Lectura del manifest en defensa del dret a la llibertat d'expressió al col•legi de periodistes #mònicaterribas @jordievole #manifest #llibertats #llibertatsfonamentals (at Col·legi de Periodistes de Catalunya)
Durant gairebé dos anys la política institucional a Catalunya no ha deixat de girar al voltant de la qüestió del finançament, però lluny de presentar-se com el que realment és, un aspecte més de la relació de Catalunya amb l’Estat espanyol. Aquesta es caracteritza per la continuada negació de drets democràtics bàsics. Polítics i pseudointel·lectuals s’han dedicat a amagar el veritable conflicte polític que hi ha darrera de tot plegat per discutir sobre els terminis i els embolics jurídics i econòmics de l’aplicació d’un model de finançament que es deriva del desplegament d’un estatut insuficient ja en el seu redactat original, retallat a les corts espanyoles. En el pla econòmic s’emmarca dins la lògica del neoliberalisme i en el pla nacional es troba encotillat dins els límits de la constitució espanyola. Ara, a l’espera de la resolució judicial del tribunal constitucional, i amb les eleccions autonòmiques a un any vista, el PSC continua confiant en la “constitucionalitat” de l’Estatut. Iniciativa, després de l’anunciat relleu de Saura al capdavant de la formació, segueix amb l’estratègia de seguidisme. S’aferren a la poltrona mitjançant l’aposta clara per la tercera edició del tripartit. Per la seva banda, Esquerra veu amenaçada la seva fortalesa electoral després de sis anys d’un tripartit que s’assembla cada cop més a la convergència pujoliana. I no només per l’aplicació de polítiques neoliberals i regressives (signant ERO’s a tort i a dret) sinó també per l’adopció del famós “això no toca” dedicant-se constantment a intentar trobar un lloc dins d’aquesta Espanya de la segona transició, en comptes de plantejar objectius polítics clars, com per exemple la defensa inequívoca del dret d’autodeterminació. En aquest context, Esquerra, havent relegat a Carod a un segon pla i amb Puigcercós al capdavant, comença a mostrar signes de recuperació de la seva equidistància, malgrat que entre els seus dirigents la reedició del tripartit continua essent la prioritat.
A Euskadi,el pacte entre el PP i el PSE-PSOE que ha dut a Patxi López a la Lehendakaritza, és un tour de force més a l’estratègia en que s’emmarca el pacte antiterrorista. Això és la unitat de les mal anomenades “forces democràtiques”. Es tracta d’una unitat basada en la criminalització del moviment d’alliberament nacional basc, que engloba una amalgama d’organitzacions socials i polítiques que des d’una perspectiva d’esquerres treballen per a la solució del conflicte polític que es viu a Euskal Herria, mitjançant el reconeixement per part dels estats Espanyol i Francès del dret d’autodeterminació del poble basc. Sota la gran mentida del “tot és ETA”, PP i PSOE intenten no només seguir impedint l’exercici de drets democràtics bàsics, sinó també negar la naturalesa política del conflicte. Igual que l’etiqueta de no nacionalistes significa realment nacionalistes espanyols, la “condemna” a la violència significa realment la condemna de la violència d’ETA i de les accions polítiques no armades de totes les que lluiten per l’autodeterminació i la independència d’Euskal Herria i, de retruc, l’acceptació i legitimació de la violència de l’estat. La violència, tant d’ETA com de l’estat, no és més que l’expressió més dramàtica del conflicte. Reconèixer la naturalesa política del mateix, no és una posició política ni ideològica, sinó més aviat un fet. Aquest reconeixement és la única via de sortida i la única possibilitat per a la construcció d’un procés de pau exitós. En aquest sentit la proposta que ja al 2004 llançava a Anoeta l’Esquerra Abertzale dóna algunes pistes de per on han d’anar les coses si volem avançar cap a un escenari de no violència.
El desenvolupament històric específic de l’Estat espanyol, com a estat modern, s’ha dut a terme sobre l’enquistament del conflicte nacional que ha sigut incapaç de resoldre. És en aquest sentit que diem que la idea d’Espanya és un projecte nacional fallit. Però no es tracta només d’un tema nacional sinó que té profundes arrels socials. Així, s’exporten a diversos punts de l’Estat espanyol lleis regressives com la llei de partits o la llei antiterrorista que es van aprovar sobre el paraigües ideològic de la lluita contra ETA, sense cap oposició seria a nivell estatal —més enllà dels moviments socials i l’encara petita esquerra anticapitalista i alternativa—. El cas de la Núria Pòrtulas, militant anarquista de Girona, n’és un bon exemple. L’Estat espanyol utilitza el conflicte nacional per a justificar la repressió dels moviments socials arreu de l’estat. Així la unitat d’Espanya va en contra no només dels drets democràtics de les nacions oprimides que configuren avui l’Estat espanyol, sinó que serveix per a mantenir els privilegis d’una minoria i per tant va en contra de la classe treballadora de l’Estat espanyol. Com a treballadores i treballadors busquem sempre la unitat en les lluites amb la resta de classe treballadora de tots els territoris de l’estat perquè aquesta unitat és la que pot dur endavant les lluites i ens pot permetre assolir victòries. Però això no té res a veure amb la unitat d’Espanya perquè aquesta és una unitat inventada per la classe dirigent enfocada al manteniment de l’Status quo actual. És per això que els partits de la dreta nacionalista a Euskadi i a Catalunya han acceptat la fórmula antidemocràtica de l’estat de les autonomies. Més preocupats de trobar un marc adequat per als seus negocis, tot plegat es revesteix d’un nacionalisme interclassista, buit de contingut, que és d’on treuen els vots. Aquesta és la seva pax autonomica, que s’aixeca com un gegant amb peus de fang, i que mai no aconseguirà solucionar el conflicte, almenys d’una forma democràtica.
Per la seva banda, no deixa de sorprendre veure l’encaixada de mans entre Cayo Lara i el Rei Borbó, en la reunió on el coordinador general d’Izquierda Unida va explicar els plans de la formació per a enderrocar la monarquia i arribar a la tercera república. Quan en realitat fou el PCE, fins i tot abans que el PSOE, qui primer va reconèixer la monarquia durant la transició. Vet aquí la gran traïció. De fet, durant les últimes dècades, la deriva a la dreta d’IU els ha dut a posicions poc valentes sobre la qüestió nacional, defensant un federalisme que no entén o no vol entendre les desigualtats de sortida que es van pactar durant la transició, una posició política que fa impossible que el projecte d’IU, ja quasi cadàver, sigui capaç de presentar-se com una alternativa real a l’espanyolisme imperant a l’esquerra espanyola (deixant de banda l’esquerra radical).
L’esquerra anticapitalista i els moviments socials
L’acceptació més o menys generalitzada del dogma neoliberal per part de la majoria de la socialdemocràcia europea, junt amb el sorgiment d’un gran moviment global d’oposició al neoliberalisme, ha obert un espai per a la construcció d’alternatives anticapitalistes arreu del continent, i amb les seves especificitats l’Estat espanyol no n’és una excepció. Però si una cosa hem après de l’experiència d’IU és que per a configurar una esquerra anticapitalista coherent i arrelada a la classe treballadora d’arreu dels territoris de l’Estat espanyol és fonamental tenir una posició clara respecte a la qüestió nacional. La fórmula, resumida, és la defensa del dret d’autodeterminació de les nacions que configuren avui en dia l’estat, incloent la possibilitat de la independència. Es per això que com a revolucionaris cal que impulsem aquest discurs en tots els marcs d’acció política en els que participem, dins i fora de les nacions oprimides. El procés de construcció d’una esquerra anticapitalista és la tasca més destacada en la que els moviments socials i l’esquerra alternativa estem immersos. Les diverses dinàmiques de mobilització que es donen al llarg de l’estat fan que de moment aquest procés s’estigui donant des dels marcs més locals cap a marcs més amplis, per exemple el nacional. Sempre tocant de peus a terra i entenent els tempos necessaris per a l’elaboració d’una nova alternativa, la construcció d’una esquerra anticapitalista a nivell estatal és només possible sobre la base d’un discurs nacional coherent i basat en la defensa a ultrança dels drets democràtics.
L’exemple de les CUP, Candidatures d’Unitat Popular, ha d’ésser tingut en compte d’una forma especial per l’èxit electoral obtingut a diversos municipis dels Països Catalans. Les CUP son un exemple viu del que significa per nosaltres una veritable democràcia transversal i participació ciutadana mitjançant l’elaboració col·lectiva dels programes electorals. Encapçalada per la reivindicació dels drets nacionals les diverses CUP’s han mostrat la capacitat per a fer-se seves les demandes dels moviments socials dels llocs on existeixen. A diferència de la resta de partits polítics, les CUP es converteixen en l’altaveu dels moviments i l’eina de l’esquerra en el camp institucional. Ampliar l’experiència de les CUP serà fonamental en la construcció d’una nova esquerra en l’àmbit dels Països Catalans.
El conflicte nacional a l’Estat espanyol s’ha d’analitzar des d’un punt de vista de classe. Així, defensem l’autodeterminació de les nacions no per un anàlisi basat en el romanticisme nacional, sinó perquè entenem que la defensa dels drets nacionals forma part de la lluita de la classe treballadora en el marc de la lluita per la seva emancipació.
