Robert Bellsolà: "Vam començar sense subvencions i seguirem sense per una qüestió de principis"
Entrevista publicada a El Singular Digital el 29/07/2011.
Robert Bellsolà és llicenciat en Econòmiques i Dret. Després de tres anys opositant per advocat de l’Estat, però, va decidir plegar i dedicar-se a la seva passió de tota la vida, el cinema. És el guionista, director, muntador, productor executiu, promotor i distribuïdor de la pel·lícula independent ‘Passi el que passi’, que es va estrenar divendres passat a 12 cinemes catalans. Té clar que el que li cal és que funcioni el boca-orella. L’ha promocionada a internet -compta amb més de 6.600 seguidors a facebook- i als mitjans de comunicació. I tot plegat, diu el trailer, “sense malgastar diner públic”.
- Per què ha fet ‘Passi el que passi’ sense subvencions i ajudes públiques?
Robert Bellsolà: Inicialment va ser una qüestió de pura necessitat. Vam demanar les subvencions a l’ICIC i a l’ICAA i no ens les van donar. En el moment de decidir què fer vam optar per rodar-la passés el que passés –d’aquí el títol de la pel·lícula. Després es va convertir en una eina de màrqueting: vam pensar que no tothom fa una pel·lícula sense subvencions i que ho havíem d’aprofitar. Al mateix trailer hi hem posat “pel·lícula independent rodada sense subvencions, sense malgastar el diner públic”. Però ara, finalment, s’ha convertit en una qüestió de principis, perquè tot i que tindríem dret a unes subvencions per l’amortització en base a la taquilla, no les demanarem.
- El tràiler diu que no malgasta diner públic, i afegeix “no com altres!”. Hi ha produccions que malgasten diner públic?
RB: Hi ha pel·lícules on veus que estan molt ben posats, els diners públics. Pel·lícules genials com “Pa negre”, que em sembla una excel·lent inversió de diner públic. Però n’hi ha d’altres que et fan preguntar perquè hi ha posat diners l’administració. Del que estem segurs és que la nostra no n’ha malgastat.
- Últimament es parla molt, de gent que s’aprofita de les subvencions al món del cinema.
RB: Sí. S’ha fet pública fa ben poc una carta que s’ha fet arribar al Ministeri de Cultura denunciant que una sèrie de productors fan una sèrie de pel·lícules que no les veu ningú i després miraculosament tenen la taquilla mínima per cobrar la subvenció. Sí, evidentment aquesta pràctica existeix, però la fa molt poca gent. A mi em sembla molt més trist que es facin una sèrie de pel·lícules que pel sol fet de rodar-les ja genera un benefici pel productor, independentment que la gent les vagi a veure.
- Fer una pel·lícula sense subvencions, surt a compte?
RB: Jo calculo que sí que sortirà a compte. La pel·lícula porta una setmana als cinemes i evidentment encara no ha recuperat tota la inversió. És una pel·lícula petita, hem fet una campanya mínima de màrqueting, hem aparegut als mitjans i ara depenem molt del boca-orella. Ara també comptem amb els drets d’antena que ha adquirit Televisió de Catalunya. I després de molta feina estem començant a tenir vendes internacionals: hem venut la pel·lícula a Polònia, és molt probable que la venguem a Bèlgica i a França, i hi ha interès d’una televisió turca i d’una televisió alemanya. Ara la tenim a 12 sales i avui l’estrenem a Palma, a Palamós, a Mollerussa, a Mataró: anem obrint sales. Ha de tenir un recorregut, un boca-orella. I ens situa en el mapa. Això val més que no pas acabar guanyant més o menys diners.
- És el guionista, director, muntador, productor executiu, promotor, i també distribuïdor. Ha estat complicat estrenar als cinemes?
RB: Ha estat una feina de formigueta, de trucar portes, d’explicar la pel·lícula i finalment ensenyar-la a l’exhibidor. A molts els ha semblat simpàtica, divertida i fresca i han volgut donar-nos una oportunitat. He comprovat que els exhibidors, els amos dels cinemes, són gent accessible: tenen el seu negoci i si veuen possibilitats a una pel·lícula, la projecten.
- I als festivals internacionals, com hi han arribat?
RB: L’hem enviat a molts festivals i finalment hem pogut posar tres “llorers” al cartell, que vesteixen molt. La primera projecció amb públic la vaig viure alFestival Internacional de Moscou. I tot i que ‘Passi el que passi’ és molt catalana, els russos van riure molt i alguns s’hi van sentir identificats. També hem estat a Detroit, i a finals d’agost competirem al New York City International Film Festival, que és un festival de cinema independent amb bastant renom, a Times Square. Hem aconseguit vendes, però ens hem adonat que una pel·lícula en català és més difícil de vendre a l'estranger que una en castellà.
- Parlant de castellà i català al cinema, què opina de les dades del Baròmetre que hem conegut aquesta setmana?
RB: És una qüestió de costums: estem acostumats a sentir Tom Cruise i Harrison Ford en castellà, al cinema. En canvi, a la televisió, TV3 ens ha ajudat a acostumar-nos al català. Sé pel tracte que he tingut amb els exhibidors que estan en contra totalment que es doblin les pel·lícules americanes al català perquè veuen que a la gent no li agrada i perden taquilla. En canvi estan a favor i donen suport a que les pel·lícules es rodin en català. Els exhibidors donen suport al cinema català, al que es roda en català.
- Expliqui’ns perquè defineix ‘Passi el que passi’ com una “comèdia sex-o-màntica” i “romàntica-grollera”.
RB: És una comèdia romàntica però més que de romanticisme parla de sexe, de fer l’amor. Per això vam fer aquest joc de paraules. I també té un punt groller, semblant al de la comèdia americana actual, de l’estil ‘Algo passa con Mary’ o ‘Virgen a los 40’, on et presenten adults que es comporten com eterns adolescents.
- Dieu que ja no es fan comèdies catalanes.
RB: No he volgut salvar el gènere, però algú m’ho va fer veure i vaig pensar que tenia raó. No es fan comèdies catalanes al cinema però en canvi l’humor català triomfa tan a la ràdio com a la televisió, amb programes com ‘La competència’ o ‘Polònia’. La gent anava a veure, per exemple, ‘La radio folla’, ‘L’orgia’ o ‘Què t'hi jugues, Mari Pili?’, i s’ho passava bé i reia.
- Com passa un llicenciat en Econòmiques i Dret d’opositar a advocat de l’Estat a dirigir cinema?
RB: Des que tinc ús de raó sempre he volgut fer cinema. El que passa és que vinc d’una família de flequers i des de petit m’havien inculcat que calia que estudiés coses de profit, que a això del cinema sempre hi seria a temps. És la típica història de ‘L’Auca del senyor Esteve’. Mentre estudiava ja havia fet algun curt però mentre opositava vaig dir prou, i vaig acabar fent un documental sobre el món dels advocats de l’estat i els que es preparen per ser-ne, i el van seleccionar al canal Documania. Vaig veure que això és el que havia de fer i vaig muntar la meva petita productora –que som la meva dona, la meva germana, el meu cunyat i jo. Vaig entrar al rodatge a Girona de ‘Soldados de Salamina’ i vaig aconseguir fer-ne el making of i el documental ‘Salaminos’, que va emetre TV3 i TVE. També he fet dos documentals amb Carlos Nuñez i videoclips. Fins que vaig creure que havia de fer una pel·lícula.
- Quin serà el proper projecte?
RB: Una altra pel·lícula, això ho tinc clar. Tinc dos projectes i dubto si fer primer una pel·lícula per cinema o una altra per televisió.
