#tantarantana

[pensarenmusaranyes]

Germanes al Tantarantana

[wkndamsterdam-blog]

Tantarantana

[blog-flatbarcelona]

Piso idealmente situado, frente a una bonita plaza en el Born. Calle muy tranquila, a metros del centro cultural del Born. Tiene 2 habitaciones, 2 baños, unos 80 metros cocina integrada a la sala, calefacción, Internet. La finca, totalmente rehabilitada a nuevo, es un antiguo convento. Está exquisitamente equipado, con muebles de diseño originales.

Ideally located 80 metres apartment, in front of a nice plaza, metres from Cultural centre of Born in a quiet street. 2 bedrooms, 2 bathrooms, open space to the kitchen. Renewed old catalogued historic building with elevator. The apartment has Internet, heating. Gorgeous decoration with original designers furniture.

[momentsdeteatre]

Sobre el fenomen de les feines de merda

La Calòrica s’apropa còmicament a una realitat tan omnipresent en les societats occidentals, per no dir capitalistes, com perpètuament ignorada: la mediocritat de les nostres feines.

Ara que ens prometen el retorn a les èpoques de les vaques grasses en les quals tots tornarem a tenir feina per donar i per vendre, hem de preguntar-nos si aquesta època de crisi econòmica però també social ens haurà ensenyat alguna cosa o si bé tornarem a caure en els mateixos errors. Si tornarem a acceptar feines denigrants cap a nosaltres i cap als demés; si ens deixarem seduir per unes falses creacions laborals organitzades per ajuntaments i diputacions amb diners europeus i intencions purament eleccionistes; si acceptarem feines que un paperet enganxat a la porta d’entrada farien més efectivament que nosaltres...

I aquests tres exemples no són aleatoris sinó que són alguns dels que mostra La Calòrica tot combinant teatre amb narratologia, deixant que cada membre del grup agafi el micròfon (literalment) i expliqui a l’audiència quina ha estat la seva feina de merda. I per merda s’ha d’entendre “estranya”, “diferent”, “insuportable”... no necessàriament “alienant” com el títol ens podria induir a creure. Cada un dels cinc actors explica una anècdota de la seva vida laboral mentre la veiem representada i, sobretot, molt ben coreografiada, al seu darrere. No importa si es tracten d’experiències reals seves o si són creacions fictícies, la seva veracitat és tan gran, la identificació dels espectadors és tan immediata i absoluta, que la veritat del tema esdevé supèrflua. Ja ho té això, la veritat: quan una història està ben explicada, ben lligada i esdevé dinàmica i entretinguda, la seva autenticitat deixa de tenir importància. L’únic que importa és que durant 75 minuts podem relaxar-nos i riure’ns de les desgràcies dels demés, de les feines de merda dels demés i, puntualment, plantejar-nos si nosaltres estem gaire millor.

Durant 75 minuts podem sentir-nos realitzats en adonar-nos que no estem sols en les nostres dosis de feines mediocres, innecessàries i repetitives. I, a vegades, això, aquesta sensació de comunitat, de pertinença, és l’únic que li demanem al teatre. I no sempre ho rebem.

[momentsdeteatre]

Camargate

Des de fa un bon temps que es reclama que el nou teatre català (sigui el que sigui) ha de ser més crític, més compromès, més polític. La fórmula Flyhard ha estat criticada per la seva temporalitat, és a dir, per la seva caducitat immediata. Les obres més comercials han estat menystingudes per la seva superficialitat, és a dir, per la seva manca de crítica amb el món que ens està tocant viure. Sembla que les paraules de Brecht ressonin més que mai en les veus d’aquests crítics quan afirmava al Petit Òrganon per al Teatre: “Necessitem un teatre que no solament faciliti les sensacions, les visions i els impulsos que permet el camp de les relacions humanes en el moment històric corresponent, on es produeixin les corresponents accions, sinó un teatre que utilitzi i provoqui idees i sentiments que juguin un paper en la transformació d’aquest mateix camp.” Sembla que aquestes veus crítiques, críptiques, hagin vingut per salvar el teatre català (sigui el que sigui) de l’estultícia que l’envolta. Llàstima que s’equivoquin. No és certa la pretesa caducitat de la fórmula Flyhard, no és certa la manca de qualitat del teatre comercial (com a mínim de cert teatre comercial català), no és veritat que el nou teatre català doni l’esquena a la realitat contemporània. Potser el que passa és que no es vol veure més enllà. 

Potser, només potser, la irrupció del teatre/documental proposada per en Jordi Casanovas (irònicament, l’artífex de la fòrmula Flyhard) amb Ruz/Bárcenas i continuada per en Jorge-Yamam Serrano amb Camargate hauria de fer replantejar la visió fatalista de molts crítics. Potser passar una estona asseguts al restaurant La Camarga de la mà del Teatro de Cerca i observar estupefactes la conversa real entre l’Alícia Sánchez Camacho i la Victoria Álvarez, l’ex-amant d’en Jordi Pujol fill, hauria de fer caure la vena dels ulls de tots aquells que han matat el nou teatre català (sigui el que sigui) abans fins i tot que hagi nascut. Perquè asseguts al teatre Tantarantana observant com dues senyores de mitjana edat amb poder polític real discuteixen sobre els temes més banals i aberrants combinats amb els escàndols fiscals més esfereïdors i escandalosos ningú pot dubtar del valor crític, compromès i polític d’aquesta obra. Ningú pot dubtar que a més ho fan amb gràcia, de manera divertida i amena perquè la nostra repulsa vers allò tan indignant que estem veient quedi amorosida per la comèdia i el cinisme pur que la Cristina Gàmiz (fent d’Antònia S. Cemacha, segurament per motius legals) i l’Anna Sabaté (fent de Bibi Alves) destil·len en cada gest, en cada entonació volgudament pp-ritzada, és a dir, exagerada i carregada de mala folla. Ningú pot negar que és inevitable sortir del teatre preguntant-se en quina mena de país de pandereta vivim en el qual coses com aquestes (i moltes d’altres que no tarden a venir-nos al cap) estan passant i no passa res; o sí que passa, que l’Alícia Sánchez Camacho rep una compensació de 80.000 euros per danys morals. I ningú pot negar que la mateixa sensació de desconcert li sobrevingué sortint de veure El principi d’Arquímedes, d’en Josep Maria Miró, per posar només un exemple. Ara bé, que aquells que ho haurien de valorar i retractar-se dels seus comentaris mirin cap a una altra banda, que les sales que haurien de programar més teatre català actual no ho facin, això ja és un altre tema. I un de més crític.

[momentsdeteatre]

Teenage Dream - Retrat de l'artista adolescent

"El concepte de repetició està fortament arrelat en el subconscient humà. Des del filòsof danès Kierkegaard fins al cantautor català amagat rera La increïble història de Carles Carolina, la repetició ha estat producte d'estudi, de crítiques, de lloances i de menyspreu.La repetició ens acompanya diàriament en les nostres vides. Repetim actes semblants a diari: ens llevem a la mateixa hora, esmorzem els mateixos cereals, ens trobem aturats davant del mateix semàfor camí de la feina..."

Així començava un comentari sobre la situació de les emissores de ràdio actuals que vaig escriure el 2011. Però, després de veure Teenage Dream de Nisu Project, aquesta idea, inevitablement, retorna. La repetició és la clau de la primera part de l'obra. És a través de la repetició d'uns actes absurds i ridículs (la celebració de l'aniversari i l'entrega de regals de la nena adolescent que es va fent gran) que veiem la decadència de la filla i, amb ella, la desesperació dels pares. A través de petits canvis, de reaccions lleugerament diferents, veiem que no tot és tan meravellós com l'habitació ensucradament rosa i els somriures forçats dels pares ens volen fer creure. 

Una molt àgil i divertida primera part que ens transporta als millors moments de The Art of Entertainment dels holandesos The Need Company que fa uns anys vam poder gaudir al Teatre Lliure. La sàtira a la farsa de la televisió de masses. A la cursileria d'una vida passada pel sedàs de la factoria Disney. Perquè, no ho oblidem, aquesta obra és una biografia apòcrifa de la expúber anteriorment coneguda com Hannah Montanna i avui dia Miley Cirus, la provocació innecessària. Amb una intel·ligent combinació d'allò més vulgar d'aquest personatge (twerking, llengots, robes escadusseres...) i unes reflexions d'alta volada sobre la vida, Jacques Brel i somnis recurrents, NISU project ens mostra vivament la realitat d'una adolescència trasvalsada i, amb ella, d'una societat que ha capgirat els seus valors. I ho fan sense pretensions morals ni adoctrinadores, sinó tan sols exposant el fet tal i com és i aquesta és una de les virtuts d'aquesta obra.

Per descomptat que la segona part, quan s'aturen les repeticions i comencen a parlar i la Hannah/Miley fa un discurs sobre el neoliberalisme, el ritme baixa considerablement, però la bona feina d'en Guillem Gefaell, en Xavier Torra i l'Albert Pérez Hidalgo, fa que l'obra torni a remuntar i ens condueixi al final deixant-nos un molt bon gust de boca.

[momentsdeteatre]

Absentee

Paco Zarzoso fa anys que està predicant la idea del Teatro Ebrio, un teatre que neix i es desenvolupa a través de la idea de l'ebrietat. Una ebrietat que no té per què ser necessàriament etílica (tot i que ajuda, com demostren les sessions de degustació de vi en què es converteixen les seves classes). Una ebrietat interna, unes passions a flor de pell que van pujant d'intensitat fins que es produeix l'explosió inevitable.

Amb Absentee (potser el nom és el pitjor de l'obra), Denise Duncan i la Pulpe Teatro proposen una experiència semblant. La tensió i la incomoditat entre dos germans completament oposats, va en augment gràcies a la contribució del J&B que beuen a glops. En Lluc és un perdedor per ontonàmasia. Incapaç de mantenir la feina, de pagar els deutes que es van ampliant en el bar, sobreviu tancat a casa seva, allunyat del món i de la realitat entre retrets i angoixes. Per la seva banda, en Pau és el fill modèlic, el fill que tot ho fa bé, amb bona feina, diners, estabilitat, parella... que des de petit ha destacat per la seva bondat i la seva amabilitat i que, arribat el moment, es féu càrrec del pare moribund que no acabava de morir mai i que ja és incapaç de recordar qui és aquesta persona que li canvia els bolquers. Dues maneres diferents de viure la vida, o dues fortunes contraposades que el destí ha volgut que estiguin entrelligades per una qüestió genètica i poca cosa més. Són germans, però tal i com afirma en Lluc, realment no es coneixen. Són dos desconeguts que comparteixen uns pares i un passat. Res més. Però, tal i com va demostrar Tennessee Williams en més d'una ocasió amb els seus drames familiars, això ja és massa. Les families, amb totes les seves discussions i discrepàncies, estan forçades a entendre's o, si més no, a retrobar-se i continuar les trifulques. I aquest, és precisament, el camí que sembla prendre Absentee, entre les baralles i les discussions, els germans viuen moments de melangia del passat comú. Recorden anècdotes agredolces de la infantesa en les quals en Pau sempre sobresortia mentre en Lluc quedava arreconat, però ja no ha fan amb la mateixa fredor ni la mateixa ràbia que al principi. El J&B ha començat a fer efecte i la seva conversa esdevé més sincera i, sobretot, seguida. Després de molts anys sense fer-ho, per fi estan parlant i enfrontant les seves diferències i preguntant-se què significa realment ser germans.

La presència de la Júlia, un tercer element en discordància, facilita el trencament de la tensió entre els germans. Ara que té algú altre contra qui dirigir tota la seva frustració, en Lluc es mostra més receptiu amb el seu germà. Malgrat tot el recel que sent per ell, l'aparició de la Júlia els apropa en un moment tan delicat per la seva família.

Un bon retrat de les pors i els neguits que persegueixen a les families que no han pogut solucionar els seus problemes a temps. Aquest Absentee, l'individu que no hi és, l'espectre derridià que ens persegueix. Un incís en els dubtes existencials d'uns personatges que, com la pluja permanent que els acompanya en aquesta freda nit (veritablement un quart personatge de l'obrar), no s'acaben mai.

[momentsdeteatre]

Yira

Tres individus de nacionalitats i trajectòries vitals diferents coincideixen en un bar. Una japonesa que al seu país era infermera; una anglesa formada en interpretació a una prestigiosa escola de teatre de l'Índia; un andalús que somia en ser un cantant. Treballadors temporals i esporàdics en un espai que els reconfigura i els allunya del seu passat.

N'hi ha prou en conèixer el passat d'algú per saber qui és? Aquesta sembla ser una de les preguntes que vol plantejar (que no necessàriament respondre) aquesta obra. El dubte sobre la identitat, la personalitat, la solitud, l'allunyament, són d'altres. A través de fragments de records, alguns dels quals procedeixen de la realitat dels propis actors (Rhona Pierce va ser, efectivament, la primera occidental que es va graduar a l'institut Ninasam de teatre de l'Índia, Salvador Sánchez té la faceta de cantant entre una de les seves múltiples virtuts), la companyia La zoológica exposa un vitrall humà on l'alienació, la incomunicació i el sentiment de no-pertinença hi destaquen. Els personatges no es comuniquen entre ells, parlen amb interlocutors anònims o amb veus en off desquiciades. Obren la boca, aprenen nous llenguatges (molt bona escena sobre la correcta pronúncia del català), però no s'expressen, no es comuniquen, no estableixen vincles reals.

Un viatge mil·limètricament coreografiat a la recerca de l'individu. A la "construcció de l'identitat en relació a la distància" tal i com informa la companyia. Una distància que no és només geogràfica (Japó-Barcelona / Anglaterra-Índia / Andalusia-Catalunya) sinó també personal, vital, "la distància entre dues cultures i entre dues persones". Amb breus pinzellades d'humor (sobretot a través del personatge d'Akemi Goto, la japonesa perduda a Barcelona), esquizofrènia rítmica (l'escena dels canvis de mobiliari del pis) i un acompanyament musical en viu, l'obra no està exempte, tot i això, d'un optimisme conformista perquè, en el fons, la japonesa diu que ara ja viu en un pis més gran, a l'andalús ja el deixen cantar de tant en tant (encara que ignorem si és només en somnis) i la sensació de solitud inicial sembla esdevenir una estranya companyia en aquest bar. Encara que només sigui temporal i anecdòtica. Sembla, doncs, que malgrat tot aquests tres personatges allunyats del seu passat s'han construït una nova identitat lluny de casa seva, una nova coirassa que els permetrà seguir endavant en aquesta etapa de la seva vida. Una nova disfressa que amagarà encara més qui són realment.