el far del sud

[solsillunes]

[solsillunes]

Marta

No pots mirar el sol durant molta estona, has d'abaixar la mirada al cap de poca estona. És el mateix. És el més normal del món, les pujades, les baixades. És un sistema d'autoregulació.

[solsillunes]

dualitat ona-partícula

Hi ha rajos, un munt de rajos: Rajos que encasten la llum a les coses i rajos que les pinten poc. Rajos que fan qüestionar el paisatge i rajos que il·luminen a ulls clucs. Rajos que brillen poca estona (però ei, quanta llum) i rajos que s'allarguen potser massa a l’espai-temps. Rajos que reculen, rajos que desfan el traç a la velocitat de la llum.

Rajos que creen imatges que són diferents des dels ulls de cadascú, rajos que fan dubtar. Rajos que fan dringar la llum i rajos que no fan soroll. Rajos que amb núvols s’encallen enlaire quan els ocells comparteixen pluja; rajos clars, rajos que retornen, rajos breus, rajos de llum intermitent. I de vegades es fa de nit i hi ha rajos de fanals de ciutat, de cel de matinada, o rajos d’espurna d’estrella o constel·lació.

Diu la Irene que som en els ulls dels altres; que des de la mirada dels altres, sovint, o potser sempre, creem el nostre jo. I que entre el tot i el res de vegades no hi ha tanta distància. Perquè hi ha un munt de rajos, i sovint suren sols permanents que escalfen i fan companyia, però també es fa fosc, jo què sé per què. I de vegades dubtes de la llum, de si és ona passatgera, partícula tangible, o les dues coses alhora, qui sap.

Això sí, un vespre l’Olímpia explicava que la llum deixa marca a les coses, i quanta raó.

[philosophyquotes]

Humor is what happens when we’re told the truth quicker and more directly than we’re used to.

George Saunders, The Braindead Megaphone (via philosophyquotes)

[solsillunes]

T'has quedat mirant un prat

esperant que neixin flors

mentre el dubte les matava.

Els Manel

[ninuksuk]

Coincidències

Aquesta tarda al sortir de casa m’he posat els cascos i una llista de reproducció d’Spotify que vaig fer quan tenia quinze anys. Ha començat a ploure i m’ha semblat una coincidència molt maca que comencés a sonar “Raindrops keep falling on my head”. M’he afanyat cap al metro, distreta, pensant en el dibuix que tinc a mitges a casa i amb unes ganes horribles de fer mitja volta per seguir dibuixant i poder acabar-lo. He pensat que gaudeixo molt, dibuixant, i que potser hauria de dedicar-li més temps. I llavors he pensat que se m’està acabant la carrera i no sé què faré amb la meva vida. Vull fer tantes coses i n’he fet de tan poques! Ara que es tancarà una etapa veig molts camins possibles i no em sento capaç, de cap manera, d’escollir-ne un. He pensat, com faig sovint, en el conte de la Sylvia Plath. Una gran figuera verda se m’ha aparegut i cada una de les figues contenia una història diferent. He vist una Núria dedicada a la física, estudiant un màster a l’estranger i fent doctorats, postdoctorats, d’universitat en universitat, saciant una mica les ànsies d’entendre el món. He vist una Núria entregada a l’art, dibuixant i retrobant-se amb el piano. He vist una Núria estudiant matemàtiques i filosofia, llegint moltíssim, escrivint totes les seves reflexions i cultivant la ment. He vist una Núria fent càstings i audicions per sèries o pel·lícules, confiada davant la càmera. He vist una Núria deixant-ho tot i viatjant pel món, amb una motxilla, fent autostop, aprenent idiomes i formes de viure. He vist una Núria emprenedora, programant amb l’ordinador per alguna empresa. He vist una Núria a una reserva plena d’animals diferents, gaudint de la naturalesa amb altres éssers vius. I he pensat en el final d’aquest conte: una a una, les figues van caient, podrides, mentre una se les mira. Tant projectar cap al futur, quan el present se’m podria acabar en qualsevol moment…!

Llavors la Tracy Chapman m’ha dit a cau d’orella: if you knew that you would die today - i la música s’ha parat. M’he quedat glaçada, mirant el mòbil, sense trobar cap explicació plausible per aquesta pausa. Li he donat al play i la Tracy ha continuat: would you change?

[ligurs]

Si em mires als ulls em sentiràs cantar.

Tindré trossets de corxera a les ninetes

i un fa amagat sota les parpelles.

Escolta’m amb sinceritat,

que faré un silenci per cada pestanya

i canvis de compàs amb el teu cor.

L’iris em donarà el to i l’escala

i els harmònics em brollaran

fent música salada.

Quan la lluna ens miri,

allargaré l’última nota de la nana.

mi niña tiene sueño

[tincfredalspeus]

cel

paro i miro el cel. últimament no tinc un moment per mirar el cel. vaig d'un lloc a l'altre, ràpid, tren, passes llargues, control d'hores, ara aquí i ara allà, timings atapaïts, reunions, entregues, exàmens, arribo tard, arribo justa, “ja surto”, “ara vinc”.

i jo? on estic jo?

sento que estic sobrevivint, sobre-vivint.

paro i miro el cel, i es difuminen les coses banals, desapareixen lentament i deixen espai per a les persones importants, per als sentiments, per a mi.

paro i miro el cel, és tan necessari.

[tincfredalspeus]

al lloc indicat

sento que estic al lloc indicat.

m'agrada on estic. em sento súper acollida. faig el que vull fer. encara no he trobat la manera en què ho vull fer, però estic segura que estic fent el que m'agrada. el que em fa sentir potent i forta, estimada i protegida. la gent és el meu lloc, aquesta gent que m'acompanya i camina amb mi, són les persones que vull i que m'estimo. són les persones a qui decidim cuidar cada dia. amb qui aprenem, caiem, ens aixequem, riem, correm, ens abracem. són les persones que sí, les persones a qui escollim i que ens escullen.

sento que estic al lloc indicat,

sento que estic al meu lloc

[solsillunes]

de nou aquí

Prelude 15 in D flat major, Op. 28, Raindrop. Frédéric Chopin. Fa, re bemoll, la bemoll constant. Fosc. L'Aina al tren, que traspunta d'un no-res. Ei, què tal, t'havia trobat a faltar. Efímer. Dinem aviat? La Júlia, que esbossa llunes decreixents als somriures. Pluja. Moltes gotes que espeteguen contra les finestres tunejades del tren. Rellisquen, patinen i xoquen. Cauen a fora, que el dia encara és fosc. Cristalls. Els pobles que recitàvem amb la Judit ja sabria dir-los d'una tirada, però avui no els veig i m'he tornat a deixar les ulleres a casa; pantalla desdibuixada, llunyania desenfocada mentre els prats esdevenen edificis elevats. Barcelona. Pròxima parada, ovaris que saluden. Més pluja, un recorregut nou. No confiïs amb la meva intuïció. Correm i ens desviem. L'auditori. El sopar amb en Luca, les nits de Titànic, la missa de Bernstein, somnis de músic i records que s'escolen i es barregen amb l'aigua. Paraigües. Hi ha una ciutat que es desperta sense llum, però deu sortir el sol rere la densitat dels núvols. En Roc Casagran és una mica moll a dins de la motxilla i la barca de fil naufrega a prop dels apunts indesxifrables. La bemoll. Cel gris i pluja, molta pluja que no calla. Camins i camals mullats i no són les cinc de la matinada però encara és fosc. Núvols. No és dijous i penso amb en Joan, i el piano. El la bemoll segueix sonant i s'apaivaga la pluja. Constant. No articulis; pes. Interpretem que Chopin dibuixava el la bemoll en forma de gotes d'aigua, però als últims compassos del preludi sortia el sol. Acord major, pedal enlairat, silenci. L'aigua es fonia amb la llum.

[confosa]

La indiferència fabrica murs tan gruixuts que al tren la gent seu tan separada com pot.

[enscalensalvavides]

Mudances, ritmes

Em van enviar un poema preciós el dia que marxava a viure fora, i l’he escrit com un mantra a la llibreta. Els mots se m’apropen, estimo sense xarxa i fent de l’amor la norma. Intento assumir les coses sense recances. Escric, escric, i més comprenc a mesura que els mots se m’apropen que estic escollint la vida que vull viure i que això em fa sentir capaç i feliç.

“Més comprendràs com més els mots t'apropin

a la vora del riu de tu mateix,

i sense por t'encaris amb la teva

fluent realitat.

Mudances, ritmes,

no fan més que ennoblir-te i afermar-te

quan els saps assumir sense recances.

Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi

del projecte de tu, i accepta totes

les solituds i totes les mancances

sense neguit.

Fes de l'amor la norma

que t'alliberi de temors i angoixes

i et faci clars els horitzons del somni.”

Miquel Martí i Pol a Els Bells Camins

[ninuksuk]

el nus

de la boca fins al pit

com un drap retorçat

que ha escorregut les paraules

cap endins.

cap consol

quan veig l’abisme entre tu i jo.

[ninuksuk]

物理

Avui tinc ganes de plorar com un bebé perquè em sé viva i no sé què vol dir. No acabo d’entendre per què el món és així. Vull dir que no sé per què no existeix res més petit que la longitud de Planck, ni per què la mètrica de Schwarschild que descriu un espai-temps pla és com és, o per què hi ha un zero absolut de temperatura. L’Univers obeeix lleis i encara que poguem reconèixer-les, escriure-les i fins i tot replicar-les, la realitat és que no sabem res. 

Sempre he pensat que la pregunta està malament formulada, però ara penso que sempre serà inútil qualsevol tipus de formulació. Mai s’arriba enlloc. I jo m’atrapo imaginant un vast infinit inimaginable, se’m fa un nus a la gola, noto un mur quasi tangible al meu cervell que m’impedeix pensar més enllà. No puc desfer-me de l’angoixa, el dessassossec, el neguit de ser conscient, que sé molt bé que estic aquí i que no entenc res. Cada dia m’ho repeteixo i llavors tot adquireix una banalitat esfereïdora.

Li dono voltes als mateixos temes: m’estic movent constantment, encara que no vulgui, en el temps. El Big Bang és una teoria de merda i està malament. És una extrapolació clàssica absurda que no té en compte coses importants. El model estàndard de partícules és una merda i està malament. Per què la naturalesa hauria de ser tan capritxosa i tenir una col·lecció de partícules concretes amb constants concretes? Tenim teories que funcionen bé però el seu esquelet, la seva essència, no té cap sentit.

No puc entendre com la gent que m’envolta pot viure sense donar voltes a tot això. No entenc per què tothom no es dedica a tractar d’entendre com i per què estem aquí. El temps que tenim és tan limitat, som tan petits i tan efímers, que hauríem de concentrar tots els esforços en esbrinar quelcom.

Ja sé que és en va. Per molts avenços científics que es facin, teories o descobriments, al final sempre està la pregunta sense resposta. El famós abisme. Caminem de la mà. 

[solsillunes]

M’hi he sentit molt identificada (:

[llavorsilletres]

bellesa

és l’última nit de campaments i mentre esperem per entrar al paller a dormir, et demano que cantis. per favor.

cantes i la teva veu es vessa des de dins teu amb viva plenitud. cantes i el teu ésser vibra amb intensa generositat. cantes i regales, m’omples de música i m’estremeixo. cantes i el riu de so que brolla de la teva boca porta colors, porta calor, porta llum. cantes i s’obren les flors i s’obre la pell i s’obre l’amor. cantes i m’obro jo.

cantes i fas el món un lloc una mica més bonic. cantar el món, canviar el món: aquest és el poder de la bellesa. aquesta és la veritable força natural.

gràcies.

[llavorsilletres]

els carrers seran sempre nostres

som un sol cor que batega, som un sol esperit. som una gola que vibra cridant democràcia. som la sang i la llàgrima.

em sento profundament unida a totes i cadascuna de les persones que avui han estat al carrer per l’amor a la llibertat. davant un Estat opressor, un Estat violent, un Estat cec i sord, davant un Estat armat, nosaltres som la gent del carrer. tenim les mans buides, no ens calen les armes perquè tenim el cor ple.

som la gent amb les mans alçades. som professors. som botiguers. som catòlics. som pobres. som homosexuals i transsexuals. som immigrants. som famosos. tenim diversitat funcional i tenim malalties. som àvies. som joves. som estudiants. som dones.

però ens estimem.

som catalans i som valents. i la nostra flor és la de la llibertat.

[solsillunes]

Aina

La música també és un acte d’amor.