Personalment, mai m'ha agradat el color taronja. Groc i taronja sempre han estat associats amb vulgaritats, colors que combinen amb poc, per no dir res. Així doncs, per a mi, una persona fanàtica del món de la moda així com del negre i el rosa, el to de tal fruita em transmet ben poc. La pràctica, però, requereix com a mínim, dedicar-li uns minuts de cortesia i, posats a pensar, res pot ser tan dolent, veritat?
El primer que m'ha vingut al cap n'és una anècdota, amb la fruita. El meu pare sempre estava de viatge i poc s'assabentava del que feia jo a l'escola. Un dia, tota il·lusionada vaig sortir de classe de Plàstica amb una taronja disfressada de ninot. La taronja lluïa ulls fets d'olives i un tros de tomàquet li seriva de somriure. Crec que amb una mica de menta li vaig posar cabell i tot. Imagineu-vos la decepció d'una nena de 6 anys quan em vaig aixecar i la taronja, la meva gran obra d'art havia desaparegut de la nevera. El meu pare tot innocent havia arribat a les 4 del matí de l'aeroport i ben afamat havia obert la nevera, pelat la taronja i llençat tota la seva vestimenta a la brossa. El disgust em durà de tal manera que, avui en dia, amb 21 anys, encara recordo l'escena.
Per una altra banda, taronja és el color de cabell de la meva mare, un atribut que m'hagués agradat heretar en comptes de les seves males cares i les seves manies (d'això sí que en tinc de sobres). Taronja és el color del sol quan es pon a la cala d'Illa Mateua i que t'avisa que potser és millor que acabis la birra i traslladis la festa a algun altre lloc. Així com el to del cel de "Els descarregadors en Arlès" una de les meves obres preferides de Van Gogh.
Taronja és també el to de les fulles que cauen, des d'inicis d'octubre. Aquestes fulles de tardor, l'estació preferida pels que no som fans dels dinars familiars de Nadal, però que gaudim d'un bon abric, unes botes i una bufanda.
Taronja és el color de la gateta que els meus pares han adoptat al confinament i que els distreu ara que els fills som grans i hem marxat de casa.
Taronja és la forma dels meus ulls, que engrandeixen quan estic sorpresa o espantada.
Mai ningú dirà "mira el món o la vida de color taronja", ja que aquest és un xic histriònic, grotesc i cridaner. Histriònics se'ls diu a les persones que actuen de forma inapropiada, seductora o provocativa per cridar l'atenció dels altres. Que segueixen un patró d'excessiva emotivitat o inestabilitat emocional. Histriònic no és, en general, un molt bon qualificatiu, però, sent sincers, tots ho hem estat en algun moment una mica. Potser quan teníem quinze anys i vivíem la primera ruptura, o quan volíem fer-nos notar a la classe de Secundària. Histriònics som quasi tots una miqueta quan ens hem pres unes copes de més o quan ens ha passat alguna cosa que no podem esperar a explicar als nostres amics més propers.
Sí, el taronja no és el color més agradable a la vista, potser, però, com tothom, una miqueta sí que aporta al món. Encara que sigui només per queixar-nos de la poca classe que té.