«Bona tarda bona gent. Estem aquí un altre any de nou, no cal que donem les gràcies a l’amo del condomini ni al jefe del patrimoni ni als contactes ni als contractes ni al primer capullo Caziragui del petroli. Que deu el seu diner a la seva educació basada únicament en l’estudi del joc del Monopoly.
No cal que donem les gràcies a cap marca de cervesa cultural, organitzadora d’un simpàtic festival, cervesa popular de qui és domini el barri i tot el que s’hi organitzi, som captiveri del seu tiberi, som un tap de suro flotant en l’oceà del seu negoci. Som la molèstia estúpida del seu oci. I això ho pots entendre encara que t’ho digui en capadoci.
Fins aquí molt bé els elements, sabem a qui no hem de donar les gràcies, crec que ja ho sents, no em passaré la vida esplaiant-me en maleir-los els ossos, en convertir en el meu pàdel un insult etern i innane. No són tan importants aquests pallussos, no estudiaré tres anys de mètrica per explicar que els trobo uns talossos, gamarussos, que bavegen per terrossos, que els hi dones mil duros i despatxos i ja es creuen integrats a la dinàmica dels xanxullos. Els donen un cartapassio, carpeta, caixes de clips, un típex, una llibreta. Li agrada la poltrona o prefereix un auster tamboret o una cadireta?
No paga la pena, no, no paga la pena. La merda de realitat paral·lela és la seva, no la meva.
No paga la pena, no, no paga la pena. Per escopir-los a la cara no em luxaré l’esquena.
Així que deixem que s’enfonsin en la seva pròpia vergonya aliena. Deixem aquesta part d’una il·lusòria gestió, deixem que segueixin legislant impecablement la llargària de les corretges de gos, deixem que decideixin la mida de la multa, si els reconforta creure’s amb força, creure’s impunes, dictant les seves ordres embolcallades en tríptics de disseny a on es fan els Kies, fent-se els graciosos quan toca treure la tuna, ballar la conga, la sarandunga, fer un centre d’estudis governamental de diplomatura sobre la Rumba. Quina patunga! Són merda xunga! Aquesta patuleia que voleia, que la flipa, mà a la teia, que què diuen? Diuen POUER TU DE PIPAL; POUER TU DE BARRIO, però no li toqueu massa la polla al compañero empresario.
Tots som germans, anem a la mateixa barca. Veus aquella illa escanyada entre els rocallars de l’euro-zona, és Itaca. Hi ha un xiringuito a la platja on fregeixen salsitxes amb NIVEA, aquell és el nostre objectiu, allò és la vida plena. Tu hi vas amb uns manguitos de la hello kitty nosaltres hi anirem amb un iot cantant antigues cançons jipis. Un iot on hi ha casino, centre de telecomunicacions, i sacs de diners a les barques de rescat per pagar als bancs. Perquè els bancs si, són importants, sí. Necessitarem de la seva benedicció en aquesta llarga i mil·lenària expedició. Doneu-nos calers, sí, per l’extorsionador, nosaltres no hi tenim res a veure som merament mediadors. Mireu el mar que estem travessant, perquè n’hi ha d’altres que ni manguitos tenen, que els estan matant, que no veuran ni l’eskailain de la merda que ens prometen any rere any. Pateres que s’enfonsen, que moren, rebenten, i els diaris ni tan sols et diuen que dins hi ha persones, només són una insistent molèstia en la seva crònica eterna i diària malalta de vigorèxia.
Aquesta és la bèstia, aquest és el magma, aquest és el Moloch informe que et fa espots per vendre’t bambes. Aquesta és el nitrat que respires que converteix la mort dels qui són com tu en merdes ínfimes. Que converteix en important més piles, més dominis, més paràsits que se t’aferren a la pell com pigues, que a res no aspires, que no camines, que no passa que t’aixafin ni seguits tres dies.
Tres dies, tres dies, tres dies. Només en necessitem dos per alçar l’anarquia.
Tu dius, tu flipes, tres dies, tu flipes. Doncs n’hi ha prou amb hora i mitja per ensorrar aquesta mentida.
Volem pa amb oli, pa amb oli, pa amb oli. Volem un racó de comissió amb paper d’estat segellat per gestionar les engrunes de l’espoli. Quant raciocini, quant improperi, quanta energia de gent interessant malgastada en perpetuar un imperi. Que està en declivi. Que ningú aspiri a què tocant una vàlvula de pressió o un amortidor això s’arregli.
No hi haurà alivi, mentre un mil·límetre d’amperi continuï funcionant pel benefici. Pel vil negoci, que és la gestió del comú entesa com una assemblea de liberals disentèrics, alopècics, que esteu histèrics pel caler d’altri. Per destruir el bé aliè amb gran desfici. Que no heu entès que el bé aliè és bé i el bé està bé. Que el que és comú ja és d’algú i no ha de ser per res per ningú. Que del que no té propietari n’és tothom usufructuari. Que no cal seguir fent consistori, ni un concili, ni un cercle esotèric de cristo-feixistes als qui res fora de tenir calers i poder els empini. Ni un ajuntament de barri, ni sistemes de poder de proximitat per fer un teixit pseudo-igualitari de rostre humanitari. Que això és terreny adobat perquè hi campi qui tingui més EGO que senderi. Els tontos del barri, que llepen 4 culs pudents i són la cara amable del terrorisme contra al proïsme. D’aquesta cruel creuada per l’egoisme que és l’institucionalisme.
Ruinisme, ruinisme, ruinisme, eminent desastre, un exèrcit de politicòlegs i una mara d’economisme de similar calibre i cromatisme. Que ja s’acosten, que ja es divisen, assegurances que l’únic que t’asseguren és més misèria i més asfixia.
Però abandonem per un moment aquests pensaments llòbrecs i centrem-nos en l’alegria del veure’ns cada dia, de fer coses per la nostra gent, de plorar-nos les penes i riure’ns les tonteries. Celebrem els nostres cossos com si fóssim la gossada en l’èxtasi dels últims dies. Celebrem que, a vegades, pel que fem, pel que diem, ens acostem a l’anarquia. A un lloc a on no hi ha competicions ni gelosia, ni classes magistrals d’éssers pedants que pretenen un escalafó de colofó a la seva xerramequeria. Celebrem bancs Okupats, celebrem Heures Negres, celebrem L’Oca, La Rampa, assemblees, llibreries. Celebrem empalmar llums, celebrem aquestes factures diluïdes en lejía. Celebrem ser mig valentes, que encara no ens paralitza l’amenaça del dia a dia. Que no ens espanta compartir manta, celebrem cuidar la canalla quan ens ho demana el veí o la veïna. Que sabem donar, que això ens fa créixer, ens fa fortes, celebrem que la humilitat i la solidaritat és la goma2 que dinamita portes. I celebrem.nos, cuidem-nos. Celebrem que ja sabem que no sortirem il·leses per donar suport a les preses. I celebrem que empresonin les companyes, no per martirilogi, ni per fer de tontos útils, ni perquè sigui un bon presagi de què estem emetent contagi. Sabem on som, què fem, no ens flipem amb tonteria adolescent. O sí que ho fem, perquè d’adolescent en tenim tot l’odi present i tota l’alegria i tot el motor-motriu preparat per emetre estima.
Que és això i no altra cosa l’anarquia. Capacitat infinita d’emetre estima. I no em fa por sentir-me ridícul ni sentir-me bleda bullida quan dic que jo intento eixamplar la meva capacitat d’emetre estima cada dia. I m’esforço i m’hi esforço. I potser seguir una dieta d’estimar o anar al gimnàs millor em convindria. Però no m’importa ni em sento idiota quan penso que l’únic que vull sense intermitències és emetre estima, emetre estima.
Cordar sabates, dir frases amables, llepar ferides. Emetre estima com una central nuclear de Fukushima, emetre estima i interès, amor irradia. Amor Irradia. És una bola d’energia de proïsme. És l’anarquia. Més important que tot aquest Tsunami de merda possibilista i autarquia. Més important que les flors de Maig o cultivar María. Més important que el cel segueixi girant o que arreglin l’avaria del rodalies. Més important que això sou totes vosaltres, les qui us dieu anarquistes i amb qui camina l’anarquia. Que trepitgeu la terra com si fossiu la llibertat, llegenda viva. I sou columnistes, sou retratistes, encofradores, nudistes, taxistes, naturistes i lampistes. Esteu en tots els fonaments de les coses per les quals encara en aquest planeta hi queda vida.
Jo us celebro perquè ens celebrem i us celebro anarquistes.
No hi ha discurs on es reflecteixi la felicitat dels nostres dies.»
