titsay
No title available
Monterey Bay Aquarium
untitled
Cosmic Funnies
let's talk about Bridgerton tea, my ask is open
almost home
Kiana Khansmith
PR's Tumblrdome
taylor price
★
Noah Kahan
if i look back, i am lost
PUT YOUR BEARD IN MY MOUTH
I'd rather be in outer space 🛸
$LAYYYTER
@theartofmadeline
The Stonewall Inn
Game Changer & Make Some Noise
macklin celebrini has autism
seen from Germany
seen from Serbia
seen from Germany
seen from Malaysia
seen from Switzerland
seen from Türkiye
seen from Malaysia
seen from France
seen from Brazil
seen from Bangladesh
seen from Croatia
seen from Vietnam
seen from United States
seen from Malaysia
seen from United States
seen from Germany
seen from United Kingdom
seen from United States
seen from Malaysia
seen from United States
@plouifasol-blog
Distribució dels serveis oferts pels religiosos catòlics de Catalunya. Font: ISOR (2009).
"La germana Pilar es baralla amb l'ull de poll d'un peu que s'ha fet vell. Fa vint-i-vuit anys que arregla els peus d'aquells que fa molt temps que no han entrat en una sabateria per comprar-se calçat nou". El futur dels altres.
El futur dels altres
Són cada vegada menys i més grans. Treballen amb una intensitat i una implicació sorprenents. Sovint continuen fent la mateixa feina de fa anys, però amb freqüència atenen més persones i més diverses. Des de la discreció, fent passadores l’hostilitat i la indiferència de molts. Encaren la complexitat del món d’avui aferrant-se als fonaments originaris del cristianisme: l’amor i el servei.
El Manel ja s’ha acabat la poma de mig matí i el germà Antoni ha tret l’as. Avui només juguen a la brisca ells dos. El Martínez no ha vingut. Passen plegats els matins des de ja fa anys a la sala del Centre. El germà Antoni és jove; jove respecte a l’edat de la majoria de persones que formen part de les congregacions catòliques de Catalunya. A l’entorn del 80% de religiosos i religioses passen dels seixanta anys.
Talment com si fos una mare, la germana Carme abraça la Merche al carrer Major d’un poble del Penedès. No es diu Merche. Aquest és el nom amb el qual volia que la cridessin les companyes de la presó de Wad-Ras. La germana Carme i tres monges més comparteixen una caseta dels afores amb mares i nadons que han passat per tràngols difícils de pair: maltractaments, addiccions i marginació. Del total de persones religioses residents a Catalunya, gairebé el 80% són dones.
A la cuina de la Valeria i l’Alfredo les mongetes seques bullen en una olla de la qual algú es va desfer. Mentre dinin, ells i els seus fills agrairan haver conegut el padre José. Va venir de l’Amèrica Llatina com ells. El padre no només els ha proporcionat l’olla, sinó que cada quinze dies, a la parròquia, posa a punt una bossa de menjar per a ells. Entre els membres de les congregacions que tenen menys de cinquanta anys de mitjana, el 40% són estrangers, mentre que, sobre el total, la immigració només representa, aproximadament, el 5%.
Fosqueja. La germana Pilar es baralla amb l’ull de poll d’un peu que s’ha fet vell. Fa vint-i-vuit anys que arregla els peus d’aquells que fa molt temps que no han entrat en una sabateria per comprar-se calçat nou. Ara treballa sola, però té més de cent germanes que li fan costat. És una excepció: gairebé quatre de cada deu instituts de vida religiosa a Catalunya estan formades per deu persones o menys.
A l’altra punta de la ciutat, en una cantonada que li faci de recer, la germana Teresa dormirà entre cartrons. Abans d’adormir-se, intercanviarà unes paraules amables amb el sense sostre amb qui compartirà l’excés d’humitat d’aquests dies. Tres de cada quatre congregacions catòliques a Catalunya es dediquen totalment, o en part, al treball social voluntari. Una feina que en la majoria dels casos no implica cap aportació econòmica per part dels beneficiaris.
Són només cinc exemples d’un gruix notable de bona voluntat i molta feina desapercebuda. Dia rere dia, centenars de religiosos i religioses catòlics treballen desinteressadament per millorar la quotidianitat del proïsme. Són homes i dones que mai no han vist la seva activitat com el seu futur, sinó com el futur dels altres.
Nota: Els fets descrits a l’article es basen en situacions reals, però els noms no corresponen als protagonistes. Tota la informació utilitzada és fruit d’un estudi que va elaborar el grup de recerca ISOR per encàrrec de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.
(Article publicat a la revista Dialogal l'hivern de l'any 2008).
"Fins als anys 80, sostenibilitat era un terme que només utilitzaven les cotillaires. En el sentit anatòmic del terme". Martí Boada Juncà. Callús, 7 de gener de 2012.
El principi de sostenibilitat el sabien molt bé les nostres àvies: Si volien tenir ous no havien de ficar la gallina a la cassola. Ara hi fiquem la gallina, el gall i el pal travesser del galliner.
Martí Boada Juncà. Callús, 7 de gener de 2012
Més visibles que mai
Enfilada a les escales mecàniques, observo el turbant d’un sikh uns esglaons més amunt. La tela que li embolcalla el cap sosté uns cabells nets que, com a símbol de respecte a la voluntat divina, l’home no es tallarà mai. Segurament prové del nord de l’Índia, com la majoria de sikhs que es reuneixen al primer temple que la comunitat va obrir a la ciutat, a principi dels anys noranta. Avui la comunitat sikh disposa de sis gurdwares a Catalunya.
Començo a baixar La Rambla. Aturo la vista en unes sabates que em criden l’atenció. Assegut en un escambell, un home les enllustra amb habilitat. És el calçat d’un noi jove, ben vestit. Llegeix amb interès el llibre que sosté entre les mans. A la solapa hi du una etiqueta identificativa: és un jove mormó. Ell, com la resta de mormons, destina dos anys de la seva vida a fer de missioner i per això és a Catalunya. Aquí, l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies hi està implantada des de principi dels anys setanta, hi té tretze llocs de culte.
Reprenc el camí. A mà dreta, el carrer Tallers; i allà, en una antiga fàbrica de maletes, l’Església Protestant Barcelona-Centre. El temple es va inaugurar l’any 1953, però la comunitat es reunia des de finals del segle XIX arran de la vinguda d’un missioner anglès. Com la majoria d’esglésies evangèliques, la comunitat de Barcelona-Centre no ho va tenir gens fàcil, sobretot durant els primers anys de franquisme. Atacs, persecucions i censures obligaren a viure sovint la fe en clandestinitat. Malgrat tot, avui dia hi ha més de 430 esglésies evangèliques al nostre país.
A pas ràpid, avanço pels carrers del Call. Passo davant de l'edifici on hi hagué la Sinagoga Major de Barcelona fins al 1391, amb un dels vessants orientat a Jerusalem. Faig tard. Em costa imaginar com devia ser la vida dels jueus a la ciutat durant aquells anys. Indispensables a l'hora de portar a terme importants decisions reials, els tocava ser l'ase dels cops a la primera de canvi. Coexistir amb moros i cristians, en situacions molt diferents, no devia ser gens fàcil. Després d'un llarguíssim parèntesi, el 1918 la comunitat jueva torna a tenir sinagoga a la ciutat. I actualment el col·lectiu ja disposa de quatre centres més, tots ells a la ciutat comtal.
Fisonomies, vestits, temples... signes d’un temps. El trajecte reivindica un diàleg incansable entre la Catalunya d’avui i una història que sovint s’oblida. Un passat menys divers on, durant els darrers segles, les “altres” religions han viscut pendents del catolicisme hegemònic. Uns últims cent anys en què l’arribada de la democràcia i les diferents onades migratòries han intensificat la pluralitat religiosa i l’han fet més visible que mai.
Arribo a la feina. M’assec i, des de la finestra, observo com un nen s’entreté mirant el vaivé de les faldilles d’una monja negra que travessa la plaça Sant Jaume.
Nota: La xifra de llocs de culte correspon a dades de l’any 2007. Aquesta informació és fruit del Mapa Religiós de Catalunya, elaborat pel grup de recerca ISOR per encàrrec de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.
(Article publicat a la revista Dialogal l'estiu de l'any 2009).
¿Para qué sirve la utopía? La utopía está en el horizonte. Yo sé muy bien que nunca la alcanzaré; que si yo camino diez pasos ella se alejará diez pasos. Cuanto más la busque menos la encontraré. Porque ella se va alejando a medida que yo me acerco. Buena pregunta, ¿no? ¿Para qué sirve la utopía? Pues la utopía sirve para eso: para caminar.
Fernando Birri
Sort, Tashi, sort
La molsa és l’únic verd que es fa fort al paisatge. Comença l’estiu i, de dia, l’ambient és més càlid. A quatre mil metres d’alçada, el iac és un animal indispensable. La llana, la pell i la carn. S’aprofita tot. Fins i tot la femta serveix de combustible per a escalfar-se i cuinar. Les dones vesteixen davantals grossos farcits de colors i s’encarreguen de recollir-la i assecar-la sobre les tendes fetes de la pell de l’animal. De tendes, n’hi ha unes tres-centes. Però a l’hivern la vall queda deserta perquè el fred impedeix que els nòmades hi visquin.
En una d’aquestes tendes, estirada en una màrfega, la jove Txoden paria amb l’ajut de la seva àvia. Era nen. Sis dies més tard, l’oncle de la criatura cavalcava fins al monestir més proper. Allà, després d’una cerimònia basada en la lectura de textos sagrats, un lama atorgava al nadó el nom de Tashi, ‘sort’. El Tashi, com la resta de tibetans, no adoptaria cognom.
Tenia vuit anys quan va entrar a l’escola. Nou quan la deixà. La mare el necessitava per cuidar el ramat. El Tashi va créixer sentint recitar mantres. A la petita capella que hi havia en un racó de la tenda hi feien rituals diaris. Allà, hi posaven símbols budistes. La imatge de Dalai Lama hi va ser fins que la Xina la prohibí, perquè considerava que tenir-la era delicte.
Quan la Txoden va portar el seu fill al monestir el Tashi tenia quinze anys. Ser monjo li permetria seguir el camí de Buda i alliberar-se del patiment humà. Li assignaren un mestre i una casa compartida dins del recinte. Li raparen els cabells com a símbol de canvi d’etapa i de refús a tot allò innecessari. Des d’aleshores, vestiria hàbit i respondria al nom de Samdob, ‘compleix els teus somnis’.
Al monestir, el gong sonava des de la part més alta poc després d’aixecar-se el sol. Anunciava la primera cerimònia conjunta del dia. Després, memoritzacions, debats, lliçons i més debats. Tot plegat cada cop més limitat per les autoritats xineses. Controlaven els estudiants i els ensenyaments que rebien. L’ofec de l’Estat planava arreu dels monestirs.
A l’edat de vint-i-un anys, el Samdob decidí abandonar el país. La repressió se li feia insuportable. Però creuar la frontera no era fàcil. Hi podia deixar la vida. Vestit de carrer, sense dir-ho a ningú per por que li trenquessin la girada, el Samdob deixà enrere el monestir i el Tibet. Sense diners i sense menjar. Només comptava amb un parell de vambes de recanvi, la llum de la lluna i el control dels militars xinesos repartits pel territori. Va caminar durant vint-i-nou nits travessant muntanyes nevades. El dia que feia trenta, sense soles a les sabates, arribà al centre de refugiats de Nepal. Era viu. Destí: l’Índia.
Allà el Samdob seguia essent un home sense documentació. Un home que legalment no pertanyia a cap Estat. El Samdob no tenia cognoms. No podia explicar la seva història. Era un monjo perseguit. El Samdob tenia identitat, però li era negada. El Samdob era un home que s’havia passat anys despullant-se de tot allò que era superflu i el tractaven, ara, com si no fos ningú.
(Article publicat a la revista Dialogal l'estiu de l'any 2010).
Fills del Concili. Retrat d'una generació de capellans
Joan Estruch i Clara Fons, sociòlegs, entrevisten disset mossens que parlen sense embuts de les il·lusions i les frustracions que els va generar el Concili Vaticà II i de l’Església actual. "Fills del Concili. Retrat d'una generació de capellans". Editorial Mediterrània.
Tocata i fuga
Per la Festa Major va interpretar a l’orgue la Tocata i fuga de J. S. Bach. En acabar, ho va dir: “és l’última”. Al cap d’una setmana, moria a l’hospital víctima d’un càncer de pulmó. Les persones del poble, que l’havien vetllat dia i nit, el van enterrar al lloc més privilegiat del cementiri. Descansa sota versos de mossèn Cinto i una partitura del mateix difunt picats a la pedra: “cobriu-me de flors que d’amor em moro, cobriu-me de flors que em moro d’amor”.
Desapareixia, així, l’últim rector resident a la parròquia rural de Vilatimó, al bell mig d’una serra de pinassa, trenta masies centenàries i una seixantena d’habitants. Consta al rectorologi que en aquest poble hi vivia rector des de l’any 1500. Mossèn Pere va ser el darrer.
“I ara, què?”, preguntà un veí mentre endreçava l’esborrany d’una partitura que havia trobat sota la calaixera del mossèn. La resposta no esperà l’acabament de la pregunta: “Obrirem l’església cada diumenge. Llegirem l’evangeli que toqui, resarem un parenostre i parlarem de les nostres coses. Ho farem tant si som dos com si som trenta. Comencem diumenge vinent”.
Dos veïns, un home i una dona, es van posar al capdavant de la iniciativa. El primer diumenge, per trencar el gel, un mossèn vestit de carrer els donà un cop de mà a l’hora de fer la celebració “sense prevere”. Els digué que per dirigir-se als reunits se situessin al centre de l’altar. Però a ella aquesta posició li feia molt respecte. Per això no s’hi col·locà fins a l’hora d’anar a obrir el sagrari per treure el pa de l’eucaristia. Li hauria agradat poder llegir l’evangeli des de baix, però això no podia ser perquè sense el micròfon del faristol el seu pare, que sordeja, no la sentiria.
Des del principi, la idea central era molt clara: de cap manera s’havia de deixar de fer la trobada dominical. Fins i tot mentre van durar les obres de restauració de l’església van fer la celebració a l’entrada de la rectoria. No es plantejaven fer tesis teològiques, ni tan sols una homilia sobre la paraula de Déu. Ja que no podia ser una celebració eucarística, havia de ser una pregària en comunitat, en el sentit essencial del terme.
S’acabava la reunió amb una assemblea d’actualització de les novetats de la setmana. “La Pepeta es quedarà una setmana més a l’hospital, encara es mareja”. “I si organitzem una calçotada per finançar les campanes?”. “Nosaltres des de la tronada de dimarts no tenim telèfon”. “S’hauria de netejar el camí de La Coma, si hem de córrer a apagar foc no passarem”. “Ja tenim pubilla! Tres quilos i quaranta-nou grams. És preciosa!”... Amb un quart d’hora n’hi havia prou per posar-se al dia.
Quinze anys després, sota la volta celeste que hi ha pintada al presbiteri, els dos veïns de Vilatimó continuen dirigint les celebracions. L’objectiu es conserva; la comunitat envelleix. Desconeixen si quan ells no hi siguin o no puguin dedicar-s’hi quedarà algú per preguntar-se: "I ara, què?”
(Article publicat a la revista Dialogal la primavera de l'any 2010).
Tocata i fuga en re menor Johann Sebastian Bach
Llegir l'article Tocata i fuga
Una història de pagès
El van fer instal·lar al quarto de la Mare de Déu. Rebia aquest nom degut a una imatge de la Mare de Déu del Carme, de grans dimensions, posada damunt la taula de l’estança. Era l’habitació més decent que quedava buida a la casa. Donava a l’era i tenia vistes esplèndides a Montserrat.
De les bosses en va treure una estora que, curosament, va col·locar just a davant de la imatge de la Verge. L’orientava a l’est, a La Meca. A sobre de la calaixera de fusta hi va posar una fotografia descolorida que s’havia fet al Marroc amb els seus quatre fills. L’Ahmed encetava, així, la seva vida a pagès.
A la cuina, la mestressa prepara l’esmorzar dels homes. Amb la punta del ganivet marca la creu al pa de quilo, qui sap si com a mostra d’agraïment o com a benedicció de l’aliment. Després talla amb rapidesa i precisió una de les últimes llonganisses que queden de la darrera matança. Malgrat la insistència de la mestressa, l’Ahmed no en tastarà ni un tall. No provarà, tampoc, l’escudella, la carn d’olla, les botifarres, ni les mongetes amb suc de cansalada, plats habituals a la casa.
És setembre i encara fa calor. A fora, els paletes refan la teulada del corral. Li convenia: queia. Ja fa temps que la construcció no guarda ovelles i aixopluga eines de l’hort i maquinària antiga en desús. Enfilat a les bigues, a l’Ahmed li cauen les gotes de suor damunt les teules. No ha menjat ni begut res en tot el dia. Fins que es pongui el sol no podrà interrompre el dejuni. El mes del Ramadà és, sens dubte, un mal temps per fer aquests esforços. “Mai més”, diu la pubilla. Des d’aleshores, l’Ahmed passarà l’època del Ramadà al Marroc.
Nit de Nadal. A la vora del foc s’escalfa el tió, un buscall gros de pi blanc que ja fa anys van salvar del llenyer. Mentre s’omple de dolços i postres nadalenques, la família resa un parenostre i canta cançons de Nadal a l’antic menjador de la casa. Després, caga tió! L’Ahmed recull el seu regal sense saber-se’n avenir. “Esteu ben tocats del bolet”, els diu fent broma, imitant l’expressió que algú li va ensenyar.
A punt d’arribar la primavera, abans que les joves de casa es guarneixin amb els enagos, les faldilles i les espardenyes de set vetes pròpies de les caramelles de Pasqua, el capellà de la parròquia passa pel mas. Amb una cullereta, enclasta sal amb aigua beneïda a la porta d’entrada. Tota una cerimònia, el Salpàs. Fent-la, diuen, es protegeix la casa, del dimoni, o de l’Ax-Xaitan, com en diu l’Ahmed.
Vides paral·leles. Tan a prop i tan lluny. Nou anys després, l’Ahmed mira, un cop més, la fotografia de sobre la calaixera. A poc a poc, l’agafa i la fica a la maleta que li ha regalat la família de la casa. Tot seguit, l’estora. Ara toca un viatge llarg fins al Marroc. Tornarà amb els nens de la imatge, que ja s’han fet grans. S’instal·laran en una ciutat, no gaire lluny del mas; al barri on viuran hi ha carnisseries halal i una mesquita. Li han dit que, allà, les distàncies entre móns es fan més invisibles.
(Article publicat a la revista Dialogal la tardor de l'any 2009).
"Era l'habitació més decent que quedava buida a la casa. Donava a l'era i tenia vistes esplèndides a Montserrat". Una història de pagès.
"The tree". Junts, podem.
Guies
Tres quarts de dotze. Vaig amb el temps just. Surto del metro, m’arremango les faldilles i corro escales amunt amb el mapa a la mà. A l’exterior busco, neguitosa, el nom del carrer. Miro enlaire, a dreta i esquerra. Res. No sé on sóc. El senyor del quiosc em situa al mapa i m’indica el recorregut. Avanço a pas ràpid pels carrers xafogosos de la ciutat. Comprovo el plànol. Tombo a l’esquerra i a les dotze en punt sóc a lloc.
És un antic magatzem. Té la persiana aixecada i un noi jove m’espera a la porta. Em presento. Amb més gestos que paraules, m’indica que em tregui les sandàlies. Després assenyala un bidó de plàstic negre ple de mocadors de colors intensos. Estan visiblement molt usats i prefereixo posar-me el que porto a la bossa. Em cobreixo els cabells imitant el lligatge que porta el jove al cap. Quatre passes més enllà, em rento els peus en una pica que hi ha arran de terra. Me’ls mig eixugo amb una tovallola petita i extremadament humida mentre imagino quantes persones més deuen haver fet el mateix abans que jo.
Sóc en un dels primers gurdwares, o temples sikhs, que es van crear a Catalunya. Va ser a l’inici dels noranta. Actualment n’hi ha nou, repartits per la Garrotxa, la Selva, el Gironès, el Vallès Oriental i Barcelona i la seva àrea metropolitana. El sikhisme, que va néixer al nord de l'Índia, és una religió minoritària a casa nostra, però és la cinquena confessió amb més seguidors a nivell mundial.
He concertat una entrevista amb el granthi. Du un turbant de color carbassa que li enrotlla els cabells. La barba li arriba més avall de la panxa i té uns ulls clars que, immodestos, contrasten amb la pell bruna que fa pam i pipa al pas del temps. Somriu. Ell és la persona que es fa càrrec del Guru Grant Sahib, l’autoritat suprema del sikisme. De seguida m’acompanya a honorar-lo.
És al fons de la sala, situat en una petita tarima coberta de teles fines. A sobre hi té un dosser. A davant, ofrenes que li ha fet la comunitat. Per reverenciar-lo, observo de reüll els moviments del granthi. Procuro imitar-lo: em poso a genollons, recolzo les mans a la moqueta i m’inclino fins que el cap em toca a terra. En acabar camino marxa enrere per no donar l’esquena al mestre. Fer-ho seria poc respectuós.
Després el granthi m’explica el tracte que cada dia dispensa al guru. Ell és l’encarregat de despertar-lo i de portar-lo a dormir; d’acotxar-lo, de ventar-lo. És qui el vetlla i qui té cura de la seva higiene. I és qui el llegeix. El Guru Granth Saib, que és tractat com una persona de carn i ossos, té mil quatre-centes trenta pàgines. Són les escriptures sagrades del sikisme, el guia etern de la comunitat.
A mitja tarda, agraïda, abandono el gurdwara. Desfaig el camí. Abans que la boca del metro m’engoleixi observo el quiosquer. De forma similar a la tasca d’un granthi, a migdia m’ha llegit el mapa i m’ha ajudat a trobar el camí. És clar que el Guru Granth Sahib és una guia cap a l’alliberament, mentre que el mapa, com a molt, t'indica la porta d’entrada.
Nota: Les dades que es presenten corresponen al mes de març de l'any 2010. La informació és fruit del Mapa Religiós de Catalunya, elaborat pel grup de recerca ISOR per encàrrec de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya.
(Article publicat a la revista Dialogal la tardor de l'any 2010).
La màquina de viure
«Tanca els ulls. Sent la terra que et sosté; arrela-hi els peus. Nota l’aigua que flueix dins teu. I els rajos de sol que t’acaronen. Inspira. Expira. Escolta el teu cos». Silenci. Silenci. «Prepara’t per viure una tarda lliurat a la terra que ens nodreix». Som en una rotllana, immòbils, agafats per les mans. I el vent frega les branques d’un om que ens fa companyia.
Quan obrim els ulls, la flaire de les flors i del compostatge es fa molt més intensa. Emborratxa. Cadascú enceta la seva tasca. Jo vaig a buscar el planter i unes genolleres molt gastades. Passaré la tarda plantant enciams. Enciam escaroler i enciam de fulla de roure. Aquí diuen que treballar, com servir, és un camí espiritual. I que treballar és fer moure l’amor. Procuraré no oblidar-me’n mentre trasplanti cada enciam.
Les primeres llavors d’aquest hort immens situat al costat de la platja les va posar Peter Caddy l’any 1963. Un any abans, ell, la seva dona Eileen i els seus tres fills, juntament amb una bona amiga, Dorothy, s’havien instal·lat en una petita caravana pocs metres més enllà d’on sóc ara. La caravana, amagada entre plantes i flors, és al mateix lloc de sempre, picant l’ullet a tots els tafaners que, com jo, vulguin espiar-la. A prop de l’assentament original hi ha ‘La Màquina de Viure’, on un sistema organitzat de vegetals depura les aigües residuals.
Eileen va deixar escrit que durant les seves meditacions Déu —o una veu interior—parlava amb ella i li donava instruccions. Va ser aquesta veu qui va dictar a Eileen que plantés flors i verdures a la zona, malgrat que la terra fos inerta i aparentment no s’hi pogués cultivar. Dorothy, viva encara, explica que es comunicava amb les plantes i a través d’elles sabia quina era la millor manera de tractar-les i de fer-les créixer.
Eileen, Dorothy i Peter van seguir els consells que rebien. Asseguren que van obtenir uns fruits molt més grans del que és habitual: patateres extraordinàries, flors de desenes de tipus diferents i verdures ufanoses, com ara cabdells de col que pesaven més de divuit quilos. Se’n parlava arreu i experts horticultors arribaven a Findhorn, al nord d’Escòcia, per conèixer l’experiència. Sorpresos pels fets i encuriosits per les circumstàncies que hi podia haver al darrere, altres persones van decidir instal·lar-se, també en caravanes, al costat d’aquest equip tan singular. D’aquesta manera, una intenció particular es va convertir en comunitat.
Avui, Findhorn és una comunitat espiritual formada per més de tres-centes persones, el poble sostenible més antic d’Europa i un espai d’aprenentatge obert a tothom qui, com jo, vulgui conèixer maneres de viure i produir diferents de les convencionals; independentment de les creences religioses de cadascú. Findhorn és un lloc on pots experimentar el canvi que molts volen veure al món. Espiritualitat i autoconeixement, cooperació amb la natura i transformació en comunitat. La màquina de viure.
(Article publicat a la revista Dialogal l'hivern de l'any 2010).
"La caravana, amagada entre plantes i flors, és al mateix lloc de sempre, picant l'ullet a tots els tafaners que, com jo, vulguin espiar-la". La màquina de viure.
El futur de l'ànima
Ja no hi ha el dispensador de pastilles a sobre la tauleta de nit. No el necessita. Fa hores que no es lleva del llit i no pot articular ni un sol mot. Immòbil, mira i prou. El silenci s’eternitza entre cadascun dels seus sospirs. Asseguda sobre la vànova, ella juga a fer cercles al palmell de la mà tèbia que resta impassible a les carícies. Engoleix els plors, fixa la vista en els ulls grisos que ja no reconeix i deixa anar un somriure.
—2011, avi. Ja som al 2011. I tu que deies que no arribaries al 2000... Ets un lluitador.
Abans de fer sis anys va quedar orfe de pare, essent el nen gran d’una colla de cinc germans i l’hereu d’una casa de pagès amb segles d’història. Havia de ser un lluitador. I la vida l’havia posat a prova: quan va néixer la seva primera filla, ell era a l’hospital enguixat de cap a peus a causa d’una bolcada del tractor Lanz. Quaranta-dos anys després, el foc d’un incendi forestal el va atrapar deixant-li cremades profundes, molt més enllà de la pell. I, a banda d’altres infortunis, havia conviscut amb dos càncers i altres malalties greus. Tocar la mort en més d’una ocasió li havia fet donar molt més sentit a la vida. Cada instant podia ser el darrer i calia aprofitar el temps.
Quiet i sense barrinar com estava ara costava de reconèixer. On havien quedat aquells matins de dissabte?, es preguntava ella. L’avi entrava a la seva habitació cantant el«Quinto levanta tira de la manta, Quinto levanta tira del colchón, que viene el sargento con el cinturón» que havia après a la mili; apujava la persiana, feia algun elogi als pins que es veien a través de la finestra i després li pessigava el dit gros del peu, preguntant-li si s’havia de treure la corretja. «Comença’t a menjar les sopes que ja t’atrapo», feia ella enriolada sota els llençols enfelpats.
A l’hospital no n’hi havia de sopes, d’aquelles de pa. Ni per esmorzar, ni per dinar, ni per sopar. Sort n’havia tingut de les llargues temporades a l’hospital, però no hi estava bé. Aquell lloc l’ofegava. L’hospital servia per posar a prova la ciència i sortir-ne revifat; revifat per dedicar un temps més a gestionar l’entorn natural, el paisatge. Però aquesta vegada era diferent: de l’hospital n’havia marxat per morir, per morir a casa.
—Tens fred? He obert els porticons. Està mig emboirat, però el sol ja va traient el nas.
Ha demanat rebre la unció dels malalts per ser acollit al Cel, per anar-se’n al més enllà. Però al seu epitafi ha escrit «no me’n vaig molt lluny d’aquí». El respecte i admiració que té pel bosc i per la terra el fa sentir part de la natura. La seva fe cristiana, segurament sense saber-ho, sintonitza amb les tradicions espirituals que entenen la mort com una fusió amb la naturalesa. Són maneres de concebre el futur de l’ànima quan el cos físic s’apaga. Respostes incertes al misteri de la mort.
Inspira; i aferrant-se al braç de l’avi amb la força de la feblesa, tanca els ulls.
—On ets, avi? Et trobaré a faltar.
(Article publicat a la revista Dialogal la primavera de l'any 2011).