Quin gust sentir la Marieta! Coses com aquesta són importantíssimes.
En una parella formada per un castellanoparlant i un catalanoparlant, en la grandíssima majoria dels casos és el catalanoparlant que acaba renunciant a la seva llengua perquè el castellà és la llengua dominant, com a resultat a les dinàmiques de poder, persecució i discriminació del català que tots coneixem. Fins i tot entre dos catalanoparlants, si s'han conegut en castellà i no fan l'esforç conscient d'acostumar-se a parlar en català, molts cops acaba predominant el castellà.
Els meus pares es van conèixer quan anaven a l'institut i, tot i que tots dos han parlat sempre en català a casa seva i el consideren la seva llengua pròpia, en aquella època a l'institut es parlava només en castellà i, per tant, entre ells parlaven en castellà. Ja portaven uns anys sortint quan se'n van adonar de l'absurditat de la situació i van decidir fer l'esforç d'acostumar-se a parlar en català. Si no ho haguessin fet, jo no hauria crescut parlant-lo i no seria la meva llengua d'identificació, m'hauria costat més parlar-lo bé i la llengua hauria perdut una persona al seu futur.
No sempre serà tan ràpid com ha sigut per a la Marieta. Ella se n'ha sortit perfectament en 15 mesos, potser altres persones necessitaran més temps i no passa res. Però és molt important fer-ho pel futur de la llengua, pel futur de la nostra cultura i la nostra terra. I també pel futur dels nostres fills. Jo no em puc imaginar com hauria sigut si no hagués crescut en català, en la llengua de la terra que m'ha criat. Crec que em sentiria desconnectada de l'entorn i em faltaria alguna cosa.
L'enhorabona, Marieta. Un referent.
