UNDER CONSTRUCTION @caia74 - Tumblr Blog

Posts

Luiso García. 17,766 likes · 8,341 talking about this. Artivista, ilustrador, diseñador, escultor 3D y profesor de arte. También animalista, vegano y culo inquieto.

LUISO GARCIA (ESPAÑA) - VIA-CRUCIS

http://www.luisogarcia.com/

#illustration #art #artist

miniyo

ALFONSO CASAS MORENO - BARCELONA (Spain)

(2012)

SEÑOR MIEDO (2009)

#Illustration #art

Vist a.... Teatre Lliure, Barcelona

Els senyors Wert, Montoro i de Guindos, van aconseguir que hagués de renunciar al meu darrer petit gran plaer; el Teatre. De feia uns pocs anys que, temporada rere temporada, anava renovant l’abonament al teatre de la meva ciutat, el Metropol de Tarragona. Viure en una ciutat petita té els seus avantatges. Si bé l’oferta cultural és molt escarransida si la compares amb la de, per exemple, Barcelona, no t’has de trencar les banyes per triar en quin teatre llogues butaca estable; un únic teatre - fins fa ben poc-, un únic abonament; i jo, tan feliç.

Però va arribar la crisi. No l’econòmica, que aquesta feia temps que s’arrossegava, sinó la d’idees per sortir-ne, la dels interessos econòmics d’un govern, sobre l’interès general del qual, per a mi, la promoció cultural n’és mostra.

I va arribar, també, la pujada de l’IVA famosa. Els toros i el futbol, amb un de super reduït; els espectacles cultural, amb un formós 21%. Olé! I, és clar, la majoria de mortals ens hem vist obligats a triar entre la factura del gas i moltes altres coses…

I tot això no sé ben bé perquè us ho explico. Potser perquè és un gèlid matí de diumenge i el millor que es pot fer, és buscar excuses per no sortir de sota la manta del sofà. O potser perquè anit vaig recordar perquè m’agrada tant anar al teatre i em fa ràbia no haver pogut mantindre la meva modesta cadireta….

Però vaja, el que volia comentar era que ahir va ser el meu primer cop al Teatre Lliure, a la nova seu de Montjuïc (al de Gràcia tampoc no hi he estat encara, tot sia dit), en una nit de sorpresa pactada. Pactada, perquè ja ho sabia que aniria al teatre; sorpresa, perquè no sabia que hi anava a veure. De sorpreses com aquesta, escolta, les que convinguin!

Una història d’amor en clau de comèdia a la sala petita: Smiley.

Fa no gaire, casualitats de la vida, en una conversa parlant de sèries, cine i torrents, algú va comentar que no se sentia identificat en una història com la de Brokeback Mountain, en tractar-se d’una història d’amor entre homosexuals. No per qüestions homòfogues, en absolut, només perquè no arribava a trobar-se en els personatges.

És quelcom que no havia pensat mai gaire. Suposo que perquè, per posar una xifra, el 99% de les històries que s’han escrit o filmat, s’han escrit i filmat sota el punt de vista heterosexual. Però, això voldria dir que un gay no es pot emocionar o ficar-se a la pell de Romeu i Julieta? No ho crec. Les bones històries no tenen orientació o gènere (tret del literari). No vaig per la vida creient-me una preadolescent sobrehormonada que perd l’oremus pel primer que passa, i no per això no deixaré de reconèixer que, la de Shakespeare, és sens dubte, la història d’amor més perfecte - i sí, ho és perquè acaba fatal, però això ja són teories meves.

I de la mateixa manera, anit em vaig divertir (com diria ma mare, “lagrimones como puños” de tant riure!), emocionar i, en alguns moments, em vaig sentir del tot identificada, amb les vides dels dos nois gays de la comèdia més divertida que veig en molt de temps. Remarco el tema gay, no de forma gratuïta. És una obra plenament gay, fins al punt que de tant en tant aturen els diàlegs per, de forma directa, fer aclariments al “públic hetero”. Ei, ni idea que existís el Circuit. Però això és l’anècdota, perquè siguis com siguis i tinguis les preferències que tinguis, els problemes, anhels, sentiments en definitiva, són els mateixos per a tots.

El treball que fan tots dos actors, Ramon Pujol i Albert Triola, és impecable des del minut 1; especialment el segon, que acaba interpretant com a 6 o 7 personatges d’una tacada, només sortint i entrant a escena. Tots dos s’hi deixen la pell, la suor i les llàgrimes. Una sala tan petita no et permet menys; no hi ha on amagar-se. I emociona veure’ls emocionar-se i com se’ls arriben a caure les llàgrimes. Perquè les veus. Des de la segona filera lateral esquerra de la sala Flyhard, els veus les llàgrimes. Extres que no et pot oferir el TNC.

No puc més que recomanar-vos que l’aneu a veure si en teniu l’ocasió. Ja sia al Lliure o si, per aquelles bondats de la providència, la fessin rodar per províncies. No us en penedireu.

#teatre #crítica #Barcelona #vist a

Vist a... El Camp de Mart, Els Amics de les Arts

Segurament no seré la persona més objectiva per valorar el concert, d'anit a Tarragona, dels Amics de les Arts. No puc evitar sentir una especial devoció per aquests xics des del dia que, per casualitat, al Myspace, vaig topar amb alguns dels tracks que oferien altruistament als que per allí passaven.

Tota una troballa. Un pop fresc, amb un bon treball musical de fons i lletres divertides reflex dels sentiments d'aquells que entren en la trentena, amb les que hom pot fàcilment sentir-se identificat en algun moment o altre.

Si el primer treball de llarga durada era tota una disbauxa, enèrgic, dels que et fa donar saltirons com una adolescent; aquest darrer, més pausat, fa palès que tots ens hem fet un xic més grans. Les preocupacions ja no són tant cercar consell en un pòster d'en Godard per desxifrar les intencions d'una noia, com que la menuda de la casa es posi a 38 de febre i se t'hagi acabat el Dalcy. Però a diferència dels Manel (l'altre "gran" grup de masses de l'escena catalana), els Amics no han perdut gens de l'enginy i les ganes de fer conya que els van caracteritzar durant la primera gira.

Un concert vibrant des del primer tema al darrer, amb una molt ben encertada combinació de temes nous i "vells", ballables i reposats, i sobretot amb una gran complicitat entre músics i públic, que va acabar amb una llarga ovació per part dels segons que no volien que aquella catarsis acabés en tota la nit. Se'ns van fer curtes les dues hores que vam compartir i haguérem agraït tots ni que fos mitja horeta més de música alegre i festiva per fer-nos passar la terrible xafogor que queia sobre el Camp de Mart i que farà que el concert d'anit sigui recordat com la "Nit del vanos"!

L'única pega la sonoritat, que es podia millorar; la secció de vent i la bateria a estones es menjaven les veus, cosa que forçava les seves i les nostres goles.

Baixes a lamentar? Les meves cordes vocals. Trigaran a recuperar-se, però felices d'haver-ho donat tot en una màgica, i xafogosa, nit d'estiu, en companyia d'uns grans Amics.

#Amics de les Arts #Música #Tarragona #concert #crònica #vist a #t2012

rubenrial

projectecarmina

GENT COM TU.

L’altre dia, vagarejant per Internet, vaig trobar Gent com tu. No em refereixo a tu, lector (de fet, no et conec); Gent com tu és una xarxa de contactes exclusivament per a gent que parla català. Ja era hora. No només pel que significa en favor de la normalització de l’idioma (després dels darrers atacs rebuts) sinó perquè, com tothom sap, els catalans som en general gent més tímida, d’emocions més contingudes i una mica derrotistes de mena i això, al llarg de la història, ens ha fet més difícil lligar.

El català, en el món del flirteig, ha estat llargament menystingut. Ja tinc ganes de sentir coses com “Estudies Ausiàs March o treballes en algun projecte de desenvolupament de la Gene?”, “Què hi fa un noia com tu en un lloc bilingüe com aquest?” o “A ca meva o a ca teva (si és que hi ha casa d’algú)?” A més, com que tots dos seríem catalans, pactaríem cívicament el preu a mitges a l’hora de pagar el sopar (a escot, en diuen) sense passar per aquell enutjós tràngol d’haver de convidar a la noia i fingir que t’has deixat la cartera a casa. No. Lligant en català tot són avantatges. Les paraules grolleres sonen molt millor, i les pots dir sense por a semblar un degenerat a la primera cita: llepada (ni comparació amb “chupada”), mugró (“pezón”) o, fins i tot, vagina (aparentment un terme mèdic i com de llibre de fisiologia) ens embriaga amb un ball deliciós d’oclusives.

tastefullyoffensive

Vist a... Teatre Nacional de Catalunya: Agost

Agost, de Tracy Letts, dirigida per Sergi Belbel. Amb Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Abel Folk.

T’ho diuen, ho sents, ho llegeixes... no t’ho acabes de creure. Però tenien raó, i ara seré jo qui ho digui i ho escrigui. Són quasi 4 hores de teatre - un mica més comptant els entreactes - i et passen que ni te n’adones. Per la història, pels diàlegs, pels actors; sobretot pels actors; sobretot per les actrius.

La Vilarasau, perquè així la coneixem ja, com si fos una marca amb nom propi, és un prodigi d’actriu de la que ja en alguna ocasió n’he fet l’elogi que és mereix i, un cop més, m’ha captivat i sorprès a parts iguals. I l’Anna Lizaran, que era la primera vegada que veia en teatre, em va fer aixecar de la butaca, a mi i a tot el teatre, al final de l’obra, entre eixordadors aplaudiments. Un duel a mort de dues actrius amb foc a l’ànima. Senzillament, no es pot fer millor.

La resta de repartiment, si em permeteu l’expressió, són també de “traca i mocador”. Menció especial, per mi, es mereix Jordi Banacolocha, un clàssic també de l’escena catalana i que dóna el contrapunt just de comicitat d’aquell que vol alleugerir la tensió del moment i no sap ben bé com. Borda el seu paper de cunyat i oncle una mica poca-solta, que s’ha vist tota la vida immers en la violència verbal de la seva família política, intentant quedar-se en un segon pla per no rebre més del compte.

Drama, comèdia, tragèdia i alts dosis de cinisme, marquen el llenguatge d’aquesta obra que retrata la tortuosa relació d’una matriarca (Anna Lizaran) i la seva família, en especial una de les seves filles (Emma Vilarasau), en qui té el seu alter ego, la rèplica dels seus pecats de caràcter.

Espectacular també l’escenografia, sobretot per algú acostumada, i agraïda, al teatre de províncies, de format més petit, i que no permetria mai que un muntatge com aquest hi aterrés. Però així he tingut l’excusa per visitar per primer cop el TNC i jo, encantada.

#crítica #crònica #vist a #teatre #barcelona #TNC