Sobre la experiencia de autotraducirse #2
La segunda experiencia de autotraducción que os queremos presentar es la del escritor y filólogo Pau Vidal, también conocido por ser el traductor al catalán de la mayoría de las novelas de Camilleri sobre el comisario Montalbano.
Le entrevistamos hace años cuando vimos que escribía y autotraducía uno microcuentos en una revista bilingüe italo-catalana que se publicaba en ese entonces en Barcelona.
Las respuestas de Pau, que contestó con entusiasmo y su característica agudeza, nos sirvieron para reflexionar sobre la relación entre traductor y autotraductor, la fidelidad al texto original y la identidad lingüística, entre otros temas.
Perché autotradursi? Spieghi brevemente le ragioni che hanno portato a produrre una seconda versione in un’altra lingua (economiche, personali, ecc.). È stato un caso isolato o l’ha fatto diverse volte? Ripeterebbe l’esperienza o crede che sia stato un lavoro tedioso?
Com moltes de les experiències professionals del meu sector, autraduir-me ha estat fruit de l’atzar. Una revista em va demanar una sèrie d’articles en it i en cat i vaig pensar que jo mateix podria fer les dues versions. Hauria estat un cas aïllat, atès que la revista acaba de plegar, si no fos que aquella pràctica em va suggerir un projecte literari que ara mateix estic duent a terme. Tot i que no sé si es pot parlar estrictament d’autotraducció, perquè escric directament en it. Potser autotraducció mental seria el terme més escaient.
Alcuni autotraduttori hanno avuto esperienza come traduttori di testi altrui. Crede che ciò possa aiutare, che possa essere un passo iniziale verso l’autotraduzione? Nel caso in cui lei abbia avuto esperienza come traduttrice, si è sentita più libera nell’autotradursi?
Sí, sense cap mena de dubte, haver fet de traductor ajuda a l’hora d’autotraduirse. Tal com ja vaig dir a la primera tanda, traduir-me a mi mateix em fa sentir més lligat, potser perquè tinc la impressió que l’autor em vigila de més a prop.
In che lingua normalmente scrive i suoi testi? Come avviene l’autotraduzione (è simultanea al primo testo, la scrive dopo qualche tempo, ecc.)?
Habitualment escric en cat, però ara, amb aquest llibre, ho faig directament en it. Directament entre cometes: hi ha un retorn d’uns quants segons entre la idea que es forma al cervell (suposo que en llengua materna) i la forma que pren al paper, en la llengua apresa.
Qual era la preoccupazione principale nel momento di autotradursi: rimanere fedele al testo o che la traduzione fosse adatta al destinatario meta? L’autotraduzione è stata realizzata in maniera intuitiva o c’è stato un processo di riflessione teorica sulle strategie e i metodi da utilizzare? In base alla sua esperienza personale, nell’autotraduzione prevale il ruolo di autore o di traduttore? Quali aspetti sono riconducibili alla (ri)creazione e quali alla traduzione?
Al principi mana la voluntat de fidelitat al text (igual que en la feina de traducció normal i corrent), però a poc a poc es va imposant l’altre interès. La fidelitat és un concepte molt i molt subjectiu, i en literatura encara més. En el meu cas, potser perquè sóc de formació autodidacta, el procés ha estat, en efecte, més intuïtiu que no pas teòric. El rol que preval és el d’autor, indiscutiblement. Indubtablement, els aspectes tècnics (com ara la tria del lèxic o l’adaptació al context) van més lligats al rol de traductor, però jo els percebo com a secundaris, en relació a la tria argumental o a l’enfocament del to narratiu.
Per quelli che mediano tra due lingue/culture lontane: i maggiori problemi sono linguistici o culturali? La lontananza tra culture rende più ardua o semplifica la traduzione?
Els problemes lingüístics, insisteixo, són de natura tècnica, i per tant creen, per dir-ho així, maldecaps tècnics. Són els culturals els que fan patir més i, sobretot, els que deixen sovint la sensació que no els has sabut resoldre. La llunyania cultural simplifica o complica la traducció? Bona pregunta! No ho sé. Jo estava segur que era més fàcil que s’entenguessin dos pobladors de la Mediterrània que un mediterrani i un xinès, però la meva experiència amb la cultura italiana (si és que això encara existeix) em diu que no ho és gens, de fàcil.
Si considera bilingue e biculturale, come sono (o dovrebbero essere) per definizione i traduttori?
Fins ahir mateix creia pertànyer a una sola cultura i prou, però ara que m’hi fas pensar, la meva vida personal i els meus referents culturals, en efecte, es desenvolupen en dos idiomes. Busco exemples: el 30/40% de les converses que mantinc diàriament són en italià, el 50% dels llibres que llegeixo també i el 90% de les pel·lícules que miro també. Potser sí que es pot dir que sóc bicultural.
Uno degli aspetti più affascinanti strettamente collegati all'autotraduzione è a mio parere la questione dell'identità. In rapporto all'autotraduzione, ovvero al fatto di "oscillare" tra due lingue e due culture, come definireste il vostro concetto d'identità? La lingua è per voi simbolo o strumento d'identità?
Per a un català la llengua no és que sigui símbol, és que és pràcticament la identitat. Almenys per a mi: no em sé imaginar la catalanitat en una altra llengua. Partint d’això, és cert que quan m’insereixo en un context italià tinc la sensació de viure en una altra identitat, de ser d’una altra manera, per dir-ho en termes sartrians. Potser la pregunta anterior s’hauria de refer i canviar ‘bicultural’ per ‘bi-identitari’. Però no tinc ni la menor idea de què diuen la psicologia i la sociologia al respecte.
Il rapporto che ognuno ha con la/le lingua/e è un altro dei temi che trovo più appassionanti. Cosa significa per lei la seconda lingua? Il contatto con questa nuova lingua ha cambiato il rapporto con la sua lingua di origine?
Molt bona pregunta, aquesta, també! Per mi la segona llengua significa amor, perquè és una història apassionada de decisió personal (la vaig triar jo) i de satisfacció inacabable (la que em dóna ella). Si això ha tingut alguna conseqüència sobre la relació amb la materna no ha estat sinó positiva, de revalorització, perquè m’ha ajudat a inserir-la en un context més ampli. I a observar-la amb ull científic, de manera que la passió uterina s’ha convertit en passió d’alguna altra natura. No sé ben bé quina, però igual d’apassionada, això segur.










