Llavors i lletres

[llavorsilletres]

cullo els poemes un a un. en silenci, treno tot el que hem sigut. voldria lligar-m’hi i esdevenir jo la teva ofrena. segura, immòbil en el temps com tot el que ja no torna. m’obre les paraules, ferida, la sal del teu dolor.

[llavorsilletres]

5:16 am

No sé si algú sentirà la meva caiguda. Caiguda que es produeix quan ja no tens dret a cap límit. Caiguda que et duu a l'absurd perillós que són les 21 hores i 16 minuts que porto treballades sense descans. Des-què? Caus, caus. Tornes a caure aquí, una nit més. Em piquen els ulls i em pesa el cap. Mercè... El buit m'estira, la son s'eixampla. Em manté la responsabilitat i la ràbia de seguir sentint-la meva.

Voldria venjar-me. Inútil: no sabria per on començar. Com tot allò que sembla no tenir final.

[llavorsilletres]

Barcelona

Caos, taquicàrdia

I una pressa ubiqua que ens acosta a la mort

A vegades fregant-la d'aprop en frenades massa justes

A vegades imperceptible, en els batecs accelerats que em van desgastant el cor

Desbocada, incontenible

Totes les idees es fuguen al tacte de la pantalla als dits en cada petita espera, per tal de jo no ser-hi

Incapaç d'aturar-me,

La ciutat se m'endú

[llavorsilletres]

Garraf

Fa anys que he anat deixant de llegir, i amb l’abandonament de la lectura també ha vingut progressivament el de l’expressió escrita. M’he anat allunyant de la riba de la paraula lentament, com una fulla que llisca llac enllà. Em sap una mica de greu perquè era un recurs molt apreciat, però també és veritat que he anat trobant altres eines per expressar el que duc a dins.

Avui pensava que si ens haguéssim conegut en un altre moment, fa temps, n’hauria escrit centenars de pàgines, de tot això. Hauria descrit de les formes més variades totes les maneres que tinc de meravellar-me amb el teu ésser. Lletra rere lletra, hauria reunit incansable un acúmul de paraules fins veure escrita la immensa muntanya que és el meu estimar-te.

Hauria escrit sobre els rinxolets rebels que se’t fan al final dels cabells i sobre totes les pigues que t’endolceixen la pell. Sobre el miracle mut que és el tacte de la teva esquena sota els meus dits i sobre la bellesa que em curulla els ulls quan escolto el teu cant.

Hauria escrit sobre el lloc dins meu on atresoro les hores entre llençols, creuant cames, pensaments, pells i natura, barrejades, oferint-nos generoses sota la llum platejada. Hauria parlat sobre com em treu l’alè la vastitud que albiro en la teva mirada, quan intueixo rere els ulls grossos el paisatge que tens a dins. Terra abundosa on extasiar-me, on arrelar-me, on fondre’m fins gairebé sentir-me desaparèixer.

Algunes d’aquestes coses les he escrit, però són poques davant la multiplicitat de coses de les quals podria parlar. Quin és el perquè d’aquest silenci escriptiu? Realment és perquè llegeixo menys? Potser és que simplement he canviat la manera de processar les coses. O potser és que les visc de manera diferent.

Avui m’explicaven que el nom del Garraf ve de garrafa. Els àrabs el van anomenar així al veure que a l’interior del massís no hi havia roca sinó aigua: la muntanya havia guardat amb paciència cada gota de pluja que es filtrava pels avencs. He pensat que potser ara jo també estic una mica així, càrstica, calcària, i he pensat que en comptes de lletres com a pedres, de frases cap enfora per allotjar tot allò que sento, el que tinc és una gran cova interior.

M’he sentit tots els forats, les portes i els esvorancs per on he deixat que entrés la nostra aigua, a consciència, exhuberant i salvatge, salada del bany en una cala de la Costa Brava, calenta dels secrets d’un riu termal a la nit, acolorida de les onades de Papagayo, joiosa de tot el que regalima a l’encontre dels nostres cossos; saliva, llàgrimes, suor, sexe.

Aigua, aigua, aigua nostra que entra fins omplir-me cada racó.

Tot ho duc a dins: en el meu t’estimo hi ha menys paraules i hi ha més espai. Ja no em fa falta escriure tant, ni produir en sòlid el sentiment per ser capaç de fermar-m’hi, i de viure-me'l, fort com ho faig.

[llavorsilletres]

Creo que por un accidente

Se me ha roto el hilo y ya no puedo volver

Me quedo aquí para siempre

[llavorsilletres]

quan sóc feliç perdo la por a morir-me.

avui la vida ha sigut gustosa i genial. tendra, plena de bellesa, de flors liles i mosques d’estiu. m’he vist els ulls al mirall i brillaven.

em sé feliç quan penso, no passaria res si m’hagués de morir ara. perquè he viscut tant i tan bé.

què sòlida aquesta llum:

heus aquí la porta a tota comprensió.

[llavorsilletres]

en l'abundància

el temps s'encongeix

[llavorsilletres]

Voldria entendre el vol dels coloms a la plaça. En són centenars, damunt dels arbres i fanals, als bancs, als balcons.

De cop i volta, alguna senyal imperceptible pels meus sentits fa que s'alcin alhora i un estol espectacular de coloms travessa la plaça.

Llavors no els veig. Esperen a l'altra banda del mercat, fins que de nou, reprenen el vol fins on eren abans.

Així, junts, voleiant d'una banda a l'altra al toc d'una senyal misteriosa, passen les hores de sol.

[llavorsilletres]

el Sassall s’ha suïcidat.

m’han caigut llàgrimes al metro mentre aferrava l’última pàgina del llibre entre els meus dits. hi ha una fotografia d’ell, d‘esquena, pujant per un camí costerut que mena a una casa.

casa de qui?

Sassall.

després de la fotografia s’acaba el llibre, i hi ha un silenci solemne. no està escrit enlloc, però hi és.

amb la seva mort flaqueja l’esperança que m’havia donat llegir (assedegada, desemparada) el relat de la seva vida professional.

[llavorsilletres]

aloe vera

avui al matí l’aleix m’ha enviat una foto per whatsapp d’un paquet gros. havia arribat a casa al meu nom, i he pensat, però jo no he comprat res. què serà? ho he sabut a l’arribar a casa. eren les 16h i no havia dinat però no m’he pogut estar de deixar la gana de banda i obrir primer la capsa.

hi havia una planta d’aloe vera.

he rebuscat per si trobava algun missatge però no n’hi havia cap. només un sobre on dins hi havia un catàleg d’altres plantes a la venda i un codi de descompte per no-sé-què. he posat l’aloe al balcó i li he fet una fotografia.

intrigada, he enviat la foto a algunes persones que recordava haver vist els últims dies i que m’ha semblat que poguessin tenir-hi alguna cosa a veure. però tothom em deia que no en sabia res, d’allò. la tarda ha passat i he sortit a comprar unes coses amb la rosa, i he pensat, de pas llença la capsa de cartró.

ha sigut ella la que ho ha vist, mercè, vols dir que has mirat bé dins el sobre? n’ha tret una targeta petita que jo, maldestra, no havia sabut veure.

l’he llegit amb avidesa al mig del carrer. era un missatge curt i bonic. parlava del meu reinici de la feina i de l’aloe vera; el signava la teva sara de sempre. 

clar.

m’ha emocionat la veritat d’aquest de sempre. des que tinc memòria que hi ha hagut una sara, la sara de sempre. a vegades més evident, a vegades menys, milers de dies acumulats en la quotidianitat l’una de l’altra, veient-nos créixer i afrontar moments que van fer i fan de nosaltres les persones que som ara.

de cop allò invisible, l’amistat, el lligam, la presència, aquest saber-nos, ha pres cos inesperadament en forma de planta.

m’omples de gratitud, amiga, amb aquest de sempre.

per molts més.

[llavorsilletres]

Adéu al cel fins demà a la mateixa hora

[llavorsilletres]

Ah, vols marxar, què fas, et quedes a dinar?, tinc gana, tinc ràbia, tinc ganes de plorar. Millor surt d'aquí. Ara? Sí, ara, digues el que sigui, però surt d'aquí. Quin plantejament de la seva vida personal es fa aquesta gent? Ah, dona, haver-ho dit. Haver dit què, una mentida. Avui és Sant Jordi, dinaré amb la meva dona, sortirem una mica abans... I tu, que tens algú que et regali roses avui? No sé què hi foto aquí, estic perdent el temps, les hores, l'hora de dinar, m'he de cuidar, és un cuidar-me, això, passo de vosaltres, no vull ser com vosaltres, no vull res, només dinar i desfogar-me i després procurar estar bé perquè demà tinc guàrdia de 24h. És Sant Jordi i crec que no faré res, avui a la tarda. Com odio això. No sé què hi faig aquí, al mig d'aquest escenari deshumanitzat, desinfectat d'afectes, fent un paper que no m'agrada. La màscara, la mascareta. Ordinadors, pantalles, cursos clínics, i amb el pacient només cinc minuts. I jo no hi parlo. Jo obeeixo. Obeeixo però no hi crec. En la obediència no hi ha fe. No m'agrada aquesta medicina. No m'agraden aquests horaris. No m'agrada dinar a les quatre i mitja i sortir a les set de la tarda. No m'agrada aquesta visió de la vida. No vull passar tantes hores aquí, joder, tan mal aprofitades. Ah, vols marxar? Què, vols marxar? Com és, que vols marxar? Marxes? Quan marxes? Quan? Quan? Quan? Quan??!!!

[llavorsilletres]

Ahir mentre cuinava em vaig fer un petit tall al dit índex de la mà esquerra.

Va ser amb un dels ganivets de mànec negre, els bons, que tenen una mica de serra.

Em va sorprendre la facilitat amb què el metall va esquinçar la meva pell.

Meravellada, vaig contemplar l'instantani feix de dolor intern. Vaig alçar el dit lentament: sota la llum, una gota roja regalimava per l'esquerda.

Me la vaig dur als llavis, i vaig pensar, sí, sóc feta de carn...

i sagno.

[llavorsilletres]

tot passa

avui fluïa pels carrers de barcelona en bicicleta i he recordat una cosa important:

tot passa.

si el meu últim any fos un quadre seria un gran fons negre amb petites taques de color.

tinc records feliços que esquitxen la foscor: les rutes a l’estiu, les tardes amb les amigues, els dies a la cerdanya, les flors al balcó. tots aquests colors fan que l’obscuritat sigui menys uniforme i abismal, menys demolidora, però no fan que deixi de ser el fons de tot plegat.

a vegades em desespero. m’empenyo a través dels dies, em sacsejo a mi mateixa, bracejo amb ràbia cap a la superfície, intentant arrencar-me de dins aquest negre que sembla que no hi hagi manera de fer marxar. lleixiu, draps, frega i fora, joder, fora. prou. siusplau. em fa molta por que les coses es quedin per sempre així. que jo no vull viure d’aquesta manera. que vull un fons de colors amb taques negres i no al revés. que vull tornar a mi. que vull enamorar-me. que vull ser feliç.

avui feia sol i el meu pedalejar fluid sobre sobre el ciment m’ha fet recordar això: tot passa. tot passa, va passar l’alegria que vaig tenir un dia, i passarà la tristesa que tinc ara. i en vindran més, de les dues coses, i de totes les altres que formen part del viure.

tot passa.

aquestes dues paraules, tèbies i temperades, són un bàlsam al meu pit. tot passa. dir-m’ho així, fluixet, m’abraça i em calma; fa que el negre sigui menys aterrador.

[llavorsilletres]

Les maduixes són la primera fruita que avisa de l'arribada de la primavera.

[llavorsilletres]

el teatre es fa fosc i un llum s’obre al centre. l’aire de barcelona em remou els cabells: m’agrada anar en moto. damunt l’escenari una dona parla del que ha vist a la guerra. plora però només per un ull, perquè on hauria de ser-hi l'altre hi ha una cicatriu. i què lletjos són els llençols d’aquesta botiga. marxem? sinó no arribarem a temps i hem de passar pel pis. esclaten els aplaudiments i m’imagino que cada repicar de mans és un mort en un conflicte armat. aplaudim molta estona: per una fracció de segon els veig, centenars, milers de cossos inerts entre la runa. ha sigut forta aquesta obra. la sofía seu al meu costat, me l’estimo tant. dins meu desitjaria que no esclatés mai més cap bomba. m’estiro nua sota la manta calenta i em concentro en el meu cos. el paleta ens diu que dilluns ja ens podem mudar! abans, després. desitjaria que totes les explosions fossin orgasmes. i prou. el sol m’escalfa la pell i la paola riu, t’adormiràs, sí, i què. dissimulo que estava pensant en tu. en recórrer la teva esquena poc a poc amb el dit índex. és migdia i m’ha fet mandra cuinar. sí que era forta, l’obra. potser quan sigui més gran m’agradaria treballar un temps amb metges sense fronteres. perdó: és això últim el que realment volia dir.

[llavorsilletres]

Senyora

Premo el botó de “Pendents” del programa i veig que hi ha quinze pacients esperant a fora. La sala d’espera està plena, tots asseguts colze a colze en silenci.

Dic el nom d’una senyora en veu alta i la faig passar.

És una dona migrada, d’algun país de Llatinoamèrica. Entra sospirant i lamentant-se. Porta la mascareta bruta i trencada, la roba vella, els cabells destenyits i un drap enroscat al canell. Ens asseiem l’una davant de l’altra, amb la taula al mig.

No sé si ella és capaç d’intuir el meu cansament a través de la mascareta que em tapa la cara. Però no importa, suposo. Faig un esforç per sobreposar-me (un esforç més, una pacient més, va, endavant) i intento ser agradable. Cuénteme, qué le ocurre.

M’explica que fa una setmana va relliscar per unes escales i va caure. I que encara li fa mal el braç i el canell. I el colze. I els dits. I l’esquena, també. A l’ordinador veig que el dia de la caiguda va anar a l’hospital, reviso les radiografies i l’informe que descarta fractura. Veig que va tornar a venir fa dos dies pel mateix motiu i que es va descartar altra lesió de nou. I avui torna a venir pel mateix? Bfff, el CAP se’m fa tant pesat, a vegades. Intento no enfadar-me. Intento no pensar en la cua de pacients que venen després. Intento recordar que la salut és un dret universal. Intento pensar que la senyora té pocs recursos i que segurament no sap el que li passa i que està espantada. Intento, intento. Però estic cansada, i ve de lluny.

De debò és tan difícil entendre que si caus, és normal que el cop faci mal uns dies? Que això no canviarà per venir cada dos dies pel mateix motiu? No cal tornar a venir per queixar-se, senyora. M’exaspero. Però intento, intento recordar que aquesta senyora deu tenir un piló de problemes que li deuen fer difícil suportar aquest dolor. Va, paciència. Ha hecho reposo, se ha puesto frío y ha tomado antiinflamatorios? No sé perquè últimament em costa tant atendre a la gent. 

Però ho he de fer. Atendre és la meva feina. Li dic que es tregui la jaqueta i l’exploro.

Només de palpar-li la pell amb els dits fa uns grans crits de dolor. Em molesta. És totalment innecessari, em dic, aquest crit no es correspon a cap patologia real que tingui al braç: i em sento cruel per haver pensat això. Li retiro l’embenatge que s’ha fet ella mateixa amb un drap. Quin consol troba en aquest drap inútil revestint el seu canell? Quin reconeixement busca en la mirada dels altres? Vol que la vegin com una víctima ferida, vol materialitzar el seu dolor?

Em noto resseca per dins. Sóc incapaç de connectar amb l’experiència que està tenint aquesta dona. Pobra, bruta i adolorida i jo tant indiferent. Ho sap senyora, que últimament hi ha molts dies que penso en deixar la Medicina? No, clar que no. Sort que la mascareta em tapa la cara. Aquesta senyora no té res. No té res. No té res, per tercera visita i tercera vegada. Ni un blau: la pell està intacta. Mou bé les articulacions i no ha perdut força. Ha caigut i és normal que li faci mal uns dies. I prou. L’únic que té és un dolor que no sé d’on surt. De què treballa? Com està amb la família? Amb qui viu? Com se sent quan es lleva al matí últimament? Hi ha molts pacients a fora i estic d’urgències. No tinc temps ni forces per esbrinar-ho. Des de fa molts mesos la gent està mal atesa... Intento consolar-la, però no sento pena. De fet, no sento res.

Ens ho va dir la professora d’Anestesiologia a la carrera: el dolor és subjectiu. Miro la mascareta bruta de la dona. El dolor és una vivència personal. Esguardo els seus ulls petits. El dolor no es pot mesurar, és invisible. Li torno a enroscar el drap al canell i torna a cridar. No puc negar el dolor d’aquesta senyora, com a metgessa. No puc negar-li aquesta experiència. Però dins meu tampoc tinc lloc per sostenir-la.

Ho sento, senyora. Porto massa mesos sostenint massa dolor. Reconeixent-lo, en centenars de cares i cossos diferents. Sí, el teu dolor és real, estàs patint. Veig el teu dolor. Et valido. Estàs patint. T’assisteixo. Fa mesos que la gent pateix. En sóc testimoni. Us veig, esteu patint. Pateix la gent i pateixo jo i cada cop tinc menys espai dins meu per veure la gent patir. No m’hi cap. Em sobrepassa.

Reconèixer que existeix el dolor aliè fa que aquest passi a ser una experiència compartida. També són una mica meves aquestes mans que tremolen rere la taula. Aquesta veu que es trenca a l’altra banda del telèfon. Aquests ulls temorosos que em miren en una habitació fosca d’urgències. Aquesta llàgrima que cau per una galta i aquest sanglot que esquerda un pit. Aquesta asfíxia del virus que t’habita els pulmons. Aquest silenci llarg de tot el que ara és absència. Aquesta pobresa, aquesta brutícia, aquesta soledat, aquestes tantes coses que no puc canviar.

Enmig de la maleïda pandèmia i les seves distàncies vestides de plàstic, el dolor invisible d’una senyora amb la mascareta bruta es troba amb una metgessa extenuada, defallida fins la indiferència.

És dilluns al matí i enceto el mes de gener com puc i amb el que tinc. La tercera onada assetja els nostres cossos i no sé com m’ho faré. De nou, intento sobreposar-me.

Catorze pacients esperen fora, colze a colze, en silenci.