Esclavitud en el segle XXI
Totes sóm conscients de que la prostitució existeix, i és cert que no deixa de ser un servei. I que moltes de les dones les quals exerceixen, ho fan lliurement i perquè elles ho volen. El problema, és que avui dia el tràfic de persones segueix vigent, i que la major part està destinat a la prostitució. Un tant per cent molt elevat de les dones les quals exerceixen la prostitució al nostre país, són esclaves sexuals. Estan obligades a fer-ho. Moltes d’aquestes dones, normalment provinents d’altres països i moltes vegades menors, venen a Espanya enganyades, pensant que arribaran i podran tenir un futur mes o menys digne, amb una feina mes o menys digne, però la realitat és una altre. S’acaben convertint en esclaves sexuals sense poder fer res per impedir-ho i passant a ser custodiades per màfies que es dediquen a explotar-les, perdent així tot tipus de llibertat com a persones que són.
Quan parlem d’esclavitud i comerç d’esclaus, el primer que ens ve a la ment son els africans provinents d’Europa que creuaven l’Atlàntic obligats a treballar a les plantacions d’Amèrica. Sembla que això és un fenomen que es va quedar en el passat. Tot i així, la realitat és una altre. Encara que la quantitat sigui molt menor que antigament, el número d’esclaus actualment és molt elevat. La tracta i comerç de persones continua sent un negoci molt rentable per raons molt obvies: les víctimes treballen completament al marge de la llei, sense drets laborals ni sanitaris, sense horaris i sense rebre res a canvi.
L’objectiu d’aquest tipus d’organitzacions, com he mencionat anteriorment, és captar l’atenció de persones d’altres països a través de falses ofertes i mentint-les directament, perquè acabin estan sota la seva disposició. Un cop aconsegueixen això, el seu objectiu consta en minar la seva autoestima i augmentar el sentiment de culpa, vergonya i sobretot, por mitjançant amenaces a elles directament o a membres de la seva família. De manera que la possibilitat d’escapar o denunciar la situació en la que viuen sigui vista com utòpica o inclús es neguin a fer-ho quan alguna organització que vetlla per aquests tipus d’amenaces els ofereixen la seva ajuda. Tot aquest desgast físic i psíquic, al qual estan sotmeses aquestes dones acaba causant danys irreparables.
La OMS en diverses investigacions realitzades en varis països en desenvolupament, conclou que aproximadament el 70%, es a dir, dos de cada tres dones que es dediquen a la prostitució, tenen les mateixes ferides emocionals que els veterans de guerra o les víctimes d’una tortura. Pateixen l’anomenat síndrome d’estres posttraumàtic, amb símptomes de flashbacks (records repetitius i tortuants) sobre aspectes traumàtics de les seves experiències en la prostitució. A més a més, aquestes dones experimenten en proporcions molt més elevades: ansietat, angoixa, pors i diferents fòbies, així com embarassos no desitjats, lesions vaginals i anals i múltiples lesions en els ossos. Tenen un pobre autoconcepte i una autoestima encara més baixa que la que caracteritza a la resta de les dones.
Júlia Jiménez - Comunicació Audiovisual














