seen from Israel
seen from China
seen from Cambodia
seen from United States
seen from United Kingdom
seen from United States
seen from Türkiye
seen from Vietnam
seen from United States
seen from United States
seen from China
seen from Poland
seen from Türkiye
seen from Brunei
seen from Germany
seen from China
seen from France
seen from Malaysia
seen from India
seen from United States
La qüestió ve de llarg, però no pretenc atiar el debat ontològic sobre la singularitat o la pluralitat del corònim nacional que identifica la catalanitat. Joan Fuster, ben conscient del problema onomàstic, escrivia en 1962 a Qüestió de noms —fixeu-vos el que ha plogut des d’aleshores— que «l’ideal fóra adoptar, no ja la forma “Catalunya Gran”, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres».
Fa cent cinquanta anys de la victòria de Sitting Bull i els seus guerrers sioux, xeienes i arapahos contra el Setè de Cavalleria de Custer.
O jeito americano de tratar os povos que não se dobram às vontades imperialistas do governo USA.
Amb la postmoderna irreligió i la desfeta de les esglésies cristianes, l’espectre del paganisme sobrevola Occident. La intel·lectualitat catòlica porta anys debatent sobre la natura de la secularització i denuncia el marc immanent de la idea de la divinitat. S’observa no pas l’ascens de la irreligió secularitzada sinó el d’un paganisme d’arrel filosòfica, tant panteista com politeista. Embrutat per la insubstancialitat new age a la moda, aquest paganisme inspirat per la gran filosofia europea, cerca el seu retrofutur en un món postcristià.
per Borja Vilallonga (El Temps, 2020)
El setembre de 1970 el socialista Salvador Allende guanyava les eleccions presidencials de Xile. Immediatament els Estats Units -que consideren Llatinoamèrica com el seu pati de darrera - i l'extrema dreta local iniciare els plans per derrocar el president elegit democràticament, cosa que passà l'11 de setembre de 1973.
per Miquel Payeras (El Temps, 2020)
Continuem amb la sèrie de qüestionaris a distints intel·lectuals del país que parlen del futur d’Europa després del coronavirus. El vuitè qüestionat és Josep Ramoneda, nascut Cervera (Segarra) el 1949. El filòsof té una llarga trajectòria de presència als mitjans de comunicació, ha exercit com a docent a la Universitat Autònoma de Barcelona i va dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona des de finals dels vuitanta fins el 2011.
entrevista a Josep Ramoneda per Manuel Lillo (El Temps, 2020)
Albada d´avui a la Roca Grossa.
Calella.Maresme 14-12-2019
Una anada d'olla
He descobert que la vertadera felicitat sempre ve acompanyada de la por. Si no, és que ets un bastard insensat. Has de tenir por. Por a perdre-la, por que se t'escapi d'entre els dits sense que tu ho puguis evitar, com ho fa un raig d'aigua. Por que aquesta felicitat algun dia sigui tan sols un record llunyà que et faci odiar el present i témer el futur, mentre enveges el passat.
Perquè senyors, siguem realistes. No pessimistes, que és veure el vas mig buit, sinó realistes, que és veure que el vas es pot omplir o buidar segons -segons què, ja no ho sabem, però segons-. Això, siguem realistes: la felicitat no dura per sempre. Però això no és dolent. No, no. Simplement vol dir que s'acabarà, però segur que tornarà a venir. Que la felicitat s'escapi és bo. És bo perquè si no marxés no podria tornar. És bo perquè si les coses bones s'acaben això vol dir que les dolentes també.
Ningú és tan desgraciat com per no haver tingut mai felicitat. De fet normalment som feliços, però no ens n'adonem. No hem d'estar contents per ser feliços. Quanta més felicitat tenim al nostre abast menys la valorem, aquesta és una de les pegues que tenim els humans. Quan veig un gos que menja un plat de sobres amb aquella voracitat, com si no hi hagués demà, penso: per què el menja tan de pressa? Està bé que té molt menjar, però que el gaudeixi avui que en té tant, menja ràpid perquè se'l vol acabar ràpid, però un cop s'ho hagi acabat què?
I pensem que els animals a vegades fan tonteries... un gos com a mínim gaudeix quan menja, quan passeja, quan es banya, quan dorm. I nosaltres? Quan mengem volem acabar per anar a dormir, quan dormim ens volem despertar perquè sigui l'endemà, l'endemà volem que passi un dia més perquè hem de fer allò. I així constantment. I no ens parem a pensar: escolta, ei, un moment, ets viu. Ets aquí. Això és un miracle. Potser no, potser tot són coses de la natura. És igual, tan se val. El cas és que sóc aquí, que ara mateix me'n puc anar a passejar per la platja i deixar que la sorra em faci pessigolles i que les ones m'acaronin la pell.
Però no ho fem. Per què? Tenim por de sentir-nos vius perquè sabem que no durarà per sempre? Potser sí. Potser simplement requereix massa esforç ser conscients cada dia de tot el que hem d'agrair per estar vius. I volem tenir molts diners, o trobar l'amor de les nostres vides, o tenir una gran feina, o canviar el món. I volem totes aquestes coses, però quan les aconseguim no ens semblaran prou, i voldrem més.
I no ens aturarem a pensar en tot el que tenim, tot el que estem taking for granted.
I tot això és molt trist. I a vegades potser ens han de passar coses dolentes perquè sapiguem apreciar les bones.
I a vegades hem d'aprendre a patir per aprendre a ser feliços.
