Quadern discent: aprenent a pensar sociològicament

En aquest quadern es recollirà de manera digital i periòdica els fets, observacions, idees, impressions, ocurrències, imatges, descripcions, anàlisis, valoracions, reflexions... que tinguin a veure amb el procés d'aprenentatge del pensament i la recerca sociològica i, en particular al que s'aplica a l'educació secundària.

[mnoguesa12]

Continuen les preguntes...

Alguns aspectes que encara queden per reflexionar...

Reflexió sobre l'article «Tres models escolars; tres maneres d'entendre l'educació (I i 2)», del sociòleg i pedagog social Jaume Carbonell, publicat a El Diari de l'Educació, els dies 14 i 15 de juny del 2020.

Com llegim la digitalització?

Durant la pandèmia es va generar molt discurs integrat-tal com defineix Umberto Eco-. Hi havia gent que sostenia que la digitalització arreglaria el món -els integrats-, mentre que hi havia gent que pensava que aquesta enfonsaria el món -els apocalíptics- Aquesta dicotomia ha passat amb quasi totes les tecnologies que s'han inventat. Ara bé, és real que la tecnologia té el poder per acabar amb els recursos previs a ella? La resposta és un rotund NO. Les tecnologies es van encaixant, però no substitueixen allò que ja existia. L'audiovisual no ha eliminat el llibre, les pantalles no eliminen el llibre de text, sinó que tot es va readaptant. En el cas del cinema, per exemple, observem com les pel·lícules de vegades ens porten a llegir la novel·la en paper. Què succeeix quan traslladem tot aquest marc a l'educació? Carbonell és molt crític amb la digitalització, ja que l'escola durant la pandèmica passa a ser completament virtual. És per aquest motiu, que durant la primera part del seu escrit, l'autor contraposa virtualització enfront de la presencialitat, decantant-se clarament per la presencialitat. Ara bé, durant l'exposició de la segona part sembla que la cosa canvia lleugerament, presentant un altre model, confrontant el que és presencial, com a presentació rutinària, en contra del model renovador, qui pretén modificar el model presencial. Això ens condueix a parlar del model expandit, un model presencial on es trenquen els murs de l'escola i s'estableixen relacions estretes amb el medi natural i el medi social urbà. Exposats els dos models, però, quina va ser la proposta de Jaume Carbonell? La creació d'un model híbrid, que implicava apostar per l'escola presencial, en la seva orientació renovadora i expandida, tenint les eines digitals sempre que es necessitin com a suport; ara bé, sense convertir la digitalització com a base de tots els processos educatius, ja que sinó, les escoles es transformarien en entitats dependents del mercat i empreses com Google començarien a tenir un pes molt important pel que respecta a l'educació.

Reflexió al voltant d'aquesta cita i, posteriorment, del meme que du associat.

Reflexió al voltant d'aquesta cita i, posteriorment, del meme que du associat. "A mi em crida l'atenció que sempre es parli, i amb raó, de la llibertat d'expressió. És evident que s'ha de tenir, però el que s'ha de tenir, principal i primàriament, és llibertat de pensament. Què m'importa a mi la llibertat d'expressió si no dic més que imbecil·litats? Per a què serveixen si no saps pensar, si no tens sentit crític, si no saps ser lliure intel·lectual?" Aquesta cita d'Emilio Lledó extreta de Los libros y la libertad (2013), evidencia clarament un dels grans reptes que tenim com a futurs docents. Nosaltres, el professorat, som les persones responsables que es dugui a terme aquesta llibertat de pensament. No només serveix que creem entorns de diàleg on l'alumnat pugui expressar les seves opinions, sinó que hem de donar eines per construir aquestes opinions amb arguments sòlits. Només així serem capaços de desenvolupar el sentit crític dels individus.

[mnoguesa12]

Anotació conclusiva

Com a futurs docents necessitem eines, coneixements i habilitats que ens ajudin a comprendre i a explicar les realitats socials que es produeixen al centre, dins i fora d'aquest –cal recordar que l'alumnat no només forma part de la comunitat educativa dins del centre–. Aquests recursos són proporcionats per la Sociologia, una disciplina que té com a objectiu comprendre i explicar les dinàmiques socials i les estructures que configuren les societats humanes. Quan traslladem tota la riquesa que ens proporciona aquesta ciència a l'àmbit educatiu, entenem com la sociologia aporta aprenentatges i sabers que són principals per la formació del professorat de secundària.

En aquest petit assaig, doncs, ens aproparem a alguns dels beneficis que aporta la sociologia al professorat i com aquesta disciplina és necessària per a la seva formació.

Al llarg d'aquest semestre, la sociologia m'ha proporcionat un major aprofundiment de les estructures socials. Aquest fet m'ha permès reflexionar sobre les desigualtats socials i com aquestes es converteixen en desigualtats educatives quan ens traslladem a l'aula. Aquesta manca d'oportunitats de les classes socials amb baix nivell socioeconòmic i de les minories ètniques o immigrants, té la seva base en les institucions, les relacions de poder que s'estableixen i les normes socials que influeixen en la vida quotidiana de les persones. Així doncs, entendre com funcionen les estructures socials ens permetrà entendre perquè en alguns centres educatius trobem heterogeneïtat sociocultural i com, des de fa un temps, s'està intentant revertir la situació, sota el nom d'inclusió –cal veure, però, si aquesta inclusió és real o pel contrari està generant més fracàs escolar i un augment en l'abandonament prematur–. De la mateixa manera, entendre com funcionen les estructures socials, ens permetran establir ponts entre l'escola i el sexisme, donant-nos eines com a futurs docents per tal de disminuir la situació de desigualtat i educar al nostre alumnat en l'equitat. Aquest aspecte és molt important durant l'adolescència, ja que com demostren alguns estudis i experiències pròpies de companys a les pràctiques és en aquesta època quan el tema de la masculinitat pren un paper molt rellevant. I juntament amb aquesta temàtica, i en gran part, com a conseqüència d'aquesta, trobem un dels grans temes que preocupa més a Catalunya, la mort i el suïcidi. La sociologia de l'Educació ens permet entendre el fenomen de la mort i el suïcidi i com aquest afecta la comunitat de joves. És un problema i s'ha de poder tractar a l'aula. Tanmateix, i tot i que no hi ha estudis sociològics al respecte, com a docents també tenim l'obligació de conèixer estratègies per tractar el dol, ja que, al cap i a la fi, nosaltres treballarem amb les persones que continuen existint com a favor que els hi devem a les persones que ja no hi són.

Tots aquests aspectes mencionats anteriorment es poden analitzar des d'una perspectiva crítica i és precisament la sociologia la que proporciona al claustre del professorat aquesta visió, identificant les desigualtats socials, les discriminacions i les estructures de poder. Si analitzem una mica més en detall, ens trobarem amb un altre gran tema quan tractem amb adolescents: l'ús de les eines TIC i el tractament de la informació proporcionada pels mitjans de comunicació. Estan totes dues molt interrelacionades, és necessari que el professorat de secundària adopti una posició crítica envers aquesta i sàpiga transmetre aquesta visió al seu alumnat. D'una banda, l'ús de les eines TIC, genera desigualtats, ja que depenent de la classe social a la qual pertanyis podràs o no tenir els recursos digitals que requereixen avui dia als centres. Per no parlar que, tot i que tinguis els recursos per disposar d'aquestes eines, existeix l'obsolescència programada –la planificació de la fi de la vida útil d'un producte– que no et garantirà que aquest recurs et duri molt de temps. D'altra banda, pel que fa als mitjans de comunicació és important que el professorat aconsegueixi despertar en l'alumnat una visió crítica i doti a aquest d'estratègies i recursos perquè sigui capaç de discernir les veritats de les mentides i entengui com de poder tenen els mitjans de comunicació sobre la societat.

Allunyant-nos una mica de tots aquests aspectes mencionats i donant una visió més àmplia de la disciplina, la sociologia proporciona al professorat habilitats de recerca. Això ens permet, com a futurs docents dotar-nos d'eines per a la recollida i l'anàlisi de dades i encara més crucial, per la interpretació de resultats i la presentació de conclusions. Potser aquesta és la tasca més necessària que ha de realitzar un docent. Sempre hem d'estar recollint dades i interpretant-les, ja que només així serem capaces de construir un bon aprenentatge. Si no sabem en quin punt es troba l'alumnat, mai podrem contextualitzar bé les nostres classes i, per tant, mai aconseguirem crear aprenentatge significatiu.

Tots aquests aprenentatges que la sociologia ens aporta a la motxilla formativa de la qual s'ha de proveir el professorat de secundària s'emmarquen dins d'un projecte molt més ampli anomenat transversalitat. Avui dia, cap disciplina treballa sola i la sociologia no és l'excepció. Així doncs, la ciència encarregada d'estudiar la societat humana també col·labora amb altres disciplines com l'antropologia o la psicologia, fet que ens permet, com a futurs docents, comprendre de manera més completa les dinàmiques socials i com aquestes es traslladen a l'aula.

[mnoguesa12]

Escolta'm, tinc una cosa important de la qual parlar-te!

Visit Original Link

Després d'escoltar la introducció de Jesús M. de Miguel, «El último deseo»: para una sociología de la muerte en España; i relacionar-ho amb les presentacions dutes a terme pels meus companys/es el passat 8 de febrer, només em queda reflexionar sobre el perquè la mort és un tabú i, el perquè encara perpetuem la idea que el suïcidi és un tema del qual hem de cuidar als nostres infants i joves. Algunes de les conclusions a les quals he pogut arribar han estat les següents:

Prejudicis i estigmes: La societat ha creat prejudicis i estigmes al voltant del suïcidi i la mort, el que fa que moltes persones se sentin incòmodes parlant d'aquests temes o tractant d'entendre'ls. El pànic a la reacció dels altres: Les persones podem tenir por a la reacció dels altres si parlem obertament sobre el suïcidi o la mort, el que pot desenvolupar en absència de diàleg i suport. Les creences religioses: En algunes cultures, inclosa l'espanyola, existeix una creença que el suïcidi és un pecat i que la mort és un tema sagrat que no s'ha de discutir. I l'últim i potser el més important, desconeixement i falta d'educació: Moltes persones poden no entendre els factors que contribueixen al suïcidi i a la mort, la qual cosa pot comportar una absència de discussió i comprensió. Tret de tots aquests desafiaments, és important tractar el tema del suïcidi i la mort com temes importants i permetre que les persones s'expressin obertament per tal de dur a terme una bona prevenció. L'educació i el diàleg poden ajudar a dissipar els prejudicis i estigmes al voltant d'aquests temes i, per tant, a promoure una major comprensió i suport. Tanmateix, crec interessant remarcar un altre tema que gairebé mai es menciona quan parlem de sociologia i que, com bé varen dir els meus companys és un tema imprescindible per a la societat i per a l'educació. S'ha de parlar de la mort, però també és estrictament necessari parlar i treballar el dol, el dol com a forma d'expressió.

Alguns articles relacionats d'interès:

[mnoguesa12]

Comentari d'un audiovisual

Analitzem la pel·lícula "La Teoria Sueca de l'Amor".

La pel·lícula "La Teoria Sueca de l'Amor" és una reflexió sobre la manera com vivim i busquem l'amor a la societat actual. A través de la narrativa, es qüestiona la idea que la felicitat i la realització personal es poden trobar mitjançant relacions romàntiques o matrimonis perfectes. En comptes d'això, s'argumenta que l'amor veritable i durador és una cosa que es troba dins d'un mateix i que es pot compartir amb altres persones en una varietat de formes.

A més, la pel·lícula també aborda temes com la solitud, la tecnologia i el seu impacte en les relacions humanes, i la importància de trobar un propòsit i un significat a la vida. D'aquesta manera "La Teoria Sueca de l'Amor" ens invita a reflexionar sobre la nostra pròpia recerca de l'amor i la felicitat, i a qüestionar els supòsits i mites que s'han difós a la societat sobre aquests temes. Ens permet ser crítics amb la individualització i a reflexionar sobre el fet que sovint ens les haguem d'arreglar com podem amb el suport de la gent que ens envolta, també genera satisfaccions, les quals no et dóna la societat dels individus. A Madrid, es produïen migracions de dones joves del Marroc que no volien casar-se amb el que dictava la seva família o de dones separades, mentre que a Barcelona, les migracions eren de reagrupament familiar, dones casades que es retrobaven aquí amb els seus respectius marits. Aquí entre la qüestió de la modernitat i les societats arcaiques. Aquestes últimes s'associen a accions col·lectives, mentre que la modernitat s'associa a la individualització. Weber va ser un dels primers que va parlar d'Alemanya com un país modern, ja que en tema religiós cada individu vivia la seva espiritualitat de manera individual, en canvi, Andalusia era arcaica, pel fet que la religió es vivia de manera col·lectiva, realitzant processons on assistien milers de persones. Què passa si traslladem la teoria de la individualització a l'àmbit educatiu? Doncs que ens trobem amb el gran dilema actual: l'educació personalitzada. És bona? És dolenta? Fins a quin punt personalitzar tant els aprenentatges és convenient per l'estudiant? Els hi estem fent un favor a l'alumnat? L'estem condemnant?

[mnoguesa12]

Realitat o ficció?

Aquesta va ser la primera cosa que em vaig preguntar quan el professor Enrique Santamaría va projectar a la pissarra aquest titular. De debò, gran part del professorat que es presenta a les oposicions comet faltes d'ortografia? Com pot ser aquesta la realitat? Aquesta pot ser una de les conseqüències d'una mala educació en la primària i la secundària. I és que, tot i que en un primer moment pot semblar broma o un titular d'una pel·lícula de ficció, la mala ortografia pot afectar negativament les oposicions a professorat, ja que aquest és un aspecte important de la capacitat de comunicació escrita i és fonamental pel professorat, pel fet que aquests són els responsables de guiar i modelar als estudiants en l'ús correcte del llenguatge i l'escriptura. És per aquest motiu que moltes oposicions, l'avaluació de l'ortografia és un criteri rellevant en la valoració dels candidats, per la qual cosa és crucial que els aspirants prestin atenció a aquesta habilitat. La falta d'atenció a l'ortografia pot ser vista com una falta d'interès o esforç per part del professorat, la qual cosa pot afectar negativament a la seva avaluació. D'altra banda, cometre faltes d'ortografia pot afectar a la claredat i coherència dels escrits i les presentacions i, en conseqüència, dificultar la comprensió de les idees i conceptes que estem tractant de comunicar.

[mnoguesa12]

El poder del títol?

Durant el dia d'avui, només vinc a deixar una reflexió per tal que penseu. Comparteixo amb vosaltres les puntuacions dels llibres que vàrem llegir per a la realització de la Nota de Lectura.

Per què totes les puntuacions, de tots els grups, oscil·len més o menys entre els mateixos números? Si la nota és la mateixa, serà la mateixa la seva valoració? Això passa per què estem educats culturalment d'una manera que, tots valorem els mateixos aspectes formals i d'exposició de continguts d'un llibre? Té alguna cosa a veure amb l'educació que hem rebut al llarg dels nostres estudis?

Molta gent a escollir el mateix llibre per llegir, quin és el criteri? L'atractiu del títol, el resum, els continguts que treballa?

D'altra banda, hi ha un llistat de llibres que no han estat escollits per llegir, per què no? Hi ha hagut algun criteri per no escollir-los? (llargada, continguts no atractius, terminologia complexa, etc.)

[mnoguesa12]

Comentari d'un audiovisual

Durant aquesta entrada, desenvoluparé algunes de les qüestions plantejades per Enrique Santamaría a la Tasca Virtual del 7 de desembre que consistia a visualitzar a MOOC: «Docentes y alumnos 3.0: oficios en debate» (11" 37'), en el qual s'entrevistava al sociòleg de l'educació Emilio Tenti Fanfini

Després d'escoltar les paraules de Tenti Fanfini només puc emetre una resposta: posar-me dreta i dedicar-li un aplaudiment, com si acabés de veure una bona interpretació de la Traviata de Verdi. El conferenciant narra de manera clara i concisa alguns dels mites que s'han creat al voltant de la figura del professorat i l'alumnat i ho fa a través de l'exposició de continguts de gran complexitat, tot i que de manera molt simple, apte per a tots els públics, apropant-se món al món popular. Tant és així que en un moment de l'entrevista exposa de manera directa la importància que té, per l'adquisició de l'aprenentatge, que el docent reconegui els interessos i les passions de l'alumnat. Si això ho trasllado al meu centre de pràctiques, puc afirmar que, per a la meva sorpresa, l'alumnat té interès pel que està passant en l'actualitat del moment –podent relacionar aquest fet amb la fugacitat del temps analitzat en una altra entrada–. A banda dels seus interessos personals, pel que fa a la tecnologia sobretot, l'alumnat intenta donar sentit a les accions i situacions que es desenvolupen a la seva vida i és, precisament pel motiu descrit per Tenti Fanfini, que el professorat està constantment intentant entrellaçar els continguts de la seva assignatura amb l'actualitat. Aquesta acció impulsada pel professorat crec que és crucial i és que, personalment, crec que no hi ha res més interessant que està implicat en la societat que estem vivint. A mi m'encanta aprendre, m'encanta llegir i sobretot, m'encanta jugar. Crec que el joc forma part de la nostra identitat com a éssers humans. La vida és un joc constant on perds i guanyes constantment i és per aquest motiu, que l'escola ha de ser la responsable d'educar en valors, de dotar d'eines per tal de poder gestionar la tolerància al fracàs i les situacions d'èxit. És per aquest motiu, que crec que el meu gran interès és com fomentar i mantenir la curiositat per les coses que ens envolten. Parar, respirar, observar i analitzar. Aquests són els principis que ha de transmetre un professor i tothom ha de poder accedir a l'educació d'aquests principis. El coneixement ha de ser compartit, si no no serveix de res. Per aquest motiu crec que és molt important la figura del professorat democràtic, definida pel mateix Fanfani. Crec que ell és l'exemple a seguir de professor democràtic, aquell que reivindica la importància d'impugnar el mite del desinterès de l'alumnat i que reconeix efectivament els seus interessos i passions, involucrant-los en el procés d'aprenentatge. El punt entre impartir els continguts de l'escola i treballar els interessos dels estudiants existeix i és possible.

[mnoguesa12]

A la descoberta del Teorema de Thomas

"Si las personas definen las situaciones como reales, éstas son reales en sus consecuencias". (W. I. Thomas)

Analitzem com s'aplicaria aquesta cita que referència al Teorema de Thomas en el següent tuit:

Segons el Teorema de Thomas, la realitat social no és una entitat objectiva i independent, sinó que és construïda per les definicions que fan les persones de les situacions a les quals s'enfronten. Aquestes definicions poden ser individuals o col·lectives i, poden ser influenciades per factors com la cultura, les expectatives socials i les experiències prèvies.

El teorema de Thomas suggereix que si una situació és definida com a real, aleshores es convertirà en real en les seves conseqüències per les persones involucrades. En aquest cas, en el tuit, definir que els immigrants són els responsables que els espanyols no tinguem treball i, defensar la idea que quan nosaltres, com a immigrants marxem a un altre país, en canvi, només lluitem per tenir un futur. Aquesta afirmació per se, més enllà de ser hipòcrita, pot tenir un impacte negatiu sobre la cerca de treball. Això sí ho traslladem a l'escola, podría passar que si una situació és definida com un fracàs, aquest podria tenir un impacte negatiu a l'autoestima i la motivació de les persones involucrades.

Així doncs, és estrictament necessari destacar la importància de les definicions socials en la construcció de la realitat, així com el seu impacte en la vida de les persones.

[mnoguesa12]

Comentari d'un audiovisual

Se'ns proposa la següent activitat: Una vegada vist atentament el documental Adiós Barbiana, adiós, de Bernard Kleindienst (França, 1994, 60 min.), respon a les següents preguntes:

1) Què t'ha suggerit l'experiència educativa que el documental presenta?

Barbiana és només un exemple de com l'escola ha estat clau dins de la història política d'un país. És un fet innegable que en un primer moment la història del petit poble de la regió de la Toscana, impacta. És gratificant observar com un grup de joves mestres, com podríem ser perfectament nosaltres, s'uneixen per ensenyar a llegir i a escriure als nens i nenes de l'escola i per explicar-los tots aquells aspectes relacionats amb la política, els drets humans i la ciutadania, tot desafiant a l'educació tradicional que predominava als anys 60. Ara bé, és encara més sorprenent i gratificant observar com l'escola és capaç d'influir en la societat i en la política d'un país, en aquest cas, Itàlia, convertint l'escola en un lloc de resistència i un espai per a la discussió política i social, creant una educació justa i democràtica.

2) Què és el que més t'ha sorprès d'ella?

Com bé he mencionat anteriorment, crec que el que més m'ha sorprès és l'impacte que pot arribar a tenir l'escola en la societat i sobretot, en la política d'un país. Com també he dit a l'inici d'aquest qüestionari es tracta només d'un exemple de molts que podem trobar. Em ve ara al cap la pel·lícula La lengua de las mariposas, una pel·lícula inspirada en la República i l'inici de la Guerra Civil Espanyola que il·lustra a la perfecció com la política d'un país va molt lligada a l'educació que els membres d'aquest volen impartir i com, cuando las cosas se ponen feas, el profesor es siempre uno de los principales culpables. 3) Quines són les característiques fonamentals de l’Escola de Barbiana? I, per a tu, té alguna actualitat (o per contra no en té cap) una proposta pedagògica amb aquestes característiques?

Des del meu punt de vista, el documental il·lustra, de manera una mica versionada, l'escola democràtica que volem aconseguir avui dia. És cert que cada vegada més s'està intentant que les escoles siguin un punt de reflexió i diàleg envers la política del país; però, també és innegable que mentre existeixen institucions privades o concertades amb una ideologia molt forta al darrere, aquestes discussions seran complicades dur-les a terme. Al cap i a la fi, totes les institucions educatives, siguin públiques o privades –encara de manera més evident–, estan influenciades per una ideologia política. 4) Li trobes alguna similitud amb la teva escola ideal?

Crec que és l'escola que hauríem de voler tots pels nostres fills i filles, una escola lliure on la tolerància, la reflexió i l'esperit crític inundi les aules. Només així crearem éssers humans que no es sotmetin a les esclavituds del sistema i que, al contrari lluitin pels seus drets, quan i fins i tot, l'Estat no els hi doni suport. Sota aquesta afirmació neoliberalista, cal destacar la complexitat d'aquest fenomen i com aquesta transformació és molt difícil d'aconseguir, ja que, com tot, hi ha uns interessos per part de l'Estat i de la mateixa societat – i m'incloc en ella– que perpetuen que l'escola no sigui un punt de discussió i debat sobre els temes més ardents de la societat. 5) Com valores el documental pel que fa tant als seus aspectes formals com als seus continguts?

El documental mostra una realitat viscuda a la Regió de la Toscana als anys 60 i ho fa, des d'una perspectiva amena i divulgativa. Això permet a les persones que estan visualitzant aquest documental entendre en tot moment a quins aspectes està fent referència. Aquest fet, juntament amb la claredat en l'exposició dels seus continguts fa que l'espectador quedi captivat per la història i que, posteriorment a la visualització del documental, es quedi reflexionant sobre el que acaben d'exposar.

6) Finalment, i en funció de l'interès que en tu ha despertat el documental, quina valoració quantitativa (de l’1 al 10) li atorgaries?

La puntuació que li atorgo al documental és un 9, ja que ha tingut, de la mateixa manera que ho va tenir la pel·lícula anteriorment mencionada, un impacte força gran en la meva visió de veure el poder de l'Educació sobre les polítiques d'un país.

[mnoguesa12]

Comentari de text

«Caracterización de la escuela», de Jaume Trilla, inclòs al seu llibre Ensayos sobre la escuela. El espacio social y material de la escuela.

L'autor en aquest capítol analitza la relació que existeix entre l'escola i l'espai, entenent aquest no solament l'edifici sinó també l'espai exterior. Al llarg d'aquest capítol, doncs, ens treballen diferents aspectes i característiques sobre aquesta relació. Treballa els rituals escolar, l'escola i com s'identifica a si mateixa i com se la confon amb altres institucions utilitzant la seva arquitectura; la vocació d'aïllament, la funció que va adoptar l'escola inicialment, escolaritzar la realitat i veure com podem utilitzar la tecnologia a l'escola. Trilla el que fa és identificar quines continuïtats hi ha respecte a l'escola tradicional. En aquesta entrada del blog, només analitzarem el seu petit subapartat dedicat a les barreres per la relació horitzontal. Trilla introdueix aquest subapartat amb la següent cita: "En una classe tradicional, les relacions horitzontals, entre alumnes, quasi sempre suposen una distorsió, un soroll per a la relació comunicativa vertical (mestre-grup), que és la que s'ha de privilegiar". Això justifica que, encara avui dia, les escoles continuïn fent ús de la tarima per exaltar la figura del professorat com quelcom poderós, ja que es contempla aquesta figura com a focus del coneixement. Ara bé, des de fa un temps ―sembla que a la universitat aquesta transformació no ha arribat, pel fet que totes les classes estan dotades de tarimes, tot i que pocs professors la facin ús―, s'està imposant un altre model de classe al professorat, una metodologia basada en la construcció del coneixement pels mateixos alumnes i considerant la figura del docent com la guia per aconseguir aquest coneixement. Així doncs, no existeix aquesta superioritat de la figura del docent i, per tant, no haurien d'existir les tarimes que exalten la seva figura. A conseqüència d'aquesta transformació en el sistema educatiu, hi ha centres que ja opten per no tenir tarimes a les seves aules. N'és un exemple l'Institut la Sagrera Sant Andreu, centre en el qual vaig realitzar les pràctiques. Durant la meva estada vaig poder observar totes les classes i en cap d'elles existia una tarima i no només això, sinó que a més el professorat només tenia una petita taula rodona amb una cadira per asseure's puntualment si ho necessitava. Remarco la paraula puntualment, ja que des de la línia ideològica del centre es considera que el professorat no ha d'asseure's, sinó que ha d'anar donant voltes per l'aula ajudant a l'alumnat en el seu aprenentatge autònom.

[mnoguesa12]

Història d'un cognom

«Historias de colegio, de nombre, de cuerpo. La escuela es el lugar donde uno aprender a leer y a escribir, por supuesto. De la misma manera, muy a menudo allí se nos lleva a decir y a escribir el nombre y el apellido. Algo que puede convertirse en una pesadilla si el último tiene un significado chistoso o desagradable. Y esto sucede muy temprano. En efecto, según el psicólogo Jean Piaget, hasta los 6 o 7 años la comprensión del lenguaje descansa sobre el “realismo nominal”. Como Crátilo, en el famoso diálogo platónico, o como esa niña convencida de que el señor Rougier debe ser “todo rojo”, el niño cree en la “rectitud de las palabras”, es decir, en la conformidad entre la palabra y la cosa, o entre el nombre y la persona a la que designa. Al crecer, abandona esta ilusión. Descubre, en definitiva, la arbitrariedad del signo y a veces eso le divierte. Algunos best-sellers de la literatura infantil que han hecho las delicias de mis hijos y de mis nietos no se han equivocado en esto: (…) los juegos de palabras y las manipulaciones del lenguaje regocijan y resultan fructíferos. Cuando son algo mayores, a los niños les sigue encantando jugar con los nombres de las personas, a veces con crueldad. Cuando tienen un sentido que incita a la mofa, la sarta de ocurrencias es temible. Y cuando no es este el caso, las deformaciones de escarnio son tan frecuentes como avispadas. A algunos les dejan cicatrices que no cicatrizan.» (Nicole LAPIERRE, Sálvese quien pueda, Barcelona: Edhasa, 2017, pp. 101-102.)

Avui a la classe de Sociologia hem analitzat aquesta cita de Nicole LAPIERRE, en el seu llibre Sálvese quien pueda.  Després de llegir aquesta cita m'ha vingut al cap una de les meves experiències durant l'educació secundària. Estàvem a primer de l'ESO, la majoria érem nous a l'institut i jo només coneixia l'Ànnia, la meva gran amiga de la infància que havíem, per casualitats de la vida, acabats juntes a la mateixa classe de l'institut. Era la classe de Llengua Catalana i el meu professor, el Gerard, sempre m'enrecordaré del seu nom, passava llista i sempre ho feia dient-nos els nostres cognoms. Els primers dies molt bé, però quan ens va començar a agafar una mica de confiança, va començar a versionar els nostres cognoms fent-ne burla. Per exemple al meu company Roberto Cabello, l'anomenava el melenas, a la meva companya Alexandra Gavilanes, la Gaviota i a mi, com sempre anava amb la meva amiga Ànnia, Niñenogués o Noguerola, fent una fusió entre el seu cognom i el meu. Això a ell li semblava divertit. Cal dir però, que a nosaltres no. Tant ens va arribar a molestar que, només amb 12-13 anys vam escriure una carta a la Direcció de l'Institut per tal de posar fi a aquests comportaments. Nosaltres sentíem que canviar-nos el cognom o el nom era violentar la nostra identitat i fer-ne una mofa d'aquesta. El més curiós es que aquesta visió no era només compartida per uns joves adolescents que encara no saben de les injustícies de la vida, sinó que, tanta polèmica va generar que, inclús les famílies es van sentir ofeses. Què us imagineu que va passar aleshores? Us explico el final de la història: el professor va ser amonestat i com que no va cessar els seus comportaments, va acabar sent expulsat de l'institut. Fixeu-vos en la importància que té el tema dels noms, cognoms o sobrenoms! Aquesta petita anècdota em permet anar una mica més enllà en aquest tema. I què passa quan els autors decideixen amagar l'autoria del protagonista? N'és un exemple la novel·la d'Edgar Allan Poe The Man of the Crowd traduït com L'home de la multitud. En aquesta novel·la el protagonista no té nom. La causa d'aquesta decisió pot ser analitzada de diferents factors, però jo faré cinc cèntims d'un d'ells. A les ciutats, donada la fugacitat i la celeritat a la qual estem sotmesos, no importa com ens diem, qui som, cap a on anem... només importa que siguem productius, que tinguem temps per donar-li el sistema allò que vol. La nostra identitat, per tant, passa desapercebuda.

[mnoguesa12]

Comentari de text

«La maquinaria escolar» de Julia Varela i Fernando Álvarez - Uría

A l'entrada d'avui comentarem el capítol «La maquinaria escolar», de Julia Varela i Fernando Álvarez - Uría, inclòs en el seu llibre Arqueología de la escuela, publicat el 1991. Donada l'extensió que ens portaria analitzar tot el capítol, em focalitzaré en un aspecte que crec que ens ateny directament: la formació d'un cos de docents. Entenent que l'escola és concebuda pels autors, com també la infància com un fet no natural, podem afirmar que existeix un programa de dominació des de les classes altes que financen i exerceixen el seu poder. Per tal d'exercir el poder es creen uns espais que els autors anomenen de 'tancament', els quals requereixen sabers específics sobre la infància. D'aquesta manera neix la formació de cossos especialistes per a la infància, o més comunament coneguts com a pedagogs. Aquestes figures no s'encarreguen només de transmetre sabers, sinó que a més, es dediquen a modelar els comportaments de l'alumnat d'acord amb el que dicta la classe alta. Els jesuïtes són els primers a ocupar-se d'aquesta temàtica, canviant la visió del mestre clàssic i substituint-lo per una metodologia basada en l'organització cuidada de l'espai i el temps, la programació de continguts i les intervencions individualitzades. Així doncs, l'aprenentatge serà pensat en termes de competència i emulació. Cal remarcar, però, que els jesuïtes no s'encarregaven de l'alumnat pobre o l'alumnat procedent de centres d'acollida, només educaven als joves de famílies mitjanes i altes. Així doncs, el mestre esdevé l'autoritat moral, el que posseeix els coneixements sobre la infància i els comportaments corresponents que adquireixen. Ara bé, el problema ve quan des de l'Estat s'imposa la formació als fills de les classes populars. D'aquesta manera els especialistes reben una formació controlada per l'Estat en institucions especials, les anomenades Escoles Normals. La funció d'aquests nous mestres estarà en concordança amb la nova societat en procés d'industrialització que està sorgint. L'Estat espera, doncs, que el mestre s'integri a una política de control per establir les bases de la nova configuració social. Això es fa a través de la imposició de la llengua nacional i transmeten els deures dels ciutadans mitjançant la geografia i la història. Així doncs, l'ensenyança rudimentària no té la finalitat de facilitar l'accés a la cultura, sinó d'inculcar estereotips i valors morals que s'oposen a la forma de vida de les classes populars. El mestre utilitza tècniques de domesticació en el qual, l'alumnat de classe obrera ha d'admirar la cultura a la qual pretenen integrar-se. D'aquesta manera, els mestres menyspreen la cultura de les classes humils per aproximar-los a la cultura dominant. En conclusió, el mestre és el responsable de crear un nou individu que trenca amb els seus llaços originaris, però que alhora no pot integrar-se en un grup dominant per les característiques de la seva educació. Després de la lectura d'aquest capítol, doncs, em pregunto el següent: avui dia no està passant una mica el mateix amb les classes amb baix nivell socioeconòmic, les minories ètniques o els immigrants? Decidim, sota el nom d'inclusió, traslladar a alumnat d'ètnia gitana a escoles de Sarrià per tal que aquests s'integrin a la cultura dominant, a la cultura de les elits que fa i desfà al seu gust.

Per a més informació, us deixo un enllaç a un Prezi on resumeix algunes de les idees del capítol mencionat.

La maquinaria escolar - Varela y Álvarez Uría

La Maquina-ria Escolar Genealogía del pasado escolar para pensar el presente, rastrear continuidades y observar procesos que hemos naturaliz

[mnoguesa12]

Ens persegueixen les prenocions socials!

Avui marxem a dormir parlant d'un concepte que no havia escoltat mai, però que està molt present a les nostres vides: les prenocions. Entenem el concepte de prenocions, com les idees preconcebudes que té la gent. Així doncs, quan parlem de prenocions socials ens referim a les idees que tenim les persones sobre les coses socials i hem format aquestes idees pel simple fet de viure en una determinada societat. Això és molt interessant perquè aquest sol ser un primer generador de desigualtat. El racisme que observem al carrer moltes vegades és causat per, tal com defineix Émile Durkheim, les nocions generals anteriors a tota reflexió o estudi que procedeixen de les experiències socials. Aquestes nocions estan profundament arrelades i són categoritzades com a "hechos sociales". Observem, doncs, per exemple en aquesta taula, la confusió a la que està submergida la societat pel que respecta al treball sociològic.

La societat recau moltíssimes vegades en aquestes prenocions i sovint, quan hi penso, crec realment que estem a gust en aquesta posició, que no volem canviar i conèixer la realitat. Estem en una postura molt còmoda, que encara que estiguem equivocats, sembla que no ens importi. Així doncs, el coneixement sociològic implica una ruptura amb aquestes prenocions. Només deixant les prenocions de cantó podrem crear coneixement. Aquesta idea la podria relacionar amb l'assignatura que vaig realitzar a primer de carrera, Antropología Social i Cultural, quan el professor em va parlar del treball de camp i de la visió èmic i ètic. Si nosaltres no aconseguim deixar de cantó les idees preconcebudes no podrem dur a terme un bon treball de camp des d'una visió èmica. Això és perfectament aplicable a les aules amb la població immigrant o d'ètnies minoritàries. Si pel simple fet de pertànyer a una classe social pensem que no arribarà a finalitzar els seus estudis i no el motivem a fer-ho "perquè no val la pena", "total pa qué, si no se lo va a sacar" –frases que estem cansades d'escoltar– no aconseguirem reduïr el fracàs escolar.

[mnoguesa12]

Definim la Sociologia de l'Educació

«[…] el objeto de la Sociología de la Educación consiste en el estudio sistemático de las relaciones entre el sistema educativo y la sociedad; de la relación de cada grupo social con, y en, el sistema educativo; así como de aquellos procesos sociales que tienen lugar dentro de las instituciones del sistema educativo (sus centros, etapas, ciclos y prácticas cotidianas).»  Antonio Guerrero (1989)

Aquesta definició de la Sociologia de l'Educació, proposada per Antonio Guerrero el 1989, crec que és un bon punt de partida per comprendre la disciplina científica i l'enfocament que li dóna a l'anàlisi de les relacions entre l'educació i la societat. Guerrero ens ofereix una descripció precisa i completa de l'objectiu i l'abastament d'aquesta disciplina, definida per múltiples sociòlegs com la branca de la sociologia que estudia les interaccions i les relacions que s'estableixen entre l'educació i la societat. Tanmateix, aquesta definició també remarca la importància de l'estudi dels processos socials que tenen lloc dins del sistema educatiu. Aquests inclouen l'anàlisi de les pràctiques i les polítiques educatives, així com les interaccions i les dinàmiques que es produeix dins dels centres educatius. Ara bé, de la mateixa manera que penso que Guerrero aconsegueix resumir molt bé el paper de la Sociologia de l'Educació, considero que, no ell a títol individual, sinó que la comunitat de sociòlegs no ha estat capaç de determinar concretament i, en l'àmbit específic, la funció de la seva disciplina, provocant que en determinats moments la línia que separa la sociologia de l'antropologia es vegi difosa. Cal esmentar que, antigament, l'antropologia només analitzava "els altres", però que en els últims temps també realitza estudis centrats en el paradigma occidental. El fet de no haver trobat, des del meu punt de vista, un consens en la definició de Sociologia, em porta a pensar en una altra de les cites analitzades a classe.

«La sociologia és una disciplina difícil perquè sembla fàcil. No és quelcom atzarós si aquesta ciència ha estat una de les últimes a aparèixer a la història de les ciències.» (Patrick Champagne, 1998).

Potser la sociologia no està ben definida perquè és una disciplina tan difícil que qualsevol definició es queda curta i és per aquest motiu que alguns sociòlegs la defineixen com quelcom generalista, simple, fàcil.

[mnoguesa12]

Punt de partença

Tens coneixements sobre sociologia? I si es així, on i com els has adquirit?

Sobre sociologia explícitament no. Ara bé, sí que vaig cursar una assignatura d'Antropologia al Grau de Musicologia, on sovint es tractaven temes que potser podríem incloure dins la disciplina sociològica, com ara bé, els models de família, les segregacions urbanes, el racisme desenvolupat a través del multiculturalisme, així com els diferents mètodes d’estudi que s’utilitzen – quantitatius i qualitatius-.  El professor sovint, complementava les seves explicacions amb exemples centrats en les societat occidentals actuals, pertanyents a l’estudi dels sociòlegs.

Expectatives de l'assignatura

Va esdevenir un fet inèdit i xocant que, la Universitat de Barcelona proposés la implementació d'una assignatura de Sociologia davant d'una societat sovint reticent a la reflexió i tímid envers el pensament crític, més enllà del que podia escoltar o llegir als mitjans de comunicació, que reiteraven el fet de contemplar al professorat com el responsable del fracàs educatiu, creant una narrativa al voltant d'aquesta figura focalitzada en preservar la creença que el professorat de secundària només exerceix per la remuneració econòmica que rep a final de cada mes i pels múltiples dies de vacances que li concedeix el seu contracte. Dit això, crec que és una necessitat dur a terme una assignatura del Màster que ens permeti establir lligams entre els orígens de l'educació escolar i que ens apropi al món de l'adolescència, tot incidint en aspectes que sovint a la societat passen de llarg, com ara com convergeixen les desigualtats socials a l'àmbit educatiu o com encara avui dia, hi ha escoles que perpetuen la segregació sigui per nivell socioeconòmic, de raça o de sexe. Per tant, davant de l'enfrontament d'aquesta assignatura només em queda plantejar-me unes expectatives per comprovar a final de semestre si aquestes s'han complert. Inicialment, les expectatives que em plantejo són:

Entendre com es conforma la societat avui dia i, com això es trasllada a les aules. Per exemple, durant l'adolescència es fa evident que s'estableixen diferents grups formats a través dels gustos musicals, la vestimenta que utilitzen, etc. Això, a la societat adulta, sovint no és tan evident. Per què? Quins són els factors que determinen si pertanys a un grup o un altre? I si no estàs a cap, què succeeix?

L'escola esdevé un reflex de la societat. Així doncs, entendre les desigualtats socials ens permetrà aproximar-nos a les desigualtats educatives. Espero i desitjo que l'assignatura profunditzi en el sistema educatiu i les classes socials i com aquesta es relaciona amb el fracàs escolar i l'abandonament prematur de l'escolarització.

El poder. Les institucions com a poder. Crec que aquesta assignatura em permetrà conèixer tot el poder o no que tenen les institucions educatives en la societat i com el fet d'haver assolit l'ESO o no condiciona les oportunitats laborals posteriors.

Els mitjans de comunicació. El gran tema quan parlem de joves adolescents. Tinc l'expectativa que aquesta assignatura m'apropi a les problemàtiques que pateixen els joves derivades de l'ús de les tecnologies o de l'exposició forçosa a la qual estan sotmesos a través dels mitjans de comunicació.