interseccions diary @antiartistes - Tumblr Blog

Llegint, acabant, "Gegants de gel", de Joan Benesiu. Una experiència emocionant.

#literatura #lectures #lectures de cafè #joan benesiu

Llegint, acabant, "Gegants de gel", de Joan Benesiu. Una experiència emocionant.

#literatura #lectures #lectures de cafè #joan benesiu

IMPROMTU #7

Fanals dins la boira arrenglerats a un carrer desert

on els cotxes descansen en el son dels conductors.

Han somniat de dia unes hores tan fredes i humides,

i ara tremolen en la nit dins de vànoves marcides,

no corren les hores en el gran silenci de la mort

que cala sense esperança en el paisatge ert.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Lanterns in the fog lining on a desert street

where the cars rest in the drivers’ sleep.

They dreamed a few hours of a day so cold and wet,

and now tremble at night in faded quilts,

do not run the hours in the great silence of death

that creek without hope in the frozen landscape.

Fotografia:Agramunt, per Oriol Vidal

#Impromtu #impromptu #poetry #fog #poesia

Imatges amb mots, mots amb imatges

Una amiga i companya de les jams poètiques, Pilar de los Hielos, m’envia un email anunciant-me que presenta aquests dies un llibre il·lustrat, un llibre de contes amb il·lustracions del seu fill.

Per un rar atzar, porto una temporada entre projectes que tenen a veure amb la integració de les imatges i les lletres.

Estem encara en plena campanya de micromecenatge per al llibre on col·laboro amb la Teresa Llorach, “Dibuixant Reus”, aportant textos a les seves aquarel·les fascinants sobre el paisatge urbà i humà de la nostra ciutat comuna. Ens acompanya en l’aventura la saviesa en el disseny i l’experiència en el món editorial de l’Elisabeth Tort. És un projecte que tot just cristal·litza ara i veurà la llum aquest setembre, després de més de tres anys de feina i lluita.

La setmana que ve presentarem un projecte que ja és a la xarxa, un llibre electrònic que també juga amb la interacció entre imatge i text, “El vestit negre”. La iniciativa partia també d’una amiga, l’escriptora reusenca afincada a Barcelona, Lena Paüls, que va llançar una proposta a la xarxa de crear una obra col·lectiva sobre la base d’una anterior seva, en què col·laborava amb diferents il·lustradors, “Remeno paraules”, en la qual vaig escriure-hi el pròleg. D’una de les il·lustracions d’aquell llibre, on apareixia un vestit negre, venia la idea de l’actual. La crida, feta al gener d’enguany a diverses persones, la vaig plegar sense pensar-m’hi, i el resultat de mesos de treball és que 38 artistes, entre il·lustradors, fotògrafs i escriptors (alguns doblen el paper) han participat en un llibre que només és visualitzable a la xarxa però que tindrà una vida en l’espai real i bellíssim del Mas Iglesias, el dia 14, on escenificarem la virtualitat de les imatges i mots gràcies als oficis de la Carme Andrade, la Txell Blay i l’Antònia Farré.

#literatura #llibres il·lustrats

“La línia màgica” és una nova oportunitat d’aventurar-se per camins poc explorats de la mà del cantautor reusenc Miquel Vilella, que ja ens va guiar per aquests viaranys amb els The Mighty Fool i després, ara fa vora tres anys, amb “ Després del món / Farewell, Dear Towermen “, aquell doble on les cançons es desdoblaven en català i anglès. Ara ens apreixen com si haguessin construït un pont de l’anglès al català, l’únic idioma amb què s’expressen les cançons d’aquest nou disc.

També semblen haver servit per estendre un pont cap a un estil musical que sembla deixar enrere les notes més acústiques del so dels Mighty Fools. Com ell mateix ha definit, aquest és un disc de pop èpic, o jo diria més aviat un rock d’embolcall sonor simfònic, si bé molt mesurat i controlat. No poc hi deu haver contribuït la col·laboració en la instrumentació i producció de Miguel Zanón , el Juan Zarppa tarragoní que forma part dels Götemberg, el grup que sembla que continuarà feliçment sent el grup de suport als directes de Vilella. Els esplendorosos arranjaments de teclat electrònic i cordes que insisteixen a acolorir els frasejos guitarrístics, tanmateix, són reconeixibles immediatament i ens remeten a un rerefons molt familiar, un so que ja havia esclatat amb eloqüència a “Després del món”. Un so que immediatament planta la bandera de terra conquerida o cim assolit per l’alpinista Vilella i ens el presenta novament, renovadament, com un artista arriscat, ambiciós, refractari a les mitges tintes de les zones còmodes del pop intranscendent d’una ràdio fórmula.

No, Vilella va per altres camins. Si al seu anterior disc partia de les rutes heroiques de l’explorador antàrtic Ernest Shackleton, però també ens permetia gronxar-nos sobre els estimballs de l’Everest,ara ens fa abocar als abismes del K2 i la seva ruta coneguda com la línia màgica.

Temàticament, però, aquesta vegada ens trobem amb una insistència sobre un únic motiu (o doble): l’amor (i el desamor). Tòpic? Òbviament, és un dels grans tòpics de la literatura universal, molt abans que els romàntics el fessin divisa i fita. Ara, no esperareu que d’una ment tan singular com la del Miquel Vilella surti un tractament tòpic i banal, oi? Efectivament, no us decebrà. Les lletres, que parteixen del campament d’una expedició sobre el buit imponent del K2, paral·lel i de la mà amb el buit de tota aventura en l’amor (”El cim més perillós és el que no es veu,/Però el vull trepitjar perquè sé que hi és/Miserable és qui sols si toca creu/ I que l’amor de l’altre se li deu”). I a partir d’allí, els sinuosos o turbulents camins del pelegrinatge per aquesta eterna aventura humana que és la recerca de l’altre, amb les seves provisionals victòries i fracassos, traïcions i salvacions, penediments i perdons. Tot des de perspectives diverses, aproximacions que varien com de vegades ens varien els ritmes que ens sostenen les sumptuoses melodies, trencant allò que esperem i proporcionant-nos la sorpresa i la suspensió que accentuen la nostra expectació, com ho fan les paraules que ara corren, ara es pengen subtilment d’una vocal, ara tornen i retornen en salmòdies circulars (una constant o una picada d’ullet a discos anteriors). Hi ha, sí, un to religiós de nou en el rerefons d’aquestes cançons d’amor profà, i de vegades el to ens fa dubtar si no estem també davant una aventura mística, que ens deixa a les envistes de la mort i la seva transcendència (vegeu “M’estàs transformant”: “Et veig sol davant el mar,/ El vent m’està aixecant./ Tanco els ulls, torno a tu,/ Tot és pau, tot és blanc”).

Però, en fi, cadascú és lliure de vestir la imatge de l’amat amb els seus propis colors. Qui pot ser, si no, l’ella de”L’orgull i el perdó?: “Tothom és de tothom,/ Ningú és de ningú, Quan el gas de la llum s’acaba,/ La nit s’estén sobre el mar,/ Però ella encara és de dia”.

I aquesta és la grandesa dels grans artistes com Miquel Vilella, suggerir-nos que la imatge que veiem en el mirall de la seva mirada és en veritat el que descobrim amb els nostres propis ulls, i fer-ho amb la contundent i desarmadora vibració d’una veu que sembla parlar-nos a cau d’orella. Si no des de dins de la pròpia orella.

#miquelvilella #la línia màgica #música #pop #k2

Llegia a la cafeteria el passatge del “Born to Run”, les memòries de Bruce Springsteen, on reflexiona sobre el seu moment de cruïlla emocional que va viure durant el seu viatge amb cotxe i un amic a Califòrnia, acabat el disc “Nebraska” -un disc fet de’especulacions i projeccions del seu Est natal més que de la contemplació real dels grans espais de l’Oest-. Llegia envoltat del soroll d’un local atestat, amb moltes criatures petites, pensant com jo he viscut la vida inversa a la de Bruce. Ell havia fugit de la vida familiar, de la vida- segons ell mateix-, a canvi d’una forma de control que era la seva actuació als estudis de gravació i als escenaris. ¿Una vida a l’aparador que era una il·lusió per no enfrontar-se a la vida real? Jo somiava en una vida similar, abans dels trenta-i-pocs que tenia Bruce quan es plantejava tot això. Una vida d’artista, sota el focus, com a escriptor, fins i tot com a músic -la meva gran frustració: no saber treure més enllà del cap els sons que dins sí sonaven-. Però en lloc d’això vaig derivar cap a una vida familiar i la lluita per una feina i una llar estables. Les nostres direccions, però, s’havien anat apropant en un munt de transaccions que avui no ens fan tan diferents, salvant totes les enormes distàncies que la seva mundial fama com a artista imposen.

Al costat meu, una jove parella amb dues criatures petites gaudia d’un esmorzar de dia extraordinari de vacances. Era notori. També era notòria la manera relaxada amb què sabien manejar la comprensible agitació dels nens. Ja fa molt temps que ha passat per a mi aquesta obligació d’estricta vigilància de l’activitat dels fills -no encara, és clar, el seguiment ni la preocupació, que no ens abandonen mai, als pares-. Era una estampa familiar agradable, envejable sens dubte. I malgrat tot... alguna cosa amb un parell de mirades que he creuat amb el pare m’ha fet intuir que, tal vegada, encuriosit i secretament envejós, aquell home jove hauria canviat per un moment la seva vida amb la meva. I la meva era, en aquell moment, la que Bruce Springsteen m’explicava tan lúcidament des de les pàgines del gruixut llibre que tenia al costat del cafè.

#Bruce Springsteen #born to run #coffee break #lectures de cafè

És una mala notícia que algú mori passada la vuitantena, en plenes facultats físiques i mentals -i creatives-? En el cas de Leonard Cohen, ens podem lamentar pel que deixa de fer en el futur, quan mor tot just acabant d'editar el seu darrer disc -mentre no aparegui obra pòstuma-. I podem queixar-nos, ara que l'Amèrica on ha mort, a Los Angeles, sembla en mans d'una nova i més crua envestida de l'onada reaccionària, que aquest món s'empobreix una mica més amb la seva pèrdua. Però indiscutiblement el vell Leonard ha sabut viure i ha extret suc a aquesta vida que ara acaba de deixar. I ens ha fet a tots una mica més rics amb la seva obra. Per edat -va néixer no abans de la Guerra Mundial, sinó fins i tot de la nostra Guerra Civil-, podria haver estat un avançat, un pioner del moviment del pop, però en veritat s'hi va integrar en plena efervescència, ja que va ser un músic tardà -abans va ser poeta i novel·lista-, encara que d'èxit instantani. Un pilar i un mestre de la fusió del folk amb el pop. Va estar reclòs bona part dels noranta a un monestir budista a Califòrnia, va ser estafat i espoliat pels seus administradors i va haver-se de reinventar i va retornar a la música i als escenaris, amb un grapat de discos excelsos,en el tombant dels seus setanta anys, envoltant-se de dones magnífiques com Sharon Robinson i -la seva pròpia dona- Anjani Thomas. Fa tres setmanes que ha sortit el seu darrer disc, "You Want it Darker",i no ha donat temps a avaluar-lo encara. Però ja s'ha subratllat que la cançó que li dóna títol és una mena de testament musical i literari. En ella diu "hineni, estic llest, Senyor". Hineni, aquí sóc, com li va dir Abraham al seu Déu bíblic.

If you are the dealer, I'm out of the game If you are the healer, it means I'm broken and lame If thine is the glory then mine must be the shame You want it darker We kill the flame

Magnified, sanctified, be thy holy name Vilified, crucified, in the human frame A million candles burning for the help that never came You want it darker

Hineni, hineni I'm ready, my lord

There's a lover in the story But the story's still the same There's a lullaby for suffering And a paradox to blame But it's written in the scriptures And it's not some idle claim You want it darker We kill the flame

They're lining up the prisoners And the guards are taking aim I struggled with some demons They were middle class and tame I didn't know I had permission to murder and to maim You want it darker

Hineni, hineni I'm ready, my lord

Magnified, sanctified, be thy holy name Vilified, crucified, in the human frame A million candles burning for the love that never came You want it darker We kill the flame

If you are the dealer, let me out of the game If you are the healer, I'm broken and lame If thine is the glory, mine must be the shame You want it darker

Hineni, hineni Hineni, hineni I'm ready, my lord

Hineni Hineni, hineni Hineni

:::::::::::::::::::::::::::::::::

Si ets el que reparteix, estic fora del joc Si ets el sanador, jo estic destrossat i coix Si teva és la glòria, meva ha de ser la vergonya Ho vols més fosc Matem la flama

Magnificat, santificat, sigui el teu sant nom Vilipendiat, crucificat, en el món dels humans Un milió d'espelmes enceses per l'ajut que mai va arribar Ho vols més fosc

Hineni, hineni Estic a punt, Senyor

Hi ha un amant a la història Però la història sempre és la mateixa Hi ha una cançó de bressol per al sofriment I una paradoxa a la qual culpar Però està escrit en les escriptures I no és un prec en va Ho vols més fosc Matem la flama

Estan posant en línia els presos I els guàrdies estan apuntant Vaig lluitar amb alguns dimonis Eren de classe mitjana i dòcils Jo no sabia que tenia permís per assassinar i mutilar Ho vols més fosc

Hineni, hineni Estic a punt, Senyor

#interseccions musicals #leonard cohen

Fruits de tardor, un regal de color i salut de la natura Fruits of autumn, a gift of health and color of nature

#natura

Els tres fonaments de Miquel Bauçà ("El canvi")

#miquel bauçà #literatura #somnis #art #lectures de cafè

Estacions abandonades Les Borges del Camp

#paisatges #ferrocarril

Richard Ford, "El cronista d'esports": "és un joc, això. Es tracta de mirar-lo i oblidar-se'n"

#Literatura #esports #basketball #richard ford

Migdiada. Vilafranca del Penedès.

#pet #escenes urbanes

Fins aviat, Marianne

Ha mort als 81 anys Marianne Ihlen, la companya de Leonard Cohen durant set anys a la dècada dels seixanta. Ella era (és) la immortal Marianne de la cançó "So long, Marianne":

Come over to the window, my little darling I'd like to try to read your palm I used to think I was some kind of Gypsy boy Before I let you take me home Now so long, Marianne, it's time that we began To laugh and cry and cry and laugh about it all again Well you know that I love to live with you But you make me forget so very much I forget to pray for the angels And then the angels forget to pray for us Now so long, Marianne, it's time that we began We met when we were almost young Deep in the green lilac park You held on to me like I was a crucifix As we went kneeling through the dark Oh so long, Marianne, it's time that we began Your letters they all say that you're beside me now Then why do I feel alone? I'm standing on a ledge and your fine spider web Is fastening my ankle to a stone Now so long, Marianne, it's time that we began

For now I need your hidden love I'm cold as a new razor blade You left when I told you I was curious I never said that I was brave Oh so long, Marianne, it's time that we began Oh, you are really such a pretty one I see you've gone and changed your name again And just when I climbed this whole mountainside To wash my eyelids in the rain Oh so long, Marianne, it's time that we began

(Acosta’t a la finestra, petitona meva

Vull mirar de llegir-te el palmell

Pensava que jo era una mena de gitanet

Abans que et deixés dur-me a casa teva

Ara cal dir adéu, Marianne, és hora que comencem

A riure i plorar i plorar i riure de tot de nou

Bé, ja saps que m’agrada viure amb tu

Però em fas oblidar massa coses

He oblidat pregar-li als àngels

I els àngels s’han oblidat de pregar per nosaltres

Ara cal dir adéu, Marianne, és hora que comencem

Ens vam conèixer quan érem gairebé joves