonardo Da Vinci. Pla va fer el batxillerat a Girona i va estudiar dret a la universitat de Barcelona. 

Tant aviat com va acabar va treballar com a redactor de successos a Barcelona. Pla diu que no li agradava, perquè en aquell moment la violència a Barcelona era, en paraules seves, "indescriptible". Recordem que era l'època del pistolerisme i les batusses entre anarquistes i la patronal eren molt freqüents. Pla creu que en els seus inicis els diaris eren molt "correctes" i que ara, en canvi, els diaris estan en mans de gent molt rica i poderosa. 

Sobre la seva vida privada, lligant-ho amb els seus inicis com a periodista, Pla diu que no és un home que viatgi per oci o per relaxar-se, sinó que tots els seus viatges són de feina. Ell es defineix com un "xerraire". "He nascut per parlar", diu. Es podria dir que una de les seves aficions, a part d'escriure i llegir, és conversar amb la gent. I passant per la literatura, Pla dona la seva opinió sobre grans escriptors de la literatura espanyola i catalana, com Carné, que opina que és massa perfecte, o Espriu, que opina que és la seva literatura és inintel·ligible.