#vinyoli

[salvarelsmots]

Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut. Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats, és potser despullar-se per trobar el camí de l'altra banda.

Joan Vinyoli a “Gorgs”.

[claritasgratiae]

L’UNA COSA O L’ALTRA

Val més caure en un pou que dur el càntir a la font. Val més morir en un bosc cremat que estar a l’ombra d’un salze. Tot reprèn significat com més una gran boira bolca els sentits. No esborris les paraules antigues. Fes per manera, sobretot, de retornar a les deus. Joan Vinyoli

[parlar-per-parlar]

No la cançó perfecta

Ara i res Mishima Prod. de Peter Deimel The Rest is Silence, 2017

 El maig de 2015 l’etapa de L’ànsia que cura (2014) ja era pràcticament tancada i el David Carabén aprofitava les vacances que es concedia Mishima per estrenar una nova proposta: per primera vegada, ens convocava a un concert sense banda al darrere, anunciant-se amb el seu propi nom i res més. Com era d’esperar, la proposta encara verdejava i, desacostumat a tal despullament, al Carabén li costà deixar-se anar. Però fet i fet fou un vespre divertit i, sobretot, interessantíssim. El setlist ens oferí clàssics de Mishima en acústic, versions en català de les seves influències, i algunes primícies: tres poemes musicats que tocava per primera vegada, tots tres de Joan Vinyoli (“Orfeu”, “Encén el vi” i “Ara i res”). Tot plegat, un veritable llibre obert per entendre què busca Carabén en escriure una cançó, d’on ho treu i on vol arribar.

Melodies a banda, un dels aspectes més fascinants de Mishima és que Carabén té molt clara la seva teoria de la cançó: podem escoltar-la d’ell mateix en qualsevol entrevista. Aquest maig, amb motiu del llançament d’Ara i res, parlava d’un disc amb cançons «molt més narratives», que «s’entenen a la primera» i «no agafen tanta volada poètica». I tenint això al cap, revisitar ara aquell recital del Born és pertinent. No només perquè aquell dia Carabén estrenés l’adaptació vinyoliana que ha donat títol al disc, sinó perquè és ara que certes línies estilístiques que llavors només s’intuïen han esdevingut una realitat. Què intuïem? Lletres més narratives, allargassades, que s’allunyen de la condensació i la suggestió del símbol; la preferència pel relat i per elements de carn i ossos —de fet, el gust fins i tot per incorporar personatges i convertir la veu en narrador. Ho intuíem en la tria de versions: a “El que pica els liles”, de Gainsbourg, encarnava un revisor de metro com si contés un conte; a la brillant adaptació d’“A Lady of a Certain Age” dels Divine Comedy, que també gira entorn d’un personatge, ens descrivia una decadència tangible i concretíssima («bevies Camparis amb la Tita i el Nacho / en aquelles parties interminables al Boccaccio») a base d’enllaçar versos llarguíssims, que amb prou feines aconseguien cenyir-se a la melodia i acabaven descosits per totes bandes. També ho vèiem, és clar, en el mateix cançoner vinyolià que esmentàvem —al cap i a la fi, si bé estan emparentats, Vinyoli no és pas Rilke. Ni Neil Hannon és George Brassens.

No és cap secret —ell mateix ho afirma— que la teoria de la cançó de Carabén ha canviat. A les entrevistes de promoció de L’amor feliç (2012), potser la primer etapa on aquesta teorització guanyà pes al seu discurs públic, el cantant es qüestionava sovint sobre la idea de cançó, que definia com «una jaula que captura un misterio de la vida, así que cuanto más abierta mejor. Por tanto hay que ser intenso». Cinc anys després, cinc anys més savi, Carabén ha deixat de banda aquesta intensitat, fart potser de buscar la cançó perfecta. Ara és directe i narra coses que, efectivament, «s’entenen a la primera». Si bé el Carabén cuentacuentos no ve de nou (“Em dius adéu”, “D’un costat del carrer”, “En arribar la tardor”, “Ossos dins d’una caixa”), podem estar d’acord que fins ara el mode dominant de Mishima havia estat més aviat el de les cançons rodones, expansives i memorables, preferiblement d’amor o desamor: “Miquel a l’accés 14”, “No et fas el llit”, “Un tros de fang”, “Qui n’ha begut”, “Els vespres verds”, “No obeir”, “Llepar-te”. D’aquestes, a Ara i res amb prou feines n’hi trobem una: “Qui més estima” —un primer single assolellat però enganyós, per poc representatiu—, que de fet és una adaptació força fidel d’un poema d’Auden, i que no tracta pas d’amor romàntic. La resta, si toquen grans temes ho fan defugint l’estructura de cançó convencional i les tornades cantades a ple pulmó; les que evoquen realitats més sòlides ho fan a partir de frasejos més prosaics que mai, amb melodies més de peus a terra, però més grises també.

Al centre de l’àlbum, Mishima hi ha col·locat “Posa’m més gin, David!”. Després d’una obertura de vents suaus i una melodia enyoradissa, la primera síl·laba que entona Carabén és “jo”. No parlarà de grans conceptes, ni s’amagarà rere cap veu poètica: parlarà d’ell, del David Carabén real que rememora amb nostàlgia una sèrie d’escenes de quan era petit i els seus pares, que “deurien tenir els 40 fets / com jo ara mateix”, bevien, xerraven i ballaven amb la colla. La lletra és d’una literalitat clara i buscada, i de fet té el seu mèrit aconseguir esmentar Pallach, Pla, Neeskens, l’OTAN i el Gente joven en una cançó pop. Però val la pena preguntar-nos si aquesta recerca de la literalitat és una evolució feliç. Pel camí, s’ha perdut la universalitat que convertia les lletres de Mishima en himnes. És clar que més d’un s’haurà vist enmirallat en el missatge últim de la cançó, o fins i tot, si són companys generacionals de Carabén, s’hauran plagut de sentir-se interpel·lats per les referències concretes a una època que els marcà. Però més enllà d’això, les cançons de Mishima són ara menys suggestives i més específiques, perquè ja no volen ser aquella «jaula que captura un misterio de la vida».

A més, degut a la voluntat de prioritzar la claredat i de ser planer i inequívoc en la narració, en molts moments del disc Carabén es veu obligat a concedir-se més d’una llicència amb el fraseig. Això duu a algunes melodies de veu un pèl forçades, que no tenen la potència a què ens té acostumats la banda. A “Posa’m més gin, David!” això queda ben salvat, però en altres temes —“Menteix la primavera”, “El tobogan”— el resultat és menys convincent. Una bona solució és, directament, renunciar a la melodia. Ara i res es clou amb “Hasta que lo miras”, una cançó composada al temps de descompte, durant la gravació del disc, a partir de fragments declamats d’un dietari d’estudi de Carabén. La base és deutora del pop circular i mecànic d’Stereolab —com ho era l’extraordinària “Neix el món dintre l’ull” de Set tota la vida (2007), també declamada— i deixa enrere el to greu de “Tot són preguntes” i “El tobogan”. La lletra ens duu de nou a un dels temes predilectes del cantant: la reflexió sobre la cançó. Carabén diu que li agradaria escriure una cançó sobre “els bojos que parlen sols”, però la lucidesa del Fede, el cambrer, li fa entendre que un cop te’ls escoltes ja no pots dir que parlen sols. Això el fa reflexionar sobre la seva condició de cantautor: ell mateix es passa el dia “parlant sol, donant voltes a les coses”, i compondre cançons no és altra cosa que tenir converses amb un interlocutor indeterminat. Ben bé com passa amb el boig, quan aquest interlocutor es materialitza —quan algú es decideix a escoltar-se’l— és quan el cantautor deixa de parlar sol, i així escriure cançons pren sentit perquè hi ha un públic que les escolta. Un final agraït per a un disc breu i rodó, amb menys lletres —només nou— que qualsevol dels altres discos de la banda, però probablement el més marcadament literari de tots.

Musicalment, Ara i res fa gala d’un univers sonor coherent i d’una producció impol·luta, confirmant les boníssimes sensacions que la unió de Mishima amb Peter Deimel deixà a L’ànsia que cura (2014) i prolongant encara més —si és que era possible— el salt qualitatiu que han experimentat d’ençà que renovaren el sector rítmic del grup amb Alfons Serra i Xavi Caparrós. Poques composicions tan reeixides haurà signat el grup com el doblet que obre el disc, “Una sola manera” i “S’haurà de fer de nit”. Queden enrere els anys de producció lo-fi a can Paco Loco: a Ara i res tot brilla, cada nota és nítida, cada arranjament supura elegància i es fa evident en tot moment l’esforç conscient de depuració, de trobar no més que l’expansió justa i necessària. No hi ha banda de pop a Catalunya que s’esmerci a arribar a tal nivell de proficiència musical; almenys no de l’entitat que ha assolit ja Mishima. I si, com fins ara, segueixen fidels a la idea de disc ben fet, difícilment trobaran algú que se’ls acosti.

***

L’article a Núvol: https://www.nuvol.com/noticies/no-la-canco-perfecta/

[lianzeb]

"Car temo, quan estic així de sol i fred i desganat, que per molt que em proclami del costat de la vida, quan sobre el mar llisca la barca dominical i cau verticalment, ferint-me, el llamp d'Apol.lo, i una calitja d'or tremola devant els ulls, que en ser que em trobi dins el llit de les darreres núpcies, m'espantaré del fred que ha d'arribar-me quan les cuixes de gel em tocaran,i i que em faré enrera de tot, covardament, com l'atrapat en una gran mentida, i que tot jo tremolaré i no sabré cap on girar-me ni què invocar." #Vinyoli (en Cadaqués)

[mmmart-a-blog]

Runa

Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la maó sobre maó fins a la mida que veus , una paret de casa humil. Fixa’t com es clivella, com va esfondrant-se a poc a poc  amb sord , feixuc estrèpit. Però ja a terra tot, amb mans obreres de paraula, nit rera nit, pacientment plego la runa i novament edifico. De Encara les paraules. Dins de Els llibres de l’escorpí. Edicions 62, 1973.

[claritasgratiae]

No la cançó perfecta sinó el crit que invoca Déu és necessari, car no com l'àguila en té prou el nostre cor amb moure bé les ales. Amb ulls encesos cal entrar dins la nit del misteri, perquè el secret, així com l'aire que bat als ulls, penetri fins al cor.

Joan Vinyoli, No la cançó perfecta

[parlar-per-parlar]

VIII

Vàrem emprendre un llarg, difícil, perillós camí. I estimàvem les coses —fossin neu o fang, rosada o constel.lació. I les fèiem nostres per causa de l'amor que ens havia ensenyat com anostrar-les.

Joan Vinyoli, Llibre d’amic (1977)

[parlar-per-parlar]

No oblidis el migdia calent amb la copa a l’una mà i a l’altra. T’he de parlar de les falenes que et volaven entorn de la boca. No diguis a ningú que fa molts anys que cerco la veritat. No podré dir que “he guardat fusta al moll”, més aviat les grans estibes de troncs m’han emparat en l’hora mala, quan les gates fosforecents volien atrapar-me i la pantera d’ulls grocs rondava per allí. Un dia vaig mirar la fira de les barques lliscar pel mar silencionsament i el daltabaix de les estrelles.

“Des del moll”, Joan Vinyoli