El debat sobre l’evolució del sistema educatiu és ben present. Des de fa anys la majoria de sistemes educatius a nivell mundial es troben immersos en una crisi sistèmica. Ni els moviments de renovació pedagògica ni les innombrables reformes educatives han estat capaços de desterrar les bases d’un sistema educatiu que va ser engendrat al segle XIX, sota les necessitats de la Revolució Industrial i amb les bases de la pedagogia tradicional.
Si bé, actualment, tota la comunitat educativa i part de la societat està d’acord amb la necessitat d’un canvi de model, les dificultats apareixen a l’hora de convenir cap a on s’ha de direccionar la innovació i la manera com implantar-la. On s’ha de posar l’accent del canvi i qui l’ha de gestionar?
Darrerament hi ha certa tendència a relacionar la renovació pedagògica únicament amb la implementació de les noves tecnologies a l’escola. Per aquest motiu, crec que és molt important tenir present que hi ha un tipus de mancances que són endèmiques del nostre sistema educatiu, per la incapacitat d’ajustar-se a les necessitats educatives dels infants; i d’altres que són exclusives dels nostres temps, perquè l’escola no s’ajusta als canvis socials que estem vivint.
La globalització de l’economia, els forts corrents migratoris, el creixement de la investigació científica i la revolució de les tecnologies de la informació i la comunicació ha transformat la societat d’un món cada vegada més interconnectat, informatitzat, amb nous ecosistemes de comunicació i on la presència de maquinària intel·ligent és cada cop és major.
A nivell educatiu, això ha comportat dos canvis significatius i indicutibles en aquests moments. A les últimes dècades la funció de l’escola ha canviat; ja no és transmetre coneixements, sinó generar competències. I al mateix temps hem millorat el coneixement que tenim sobre com aprenen les persones gràcies als avenços de la ciència, sobretot, en el camp de la neurociència.
L’horitzó de canvis metodològics per a la nova societat del segle XXI té com a objectiu formar ciutadans competents i èticament responsables, amb pensament crític, creativitat, amb intel·ligència i empatia social, capacitat per gestionar la informació, per treballar en entorns col·laboratius, interculturals i interdisciplinars.
Per a tal efecte, es proposen una sèrie de canvis en les pràctiques educatives vigents:
Deixar enrere el conductisme per donar pas a metodologies actives que permetin la construcció del propi coneixement.
Promoure els aprenentatges competencials i interdisciplinars.
Canviar el rol de l’alumne, per tal que sigui actiu i protagonista del propi procés d’aprenentatge.
Canviar el rol del docent, que deixa de portar la veu cantant i es converteix en guia i facilitador de condicions per a l’aprenentatge.
Passar d’una cultura docent individualista (un mestre únic responsable de l’aula) al treball col·laboratiu entre mestres i altres agents educatius.
Escola oberta al seu entorn i com a motor del canvi social d’aquest.
Introducció de les SAC (sistemes d’aprenentatge de coneixement), que vol anar un pas més enllà de les TIC i les TAC.
Canvis en el sistema d’avaluació. Deixar enrere els indicadors que mesuren aprenentatges memorístics a curt termini, per donar pas a l’avaluació per competències i dels processos.
Per últim, no m’agradaria deixar passar l’ocasió sense reivindicar la importància dels grans pedagogs renovadors que van impulsar el moviment d’Escola Nova des de finals del segle XIX. Quan parlem d’innovació educativa cal tenir present el pensament i les propostes de persones i institucions que van assentar les bases per a la millora de l’educació, com ara Dewey, Freinet, Montessori, Malaguzzi, Ferrer i Guàrdia o Rosa Sensat .