Neu a Ribes de Freser
i don't do bad sauce passes
No title available
Misplaced Lens Cap
occasionally subtle
Alisa U Zemlji Chuda
"I'm Dorothy Gale from Kansas"
One Nice Bug Per Day
TVSTRANGERTHINGS
Monterey Bay Aquarium
cherry valley forever

No title available
YOU ARE THE REASON
Jules of Nature
Peter Solarz

ellievsbear
No title available
DEAR READER
trying on a metaphor
ojovivo

Kaledo Art

seen from Germany
seen from United States

seen from Belarus
seen from United States

seen from United States

seen from United States

seen from Türkiye
seen from United States
seen from United States
seen from United States

seen from United Kingdom
seen from Sweden
seen from United States

seen from United States

seen from Türkiye

seen from Germany

seen from Canada
seen from Türkiye

seen from Kyrgyzstan
seen from Germany
@guillemics
Neu a Ribes de Freser
La component reaccionària de l'Estat espanyol
L’Estat espanyol és un projecte nacional fallit perquè no ha aconseguit, a diferència d’altres estats europeus, configurar un estat-nació monolític que servís per a crear un mercat intern, homogeni que hauria de ser la base del desenvolupament de l’economia capitalista.
L’oposició a les retallades colpeja CiU mentre...Un cavall de Troia entra al parlament
Trenquem el règim referèndum ja
Article escrit per al #diarienlluita
A Murcia (Tomada con Instagram)
Com si sabés què remeno (Tomada con Instagram)
El terratrèmol polític que sacseja Europa
La intensificació de la crisi econòmica, amb conseqüències socials devastadores, està tenint efectes polítics de gran envergadura.
Brutal paella a la plaça del diamant (Tomada con instagram)
Kostas Katarachias explica l'experiència de les lluites a Grècia a les jornades #canviaelmon (Tomada con instagram)
#assembleaclot (Tomada con instagram)
Masella (Tomada con instagram)
Pacte fiscal, a qui beneficia?
(publicat al #diarienlluita | en castellano en el periódico #enlucha)
Masella (Tomada con instagram)
Ahir van guanyar, demà no passaran!
Amb una violència desmesurada, el Mossos d’esquadra van procedir, el passat dilluns 25 de juliol, al desallotjament d’una família resident al carrer Andrade, al barri del Clot de Barcelona. La família, després de 26 anys vivint en règim de lloguer al pis, no podia fer front a la nova i augmentada renda que se'ls exigia.
Les imatges dels mètodes emprats per la policia per a dispersar la protesta i per a accedir a l’habitatge mitjançant escales i pel balcó, mostren que la classe dirigent i els seus sequaços policials arribaran fins on faci falta per defensar els seus interessos. En aquest cas, els interessos defensats foren els del propietari Alberto Viña Tous, que ocupà diversos càrrecs durant la dictadura franquista.
Convocats/des per la Xarxa de suport mutu, grup de treball de l’Assemblea social del Clot Camp de l’Arpa, a partir de primera hora del matí, centenars de veïnes del barri i activistes d’altres punts de la ciutat es van concentrar davant de l’edifici. A partir de mig matí, un dispositiu dels mossos -unes 20 furgonetes i 120 antidisturbis- va arribar al lloc del desnonament envoltant als qui de forma determinada i no violenta pretenien defensar el dret de la família desnonada a un habitatge digne. Després d’hores d’estira i arronsa, la policia va aconseguir, mitjançant l’ús de la força, dispersar els concentrats i entrar al pis pel balcó, davant la mirada atònita i plena de ràbia dels que estàvem allà.
L’assemblea del Clot és, sens dubte, l’expressió del moviment 15M al Barri del Clot. Cal, tanmateix, no desmerèixer la feina que l’assemblea, que és un espai divers que existia abans del 15M, ha anat fent durant els últims dos anys. L’existència d’una petita xarxa d’activistes al barri, prèvia a l’explosió del moviment del 15M, és una de les raons de la bona salut de que gaudeix l’assemblea del Clot.
Entre les prioritats de l’assemblea, n’hi ha una que és molt important: donar suport a totes les lluites, grans i petites, que es donen al barri. És en aquest context que l’assemblea, a través de la feina incansable de les companyes i companys que formen part de la xarxa de suport mutu, va ser capaç de respondre a l’amenaça de desnonament amb una mobilització que va involucrar a centenars de persones.
El fet que després de l’actuació policial del dia 25, els mitjans de comunicació del mainstream no es facin ressò de la violència indiscriminada que la policia va portar al nostre barri, mostra fins a quin punt aquest debat, el de la violència, es utilitzat quan convé per criminalitzar el moviment.
El desnonament de la Verónica l’Eliseo i els seus fills, no és ni el primer ni l’últim al que haurem de fer front en el context econòmic actual. Ara ens toca aprendre del que vam viure el dia 25 per, a la propera, fer-ho millor i aturar el desnonament.
Una cosa és clara, quan es tracta de deixar al carrer a una família, ells no tenen escrúpols. Nosaltres, no farem ni un pas enrere. A la propera: els banquers, les immobiliàries i els polítics i jutges que els donen cobertura, no passaran!
@guillemics
El fracaso de la paz desde dentro
(Articulo publicado originalmente en la revista La Hiedra)
Después de que el pasado 10 de enero la organización armada vasca ETA anunciase el inicio de la actual tregua, han sido varios los pasos que la izquierda abertzale ha dado para conseguir superar la actual fase de bloqueo del conflicto político en Euskal Herria. La clave de todo, es la apuesta de la izquierda abertzale de superación definitiva del conflicto armado, apostando por las vías políticas. Por su parte, el gobierno español parece seguir apostando por la estrategia represiva. En este contexto, es imprescindible analizar y aprender de las experiencias pasadas y especialmente del proceso iniciado en Anoeta (2004) que finaliza con el atentado de la T4 de Barajas o con las últimas reuniones en Ginebra (2008).
En este sentido, es una buena herramienta el libro El Triángulo de Loiola: Crónica de un proceso de negociación a tres bandas, (Ttarttalo, 2010, título original: Loiolako Hegiak). El texto relata los entresijos internos que se dieron en el último proceso de paz en Euskal Herria en 2006. El libro detalla los debates políticos centrales, que se debatieron a tres bandas entre Batasuna, el Partido Socialista de Euskadi–Euskadiko Ezquerra (PSE-EE) y el Partido Nacionalista Vasco (PNV). Además de las negociaciones que durante 12 reuniones secretas sentaron en el centro Arrupe de Loyola a las delegaciones de los tres partidos, el libro también presenta los detalles de las reuniones que mantuvieron (en Oslo y en Ginebra) antes, durante y después de Loyola la organización armada ETA y el Gobierno español.
El interés del libro radica en cuatro puntos principales: (1) intentar responder a la difícil pregunta de porque fracasó el proceso de paz, (2) entender cuáles son las características políticas del histórico conflicto y qué acuerdos han de ser tomados para encarar la más que necesaria vía de resolución del mismo, (3) conocer a qué acuerdos se llegó entonces y hasta qué punto lo hablado en 2006 puede desarrollarse en el proceso actual, (4) el libro nos ofrece una herramienta valiosa para poder analizar la realidad de lo ocurrido y poder así proponer y trabajar en base a estrategias que nos lleven a un escenario de paz justa.
Imanol Murua Uria, reconocido periodista vasco y autor del libro, construye la crónica a partir de tres entrevistas realizadas en 2009 a tres de los principales interlocutores de la mesa política en las negociaciones: Arnaldo Otegi de Batasuna, Jesús Egiguren del PSE-EE e Iñigo Urkullu del PNV. Además de las entrevistas el periodista recurre a menudo a otras fuentes.
Cronología
Sorprende que en el contexto político que se abre una vez rota la tregua que permitió el proceso de Lizarra (1998) Otegi y Egiguren, en representación de Batasuna y el PSE-EE, respectivamente, empezaran a reunirse. Esas primeras reuniones bilaterales Batasuna PSE-EE se convirtieron en el triángulo de Loiola con la participación del PNV.
En paralelo, el gobierno del PSOE y ETA se reunieron en Oslo y en Ginebra para pactar ciertos compromisos para poder encauzar un proceso de negociación: el compromiso por parte de ETA de parar su actividad y por parte del gobierno suavizar la política represiva contra la izquierda abertzale (IA).
En Loiola se reúnen las tres delegaciones con un objetivo claro: acordar unos principios políticos y una metodología para la resolución del conflicto político vasco.
La idea era trasladar esos principios al resto de fuerzas políticas que tenían que constituir la mesa de partidos. Pero en la última reunión el día 15 de noviembre, las posiciones se tornan irreconciliables, más allá del preacuerdo al que se había llegado el 31 de octubre de 2006. A pesar de los intentos de retomar las negociaciones después del fracaso de Loiola, la respuesta armada que ETA amenazaba en utilizar si no paraban los ataques contra Euskal Herria, se materializo en el atentado de la T4 de Barajas. El final definitivo del proceso se dio más tarde en un último intento de reunión de las 2 mesas simultáneamente en Ginebra.
Acuerdos y desacuerdos
Las reuniones de Loiola, llegaron, no sin dificultades, a un borrador de preacuerdo. A grandes rasgos, el preacuerdo constaba de tres apartados principales: (1) Bases políticas, (2) Esquema general del proceso de dialogo, (3) Protocolo de gestión del acuerdo.
El acuerdo reconocía la identidad nacional del pueblo vasco en el conjunto de los siete territorios. Los firmantes, se comprometían a defender las decisiones que libremente tomara el conjunto de la ciudadanía vasca (derecho a decidir), además, a pesar de reconocer que todos los proyectos (autonomista, federalista, independentista…) podrían ser materializados, el pacto reconocía también que los procedimientos debían hacerse de acuerdo a la legalidad vigente en cada momento. Se destacaba también que la legalidad podía ser modificada: “para que [la legalidad] no sea una limitación a la voluntad popular sino una garantía de su ejercicio”.
Por otro lado, los firmantes se comprometían a crear un órgano institucional común para los cuatro territorios del país vasco peninsular –Hegoalde- (territorialidad). Aunque, en el acuerdo, no se especificaban las atribuciones jurídico administrativas de éste órgano. Así el acuerdo, aunque somero e interpretable, se basaba en el respeto al derecho a decidir.
El acuerdo incluía también un segundo apartado, donde se detallaba el esquema general del proceso, que se basaba en la propuesta lanzada por la izquierda abertzale en Anoeta (2004): establecimiento de dos mesas de negociación. La mesa política donde debían estar representadas todas las sensibilidades políticas del país que así lo quisieran y que debía resolver las bases políticas del conflicto. Y una mesa “técnica” Gobierno–ETA que debía resolver los aspectos militares del conflicto: victimas, presos/as, desmilitarización, reinserción… Este esquema, surge de la propia experiencia de anteriores negociaciones, especialmente de las conversaciones de Argel (1988-89) donde se vieron las limitaciones de centrar el proceso en la negociación ETA–Gobierno. Simboliza el triunfo de las tesis no militaristas dentro de la IA, y es su apuesta para desbloquear una situación política dónde la teoría de acción represión acción se ha mostrado totalmente errónea en el contexto político de los últimos 30 años. Permite desvincular la organización armada de la negociación política. Desarma el argumento de los firmantes del pacto antiterrorista de “no negociar sobre política con los que utilizan la violencia”.
La reunión del 8 de noviembre de 2006 debía servir para que las delegaciones confirmaran que sus respectivas organizaciones daban el visto bueno a lo pactado en el preacuerdo del 31 de octubre. Pero no fue así. La izquierda abertzale propuso cambios sustanciales al acuerdo. El primero trataba de “atar” con más garantías el apartado sobre el derecho a decidir. El segundo cambio, que fue el detonante de todo el proceso de Loiola, versaba sobre la cuestión de la territorialidad. La propuesta de Batasuna era que el órgano común entre los cuatro territorios de Hegoalde elaborara un estatuto común en un plazo de dos años. Muchos reconocen que los cambios propuestos por la delegación de Batasuna respondían a la voluntad de ETA de poner fin al proceso. Otegi asegura que fue una decisión de la izquierda abertzale. Más allá de esto, está claro que el estancamiento de las negociaciones en el “carril de arriba” dificultaron ya desde su inicio las conversaciones del “carril de abajo”. De hecho, la negociación ETA–Gobierno nunca avanzó más allá de la fase de preacuerdos sobre el propio proceso. El Gobierno no dio ningún paso en el tema de la nefasta política penitenciaria de dispersión, paso que probablemente habría dado más fuerza a la negociación política. La diferencia con el momento actual es que la apuesta por las vías políticas en ausencia de violencia que la IA lleva años impulsando, es hoy en día, hegemónica en el sí de la misma.
Conclusiones
La negativa por parte del Tribunal Supremo de permitir la inscripción de Sortu y su posterior como partido legal y su posterior intento por ilegalizar la coalición Bildu bajo la acusación de ser una continuación de ETA es solo la punta del iceberg de una estrategia represiva y antidemocrática. Parece pues que el españolismo inamovible del PP y de la mayor parte del PSOE, va a ser un impedimento para que se desarrolle el proceso. Pero el éxito o fracaso del proceso abierto, no depende las posiciones de partida de unos u otros, sino que depende en primer lugar de la voluntad mayoritaria de la ciudadanía vasca y su capacidad para impulsar un nuevo proceso arraigado en la movilización popular.
La fuerza que la izquierda abertzale tiene en la mesa de negociación viene de su capacidad para articular un movimiento de izquierda rupturista que representa a una de las izquierdas combativas más grandes de Europa. Otegi reconoce en el libro que la IA debe hacer autocrítica y aprender del proceso de Loiola. Entre otros puntos destaca la importancia de impulsar un movimiento fuerte en las calles que dificulte el inmovilismo del PSE-EE y del PNV en las mesas de negociación. Ahí está la clave. A pesar del desplazamiento del PSE-EE y el PSOE hacia las tesis más reaccionarias del PP, donde sólo cabe la represión, a diferencia del PP, el PSE y el PSOE no pueden dejar de ser un poco más porosos a lo que sucede en las calles. Cabe recordar que en los 70 el PSOE defendía la unidad de Nafarroa y Euskadi o que en uno de los eslóganes del PSC en la transición era: Socialisme, Autogestió i Autodeterminació. Esto no responde sólo a que tal o cual dirigente tenga una posición determinada, sino que tiene mucho que ver con el nivel de movilización de la sociedad y la base electoral y de clase de la socialdemocracia. Por eso la movilización y la solidaridad con el proceso de paz, deben ser nuestro estandarte.
@guillemics
Treva i procés de Pau: una possible sortida al conflicte.
(article publicat originalment al diari en lluita)
El comunicat de l’organització armada ETA, del passat 5 de setembre, on anunciava l’aturada de les accions ofensives de forma unilateral i sense un horitzó temporal predefinit ni condicionants, s’emmarca i és fruit de l’estratègia impulsada per l’esquerra abertzale de definir un full de ruta per a una resolució, basada exclusivament en les vies polítiques i democràtiques, del conflicte que es viu a Euskal Herria.
L’estratègia del govern: apartheid polític i repressió
Ens trobem en un escenari propici a una resolució definitiva del conflicte armat. Malauradament, l’estratègia del govern, no contempla la suspensió de les seves “accions ofensives” esporuguit davant els esglais de la dreta espanyola, continua essent de negació del conflicte polític i d’aposta per la repressió, una repressió que cada cop rabassa límits més inesperats. Els últims esdeveniments van en la mateixa línia. Per un costat, la prohibició per part de l’Audiència Nacional (per partida doble) de la manifestació convocada a Bilbo el passat 11 de setembre, que sota el lema: Tots els drets per a totes les persones a tota Euskal Herria, convocava la iniciativa popular Adiezari EH (iniciativa nascuda fa uns mesos per a reclamar el restabliment els drets socials i polítics). La prohibició de la manifestació, que s’empara en el paraigües infundat del “tot és ETA”, adduïa que la manifestació formava part de l’estratègia d’ETA i a la possibilitat d’un delicte d’enaltiment del terrorisme. D’altra banda, la detenció de nou persones per formar part (segons la Guardia Civil) de la nova direcció d’Ekin. No fa més que confirmar la nefasta estratègia repressiva “Rubalcaviana” del govern de Zapatero, que continua amb la prohibició d’actes de solidariat a Madrid, o els judicis trampa contra Udalbiltza (assemblea de càrrecs electes municipals bascos de diversa sensibilitat política), la detenció dels 34 joves de SEGI, el manteniment a la presó d’Arnaldo Otegi i un llarg etcètera.
Tot plegat es pot interpretar dins d’una estratègia concreta per al moment polític actual, de debilitar els sectors més combatius al si de l’esquerra abertzale.
El comunicat d’ETA, situa la responsabilitat política al si del govern Espanyol que veu com diverses personalitats internacionals, expertes en l’àmbit de la resolució de conflictes, com Brian Currin, un dels impulsors de la declaració de Brusseles, recomanen al govern fer passos en reconeixement de l’evolució que l’esquerra abertzale ha fet en els últims anys (declaració d’Anoeta, declaració d’Altsasu i fa poc el document Zutik Euskal Herria) cap a posicions que cada cop es distancien més de l’estratègia armada. És més, el Financial Times, recomanava al govern Espanyol, la legalització de l’Esquerra abertzale i l’acostament del presos i preses. Cal però recordar que el govern que ostenta actualment la Lehendakaritza (PP-PSE) amb Patxi López al capdavant, es fonamenta en la negació del dret de vot d’un 15% de l’electorat basc a través de l’apartheid polític que representa la il·legalització de l’Esquerra abertzale (llei de partits).
Debats, estratègies i exemples
La reacció de la majoria dels partits polítics institucionals d’àmbit estatal, o d’altres d’àmbit basc com el PNV, davant els comunicat d’ETA ha estat el de titllar-lo de “mas de lo mismo”. El debat, als mitjans de comunicació de masses, s’ha centrat en la suficiència o insuficiència del comunicat. Amb aquest enfocament el debat i la negociació no es poden empendre fins que ETA no declari un alto el foc definitiu i entregui les armes. Quan a Rubalcaba li van preguntar quines lliçons s’havien de treure del procés de pau Nord irlandès, ell va respondre que Irlanda no tenia res a veure amb el cas basc i que això no venia al cas. Potser, el que no ve al cas per al ministre és debatre com és que un govern social liberal (el Partit Laborista amb Tony Blair al capdavant) va ser capaç de signar un acord de Pau que reconeix el dret d’autodeterminació del nord d’Irlanda, o com és que l’acord es va signar l’any 1998 molt abans que l’IRA es desarmés definitivament i un cop ja s’havia posat en marxa la reinsersió dels presos amnistiats. És evident tanmateix que Euskal Herria no és el Nord d’Irlanda, i que el pacte segellat a la illa no va aconseguir la reunificació Irlandesa, que gràcies a la necessitat de ser refrendat per la població nord irlandesa (majoritàriament protestant fruit de la llarga ocupació Britànica) serà com a mínim, difícil. Així, malgrat que el procés de Pau irlandès té llums i sombres, hi ha factors que s’han d’utilitzar per a pressionar políticament al govern per a que faci passos.
Al llarg de la història els debats que es desenvolupen al si del MANB giren entorn a dos eixos bàsics: 1/Com combinar l’estratègia militar i l’estratègia política i 2/ Quin és el balanç entre la política de classe i la política nacional. Així, ja el 1967 en la V assemblea, s’expulsa d’ETA al sector que des de feia prop d’un any defensava a Zutik (la publicació d’ETA) un gir basat en la idea de l’abandonament progressiu de la lluita armada, per donar el protagonisme al Front Obrer (desmarcant-se de la idea del front nacional). Els expulsats es van agrupar a ETA-Berri (la nova ETA) que més tard es denominaren Komunistak i que serien una de les bases per a la formació del MCE (MC a partir del 1976).
La política de fronts (Front obrer, Front militar, Front Cultural...), un intent per a donar una solució al difícil problema de combinar la lluita armada i la lluita de masses, provocà al 1970 una escissió autodenominada ETA V que apostava per un major autonomia del front militar. ETA VI, s’allunya dels plantejaments nacionalistes i de l’estratègia armada per a confluir amb la LCR (organització revolucionària, de la IV Internacional) el 1973. ETA V, continuadora de l’estratègia armada, pateix una escissió 1974 d’on sorgeixen ETA-m (Militar) i ETA-pm (Politico militar). L’escisió és fruit de la necessitat d’adaptar-se a la fi del franquisme, reprenent una altra vegada els debats, ETA PM proposa eliminar l’autonomia del fronts (militar i polític), mentre que ETA M aposta per la separació total dels que es dediquen a l’acció militar i els que es dediquen a l’acció política.
Aquesta esquema es repetirà al llarg de la història d’ETA, els debats (lluita armada, front nacional o de classe...) existeixen, d’una forma molt diferent, al si del moviment avui en dia. És clar que l’aposta per una lluita de masses per vies polítiques és l’aposta majoritària, i l’única tàcticament viable en la situació de bloqueig actual d’avui en dia.
El 1975, l’onada de vagues a Euskal Herria, en part, com a resposta a la repressió, desencadena la creació de la Koordinadora Abertzale Socialista, que proposa l’Alternativa KAS (un seguit de principis) per a negociar amb el govern. Després que ETA-pm prengués un viatge de no retorn cap a posicions més moderades per acabar formant Euskadiko Eskerra. ETA-m es converteix en l’únic referent de la lluita armada fins avui en dia.
L’any 1978 amb la creació d’Herri Batasuna (HB) s’obrí un període on poc a poc HB es converteix en l’aglutinador de l’independentisme d’esquerres. HB participa d’activitats molt més enllà de les eleccions. El discurs rupturista amb el model autonòmic, és el baluard polític més important d’HB. Això és, la capacitat de mantenir un discurs que lluny d’acomodar-se en la injustícia post-franquista (com van fer altres de l’esquerra acceptant el marc constitucional) van fer una aposta clara i decidida per mantenir una política radical basada en la mobilització. En el període 1978 -1987 ETA va augmentar l’acció armada amb gran suport popular, en part per l’estratègia continuada de repressió per part de l’estat (GAL). Però amb l’atemptat a l’Hipercor (21 morts i 45 ferits) ETA comença a perdre part del suport popular, i la causa basca perd part del suport fora d’Euskal Herria. La fórmula acció - repressió - acció en espiral ascendent, es converteix en repressió –acció – i molta més repressió. El nombre de presos no para de créixer i a principis dels 90 les mobilitzacions en contra de les accions d’ETA comencen a tenir més protagonisme. L’estratègia armada es situa en un cul de sac. Els diversos governs espanyols, amb la complicitat dels sectors dretans de la societat basca, utilitzen el conflicte armat per a reprimir l’esquerra abertzale, fins a arribar a la situació actual.
Treves i diàlegs
Tots els governs espanyols des de la transició han negociat amb ETA. El debat sobre el allò polític i allò militar cobra força una altra vegada quan fem una ullada als diversos processos negociadors que s’han dut a terme: Argel (1988-89) Lizarra (1998) i l’alto el foc del 2006. En aquests processos, la política d’aliances de l’esquerra abertzale es sustenta també en els vells debats sobre el front de classe o el front patriòtic. Aquests debats existeixen en l’actual treva i la resolució dels mateixos tindrà una gran transcendència en l’evolució del procés.
Si les converses d’Argel, van posar sobre la taula la impossibilitat d’arribar a un escenari sense lluita armada, sense la participació de l’esquerra abertzale en la negocioació i amb tot el protagonisme negociador sobre ETA, el pacte de Lizarra (amb el PNV i EA i EB entre d’altres) mostrava les limitacions que pactar amb el PNV (garant fins llavors de l’estatus quo autonomista) tenia. Les expectatives del pacte de Lizarra junt amb la treva paral·lela que ETA va declarar, van generar dinàmiques d’acumulació de forces que possibilitaren el sorgiment a l’escena política d’Euskal Herritarriok –coalició electoral que agrupava forces més enllà de l’esquerra abaertzale històrica. Un cop més la curtesa de mires del govern (estratègia repressiva) i el trencament de la treva van dinamitar la coalició i van suposar un cop molt dur per a l’esquerra abertzale. En aquest punt, amb la signatura del pacte antiterrorista l’any 2000, el PSOE s’alinia totalment amb el PP en una estratègia negacionista del conflicte, basada exclusivament en solucions policials, que obliga a l’esquerra abertzale a encarar un possible desbloqueig on la via política tingui un pes específic determinant per a capgirar la situació.
La proposta d’Anoeta, presentada el 2004, fou un full de ruta, dissenyat per l’esquerra abertzale, la línia política del qual s’ha continuat fins a la fase actual. A Anoeta Batasuna va proposar la constitució de dues meses de negociació una Govern-ETA (desmilitarització, presos - refugiats, víctimes), i una altra on estarien representades totes les opcions polítiques incloent l’independentisme. L’important i novedós d’aquesta fórmula és que en certa mesura permet separar la negociació política de la militar.
AL document Zutik Euskal Herria, del febrer de 2010, l’esquerra abertzale defineix el procés democràtic com a palanca de canvi que ha de portar a una solució pactada del conflicte, el procés marca tres fases: 1/mínims democràtics (principalment legalització de l’EA) 2/ Acord democràtic (desenvolupant els acords de l’ultima negociació –acords de Loyola- ) 3/ Marc democràtic (que ha de permetre desenvolupar el punt 2 (autonomia compartida a Hego Euskal Herria i dret a decidir). La formula de fases basades en continguts i no en etapes temporals (preliminar, resolutiu), confereix força a la negociació política i li resta arguments a ETA per a intervenir (acció armada) en la negociació. Cal recordar que les negociacions a Irlanda van durar 21 mesos.
Si ETA vincula a si mateixa els nusos més importants pendents de resoldre’s a Euskal Herria (autodeterminació i territorialitat) els objectius seran impossible d’assolir. En canvi, a diferència de l’últim alto el foc el 2006, l’etapa de redefinició del marc estatutari s’ha mostrat incapaç de fer front a la demanada creixen del dret a decidir, especialment a Catalunya i això té una conseqüència important: resta força a l’estratègia encotilladora en el marc constitucional que de ben segur impulsarà l’Estat espanyol.
Política d’aliances, mobilització i solidaritat
El pacte signat amb Eusko Alkartasuna, respon a la difícil situació d’il·legalització en que es veu obligada a actuar l’esquerra abertzale. Pot ajudar a l’esquerra abertzale a trencar l’argument buit del “tot és ETA” i dificultar l’estratègia repressiva de l’estat. Tanmateix, hem de ser conscients dels perills que un pacte d’aquest tipus pot portar. Un cop més el debat front nacional o front de classe torna a estar damunt la taula. EA fins fa poc vilipendiada per l’escisió patida està aprofitant el procés per a guanyar centralitat política i això és un perill important per al procés. En el passat (Lizarra) s’han vist ja les limitacions dels processos que prioritzen les aliances amb la dreta basca (malgrat que EA diu apostar pel dret a decidir...). L’important de tot plegat és evitar que sigui la burgesia basca la que hegemonitzi el procés, com en el cas d’Irlanda, és possible que tant el govern espanyol com les organitzacions no lligades a la classe treballadors pactin sortides basades en l’enquistament del problema del no reconeixement dels drets democràtics del poble basc. Per això és tant important, tal com recalca l’esquerra abertzale en els seus últim documents, que el procés es basi d’una banda en la consulta permanent al poble basc i en la mobilització i la lluita des de baix.
El problema polític que la treva d’ETA hauria de provocar al govern espanyol no és automàtic, després de dècades d’impuls del discurs “guerra contra el terrorisme” que pren força especialment en els últim 10 anys, el mal ideològic que això a causat, especialment entre els sectors populars de l’Estat espanyol, dona cert marge al govern per a seguir immòbil davant els passos que ETA, obligada per l’esquerra abertzale – que sembla que vol prendre definitivament la direcció del MANB- està fent. Aquest problema polític és fonamental fer-lo sortir a la llum pública tant dins com fora d’Euskal Herria i en aquest punt l’esquerra conseqüent (que defensa l’autodeterminació del poble basc) de la resta de l’estat té un paper important per jugar. Així és possible mobilitzar des de baix per a que el procés de pau arribi a bon port, tot lligant les demandes nacionals amb les socials. Iniciatives, dins i fora d’Euskal Herria com Ahotsak dones per impulsar el procés de pau (Parlamentaries i càrrecs públics d’Euskal Herria) o campanyes com “Sí al procés de pau” (campanya popular de suport al procés a Barcelona) que van desaparèixer després que es trenqués l’última treva amb l’atemptat a la T-4 de Barajas, són exemples del tipus de moviment de solidaritat que necessitem per a fer front als intents de limitar el procés que ben segur impulsaran el govern espanyol i la dreta.
@guillemics
Drets nacionals i “democràcia” a l’Estat espanyol