Estic escrivint en hores de feina, és a dir, escric línies a l’ordinador on faig caixa /real/ mentre els clients expiren amb motiu d’una pluja constant. Avui falten diners a la caixa, meresc perdre la feina. Però ara plou amb més força, València queda molt lluny i la imagine afonada. El mal em dóna un moment per a dedicar-me a un comentari, una explicació, un corrent de paraules interromput per moltes hores de treballs i viatges. En menys de dues setmanes espere que aquest text isca publicat al costat d’un conjunt de poemes per a Poetry Spam, revista de treballadorXs precariXs i desocupaXs. No és una experiència nova escriure en condicions que deteste, recorde haver escrit, també, assegut en les taules dels instituts on treballava com a substitut de literatura, en les hores de biblioteca on els xiquets de Sabadell feien vore que llegien llibres horribles mentre jo escrivia poemes llargs, uns poemes interminables, poemes d’escenari medieval, un escenari propi de la mitologia artúrica, poesia poc lírica, és a dir, de poca qualitat, pomes de ciència-ficció, poemes de terror, i, també, en essència, poesia social. Escrivia, com la gran majoria de poetes, en hores de feina. Vinc a dir que l’origen de la revista que he somiat, d’alguna manera, va estar vinculat a experiències d’aquest tipus.
Molts mesos abans de les feines esmentades, fa gairebé un any, vaig haver de passar molt de temps vivint en un apartament de la platja de Gandia, aprofitant els estalvis procedents d’un sou aconseguit en una fira del llibre. La idea era resistir una temporada llarga en aquella platja d’aspecte postapocalíptic que és la platja del meu poble, quan arriba la tardor. Des d’allà vaig mantindre una correspondència de moltes cartes amb el meu estimat Juma Barratxina, amb qui vaig viure nits d’adrenalina a Barcelona, i amb qui vaig escriure molts poemes a bars en descomposició; el bar Price de Sant Antoni, el bar Mariatxi del Gòtic; bars ubicats sobretot a les zones obscures del centre de Barcelona, on perillàvem i on déiem oracles. Oracles gens interessants, no hi teníem cap dubte del menyspreu que sentíem per un futur dedicat a la literatura. Parlàvem, vull dir, sobre la sintonia del temps que ens traslladava de lloc, al lloc més bord, una mena d’ètica comuna, molt subtil, com aquella dels animals i les plantes, que forcen la vida en situacions de dolor, parlàvem per la rebel·lió contra una mena de mal perceptible. Allà, a altíssimes hores de la matinada, també vam mantindre moltes converses sobre literatura amb l’alè proper al combustible, sobre la millor forma d’escriure i de resistir enfront la impossibilitat de ser llegits o percebuts pels amics, converses com les que tenen la resta de jóvens que senten fàstic pel que passa al seu voltant, als cercles literaris i pseudoliteraris, als cercles universitaris, a les conferències autocomplaents, a les oficines de cultura i turisme, etc. En aquelles cartes li contava detalls de com passava el temps de tardor a València, del que escrivia en aquell pis de la platja, les coses febles que escrivia, el convidava a vindre a visitar-me, a fer viatges en autoestop a les muntanyes del Comptat, com una mena de gossos romàntics. En aquelles cartes recordàvem les nits pels poetry slam de Barcelona, la ciutat on sentíem una mena de sopor, on la gent recita subjectant el mòbils, gent d’una classe fantasma, com hologrames, hologrames per on entra la pols i la llum de la discoteca, per on no entra el fum del tabac ni la respiració angelical de l’èxtasi enfront de la bellesa del perill aproximant-se. Ploràvem sense ironia per l’altra poesia, la que no trafica amb els somnis, ni mira il·lusionada els ulls de l’espectador, ploràvem per una poesia terrible, una poesia que no tenia possibilitats, i que era una cosa petita, que jeia en ubicacions infectes, que no eixiria mai a la llum d’aquells espectacles grotescs que protagonitzaven els postpoetes que de tant en tant ens creuàvem, posts humans, movent-se i prenent com a canon i espill coses incomprensibles, improvisades pel healthy life, o déu sap què.
Nosaltres, encara, vivim en els claveguerams. Juma Barratxina diu alguna cosa així com que els grans poetes esperen en les ombres, o en les tenebres, d’on és possible que no isquen mai. Esperen a ser cridats pel seu poble, quan eixa poesia és necessitada. Recorde vore’l arribar sovint al pis on vivíem amb el cantant i escriptor Miquel Rossy, de nit, borratxo,després de ser atracat al raval, agafeu-ho tot siusplau, parlant sobre Jesucrist i sobre xiques que s’estimava, després de beure whisky, i escriure poemes llarguíssims, molt febles, colpit per horribles deliris i, en definitiva, per una gran tristesa. En aquelles cartes li preguntava sovint per com passava les tardes al Re-read on treballava a la vesprada, o per la presó de dones on feia un voluntariat, i em contestava que bé, que els dies anaven passant sense una evolució sensata. Em contava notícies sobre poetes oblidats que li arribaven a la botiga, premis d’ajuntaments, de certàmens que han deixat d’existir, de poetes en carn i os que hi arribaven i li explicaven històries inversemblants, poetes fracassats que anaven a vendre-li els llibres de les seues biblioteques, de la seua vida, antigues amistats de Jaime Gil de Biedma, o de Leopoldo María Panero, membres oblidats del moviment contracultural dels huitanta, poetes que esperen sota les tenebres, o potser que ni esperen, que descansen en els rellotges trencats, o en la pasta de paper reciclada que enquaderna revistes de viatge, revistes porno, del hola, pasta de paper amb la que publiquen nous volums, volums de premis literaris, o de qualsevol vilesa.
I ara recorde una nit que em va telefonar en eixir de la llibreria, dient-me, Joan, estic escrivint poesia social. Potser va ser en aquell moment quan li vaig parlar d’una revista impossible, una revista que portava temps al meu cap, una revista contracultural, o postcultural, anticultural, un espai on publicaríem els poetes intranscendents de la nostra època, les poetes que no publiquen en editorials, o que hi publiquen i que senten amor per una poesia que no existeix, els poetes menors que existeixen, i que es nodreixen dels esperits dels poetes menors que travessen les èpoques, els poetes que ni tan sols son llegits pels poetes de la seua època, i que caminen a prop dels penya-segats, els poetes que treballen de guies turístiques, que treballen de transportistes a l’aeroport, al Drim, a l’escola, a fires, a laboratoris, els poetes que no troben feina, els poetes que de tant en tant obrin un llibre i lligen uns versos d’Ausiàs March, o d’Omar Khayyan, o de Silvie Rothkovic, de Josep Bodria, o de Nicanor Parra, o de Nazim Hikmet, o de Josep Lluís Roig, o de Xu Lizhi.
Fou al març del 2019 quan férem l’anunci oficial, és a dir, fou llavors quan aparegué d’alguna manera la revista, en una crida a les xarxes. Òbviament contra el que pensàvem, moltXs poetes van reaccionar al corn estrany, i moltXs d’ellXs constitueixen ara el cor de l’espai i de les connexions que conformen el primer número d’una revista de treballadorXs precariXs i desocupaXs. Decidírem crear un espai, este espai, semblant a la memòria del món, o a la memòria d’un home, o d’una dona. Una cosa molt trash com expressa Thycobrae17, condemnat a la desaparició. Massa valencià? Hi confluiran les veus de totes les dones i hòmens que hem trobat a les xarxes i a les amistats, i a la corda de connexions que és la poesia. L’espai digital de tumblr és el punt de partida per a una forma de vida que hem entès com un crit rebel contra la desaparició, i que, en última instància, serà completament inútil, però passant de les horribles actituds properes al postureig d’un slam, a un spam, un spam sobre les safates, sobre les xarxes i els gifs, abandonant actituds autocomplaents, evidenciant alguna cosa. Així nasqué, sempre, la paraula antipoètica.
Hem arribat als últims preparatius a garrotades, com diu el disc de la Gossa, escrivint i preparant lentament -tan ràpid com ho permeten les interrupcions dels nous clients que entorpeixen aquesta redacció- la plataforma digital. No hi cobrem diners, ni paguem a ningú. Treballem mentre treballem, com els passa als animals ferms de la terra, com li passa a les plantes, a les coses valentes que resisteixen i que escarben en terra integrant la fermesa, sense poder defendre's. Potser trobem textos febles en este recull, inclús textos inacabats. Tot això no importa, el que importa és creure en la doctrina, com fan els budistes, i els desarrelats.
Fa tan sols uns dies, l’editor de la revista, Juma Barratxina, em donà l’esborrany del seu article per a la publicació, i em digué, Joan, marxo a Iran, a visitar tombes de poetes, a buscar els poetes menors iranians, a buscar il·lustradores, fes el que vulguis amb el meu article, acaba’l si vols, o diga-li a Patral que combati amb ell, que sigui un ring de boxeig, ho sento molt.
