Com donar-li la volta a la pobresa i a l’augment del risc social?
Demanar paciència a qui ja no pot esperar més és demanar un impossible. A Espanya hi ha més de 13 milions de persones en situació de pobresa i exclusió social, per tant, la necessitat d’adoptar mesures pal.liatives d'emergència i polítiques de protecció social adreçades a aquestes és imprescindible.
La situació de crisi ha incrementat la vulnerabilitat i precarietat econòmica i social de moltes persones per això calen accions concretes que canviïn la realitat dels que sobreviuen en situacions precàries i el compromís dels representants polítics a assolir, i després complir, un Pacte contra la Pobresa a tots els nivells, ja que la pobresa es perpetua a Espanya.
Algunes xifres que es poden posar sobre la taula: la Memòria Anual del 2013 de Càritas presentava dades demolidores: l’organització va registrar l’any 2013 el major augment del nombre de persones ateses des de l'inici de la crisi. 2,5 milions de ciutadans en risc d'exclusió social, 600.000 més que el 2012, van buscar la seva ajuda. Aquesta xifra representa un 31% d'augment en un any enfront del 24,6% de l'any 2008. Càritas apunta a dos tipus de llars com les especialment vulnerables: les famílies nombroses i les mares solteres. Dada que demostra que la crisi econòmica s'està acarnissant amb les llars amb més membres o amb persones dependents.
Més informacions, segons les dades recollides en el VIII informe elaborat per la “Casa Caridad”, sobre la pobresa a València, durant l’any passat va créixer un 32% el número de famílies amb nens i, un 30% el de ciutadans valencians que van acudir als menjadors d’aquesta entitat benèfica.
Unes poques xifres més, a Catalunya, la pobresa té rostre d’infant: en aquest curs escolar que ha començat fa poc més d’un mes, 69.000 nens necessiten ajuda per menjar al migdia i 9.500 alumnes estan en situació de pobresa extrema, gairebé 3.000 més que el curs pasta.
L'informe d'Unicef del passat juliol sobre la pobresa infantil a Espanya era desolador: el 27,5% viu sota el llindar de la pobresa. L'anàlisi específica de la Sindicatura de Greuges del 2012 assenyalava així mateix que el risc de pobresa infantil era ja llavors del 23,7%, amb un creixement del 33% en només dos anys.
Podríem afirmar que aquest són només uns exemples de la realitat que ens toca viure en el conjunt de les ciutats i pobles d’arreu d’Espanya.
De fet, el darrer informe Funcas indica que la Comunitat Valenciana ha sigut una de les més castigades per la crisi en els últims cinc anys. Tanmateix, el darrer número de Papeles de Economía Española editat per la Fundación de las Cajas de Ahorros (Funcas), indica que un terç de la població espanyola han perdut gairebé un 10% del seu PIB.
Aquest mateix estudi, revela que han augmentat de manera considerable les desigualtats territorials ja que el PIB per càpita de les regions més riques és un 68% superior al de les tres menys afavorides.
Tot això, quan des del govern central ens diuen que comencem a superar la recessió. És possible, que a nivell de macroeconomia els indicadors corresponents així ho expressin, però la realitat a peu de carrer és una altra.
Per exemple, les mateixes fons oficials ens deixen veure, que entorn al 40% de les persones en situació d’atur no reben prestació per aquest concepte ni estan en condicions de trobar ocupació.
El passat 17 d’octubre, coincidint amb el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa, el servei d'estudis de la Fundació 1r de Maig de Comissions Obreres va publicar un estudi que afirma que Espanya (12,3%) és el tercer país de la UE en nombre de treballadors pobre, només superada per Grècia (15,1%) i Romania (19,1%).
En aquest informe també s’explica que la pobresa està augmentant a Espanya de forma creixent en els últims anys, estenent-se cada vegada a més població i fent-se més duradora en el temps. Avui en dia, una de cada tres persones es troba en situació de pobresa i exclusió social, sent ja 740.000 llars els que no tenen cap tipus d'ingrés.
Com comentàvem, el més sagnant d’aquesta situació és l’afectació directa de la pobresa en els segments de la població més vulnerable i en especial a la infància. La manifestació d’aquesta realitat és més visible en el dia a dia dels centres escolars i amb alumnes de 10 a 12 anys.
Una dificultat afegida és el perill de cronificació d’aquesta situació ja que les expectatives de recuperació de l’activitat econòmica són lentes i moltes famílies estan al límit de l’exclusió social degut a l’endeutament hipotecari o a la falta d’ingressos estables suficients.
Aquesta situació és cada cop més preocupant perquè l’enquistament de la pobresa repercuteix en l’estat d’ànim de les persones afectades, comporta també molt sovint, una pèrdua de vincles i hàbits familiars i socials que provoquen aïllament i baixa autoestima.
El resultat d’aquestes circumstàncies, derivades de l’empobriment, té com a conseqüència directa, un augment de malalties associades a l’estrès, patiment i depressió, entre d’altres. De manera que més del 50% dels nous usuaris que acudeixen en els darrers anys als serveis socials, o a entitats del tercer sector com Creu Roja, Càritas o d’altres, pateixen problemes de caràcter psíquic derivats de la seva situació d’empobriment.
Quan posem xifres a aquesta situació, ens referim a més de nou milions de persones que viuen per sota del llindar de pobresa. Una altra xifra que reafirma l’augment de la desigualtat ens ve donat pels tècnics del Ministerio de Hacienda (Gestha), segons el qual, el 20% dels espanyols més rics acapara el 44% dels ingressos totals, segons l’informe “La desigualdad en crisis: hombre rico, hombre pobre”, presentat a Granada (2012).
Aquestes dades, contrasten amb les rendes declarades pel 80% restant de població que malgrat ser un número de contribuents quatre vegades més gran, va acumular entorn el 56% dels ingressos, la qual cosa segons Gestha, confirmaria l’alt nivell de desigualtat social i econòmica. Això també es confirma, si afegim que el 20% dels declarants més pobres només representa el 6,6% dels ingressos totals.
Per resumir, la sensació que tenim és que hi ha dues realitats, la que ens diuen determinats governants en el sentit de “España va bien” i la que pateixen avui per avui, prop d’un 30% de les famílies, que representen entorn a 1,9 milions de llars que viuen situacions de veritable pobresa.
I, per acabar, hom entén, que el més desitjable és afrontar aquesta situació des d’una perspectiva d’honestedat i equitat, per tal de garantir, aquí sí, els drets fonamentals que recull la Constitució espanyola. I, per tant, exigir a la classe política, un nou contracte social per fer sostenible el nostre model de benestar social i corregir les actuals desigualtats.
Si això, no és possible, la fractura social vindrà més tard o més aviat.