#pensament

[gosto-disto]

Existem exceções, mas têm uns caras... . . . posted on Instagram - https://instagr.am/p/CHQN5mdAGWz/

[gosto-disto]

Tem gente que gosta de humilhar! . . . posted on Instagram - https://instagr.am/p/CAQXuzlgbQi/

[tastatast]

Pensaments dispersos motivats pel tancament d'un restaurant

Això no és un article; són quatre pensaments, dubtes i preguntes que em van passar pel cap ahir al vespre (10 de febrer) quan vaig rebre la notícia que el Lido 84 tancava i oferia l’últim servei el 22 de març de 2026.

Si algú no coneix el restaurant ni la cuina d’en Riccardo Camanini i té temps, interès i tot el que cal per dedicar uns minuts a llegir un text, deixo la meva crònica del 31/03/2023 aquí, amb la intenció i el desig que serveixi d’ajuda.

Al principi, anava a fer simplement un tuit preguntant “quina lectura en feu del tancament del Lido 84?”, però me n’he desdit perquè he pensat que seria una de tantes preguntes retòriques que queden a l’aire i en què tampoc s’hi podria entreveure tot el que m’estava passant pel cap.

Gastronòmicament, ara mateix tinc el cap a una altra banda i, així d’entrada, com a clienta desinformada que s’ho mira des de fora, el que em vaig preguntar de seguida davant la notícia va ser: ostres, què ha passat? Per què tanquen? Com em va comentar un amic italià i bon client del restaurant: “Des de fa temps, en Riccardo expressava cansament i una certa decepció amb el rumb que ha pres l’escena gastronòmica italiana. Sempre havia volgut pensar que les seves “amenaces” de tancament només eren esclats puntuals o, si més no, intencions llunyanes, però parlava seriosament”.

I comences a fer elucubracions: són problemes de salut, econòmics…? És una operació de màrqueting? En Riccardo és del 1973; és una mica jove per jubilar-se o retirar-se del sector. Té nous projectes? Què farà ara? No han perdut cap estrella. Sí que sembla un dels tants restaurants castigats per la Michelin, ja que només tenia una estrella (guanyada tan sols sis mesos després d’obrir). Però havia estat el número 8 a The World’s 50 Best i només havia baixat al número 16, que, veient com fluctuen aparentment sense cap mena de lògica altres restaurants, em sembla poc.

Penso que és molt trist el fet que grans xefs estiguin cansats, cremats i decebuts amb el rumb que està prenent allò que abans s’anomenava “alta Cuina” —i que això els porti a tancar projectes que potser són, senzillament, massa interessants per a un públic cada vegada més ignorant que, en tot cas, s’interessa pels grans restaurants com si fossin un producte més de la indústria del luxe, més que no pas per la seva qualitat gastronòmica. Com a clienta, és inquietant. Em fa por.

Quina lectura en fem del tancament del Lido 84? A part d’omplir les mal dites “xarxes socials” de fotos amb els germans Camanini i dir “que trist”, “quina llàstima” i presumir d’haver-hi anat, tindrà més rellevància? Tindrà conseqüències o demà ja no interessarà a ningú?

En aquest sentit, la història es repeteix. La manera com actuem davant del tancament d’un restaurant és la mateixa a Itàlia, a Catalunya, a França i a Dinamarca. Ara correm-hi tots a fer les últimes visites emotives i a fer la foto del comiat.

Em sorgeixen tants dubtes: com consumim restaurants? Sabem identificar el talent? Sabem discernir? Consumim pensant o sense pensar?

Es reitera la idea de la volatilitat i l’efímer de la gastronomia actual. Cap a on estem anant? Estem anant en bona direcció?

El Gresca Bar es va menjar la Gresca. L’Artur Martínez sembla que està a punt d’obrir una versió més informal de l’Aürt. Acabarà passant el mateix amb en Jordi Vilà? L’Alkostat s’acabarà menjant l’Alkimia? 

Com a clienta, em sap més greu gastar 200€ en un menú que “mira, sí, estava tot molt bé, tot porta molta feina en aquesta vida i valoro l’esforç que fan” que gastar-ne 600€ en un restaurant que perdurarà en la meva memòria. Es tracta de crear records gustatius a llarg termini.

Afegiria: sí, és car; he d’estalviar per anar-hi. O, si més no, decidir si em gasto aquells diners en una cosa o en una altra. Però aquell àpat el recordaré tota la vida.

Potser hauríem de reflexionar també sobre la manera com consumim: al món de la moda sempre es parla de consumisme i materialisme. “Per què vols un trentè parell de sabates si encara no has estrenat les que ja et vas comprar l’any passat?”

N’estic farta: com a consumidora que té certes preferències que ningú sap destacar a nivell global, és esgotador estar constantment buscant on anar a menjar que realment et satisfaci i t’aporti alguna cosa més que haver passat una bona estona. És clar que ho passem bé a tot arreu; fins i tot als restaurants que més he criticat m’ho vaig passar bé. Moltes vegades, fins i tot el desastre ha estat la part còmica i divertida de la sortida.

Qui fa realment una criva selectiva? Cal que tots els periodistes i influencers escriguin una crònica de cada croqueta que mengen? Falta criteri fins i tot per seleccionar. Per què no interessa donar visibilitat a qui ho fa bé? I m’incloc en la manera de funcionar que tenim els humans.

Si ens posem un punt dramàtics, el panorama és depriment i molts dels restaurants als quals més lloances dedico són simplement un consol.

No crec que sigui qüestió d'estar cremat, desil·lusionat, ni deprimit. Però els últims set anys, sovint m'ha fet més feliç quedar-me a casa i conèixer amb més profunditat els restaurants que vaig viure als anys 1990 i 2000 que anar a les novetats (Mingles, Ynyshir, Koan, Sazenka, Gaggan, Trèsind, etc.), que evidentment, en aquests set anys ja han deixat de ser tendència. El 2026, després de tot el que ha passat al món de l’alta gastronomia, vull tornar a Le Calandre. És normal això?

Hi ha una sèrie de restaurants (Bagá, Reale, Del Cambio…) que m’han donat un bri d’esperança. Podran mantenir-se? Tenen futur els restaurants que ofereixen una qualitat que tan pocs saben identificar, valorar i apreciar?

A l’article de l’Aoyagi ho deia: és un restaurant complicat; entenc que els occidentals amb un alt poder adquisitiu no vulguin anar-hi i es barallin per trobar taula als sushi-ya o al Sézanne. Té un perfil poc “foodie tourism”.

Com les relacions esporàdiques: t’ho passes bé al moment però no estàs construint res i, encara que no en siguis conscient, potser també t’estan fent més mal que bé.

Divago.

*P.D.: Aquest text el vaig escriure el 10 de febrer, el dia abans que el Lido 84 fes pública la notícia a Instagram. El vaig publicar el dia 12 de febrer durant unes hores. Però el vaig deixar de compartir pensant que publicar-lo just quan el restaurant havia anunciat el tancament li restava sentit. Ara, passades les setmanes, ni tan sols 3 mesos després, quan ja no és notícia, ningú en parla i ja no interessa (jo mateixa pràcticament me n’havia oblidat), crec que és quan té sentit publicar-lo, quan es fa palès el sistema, la manera d'actuar i el que vull expressar. A la vegada, són reflexions de com es gestiona la maduresa d’un cuiner que, ja ho avanço, serà el tema d'un proper article que fa mesos i mesos que tinc en ment.

Carola Sitjas i Bosch

______________________________________________________________

Traducción automática del artículo en castellano

Automatic translation of the article into English

[negreabsolut]

Gravat d'un pensament en una tomba d'un lliurepensador a Cullera, País Valencià. El pensament és una flor que representa el lliurepensament.

[nekorarerpg]

Focinho de porco não é tomada

[anscari]

Mtende Beach en #zanzibar #pensament #gaudir 💯✅😉🌊☀️🐚🏝️ (en Zanzibar Beach) https://www.instagram.com/p/CmuZPJcLEM0/?igshid=NGJjMDIxMWI=

[marcmaciafarre]

Nou vídeo: ECCE HOMO DIGITALIS, debats sobre Humanitats Digitals a l'Institut d'Estudis Ilerdencs.

[larissa-degrade]

Era um dia ensolarado. Céu azul, nuvens raras e rápidas. Canto dos pássaros preenchendo aquela tarde de verão. Aproveitei o fato de que dias assim me inspiravam a viver e explorar o que havia por detrás dos muros da minha residência e convoquei meu cachorro para me acompanhar em um passeio. Enquanto andava na rua, reparei de relance que um homem se aproximava. De relance porque, geralmente, não costumo reparar nas pessoas enquanto caminho. Estou (sou?) muito absorta em meus próprios pensamentos. Meu cachorro parou para cheirar uma pequena planta. Cheirou. Cheirou. Cheirou. Por fim urinou sobre aquele serzinho cheio de clorofila. Subitamente, quando dei por mim, reparei que o homem havia avançado consideravelmente seus passos de forma que se encontrava muito próximo a mim. Estava quase ao meu lado. Um pouco a frente. Observei que o homem olhava para o lado oposto ao meu, de forma que eu não podia observar seu rosto, fato que me despertou uma súbita curiosidade: como haveria de sê-lo? Seus cabelos eram castanhos e lisos. A pele era branca, com algumas sardas e com poucas rugas nas mãos, pelo que -supus- não haveria de ter mais do que quarenta e poucos anos. Mas e seu rosto? Haveria esse homem de ter uma boca carnuda, com lábios vivos e pulsantes, ou fina com lábios tímidos? Mas minha maior curiosidade eram os olhos. O que transpareceriam? Cansaço acompanhado pela olheira escura? vitalidade? E se fossem olhos sonhadores? Olhos dissimulados? Ou olhos apáticos? Eu precisava ver os olhos! Estava desesperada para enxerga-los! Mas ainda não era possível visualizar a face do homem, o qual avançava a passos lentos e agora estava disposto exatamente ao meu lado. A este ponto já havia deixado de lado o receio de ser apanhada encarando fixamente o estranho, e o olhava com ares de piedade. Praticamente pedindo clemencia para que voltasse o rosto em direção ao meu e finalmente revelasse sua face. Ao menos o perfil.... Por meio do perfil eu poderia visualizar seu nariz. Seria um nariz grande? Daqueles que possuem uma parte côncava entre os olhos e a ponta? Ou haveria de ser um nariz delicado? Arrebitado? Meu cachorro me puxava e eu não conseguia parar de andar. Ainda que apenas o rosto daquele homem me interessasse naquele momento, continuava avançando ao meu caminho de lugar nenhum a passos vagarosos. A esta altura, já haviámos nos cruzado, mas eu permanecia com o torso virado para trás com a esperança de observar o rosto daquele homem. Eu precisava ver o rosto! Seu queixo era largo? Era retraído? Haveria de possuir manchas no rosto? O que ele transparecia? Me olhe! Olhe para trás! Vire! Vire! Me virei mais uma vez com a terna esperança de sanar minha curiosidade obsessiva. O homem agora olhava para frente. Seus cabelos balançavam. Os cabelos eram uma das poucas pistas que o homem me concedeu sobre si. Quem era aquele homem? Nunca hei de saber. Nem o leitor. O instante passou. Meu cachorro parou para cheirar outro canteiro.