Muna
És fàcil caure a infravalorar algo que donem per fet. Fins i tot el desig de fer alguna cosa.
No som éssers autònoms sempre. Però podem desitjar, en la solitud, d’autorrealitzar-nos com a individus. Molt més enllà que en relació a algú.
Ens trascendim, en realitat, més lluny de la nostra individualitat, i no cap a persones concretes, sinó a tota la humanitat. Esdevenim, des de la nostra experiència, algú universal. De la concreció passem a la universalitat.
El nostre impuls ens trascendeix, ens fa més grans.
Això ho he escrit al meu diari, ara fa una estona.
I he pensat cony Sara sembla que t’hagis cardat una bona droga, sones així com si tinguéssis la certesa que el que dius és veritat, rotllo se’t nota segura tia. I llavors dic ai, ho podries compartir que una no cada día escribe cosas así.
No, a veure, seriosament parlant: estic molt feliç de poder dir vull fer coses, vull escriure, vull dibuixar, pensar, escoltar, mirar, ALGO. Em diràs, tia, que bé això de voler sentir que fas coses on your own, jeje, tela eh, uau. Doncs mira, sí. Que bé. Feia massa temps que devotava la meva energia potencial a... bueno, a preocupar-me per agradar a d’altres. A veure. No, no és que ara me la sudi tot i sigui feliç i no tingui inseguretats perquè si Déu existeix, Déu sap que la meva autoestima fot unes baixades més embalades que el cony de Shambala del portaventura, i que ens ha costat Déu i ajuda tornar a pujar-les, arribar fins aquí. [Sí, la referència és clara, és del grup català mainstream més bo després Dels Amics de les Arts. I me la suda el que em diguis, els Amics molen més que els Manel i això ho sap tothom i si no hi estàs d’acord és que tens mal criteri, però no tan dolent com perquè no t’agradi cap dels dos, que ai pobrets meus els que han de viure amb l’angoixa de saber que tens tan mal gust que no et poden agradar ni els Amics ni els Manel – però escolta si t’agrada en Pau Vallvé t’ho deixem passar tot i ja m’he allargat massa en aquest incís i em fa gràcia no posar punts mai].
El cas, que em perdo sempre pel camí quan intento ser clara, i no pas tèrbola. Sara: centra’t. És una merda que t’agradi algú. Però la merda més gran després d’això és no trobar motivació per esdevenir una criatura autònoma d’aquest/es altres criatures. I parlo en plural, sí, perquè sabem que les desgràcies no venen soles i els meus químics no en tenen prou amb aquesta quantitat d’irracionalitat cap a una sola persona, ni tan sols dues, sinó tres. Tres que es van intercalant i intercanviant, però sí, suposo que ja podem deconstruïr aquest mite de l’amor romàntic de t’enamores d’una persona i et focalitzes en ella i només ella. Oh però quina fal·làcia, aquesta i tot l’amor romàntic en general.
En el fons és una manera de dipositar totes les nostres expectatives (i inseguretats) cap a la figura d’algú que probablement ni coneixes. I si la coneixes és igual, els teus buits seguirant projectant-se en aquesta imatge, una façana que t’hauràs creat d’algú que ha d’esdevenir completament responsable del teu benestar emocional – i és igual que vegis que té esquerdes, perquè aquestes esquerdes han estat creades explícitament perquè tu les omplis igual que ella ompla les teves, òbviament.
Però a veure vols fer el favor de deixar-te d’hòsties i ser una mica, miqueta realista? Res, només perquè no et trenquin el cor en trossets petits sense adonar-se’n. Saps. Com per no sentir la pena més gran del món, no creure’t que ningú no t’estima i que en realitat estàs solíssima en un món ple de parelles que es fan petons i s’estimen i es fan mazo de mimos però clar, tu estàs i estaràs per semple exclosa d’aquest món perquè si aquestes tres persones concretes no volen res d’això amb tu ja mai podràs sentir-te plena de cap manera. O sigui, prou. Perquè com et creguis aquestes boludeses (leer en argentino), les hòsties seran les que et fotràs a tu mateixa.
Però no cal ser tan pessimistes. Que en el fons la tristesa és el risc d’exposar-se i ser vulnerable. Una cosa, m’estic contradient, oi? Avui he sentit d’una dona molt sàvia que deia això, que en el fons està mal vist això de les contradiccions, però que és algo absurd perquè en realitat som una constant contradicció. M’he sentit super recolzada, perquè a la uni soc bastant plasta de la paraula dualitat, perquè sempre em sento paralitzada en una espècie d’eterna inseguretat entre opinions contraposades. Però resulta que som així, els humans.
La qüestió, després de tot, potser és que està bé no perdre’s. I també està bé sentir i voler connectar a nivells diferents amb les persones. I que costa tenir un equilibri entre tot. I que per sort tinc amigues genials que m’estimen estigui com estigui, i mira que sóc tocada dels collons a vegades.
Estic escoltant el disc Muna de la Markéta Irglová, la de Time Immemorial ara tot just. I em sembla preciós.
