* DEL 21 AL 31 DE GENER *
Així doncs, després d’incomptables hores de vols i aeroports, ja som a Filipines! En teníem ganes de tornar al sud est asiàtic després de Nova Zelanda i de sobte, ja som a Manila.
Arribats a l’aeroport de la capital, el primer que fem és ampliar el període de visat, que de 21 dies que et facilita la visa a l’arribada, vam ampliar a 2 mesos (no sense afluixar els primers pesos per a aconseguir-lo...i entretant xerrant amb el policia que va resultar ser un encant). Amb un nou segell estampat al passaport, ens vam encaminar a la parada de taxis per a que ens portessin al barri de Makati on teníem reservada la primera nit, zona ”alta” de la ciutat, doncs la capital del país no gaudeix de massa bona fama i preferíem que la readaptació no fos massa sobtada. La sensació de seure a la part del darrere d’un taxi mentre et porten per una nova ciutat és, com a mínim, impactant, i més si el taxi passa per tots els suburbis de la metròpoli i en mig del caos del trànsit et dóna temps d’observar la vida als carrers: primeres impressions, Manila és ben lletja...
Una vegada instal·lats a la guesthouse és hora de dinar i ens acostem a un bar proper per començar a introduir-nos en la cuina local, amb clares reminiscències de la colonització espanyola, i ens decidim per l’adobo mixto (porc i pollastre cuinat molt semblant al nostre a l’ajillo) i provem la cervesa també, San Miguel, per cert! El primer dia doncs, el passem de relax combinat amb la planificació del viatge pel país, amb més de 7.000 illes per visitar la reserva de vols per passar d’una zona a l’altra es fa imprescindible i passem la tarda fixant dates i comprant vols. Ja tenim Filipines encaminat!
El matí següent el dediquem a visitar la ciutat, desplaçant-nos en jeepney, metro, tricicle, però sobretot a peu, visitem el centre històric, la zona d’Intramuros d’herència espanyola amb els seus carrers adoquinats farcits de carros de cavalls per als turistes, esglésies en bastant mal estat de conservació i pollastres lligats de la pota per tot arreu (la lluita de galls és gairebé esport nacional per aquestes terres).
Definitivament, Manila no és una ciutat que et sedueixi ràpidament, i després de deu hores caminant-la amunt i avall del centre, passant pel barri xinès i acostant-nos fins a la badia, és hora de tornar a refugi i preparar la motxilla per marxar cap a l’illa de Palawan.
L’aeroport principal de Palawan es troba a Puerto Princesa, ciutat on la majoria de visitants no passen ni una nit i a lloms d’una furgoneta marxen cap a El Nido, principal atractiu de l’illa. Nosaltres ens vam instal·lar als afores de la ciutat, al Jungle Flower del barri de San Manuel, que la veritat en té molt de jungle i també de flowers al seu frondós i tranquil jardí. L’endemà, a més a més de passar pel barber i diversos caixers (ja que a la resta de l’illa no n’hi ha) vam aprofitar per llogar una moto i perdre’ns, una vegada més. Aquesta vegada però vam arribar després d’un camí força accidentat amb reminiscències vietnamites (per les carreteres en mal estat i tot això) a la platja deserta de Nagtabon, una franja de sorra blanca, acompanyada de palmeres, un preciós mar amb onades, alguna barca de pescadors i una parella local que regentava uns pocs bungalows, ells van ser els que en un plis plas van obrir-nos dos cocos i ens van cuinar un peix fresquíssim amb arròs i aquí va ser quan fredselspeus van començar a assaborir el paradís.
El temps es va quasi parar i entre xerrades amb ells i amb el surfista més reconegut de filipines (que per casualitat estava entrenant-se allà), algun banyet i alguna passejada, va passar el dia. Vam tornar a la nostra selva personal no sense abans parar a comprar mangos, diuen que els més bons del sud est asiàtic i podem confirmar que així és, són simplement deliciosos, un regal pels sentits que intentem donar-nos cada dia :) !
L’endemà tocava moure’ns, vam anar a la terminal de busos, vam descobrir quin era el primer jeepney (transport local típic de Filipines, entre furgoneta i tanqueta, sense vidres a les finestres, amb espai per unes 20 persones a dins i unes 30 més al sostre) que anava a Sabang i ens van comentar que només teníem 3 hores d’espera així que ens vam instal·lar, vam comprar un gelat de fruites tropicals i vam començar a llegir. I mentre esperàvem van arribar tres noies que ens van proposar llogar un jeepney privat, pagant nosaltres el mateix preu que pagàvem al jeepney públic, 150 pesos (uns 2 euros i mig), així que els 7 turistes que vam coincidir en aquell moment vam compartir jeepney i ens vam estalviar varies hores d’espera, ja n’hi haurien més endavant d’hores d’espera, ben segur!
A Sabang vam anar a parar a una guesthouse en construcció (i per tant baratíssima), a 10 minuts caminant del centre del poble, una caminata que va resultar ser d’allò més agradable, passant per camps d’arròs, entre búfals d’aigua treballant i cocoters arreu.
Sabang és conegut per ser el punt de sortida per visitar el riu subterrani, una de les atraccions principals de l’illa de Palawan, i la veritat és que tot i els centenars de turistes que fèiem cua per agafar alguna de les bangkas (barca típica de per aquí) va valer la pena, tant pel trajecte fins allà veient la preciosa costa, així com pel recorregut de 5 km dins del riu subterrani, i a més vam poder veure la nostra primera tortuga marina!!!
I va ser a Sabang, fent cua, que vam conèixer al duo dinámico, en Gabi i en Xavi, què grans! Amb ells vam agafar l’autobús que ens portava a Salvación road, l’encreuament de carreteres on teòricament paràvem per agafar un únic jeepney que anava cap a Port Barton, el següent destí. Però les carreteres no us les podeu ni imaginar i els autobusos públics tampoc així que quan vam arribar a Salvación ja havíem perdut el nostre enllaç així que vam apuntar-nos al pla d’en Gabi i en Xavi, arribar a Araceli, a l’illa de Dumaran, una illa a 6 hores en bangka de Roxas que no apareix a cap guia de viatges i per tant prometia ser interessant, si més no, fora del recorregut turístic habitual.
Arribats a Roxas, calia trobar un lloc on dormir, però sobretot arribar-se al port per veure quan sortia la bangka cap a Araceli, així que ens vam separar i mentre la Meri i el Gabi trobaven guesthouse i negociaven preu, el Xavi i el Pere van anar fins al port i també van negociar el preu de l’embarcació per al matí següent. Ja només calia fer-se un partit de bàsquet al carrer, una dutxa per treure’s la pols del camí (literalment parlant), connectar-se al wifi després de 5 dies sense i posar-se al dia, sopar i dormir. I així ho vam fer, no sense abans fer-li una ullada al karaoke local animat per una de les milers de transsexuals que pots veure al país.
Suposadament a les 10 a.m. la nostra bangka havia de llevar àncores direcció a l’illa de Dumaran, però la càrrega del bot es va demorar i vam emprendre viatge cap a les 11 passades del matí; estirats al sostre de l’embarcació i ben situats sota les lones a l’ombra d’un sol de justícia, ja estàvem preparats pel que podia ser un viatge llarg i mogudet, i així va ser... encara que amb bona companyia, xerrameca, riures i les observacions del nostre capità privat, el Dr. Xavier, la travessia es va convertir en el que s’acostuma a dir “un passeig en barca”, HOOOOOMMMMM!!!
Arribats a Araceli ens vam encaminar cap a l’única pensió del poble, el duo dinámico a lloms d’un tricicle i els fredselspeus tirant de cama, per estirar una miqueta després de la travessia de 6h, fer-nos una idea del poble, aprofitar per saludar tots els veïns que sortien a les portes de les cases per veure’ns i ja de pas, provar el deliciós pan de coco i d’altres especialitats de les panaderies locals.
Ja a la pensió va aparèixer el qui nosaltres crèiem que era l’alcalde del poble, doncs coneixia tothom i tothom el saludava, que ens va ajudar a trobar barca pels dos dies següents que passaríem pescant i fent snorkel d’illa en illa. Araceli va resultar ser un regal, un d’aquells llocs autèntics on encara no ha arribat el turisme (només uns 5 turistes a l’any es deixen caure per l’illa!), on parlar amb la gent és un gran plaer i on podries quedar-t’hi una llarga temporada. Allà també vam conèixer a Greg el metralleta (no us podeu imaginar lo ràpid que parlava el tio...) un canadenc que a més de viure allà des de feia un any, també construïa rifles artesanals de pesca submarina fets de fusta (una obra d’art, la veritat) i es coneixia cada raconet d’aquella zona, així que va apuntar-se per guiar-nos i ens va donar consells sobre el proper destí: El Nido. A Araceli també vam menjar peix fresc per un preu irrisori (com a exemple una tonyina de 3 quilos per 2 euros!), vam conèixer a la Teresa (un amor de dona), vam deixar passar el temps ben tranquil·lament i vam decidir marxar abans del previst perquè les condicions del mar degut al vent “Amihan” no eren les millors per a gaudir-lo.
Finalment per arribar a terra ferma, en comptes de creuar l’illa per terra i agafar una barqueta que ens acostés en poc temps a terra, vam haver de desfer el camí, és a dir, tornar a pujar a una bangka, fer 5 horetes més fins a Roxas i des d’allà seguir cap a El Nido, doncs el camí entre Dumaran i Araceli era impracticable. El trajecte de tornada a terra va ser una meravella, anàvem amb el sentit del vent així que vam poder gaudir de les vistes i de la brisa marina.
Arribats a Roxas, som-hi cap a l’estació d’autobusos, identifiquem bus que vagi cap a El Nido, ens instal·lem i ens posem en marxa; el camí fins a El Nido és terrorífic, carretera sense asfaltar i unes 5 hores de tragar i tragar pols...quan arribem a El Nido, els quatre ens quedem amb una cara d’espant bastant divertida (el Xavi menys perquè ell és un mestre zen que gaudeix de totes les situacions de la vida) i és que el canvi entre Araceli i El Nido és gegant, estem en el number one dels punts turístics de l’illa; tots els allotjaments estan plens (resulta que és l’any nou xinès!) i buscar allotjament pels quatre esdevé una petita odissea. Després de més d’una hora saltant d’hostal a hostal trobem una habitació familiar on podem dormir els quatre junts, genial i resolt per avui, sembla que demà haurem de seguir i és que l’habitació no està disponible per a la nit següent...! Sopar peix i marisc (uns més que els altres..jeje...) a un preu no tant irrisori com a Araceli, fer plans per a l’endemà i a dormir que ja toca!
L’endemà és un d’aquells dies que ben bé podrien servir com a historieta de còmic: ens aixequem, en Xavi i en Pere van a veure al Christian, un pescador amic d’en Greg que ens esperava, acorden pla pel dia, anem a esmorzar, busquem nova habitació i ens instal·lem, anem al mercat i preparem tot el necessari pel dia marí a El Nido i quan estem quasi a punt de pujar a la bangka a les 12 del migdia, arriba el noi de la nova guesthouse i ens comenta que les habitacions que ja hem ocupat estaven reservades així que hem de treure-ho tot i buscar un nou lloc ràpidament, decidim treure les motxilles i deixar a les seves mans la búsqueda i nosaltres pugem a la bangka disposats a començar el nostre dia a la Badia de Bacuit, una badia plena d’illes amb formacions kàrstiques (com a Halong Bay de Vietnam però millor), platges desertes i aigües cristal·lines.
El dia passa entre banys, pesca (en Gabi és el que aconsegueix pescar més, la Maria s’estrena amb una doble picada asseguda damunt d’un kayak i el Pere ho intenta amb un dels rifles d’en Greg mentre en Xavi explora una illa deserta) i snorkel. La zona, tot i preciosa per les muntanyes que surten del mar, està força morta, els coralls estan pràcticament destrossats i tot i que hi ha peixets, no n’hi ha massa ja que les pràctiques de pesca amb dinamita i cianur han destrossat la flora i la fauna marina...quina llàstima!
De tornada al poble, amb la posta de sol a la nostra esquena, resolem el tema de l’allotjament amb l’ajuda d’en Christian, i anem a parar en un lloc de luxe, no Gabi?! I amb l’esperança de tenir l’endemà també per explorar la zona sopem alguna cosa i anem a dormir. L’endemà les nostres esperances es trunquen ràpidament i és que ha arribat un tifó de grau 2, això vol dir que plou sense parar durant més de 24 hores, fa vent i mala mar, les bangkas no poden sortir i tot està parat; així que tant uns com els altres hem de canviar els plans, per un costat els fredselspeus decideixen no arriscar-se a pujar fins a Corón en ple tifó (representa unes 10 hores de barca a mar obert) i seguir explorant la costa oest de Palawan i el duo dinámico decideix fer camí cap a Puerto Princesa i és que en dos dies tornen a casa, quina llàstima!! I a El Nido, un lloc a petar de turistes, és on els nostres camins es separen després de 6 dies molt i molt divertits i molt intensos, quin plaer haver coincidit amb vosaltres a la cua del riu subterrani! Gràcies per formar part d’aquesta aventura, esperem veure-us ben aviat i gaudir de la vostra energia positiva!!! Queden pendents les sortides “furtives-pesqueres” a la terreta i la paella d’arròs negre, companys!
prguitarman
jbbartram-illu
pixelskylines