Microconte
PERSONES QUE ESTIMEN A ALTRES PERSONES
Un altre dia més. Se sentia sol, insegur, ningú no l’entenía n’hi (falta el pronom en) feien l’esforç. En Miquel ja estava fart de tota aquella situació. Des de aquell esdeveniment, els seus amics, bé, els que creia que eren els seus amics, el van deixa de banda, els coneguts ara fan cara rara quan el veuen i els seus pares en un intent de fer-se els comprensius el tracten de malalt. No té ganes de fer res, de vegades no assisteix a classe per no ser altre cop objecte de burla o el centre de totes les mirades. No serià la primera vegada que passa pel seu cap l’idea del suïcidi. Però s’atura. Tanca el ulls. Respira. No, no es tanc greu en Sergi encara és al seu costat. De fet s’obra la porta i apareix. Observa el seu amic i de seguida l’abraça. En Miquel deixa caure aquell tros de vidre i torna l’abraçada al seu únic amic. Tot seguit surten d’aquells lavabos tan fets pols. En Sergi agafa la mà d’en Miquel i li diu que no és tan greu que hi ha milers d’adolescents al món en la seva situació. En Miquel no diu res. Cau una llàgrima del seus ulls. En Sergi no ho havia dit mai però ja era força evident i no podia veure al seu amic així. Sense pensar-ho dos cop li fa un petó. Es petonegen, s’abracen, s’estimen i es perden en un món paral·lel al que viuen. Són feliços.
