Avui he parlat amb l’ángel sobre la novel·la que escriuré, que estic escrivint. Li he dit més aviat poca cosa, per no dir que no li he dit res. Necessitava verbalitzar-la, explicar-la. De moment només l’he anomenat. Ara és més real, ara passa de ser una cosa que existeix només per mi a ser un projecte i els projectes van cap amunt, els projectes s’han de realitzar. Suposo que ho necessitava. Quan sorgeixi l’ocasió li ensenyaré a algú més, potser a l’Arnau? A l’Andrea? A la Lua? A la María? A la mama? Quina por ensenyar-li a la mama. Quina por exposar-me a tothom qui em coneix i m’estima d’aquesta manera. Sé que dintres (de moment, ja veurem quin nom acaba tenint) no parla de mi. Sé que la Cèlia no soc jo. Però l’he creat jo i la vida allà hi passa des dels meus ulls, hi passa la vida que veig, d’alguna manera. Escriure és un acte de valentia. De reconeixement de l’ésser propi com alguna cosa més que un cos que interactua amb tot el que se li posa davant. Escriure ha estat sempre un misteri, una salvació i un verí, per al meu jo adult. Al principi era només un divertiment. Un entreteniment després. Una eina per entendre’m al principi de l’adolescència. Al final d’ella va esdevenir una espasa. Ara és quelcom més poderós i menys gràfic. No puc fer el símil amb cap objecte. Crec que, com deia Lispector, és una malaltia que salva. Potser sí. Per mi també és un punt de trobada, de partida, de final. És el retorn - l’etern retorn.
25 de gener del 2018, sobre escriure
