Treva i procés de Pau: una possible sortida al conflicte.
(article publicat originalment al diari en lluita)
El comunicat de l’organització armada ETA, del passat 5 de setembre, on anunciava l’aturada de les accions ofensives de forma unilateral i sense un horitzó temporal predefinit ni condicionants, s’emmarca i és fruit de l’estratègia impulsada per l’esquerra abertzale de definir un full de ruta per a una resolució, basada exclusivament en les vies polítiques i democràtiques, del conflicte que es viu a Euskal Herria.
L’estratègia del govern: apartheid polític i repressió
Ens trobem en un escenari propici a una resolució definitiva del conflicte armat. Malauradament, l’estratègia del govern, no contempla la suspensió de les seves “accions ofensives” esporuguit davant els esglais de la dreta espanyola, continua essent de negació del conflicte polític i d’aposta per la repressió, una repressió que cada cop rabassa límits més inesperats. Els últims esdeveniments van en la mateixa línia. Per un costat, la prohibició per part de l’Audiència Nacional (per partida doble) de la manifestació convocada a Bilbo el passat 11 de setembre, que sota el lema: Tots els drets per a totes les persones a tota Euskal Herria, convocava la iniciativa popular Adiezari EH (iniciativa nascuda fa uns mesos per a reclamar el restabliment els drets socials i polítics). La prohibició de la manifestació, que s’empara en el paraigües infundat del “tot és ETA”, adduïa que la manifestació formava part de l’estratègia d’ETA i a la possibilitat d’un delicte d’enaltiment del terrorisme. D’altra banda, la detenció de nou persones per formar part (segons la Guardia Civil) de la nova direcció d’Ekin. No fa més que confirmar la nefasta estratègia repressiva “Rubalcaviana” del govern de Zapatero, que continua amb la prohibició d’actes de solidariat a Madrid, o els judicis trampa contra Udalbiltza (assemblea de càrrecs electes municipals bascos de diversa sensibilitat política), la detenció dels 34 joves de SEGI, el manteniment a la presó d’Arnaldo Otegi i un llarg etcètera.
Tot plegat es pot interpretar dins d’una estratègia concreta per al moment polític actual, de debilitar els sectors més combatius al si de l’esquerra abertzale.
El comunicat d’ETA, situa la responsabilitat política al si del govern Espanyol que veu com diverses personalitats internacionals, expertes en l’àmbit de la resolució de conflictes, com Brian Currin, un dels impulsors de la declaració de Brusseles, recomanen al govern fer passos en reconeixement de l’evolució que l’esquerra abertzale ha fet en els últims anys (declaració d’Anoeta, declaració d’Altsasu i fa poc el document Zutik Euskal Herria) cap a posicions que cada cop es distancien més de l’estratègia armada. És més, el Financial Times, recomanava al govern Espanyol, la legalització de l’Esquerra abertzale i l’acostament del presos i preses. Cal però recordar que el govern que ostenta actualment la Lehendakaritza (PP-PSE) amb Patxi López al capdavant, es fonamenta en la negació del dret de vot d’un 15% de l’electorat basc a través de l’apartheid polític que representa la il·legalització de l’Esquerra abertzale (llei de partits).
Debats, estratègies i exemples
La reacció de la majoria dels partits polítics institucionals d’àmbit estatal, o d’altres d’àmbit basc com el PNV, davant els comunicat d’ETA ha estat el de titllar-lo de “mas de lo mismo”. El debat, als mitjans de comunicació de masses, s’ha centrat en la suficiència o insuficiència del comunicat. Amb aquest enfocament el debat i la negociació no es poden empendre fins que ETA no declari un alto el foc definitiu i entregui les armes. Quan a Rubalcaba li van preguntar quines lliçons s’havien de treure del procés de pau Nord irlandès, ell va respondre que Irlanda no tenia res a veure amb el cas basc i que això no venia al cas. Potser, el que no ve al cas per al ministre és debatre com és que un govern social liberal (el Partit Laborista amb Tony Blair al capdavant) va ser capaç de signar un acord de Pau que reconeix el dret d’autodeterminació del nord d’Irlanda, o com és que l’acord es va signar l’any 1998 molt abans que l’IRA es desarmés definitivament i un cop ja s’havia posat en marxa la reinsersió dels presos amnistiats. És evident tanmateix que Euskal Herria no és el Nord d’Irlanda, i que el pacte segellat a la illa no va aconseguir la reunificació Irlandesa, que gràcies a la necessitat de ser refrendat per la població nord irlandesa (majoritàriament protestant fruit de la llarga ocupació Britànica) serà com a mínim, difícil. Així, malgrat que el procés de Pau irlandès té llums i sombres, hi ha factors que s’han d’utilitzar per a pressionar políticament al govern per a que faci passos.
Al llarg de la història els debats que es desenvolupen al si del MANB giren entorn a dos eixos bàsics: 1/Com combinar l’estratègia militar i l’estratègia política i 2/ Quin és el balanç entre la política de classe i la política nacional. Així, ja el 1967 en la V assemblea, s’expulsa d’ETA al sector que des de feia prop d’un any defensava a Zutik (la publicació d’ETA) un gir basat en la idea de l’abandonament progressiu de la lluita armada, per donar el protagonisme al Front Obrer (desmarcant-se de la idea del front nacional). Els expulsats es van agrupar a ETA-Berri (la nova ETA) que més tard es denominaren Komunistak i que serien una de les bases per a la formació del MCE (MC a partir del 1976).
La política de fronts (Front obrer, Front militar, Front Cultural...), un intent per a donar una solució al difícil problema de combinar la lluita armada i la lluita de masses, provocà al 1970 una escissió autodenominada ETA V que apostava per un major autonomia del front militar. ETA VI, s’allunya dels plantejaments nacionalistes i de l’estratègia armada per a confluir amb la LCR (organització revolucionària, de la IV Internacional) el 1973. ETA V, continuadora de l’estratègia armada, pateix una escissió 1974 d’on sorgeixen ETA-m (Militar) i ETA-pm (Politico militar). L’escisió és fruit de la necessitat d’adaptar-se a la fi del franquisme, reprenent una altra vegada els debats, ETA PM proposa eliminar l’autonomia del fronts (militar i polític), mentre que ETA M aposta per la separació total dels que es dediquen a l’acció militar i els que es dediquen a l’acció política.
Aquesta esquema es repetirà al llarg de la història d’ETA, els debats (lluita armada, front nacional o de classe...) existeixen, d’una forma molt diferent, al si del moviment avui en dia. És clar que l’aposta per una lluita de masses per vies polítiques és l’aposta majoritària, i l’única tàcticament viable en la situació de bloqueig actual d’avui en dia.
El 1975, l’onada de vagues a Euskal Herria, en part, com a resposta a la repressió, desencadena la creació de la Koordinadora Abertzale Socialista, que proposa l’Alternativa KAS (un seguit de principis) per a negociar amb el govern. Després que ETA-pm prengués un viatge de no retorn cap a posicions més moderades per acabar formant Euskadiko Eskerra. ETA-m es converteix en l’únic referent de la lluita armada fins avui en dia.
L’any 1978 amb la creació d’Herri Batasuna (HB) s’obrí un període on poc a poc HB es converteix en l’aglutinador de l’independentisme d’esquerres. HB participa d’activitats molt més enllà de les eleccions. El discurs rupturista amb el model autonòmic, és el baluard polític més important d’HB. Això és, la capacitat de mantenir un discurs que lluny d’acomodar-se en la injustícia post-franquista (com van fer altres de l’esquerra acceptant el marc constitucional) van fer una aposta clara i decidida per mantenir una política radical basada en la mobilització. En el període 1978 -1987 ETA va augmentar l’acció armada amb gran suport popular, en part per l’estratègia continuada de repressió per part de l’estat (GAL). Però amb l’atemptat a l’Hipercor (21 morts i 45 ferits) ETA comença a perdre part del suport popular, i la causa basca perd part del suport fora d’Euskal Herria. La fórmula acció - repressió - acció en espiral ascendent, es converteix en repressió –acció – i molta més repressió. El nombre de presos no para de créixer i a principis dels 90 les mobilitzacions en contra de les accions d’ETA comencen a tenir més protagonisme. L’estratègia armada es situa en un cul de sac. Els diversos governs espanyols, amb la complicitat dels sectors dretans de la societat basca, utilitzen el conflicte armat per a reprimir l’esquerra abertzale, fins a arribar a la situació actual.
Tots els governs espanyols des de la transició han negociat amb ETA. El debat sobre el allò polític i allò militar cobra força una altra vegada quan fem una ullada als diversos processos negociadors que s’han dut a terme: Argel (1988-89) Lizarra (1998) i l’alto el foc del 2006. En aquests processos, la política d’aliances de l’esquerra abertzale es sustenta també en els vells debats sobre el front de classe o el front patriòtic. Aquests debats existeixen en l’actual treva i la resolució dels mateixos tindrà una gran transcendència en l’evolució del procés.
Si les converses d’Argel, van posar sobre la taula la impossibilitat d’arribar a un escenari sense lluita armada, sense la participació de l’esquerra abertzale en la negocioació i amb tot el protagonisme negociador sobre ETA, el pacte de Lizarra (amb el PNV i EA i EB entre d’altres) mostrava les limitacions que pactar amb el PNV (garant fins llavors de l’estatus quo autonomista) tenia. Les expectatives del pacte de Lizarra junt amb la treva paral·lela que ETA va declarar, van generar dinàmiques d’acumulació de forces que possibilitaren el sorgiment a l’escena política d’Euskal Herritarriok –coalició electoral que agrupava forces més enllà de l’esquerra abaertzale històrica. Un cop més la curtesa de mires del govern (estratègia repressiva) i el trencament de la treva van dinamitar la coalició i van suposar un cop molt dur per a l’esquerra abertzale. En aquest punt, amb la signatura del pacte antiterrorista l’any 2000, el PSOE s’alinia totalment amb el PP en una estratègia negacionista del conflicte, basada exclusivament en solucions policials, que obliga a l’esquerra abertzale a encarar un possible desbloqueig on la via política tingui un pes específic determinant per a capgirar la situació.
La proposta d’Anoeta, presentada el 2004, fou un full de ruta, dissenyat per l’esquerra abertzale, la línia política del qual s’ha continuat fins a la fase actual. A Anoeta Batasuna va proposar la constitució de dues meses de negociació una Govern-ETA (desmilitarització, presos - refugiats, víctimes), i una altra on estarien representades totes les opcions polítiques incloent l’independentisme. L’important i novedós d’aquesta fórmula és que en certa mesura permet separar la negociació política de la militar.
AL document Zutik Euskal Herria, del febrer de 2010, l’esquerra abertzale defineix el procés democràtic com a palanca de canvi que ha de portar a una solució pactada del conflicte, el procés marca tres fases: 1/mínims democràtics (principalment legalització de l’EA) 2/ Acord democràtic (desenvolupant els acords de l’ultima negociació –acords de Loyola- ) 3/ Marc democràtic (que ha de permetre desenvolupar el punt 2 (autonomia compartida a Hego Euskal Herria i dret a decidir). La formula de fases basades en continguts i no en etapes temporals (preliminar, resolutiu), confereix força a la negociació política i li resta arguments a ETA per a intervenir (acció armada) en la negociació. Cal recordar que les negociacions a Irlanda van durar 21 mesos.
Si ETA vincula a si mateixa els nusos més importants pendents de resoldre’s a Euskal Herria (autodeterminació i territorialitat) els objectius seran impossible d’assolir. En canvi, a diferència de l’últim alto el foc el 2006, l’etapa de redefinició del marc estatutari s’ha mostrat incapaç de fer front a la demanada creixen del dret a decidir, especialment a Catalunya i això té una conseqüència important: resta força a l’estratègia encotilladora en el marc constitucional que de ben segur impulsarà l’Estat espanyol.
Política d’aliances, mobilització i solidaritat
El pacte signat amb Eusko Alkartasuna, respon a la difícil situació d’il·legalització en que es veu obligada a actuar l’esquerra abertzale. Pot ajudar a l’esquerra abertzale a trencar l’argument buit del “tot és ETA” i dificultar l’estratègia repressiva de l’estat. Tanmateix, hem de ser conscients dels perills que un pacte d’aquest tipus pot portar. Un cop més el debat front nacional o front de classe torna a estar damunt la taula. EA fins fa poc vilipendiada per l’escisió patida està aprofitant el procés per a guanyar centralitat política i això és un perill important per al procés. En el passat (Lizarra) s’han vist ja les limitacions dels processos que prioritzen les aliances amb la dreta basca (malgrat que EA diu apostar pel dret a decidir...). L’important de tot plegat és evitar que sigui la burgesia basca la que hegemonitzi el procés, com en el cas d’Irlanda, és possible que tant el govern espanyol com les organitzacions no lligades a la classe treballadors pactin sortides basades en l’enquistament del problema del no reconeixement dels drets democràtics del poble basc. Per això és tant important, tal com recalca l’esquerra abertzale en els seus últim documents, que el procés es basi d’una banda en la consulta permanent al poble basc i en la mobilització i la lluita des de baix.
El problema polític que la treva d’ETA hauria de provocar al govern espanyol no és automàtic, després de dècades d’impuls del discurs “guerra contra el terrorisme” que pren força especialment en els últim 10 anys, el mal ideològic que això a causat, especialment entre els sectors populars de l’Estat espanyol, dona cert marge al govern per a seguir immòbil davant els passos que ETA, obligada per l’esquerra abertzale – que sembla que vol prendre definitivament la direcció del MANB- està fent. Aquest problema polític és fonamental fer-lo sortir a la llum pública tant dins com fora d’Euskal Herria i en aquest punt l’esquerra conseqüent (que defensa l’autodeterminació del poble basc) de la resta de l’estat té un paper important per jugar. Així és possible mobilitzar des de baix per a que el procés de pau arribi a bon port, tot lligant les demandes nacionals amb les socials. Iniciatives, dins i fora d’Euskal Herria com Ahotsak dones per impulsar el procés de pau (Parlamentaries i càrrecs públics d’Euskal Herria) o campanyes com “Sí al procés de pau” (campanya popular de suport al procés a Barcelona) que van desaparèixer després que es trenqués l’última treva amb l’atemptat a la T-4 de Barajas, són exemples del tipus de moviment de solidaritat que necessitem per a fer front als intents de limitar el procés que ben segur impulsaran el govern espanyol i la dreta.
germansingergirl
ellievsbear
kaledo-art