Podria
Va tancar la porta. S'havia acabat tot. Res la podria aturar, ja estava tot decidit. Teòricament.
No t'estimo. No vull estar amb tu. Espero que em perdonis, almenys per ells. No s'ho mereixen. Però tampoc es mereixen una mare que no vol estar amb el seu pare. No penso deixar que el temps em converteixi en un ésser inert, em mereixo viure feliç.
Eren unes paraules dures, n'era conscient, però el temps havia provocat una explosió dins seu i no podia – ni volia – fer res per evitar-ho. Havia set massa temps, i això era quelcom que mai podia recuperar. Però ara, a fora, al costat del seu cotxe, amb les seves maletes, se sentia sola. Ningú estava al seu costat per donar-li suport. O això era el que creia. Perquè una cosa és el que se sent i l'altra és la realitat. Va ser degut a aquest sentiment d'impotència davant d'una situació desconeguda el que va fer-la
plorar cridar saltar caure. Saltar i embogir tornar a caure, no veure res. Tornar al món seure pensar mirar plorar.
És cert. Per un cop en la seva miserable vida va ser egocèntrica. Ella pensava que era dolent. Que s'havia convertit en una nècia que seguia les seves pròpies aspiracions sense tenir en compte als altres... als seus fills, a la seva família, a tothom.
Va ser una estúpida. Va agafar les maletes i es va dirigir a casa. Va deixar anar l'única oportunitat que tenia d'escapar d'un futur de contínua infelicitat vestida d'una trista indolència. Es va convertir en una simple figura de somriures buits.
Mai ha conegut allò que hagués pogut passar.
