Després del tancament dels cinemes Kursal d’Igualada, la primera sortida ha estat als multicinemes de Bufalvent, a Manresa. Un de mort i uns altres que semblen ben vius, amb un model, això sí, ben diferent. La pel·lícula triada ha estat “La lladre de llibres”, casualment (¿) una panoràmica sensible i excel·lent de la indestriable proximitat de l’inici i la fi de les coses. Impossible l’un sense l’altra.
El sentiment, doncs, és que la mort no deixa de ser un element més, i segurament el més imprescindible, de la vida mateixa.
Ha estat una setmana ben estranya i lligada a fets luctuosos, no només a la pantalla, però sí lligats al cinema: la mort de l’actor Philip Seymour Hoffmann, just a sobre dels premis Gaudí, la menció a la pèrdua de la comunicadora Tatiana Sisquella per part d’un David Trueba renascut per als premis en els Goya...
Per acabar-ho d’adobar, sento una publicitat on el professor Punset, que quan fa el discurs en català fa sempre les cites en anglès i les sentències pontificals les passa al castellà, diu: Un científic molt amic meu em diu repetidament que “life is a mistake”, la vida és una equivocación.
Més cru encara, dins el món de les arts però no en el cinema, crec que era Samuel Beckett qui ho escrivia de forma més crua a “Tot esperant Godot”: les mares infanten a cavall d’un taüt. O sigui que al capdavall no hi ha diferència: no hi ha vida sense mort, per construir, cal destruir. Però com que jo sóc de ciències, m’agrada més veure-ho des del principi d’incertesa de Heisenberg, (allò del gat dins d’una caixa tancada amb una fràgil ampolleta de cianur i només quan obrim la capsa –i trenquem o no l’ampolleta- sabem si el gat és viu o mort) que ens diu que vida o mort són una mateixa cosa i que només depenen de com ens ho mirem, així veig també el cinema Kursaal.
La dualitat vida/mort provinent del principi d’incertesa només es resol amb la interacció amb el subjecte del que volem tenir la informació. Si realment volem saber que la disponibilitat del Kursaal li dona vida renovada o l’elimina definitivament depèn doncs de la cura amb que l’observador adequat s’ho miri. De manera que tant de bo hi hagi ja algun observador interessat (segurament el més indicat seria l’àrea que correspongui del municipi d’Igualada) que vetlli per sondejar si aquesta disponibilitat pot tenir ressò en algun Yelmo o empresa semblant que obrís la capsa sense trencar l’ampolla.
Els efectes positius serien diversos: l’espectador faria aquí la despesa en lloc de fer-la a en una altra població (entrada+crispetes, però també sopar possiblement a un restaurant de la zona, i si és algú de fora fins i tot alguna compra al centre comercial...), es mantindrien alguns llocs de treball dels que anem molt mancats i sobretot no perdriem un element cultural i de lleure dels que qualifiquen positivament un lloc on triar viure/morir.
