Continuen les preguntes...
Alguns aspectes que encara queden per reflexionar...
Reflexió sobre l'article «Tres models escolars; tres maneres d'entendre l'educació (I i 2)», del sociòleg i pedagog social Jaume Carbonell, publicat a El Diari de l'Educació, els dies 14 i 15 de juny del 2020.
Com llegim la digitalització?
Durant la pandèmia es va generar molt discurs integrat-tal com defineix Umberto Eco-. Hi havia gent que sostenia que la digitalització arreglaria el món -els integrats-, mentre que hi havia gent que pensava que aquesta enfonsaria el món -els apocalíptics- Aquesta dicotomia ha passat amb quasi totes les tecnologies que s'han inventat. Ara bé, és real que la tecnologia té el poder per acabar amb els recursos previs a ella? La resposta és un rotund NO. Les tecnologies es van encaixant, però no substitueixen allò que ja existia. L'audiovisual no ha eliminat el llibre, les pantalles no eliminen el llibre de text, sinó que tot es va readaptant. En el cas del cinema, per exemple, observem com les pel·lícules de vegades ens porten a llegir la novel·la en paper. Què succeeix quan traslladem tot aquest marc a l'educació? Carbonell és molt crític amb la digitalització, ja que l'escola durant la pandèmica passa a ser completament virtual. És per aquest motiu, que durant la primera part del seu escrit, l'autor contraposa virtualització enfront de la presencialitat, decantant-se clarament per la presencialitat. Ara bé, durant l'exposició de la segona part sembla que la cosa canvia lleugerament, presentant un altre model, confrontant el que és presencial, com a presentació rutinària, en contra del model renovador, qui pretén modificar el model presencial. Això ens condueix a parlar del model expandit, un model presencial on es trenquen els murs de l'escola i s'estableixen relacions estretes amb el medi natural i el medi social urbà. Exposats els dos models, però, quina va ser la proposta de Jaume Carbonell? La creació d'un model híbrid, que implicava apostar per l'escola presencial, en la seva orientació renovadora i expandida, tenint les eines digitals sempre que es necessitin com a suport; ara bé, sense convertir la digitalització com a base de tots els processos educatius, ja que sinó, les escoles es transformarien en entitats dependents del mercat i empreses com Google començarien a tenir un pes molt important pel que respecta a l'educació.
Reflexió al voltant d'aquesta cita i, posteriorment, del meme que du associat.
Reflexió al voltant d'aquesta cita i, posteriorment, del meme que du associat. "A mi em crida l'atenció que sempre es parli, i amb raó, de la llibertat d'expressió. És evident que s'ha de tenir, però el que s'ha de tenir, principal i primàriament, és llibertat de pensament. Què m'importa a mi la llibertat d'expressió si no dic més que imbecil·litats? Per a què serveixen si no saps pensar, si no tens sentit crític, si no saps ser lliure intel·lectual?" Aquesta cita d'Emilio Lledó extreta de Los libros y la libertad (2013), evidencia clarament un dels grans reptes que tenim com a futurs docents. Nosaltres, el professorat, som les persones responsables que es dugui a terme aquesta llibertat de pensament. No només serveix que creem entorns de diàleg on l'alumnat pugui expressar les seves opinions, sinó que hem de donar eines per construir aquestes opinions amb arguments sòlits. Només així serem capaços de desenvolupar el sentit crític dels individus.














