Avortament a Arizona: lliuta poltica a favor i en contra del dret a l'avortament. Ambdos parts saben que la partida est en les lleis.
El dret a l'avortament és un dels grans punts de confrontació política als Estats Units, però que es juga als tribunals i en el món de les lleis.
A Arizona, el Tribunal Suprem de l'estat ha restablert una llei de 1860, i l'avortament ha quedat prohibit.
Els defensors del dret a l'avortament no s'han quedat quiets, i ja han recollit 500.000 signatures per fer un referèndum el novembre, i incloure el dret a la constitució de l'estat.
Us ho explico amb més detall en el meu blog.
De vegades, en segons quines situacions que són a la ment de tothom, el fet d’avortar té justificació i així està reconegut. El que em sembla que no pot ser de cap manera és que l’avortament sigui un caprici i menys tenint en compte la quantitat de mecanismes i de precaucions que hi ha a disposició per tal de no haver d’arribar a prendre aquesta decisió d’una magnitud tan fatal en tots els…
I l'endemà, tots els problemes del món hauran desaparegut...
[Actitud distreta. El Dret a Decidir pot fer perdre les batalles guanyades]
[Sobre l'Avortament i els Retrocessos Socials]
A Catalunya, ara mateix, les pàgines de diaris, ràdios, webs, sobretaules de: copa, cafè i puro, i d'altres mitjans/situacions que poden fer "canviar consciències i construir o manipular opinió popular" giren entorn a la Qüestió Dret a Decidir, i els seus milers de matisos subsegüents.
És tema central, i mereix ser-ho, doncs és el futur de tot un poble el que hi està en joc. I què hi ha que ens preocupi més que el futur de casa nostra, oi? És evident, i encertat, que la Qüestió Dret a Decidir hagi de ser la primera plana del nostre diari personal, però és equivocat -en alguns casos malintencionat i cortinafumejant- mantenir-la com a l'únic debat de tertúlia.
Mentre la consulta no arribi, -si és que mai es celebra- el món segueix girant al nostre voltant, la societat segueix patint canvis, evolucionant i retrocedint, en funció de la seva pròpia "consciència ciutadana" i del marc político-jurídic que el Gallardón de torn, reguli en aquell moment concret.
Emprendre una nova Gran Empresa, un nou projecte, no ha de fer que perdem de vista aquelles empreses que ja havíem aconseguit posar en funcionament -i que ens estaven donant uns resultats adequadament bons-. Una empresa mai es manté en funcionament sola, fins i tot la més subcontractada i externa d'elles, requereix d'almenys una visita anual de la delegació de direcció, que comprovi que tot rutlla adequadament, i que verifiqui si hi ha peces que han deixat de ser útils.
Un exemple d'empresa que ha contribuït en el creixement progressista de la "consciència popular", que tenim com a societat, és el Dret a l'Avortament. A Catalunya però, -segons opinió personal d'aquest redactor- no s'està duent a terme l'adequat manteniment d'aquesta, que sense dubte, ens va fer millorar tant com a societat en el Post-Franquisme. La lluita contra els Retrocessos Socials s'ha afeblit a Catalunya, amb la seva desaparició com a tema de conversa en: les sobretaules, els diaris i els blogs.
Obrir nous fronts, interessar-se per nous mercats, és sempre una bona decisió. A fi de comptes, en aquest món globalitzat, tant i tant competitiu, qui no es reinventa mor. Però, de la mateixa manera que s'inicien nous projectes, per mai deixar de progressar, cal mantenir aquells que van donar la solidesa a la piràmide, aquells que ens fan ser una societat progressista i millor.
No perdem de vista el món, ja que si L'ENDEMÀ arriba -que de fet, per no tenir, no tenim ni garantia que aquest arribarà- de fàcil no en tindrà ni mica, els problemes canviaran de màscara, però seguirà essent necessària una lluita acurada i conscienciosa. Caldrà estar a l'alçada de les circumstàncies, per fer d'aquest ENDEMÀ un lloc millor, i no esperar que aquest ENDEMÀ ens rebi pintat de colors malva i rosat.
-------------------------------------------------------------------------------------------
"Al progrés i al meu món ideal, ..."
P. Na. As.
Reforma de l’avortament: l’assetjament neoliberal als nostres cossos
El passat divendres 20 de desembre, el govern del Partit Popular aprovava finalment la reforma de la llei d’interrupció voluntària de l’embaràs, voluntat manifesta del partit des dels inicis de la seva legislatura. Com no pot ser d’altra manera, compartim el malestar i la indignació davant la mesura, que retorna a principis més regressius que la llei aprovada pel Partit Socialista Obrer Espanyol l’any 1985[1]. Tot i així, creiem que és de gran rellevància deixar de situar aquesta llei com un fet aïllat. Considerem que cal plantejar-la com un pas més del retrocés social degut a la implementació de mesures neoliberals accentuades en el context de crisi econòmica.
La situació en la qual moltes famílies es veuen abocades en el context de crisi econòmica porta les persones a seguir diferents estratègies complementàries. Entre elles, es produeix una entrada al mercat laboral (formal o submergit) per part de persones que s’havien mantingut apartades (principalment les dones). En segon lloc, hi ha un intent de reduir les despeses i de substituir-les per treball no remunerat. Aquest procés es produeix de forma paral·lela a una reducció per part de l’Estat de les funcions prèviament cobertes per aquest (retallades en sanitat, educació i atenció a la dependència, privatització dels serveis públics, etc.). D’aquesta manera s’incrementa la càrrega de treball per a les dones, sotmeses a un major grau d’explotació tant en la seva ocupació formal com en l’increment de les seves responsabilitats dins l’esfera privada (Pérez de Orozco, 2011).
Per Althusser (1974), són dues les funcions que caracteritzen l’Estat capitalista i aquestes són la repressió i la creació d’ideologia. Doncs bé, la creació i el reforçament d’una ideologia familiarista es planteja com a necessària en la legitimació d’aquest procés de retorn a la família de tot el pes i cost de la reproducció de la vida de les persones. Recordem que el capitalisme requereix de la reproducció de la força de treball per a la seva subsistència i necessita assegurar-se, per tant, que algú altre se’n farà càrrec, en aquest cas la dona (Ezquerra, 2012).
És aquí on se situa la reforma de la llei de l’avortament, en el procés de tornar a posar la família, i per tant el rol de la dona com a mare, com a pilar bàsic en la nostra societat. El que estem dient, doncs, és que neoliberalisme i conservadorisme convergirien per tal d’assegurar la continuïtat del procés d’acumulació inherent a tota economia capitalista.
Per tal de concloure aquesta reflexió, volem posar de manifest que no ens podem mostrar sorpreses, per molt greu que sigui la mesura, davant l’aprovació de la llei aquest passat divendres. Considerem que la reforma era totalment esperable i que està precedida i serà succeïda per molts més atacs que augmenten i augmentaran el control sobre els nostres cossos. No podem deixar de pensar, per tant, que davant tota aquesta violència reiterada que rebem ens cal una reacció més contundent. No té cap sentit demanar a la classe dominant que per qüestions morals respecti el nostre dret a decidir sobre els nostres cossos. Com diu Maria Jesús Izquierdo (2007), hem de deixar de veure’ns com a objectes sobre els quals actua el patriarcat capitalista i començar a veure’ns com a subjectes amb capacitat de fer molt costosa per a les classes dominants aquest atac contra els nostres cossos.
Bibliografia:
Pérez de Orozco, Amaia (2011). “Crisis multidimensional y sostenibilidad de la vida”. A Revista de InvestigacionesFeministas, vol. 2.
Ezquerra, Sandra (2012). “Acumulación por desposesión, genero y crisis en el Estado espanyol”. A Revista de Economía Crítica, núm. 14.
Izquierdo, Maria Jesús (2007). “Lo que cuesta ser hombre: costes y beneficios de la masculinidad”. A Congreso SARE ‘Masculinidad y vida cotidiana’. Emakunde: Donosti.
Althusser, Luis (1974). Ideología y aparatos ideológicos del Estado.
