Flashback: Maquinà ria de guerra (20-6-2020)
 La sirena va sonar en plena nit, anunciava que els avions grisos ens bombardejaven. Podia veure com els estels s’anaven tapant i destapant mentre els obusos de les bateries antiaèries esclataven en la foscor. Em vaig agenollar al lloc on havia estat dormint, sabia que no volarien el pont que defensà vem, era l’últim de la ciutat, però era probable que ens llencessin…
Em vaig afanyar a posar-me la mà scara, sempre penjada al coll per si de cas, mentre un núvol de boira ens cobria. Un company no es va donar prou pressa i va començar a estossegar compulsivament. Sota la tènue llum de la llanterna de la sergent, podia veure com la pell se li tornava de color gris. La sergent li va fotre un tret al cap amb la pistola de mà .
– Tots a les vostres posicions!
Em vaig agenollar rere la barricada, amb la baioneta calada al fusell. Vaig apuntar endavant, a la fosca boira. La meva ment insistia en recordar-me que en el somni que acabava de tenir em suïcidava per no poder fer front a un allau imparable d’enemics. Per això odio aquests moments, quan saps que has de començar a lluitar i ets esperant i et dóna per pensar mil i una coses. Penses que sobreviurà s, que guanyarà s, que, abans de guanyar, has de sobreviure, que val més morir que deixar-se atrapar, que hauries d’haver fugit quan et van reclutar, que els enemics són uns fills de puta, que els grisos són uns psicòpates, per això també els hi diuen psicos, que no en tenen la culpa, que és pel gas. És igual quanta estona trigui a començar el combat, sempre tens temps per pensar que avui no vindran, que hi haurà un altre moment per lluitar, però no serà ara. I sempre acabes desitjant que comenci la batalla d’una puta vegada, encara que et matin, perquè si no et mataran els nervis.
Algú va disparar des de la meva dreta i tots vam començar a disparar cap a la boira. Al principi no veia a què disparà vem, fins que vaig poder distingir les ombres que es movien en la foscor . Tot i que estava segur de que encertava alguns trets, les ombres s’anaven definint cada cop més entre la boira. Els companys de les metralladores escombraven l’aire davant nostre amb les seves armes, però les siluetes eren cada cop més clares i definides. Gairebé podia distingir els seus rostres grisos, tasca difÃcil donada la grisor dels seus uniformes i del gas que ens havien llençat en plena nit.
Em vaig adonar que no tots els enemics que queien a terra ho feien per les nostres bales, alguns es deixaven caure i utilitzaven els seus companys ferits o morts de cobertura. Com més cossos s’acumulaven, millor ho tenien per cobrir-se. Llavors vaig sentir un soroll com d’una llauna picant a terra. Em vaig tirar jo mateix al terra, en posició fetal, i vaig sentir una explosió, seguida d’una pluja del que suposo que era pols. Pols…
Quan em vaig redreçar, l’artiller de la metrelladora del flanc dret era mort, igual que el que li passava les municions. Hi havia un parell de soldats més amb trossos de metralla a diferents parts del cos. Conforme l’oïda s’anava acostumant al xiulet que m’havia deixat l’explosió, vaig començar a distingir una remor distant. Vaig mirar per sobre la barricada: allà , entre la boira, per sobre els cadà vers dels enemics que no deixaven de venir, avançava un tanc amb el seu canó amenaçant d’esborrar-nos a tots d’uns tret.
Vaig veure com el tanc s’aturava. Vaig veure com el canó es baixava per encarar la barricada. Vaig pensar que ja m’havia arribat l’hora. Llavors, una mà gegant va baixar d’algun lloc per sobre la boira, va agafar el tanc i el va fer desaparèixer cel amunt. Allà a dalt podia distingir un cap enorme, amb dos focus per ulls i una antena al capdamunt. Aquella era la primera vegada que veia un Soldat de Ferro, tecnologia militar d’avantguarda per derrotar els grisos.
Amb un moviment del seu braç mecà nic va fer escampar la boira i va escombrar els soldats enemics del pont. Llavors vaig poder distingir les seves potes, amb els genolls per sobre de l’alçada del pont. Va alçar una de les seves cames per sobre nostre, fent que ens caigués aigua del riu, i la va col·locar a la riba controlada per l’enemic. Després, hi va desplaçar l’altra i es va dedicar a trepitjar les defenses enemigues i donar puntades de peu als tancs. Recordo que tenia una antena al cap, i que els seus dits, quatre per cada mà , semblaven pales d’excavadora; li sortia fum del clatell.
L’oficial de radio li va cridar a la sergent:
– Són del primer regiment d’infanteria mecà nica, diuen que els seguim, que venen reforços per assegurar el pont.
– Molt bé, soldats – va cridar la sergent – que tot el que es pugui moure pel seu compte segueixi la mà quina.
Vam avançar pel pont, rematant els grisos que quedaven amb les baionetes. A l’altra banda ens van rebre trets d’origen indeterminat. El Soldat de Ferro estava ocupat amb una columna de tancs, aixà que la sergent ens va ordenar entrar a un edifici per cobrir-nos de possibles franctiradors.
– Anirem bloc a bloc fins que puguem assegurar aquesta riba del riu – va dir un cop a dins – Assegureu el pis de dalt.
Tres companys i jo vam pujar per les escales. Hi havia diverses portes d’apartaments. El pla era que ells entressin en un apartament mentre jo em quedava vigilant des de la porta. Van entrar trencant-la d’un cop de peu i es van dispersar per diferents habitacions mentre jo m’ho mirava des del passadÃs. Llavors es va sentir un soroll fort, com si una cosa pesada caigués a terra. Els meus companys van cridar al que havia entrat al dormitori, sense resposta, i en van fer un senyal perquè estigués atent.
Els dos es van col·locar cadascú a una banda de la porta del dormitori i es van fer un senyal. Un d’ells va voler entrar, però va rebre un tret al pit. L’altre va intentar disparar des d’on era, però es va endur un tret a la cara. Els dos van caure a terra, immòbils. Em tocava a mi.
Vaig agafar pel mà nec una granada que duia al cinturó i em vaig col·locar al costat de la porta del dormitori, disposat a estirar de la corda que n’activaria la detonació retardada. Si la llençava cap a dins segur que acabaria amb el tirador, vaig pensar.
De sobte, dues mans grises em van agafar i van tirar de mi cap al llit. Hi vaig caure de cara, sense deixa anar la granada, però vaig perdre de vista el meu fusell. Vaig rodolar, sortint del llit, i vaig veure que el soldat gris a qui m’enfrontava havia clavat una baioneta desacoblada i plena de sang al matalà s. Vaig voler agafar l’arma del company que havia mort inspeccionant el dormitori, que era als peus del llit, però el gris em va saltar a sobre i vaig sentir la baioneta clavant-se’m a les costelles.
Llavors vaig intentar estirar la corda de la granada, però ell em va agafar pels canells i jo vaig mossegar l’extrem de la corda amb la boca i, amb un gest del cap, vaig activar la granada. Ell es va aixecar per apartar-se de mi. Un. Jo em vaig agafar amb els dos braços a la seva cama perquè no pogués fugir. Dos. Ell em va fer puntades de peu per desfer-de de mi. Tres. Jo el vaig mossegar mentre ell m’apunyalava a l’espatlla. Quatre. En colpejar el gris amb la mateixa granada, vaig pensar què bé m’hauria anat una d’aquelles mà quines gegants. Cinc.
– Sentio ergo sum! – van ser les meves últimes paraules.
from Blogger https://ift.tt/3h07oc3
via IFTTT
