
ellievsbear

oozey mess
Aqua Utopia|海の底で記憶を紡ぐ
No title available
TVSTRANGERTHINGS

★
YOU ARE THE REASON

titsay
d e v o n

Andulka
will byers stan first human second

No title available
cherry valley forever
KIROKAZE
Mike Driver
trying on a metaphor

Kaledo Art

❣ Chile in a Photography ❣
Game of Thrones Daily
Misplaced Lens Cap

seen from United Kingdom
seen from United States
seen from Malaysia
seen from Canada
seen from China

seen from United States
seen from Argentina
seen from Germany
seen from Singapore

seen from Italy

seen from United Kingdom
seen from Germany

seen from Malaysia

seen from United States

seen from Germany

seen from Singapore
seen from Netherlands
seen from United States
seen from Netherlands
seen from Germany
@marcustrell
Un GIF, una infografia. Així de fàcil. Així de brillant. El Guardian i el New York Times expliquen la legalització del matrimoni homosexual a tot els Estats Units
Any 2025. Quatre escenaris cap on pot anar el periodisme. Reflexió imprescindible per tenir en compte d’aquí una dècada. Quan tingueu una estona, feu una ullada a aquest estudi de la Dutch Journalism Fund (DJF).
Una marató del MIT Media Lab s'anticipa a les tendències en periodisme digital
100 desenvolupadors, dissenyadors i periodistes de Boston, New York, Washington i Londres es van trobar el 7 i 8 de juny per pensar (i executar) idees sobre el futur del periodisme en un cap de setmana. Havien acceptat el repte del MIT Media Lab que, segons s’ha vist fins ara, és la organització que més encerta en els seus pronòstics sobre el futur de la indústria periodística. Gaudiu dels 16 projectes sorgits en aquesta marató entre els quals destaquen una extensió per a Google Chrome que indica si les notícies que consumim són nutritives. Sí, ho heu escoltat bé. Una eina per millorar la vostra dieta informativa.
Una reflexió en àudio sobre els #millennials i els #continguts periodístics que consumeixen i consumiran
Mes de desembre. Moment de fer valoracions, rànquings i llistes. Ens hem acabat acostumant als 'must' (un concepte força més recent a Catalunya que altres països anglosaxons) però encara tenim molt recorregut per fer. Un dels exemples més clars de tot el que ens falta per fer en l'àmbit periodístic el trobem, com és habitual, al New York Times. Literalment, ens passen la mà (o la multipantalla) per la cara. Si no, agafeu crispetes i gaudiu amb aquest llistat de les històries que han explicat el 2014 a través de nous formats periodístics.
El camí a recórrer és llarg i voler ser el New York Times és -pràcticament- impossible però si algun propòsit demano al 2015 (sí, un altre tòpic) és que en el minúscul espai mediàtic català ens deixem d'empènyer i emprenyar els uns amb els altres, deixem de banda els egos i començem a posar les bases per una revisió i renovació de les rutines periodístiques actuals. No sé on arribarem però ens hi haurem posat.
Instagram ha arribat als 300 milions d'usuaris actius cada mes. Més enllà de ser "l'altaveu dels famosos", hi ha imatges potents i amb gran ressò que acaben servint per fer un resum de l'any. Time n'ha seleccionat 29.
Adiós a Google News en España. Es el resultado directo a la nueva Ley de Propiedad Intelectual (que explicamos muy bien cómo te afecta aquí) y otra muestra más de que Google está por encima de cualquier drama innecesario: si un país modifica sus leyes con avaricia gángster, ellos se dan la vuelta y cierran la puerta mientras salen. No hay más.
Carlos Rebato sintetitza molt bé a Gizmodo què suposa el tancament de Google News a l'estat espanyol: un ridícul esperpèntic.
El New York Magazine sorprèn amb una de les seves històries 'long form' al més pur estil New York Times. A banda dels elements que ja utilitzen en els grans formats, aquesta vegada han apostat pels GIF animats per fer una explicació genèrica dels 'drones'.
L'editor digital del New York Magazine, Ben Williams, explica a Nieman Lab que des de l'èxit d'Snowfall del New York Times moltes redaccions han dedicat nombrosos esforços econòmics i han compromès part de l'equip editorial. Ell és partidari de treure el màxim partit del gestor de continguts d'un mitjà per no desubicar l'audiència ni la redacció.
A David Muñoz se le entiende todo a pesar de hablar muy rápido. Es inquieto, aunque sabe muy bien el lugar que ocupa. Es fugaz y a la vez reflexivo. Apenas regala una sonrisa pero se divierte. Tan contradictorio como coherente tras haber conseguido que su restaurante DiverXO sea un tres estrellas Michelin. Y ahora cambia de local.
Lo tuyo es una revolución.
Creo que sí. Por planteamiento, por cómo se transmite la gastronomía y por el discurso que hay desde DiverXO, hemos roto muchos dogmas gastronómicos y muchas reglas preestablecidas de la alta cocina.
Esto tiene un mérito increíble.
Totalmente. Hemos creado un nuevo camino para tener un restaurante con tres estrellas Michelin. Hemos demostrado que no hay un discurso único para ser vanguardia gastronómica.
Parece complicado ahora que conviven tantas vanguardias.
No hay tantas. Dentro y fuera del ámbito gastronómico pueden convivir tres o cuatro en todo el mundo. Se trata de hacer algo que va adelantado a su tiempo, algo nuevo que no se ha hecho antes. Todo lo que hacemos en DiverXO es vanguardia.
¿Cómo se define la vanguardia que hacéis en DiverXO?
Todavía es pronto para saberlo. Podríamos definir la vanguardia del Bulli porque lo ha sido, por lo menos, durante 10 años y ya tiene recorrido y una gran repercusión mundial.
¿Hemos mirado demasiado a Ferran Adrià?
¡Claro! No todo el mundo tiene que hacer vanguardia, y para hacer cocina creativa o alta cocina no hace falta coger solamente el modelo del Bulli.
Quizás hay demasiada obsesión con la vanguardia
Parecía que la única forma de hacer vanguardia era siguiendo el modelo del Bulli y al final solo han aparecido copias o réplicas de lo que hace Adrià. Hay que crear modelos diferentes.
¿Por qué Madrid no tenía un restaurante con tres estrellas Michelin desde 1995?
Si fuese inspector te podría contestar, pero no tengo ni idea. Han entendido que ningún local debería tener esta puntuación
Has desmontado algunas teorías sobre la guía Michelin.
Es absurdo pensar que los inspectores puntúan en función de los intereses sociales, políticos o geográficos.
¿En base a qué se ha construido el modelo DiverXO?
Al sacrificio. Creo que la dimensión de los sueños es proporcional a la del sacrificio y el ejemplo de DiverXO demuestra que se pueden hacer realidad sin un padrino ni mucho dinero. A cambio, he sacrificado una cantidad brutal de cosas.
¿Qué tiene que ver Abraham García en todo esto?
Es un referente. Cuando todavía era un chaval de 12 años me inoculó la verdadera pasión y obsesión por la cocina y por hacer cosas personales.
¿Es cierto que tus padres te regalaban una receta de Abraham por tu cumpleaños?
Sí. Hacían un foie de pato para mí como mi regalo de cumpleaños y si sacaba buenas notas. Con lo cual era un friqui de cojones, sí.
¿DiverXO es un sueño hecho realidad?
No es el sueño americano de hacer ¡chas! y en un mes lo he conseguido. Yo he sacrificado mi vida entera por y para DiverXO, pero lo pongo en una balanza y me compensa. Soy feliz así.
Y además lo compartes con tu pareja, Ángela Montero. ¿Cómo es trabajar con ella?
Es complicado lidiar con ello, pero Ángela tiene una personalidad arrolladora y un talante muy positivo. Es muy fácil trabajar con ella. Muchísimo mas difícil es trabajar conmigo. A años luz.
Pero ella ha aceptado mudarse contigo al nuevo DiverXO.
Sí. Antes del 15 de julio deberíamos habernos instalado en el DiverXO NH Eurobuilding. El acuerdo nos vincula los próximos 10 años. Trabajar en el local de la calle Pensamiento se había convertido en una quimera.
¿Y qué cambiará?
Todo. El nuevo espacio nos permitirá desarrollar la locura que Ángela y yo tenemos metida en la cabeza, no solo en la cocina, sino en la sala. Representará un salto de creatividad brutal. Allí podremos hacer realidad muchos de nuestros sueños.
Pero algo seguirá igual…
Mantendrá la esencia. DiverXO es cada vez es más grande de puertas para fuera pero igual de pequeño de puertas para dentro.
Esa locura debe de ser muy grande para caber en 550 metros cuadrados.
La gente va alucinar con todo, con la decoración y con las cosas que pasarán allí. Incluso en el baño. Queremos ir más allá de un diseño bonito y hacer vanguardia en el continente.
¿Y en un espacio tan grande solo serviréis 38 cubiertos?
El ratio es brutal. Aquello va a parecer un puto campo de fútbol. De hecho, para el nuevo DiverXO NH Eurobuilding comprarás la entrada para venir y así nos permitirá asegurar las reservas.
¿Qué supone la anulación de una reserva en un tres estrellas Michelin?
Imagínate. Es una locura cuando tienes 30 empleados para hacer 28 cubiertos.
¿Los trabajadores de DiverXO sois mileuristas?
¡Hay titulares demagogos de cojones, tío! Somos mileuristas con mucha suerte, pero uno de los sacrificios que hemos hecho es no ganar dinero. DiverXO termina no siendo rentable porque la inversión realizada hasta ahora es una locura.
Y con el desembarco de StreetXO Londres al caer… Más gastos.
Es otro sueño hecho realidad. Desarrollaremos el mismo concepto que hay en Madrid con un local independiente y muchos más medios.
Por lo tanto, StreetXO también evoluciona.
En 10 años debe ser un concepto absolutamente asentado en cuatro o cinco ciudades del mundo. Nueva York y Singapur me apasionan y son un pelotazo a nivel business. Es muy probable que nuestros siguientes desembarcos sean allí.
Oferir una 'homepage' diferent per a cada usuari i presentar les històries de manera personalitzada potser ens ajudarà a millorar la fidelització amb l'audiència. Si podem fer una pàgina única a cada visita, podríem rebre més clics i tenir més lectures dels articles.
Josef Pfeiffer, director de producte a Gravity
Si uns coneguts us recomanen una porta lateral per evitar les cues de l'entrada principal, anireu per allà. Doncs això és el que passa amb les xarxes socials i les històries que hi ha als 'outlets' de notícies. Així es desprèn de l'informe d'innovació del New York Times, on es detecta un espectacular descens del trànsit de visites a la 'homepage'. Queda dit.
Fa temps que Googlevol que els periodistes utilitzin les seves eines per oferir una millor cobertura informativa.
Amb aquest objectiu, ha llançat el Google Media Tools, on recopila les funcionalitats que els professionals de la informació tenen a la seva disposició.
El "dipòsit" d'eines està organitzat en cinc apartats, que permeten als periodistes emmagatzemar i organitzar les seves informacions, interactuar amb l'audiència, altres formes de mostrar i visualitzar les notícies, eines per a desenvolupadors i per a la publicació i l'anàlisi de les informacions.
No hi ha cap eina nova. El que fa Google és reunir, en una mateixa web, totes les eines que poden ser útils als periodistes. Encertat.
Després de 'Snow Fall' i 'The Jockey', el New York Times torna a publicar una història on torna a demostrar que conjugant elements multimèdia, el periodisme digital té infinites possibilitats encara per explorar.
La nova història es titula 'Tomato can blues' i a diferència de les dues anteriors, es tracta d'una text curt, enriquit amb escenes de còmic i arxius d'àudio en què la veu de Bobby Cannavale, actor de la sèrie 'Boardwalk Empire', explica la història per als invidents o per als que tenen poques ganes de llegir.
El més espectacular de 'Tomato can blues' és l'animació de les escenes de còmic, amb 'zooms' i sensació tridimensional a mesura que l'usuari es desplaça fent 'scroll' amb el ratolí. La tècnica utilitzada per aconseguir l'efecte és molt senzilla, malgrat la seva vistositat.
La història de 'Tomato can blues' explica la vida de Charles Rowan, un lluitador professional de Michigan que va fingir la seva pròpia mort. Rowan, detingut el març en un assalt a una joieria, es troba en presó provisional esperant sentència.
Google fa quinze anys. Felicitats. Només és un adolescent però ha madurat suficientment en el nostre dia a dia. Malgrat que la notícia ha passat desapercebuda en els mitjans catalans, el gegant dels cercadors o ‘el cercador’ ha ocupat força planes en la premsa internacional en el seu quinzè aniversari. A banda de facilitar-nos el dia a dia a la xarxa, Google també ha generat recursos per a periodistes.
El portal Journalism.co.uk ha fet un recull amb les quinze eines imprescindibles dividides en tres grup: eines de cerca, eines a Chorme i plataformes. Totes elles són imprescindibles en una redacció digital però malauradament, poc aplicades. Us dono un cop de mà perquè les aneu introduïnt.