i'm the real nyx

Transmutacions emocionals. 

[imtherealnyx]

Episodis d’Amor Propi: Capítol 8

Vull escriure sobre un tema. Noto que les circumstàncies s'han adelantat a les meves expectatives i no acabo d'adaptar-me. Ha ocorregut tot tan ràpid que no m'avinc a aquest sentiment d'estar exultantment bé. He recordat que al primer episodi vaig prometre que li brindaria a les paraules el destí que es mereixen, que no només és extreure merda sino també assaonar una mica tot allò ja de per sí bo. Els cops en què ho he fet realment són comptats, i no sé com sentir-me al respecte. El gran raper manyo, i per mi poeta, Sharif, diu en una de les seves cançons que els escriptors de veritat no saben ser feliços. I és que el primer motor per escriure són els ulls humitejats, les mans tremoloses, un cor accidentat... Com a víctima dels pensaments autodestructius i de la malenconía puc assegurar que les millors coses que he escrit han nascut en moments molt durs, i de molta necessitat d'afecte que jo cobria amb el teclat de l'ordinador. Potser és per això  que a voltes em sento buida entre tanta plenitud.

[imtherealnyx]

No puc dir-ho, però t’ho escric

M'excuso. A vegades el meu cor s'accelera a velocitats que al meu cap li costa molt seguir. No és fàcil frenar una cosa de tals dimensions. No és evident, però. És com una onada que s'apropa des de la llunyania i la observes ínfima, gairebé ridícula a l'horitzó. Però saps amb seguretat que és una de les onades més grans i potents que et trobaràs mai. I experimento una sensació tan nova i diferent... quina pau més paradoxal, perquè em trobo en aigües que m'abraçen dolçament però alhora estic neguitosa. L'onada s'apropa molt ràpid i tinc molts dubtes. No sé si m'arrossegarà brutalment matant-me d'asfixia o si, per contra, em permetrà surfejar-la i gaudir-la. És curiós, però és el primer cop que una onada així té nom i cognom. També té ulls de color inclassificable però cautivant, i un cabell fosc i lluent que reposa sempre elegantment sobre la seva esquena. I somriu com si competís amb les estrelles. Quina onada més esplèndida.

[imtherealnyx]

De quan per fi et vaig desterrar

Estic bastant fins als collons del conflicte. Porto un any sencer sense estar tranquil·la. Si no és un conflicte extern n'és un d'intern, i així seguim fins ara. L'únic temps relativament prolongat on he estat més feliç i estable ha sigut l'agost... cada dia aprenia una cosa nova, estava serena, envoltada de gent excepcional i en una feina que m'agradava. És un dels ambients més sans que m'he trobat mai, i he tingut el plaer de formar part de la bona vibra que es generava allà saps. Ara torno a ser aquí, a la city, com diu la Gordi. Estic bé, emocionada perquè la carrera m'encanta, i tinc moltes ganes de fer coses que no he pogut fer abans, com trobar algú per tocar música, fer un voluntariat... mil coses! Soc una apassionada de les coses útils per a l'esperit, i el conflicte és l'antítesi d'això. El detesto. El refuso sempre que puc. Potser per això a vegades puc semblar una tia bastant abnegada, però et juro que aquesta traça del meu caràcter radica exclusivament en la hippie pacifista que porto dins. Intento ser sempre coherent amb els meus valors, tot i que no sempre ho aconsegueixo. Com tothom, suposo. La màxima fita que tinc tatuada a les dues galtes del cul des que vaig nèixer és viure de manera que els meus actes causin una repercusió negativa mínima en la gent que m'envolta. Per això em faig olles molt sovint, a vegades em costa molt discernir entre el que estic fent bé i el que estic fent malament. I per això també em fa una ràbia immensa la penya que fa mal conscientment. Fer mal conscientment no sempre és sinònim de fer mal intencionadament. Entenc que l'egoísme porta a obviar les conseqüències que tenen els teus actes per les altres persones. I tot i que això no tingui per què implicar el fet de voler fer mal, és gairebé igual de cruel. Sempre que es pugui evitar fer mal amb coses totalment innecessaries, hauríem d'estar en l'obligació de fer-ho. Les coses innecessaries que es fan “por despecho” no solen ser les més encertades. I remarco innecessari perquè pot passar que el mal sigui intrínsec a alguna cosa bona o necessària, com l'amor. Aquest és un tema molt diferent perquè no es pot predir si farà mal, quan i amb quina intensitat. I els desitjos de cada persona no haurien d'estar subjectes al criteri d'altres. Però les coses quotidianes de la vida, des dels detalls a les decisions més grans... aquí hem de passar tots un puto filtre de buenrollismo siusplau. Ningú està excempt de culpa quan es tracta d'aquestes actituds, però reduïr-les al mínim o fins i tot a zero és, no només la forma més preciosa i valuosa de viure, sino també un dels deures més importants que tenim els uns amb els altres.

[imtherealnyx]

Episodis d’amor propi: Capítol Molt Especial (anomenat 7)

Escric això sent plenament conscient que, molt probablement, no ho llegireu mai. Però sento la necessitat de teclejar sobre el que em passa pel cap, que no és poc. Tampoc senzill. De fet no sé si us haureu adonat de la mena de desastre mental que soc. Espero que sí perquè és el meu veritable jo, caòtica, indecisa, intensa. Per alguna cosa m'he triat el nom de Nyx per representar aquesta cara desconeguda de mi que molts cops m'evita i a voltes penso que ni jo la conec. Malgrat tot faré un gran esforç neuronal i intentaré endreçar una mica l'estança.

Tenia por. Molta por. Però no la típica por derivada de la inseguritat, que et fa témer no fer amics, no connectar amb la gent. La meva por era (o és, no ho sé) molt més complexa. Li he donat moltes voltes i encara no he arribat a cap conclusió tancada sobre quina és l'arrel del problema, però sí tinc en ment més d'un titular referent a la meva vida i els meus antecedents que molt obviament m'han portat per aquest camí. Ara no venen al cas, però. La qüestió és que tenia un pànic terrible a tornar a sentir-me sola. Normalment soc una tia sociable, o almenys això crec, però tinc una mena de profunditat recargolada que no em deixa mai estar satisfeta. M'explico.

No podia soportar la idea de fer amics superficials. De conèixer gent en la qual no poguès endinsar-me, gent sense cap mena d'espurna. Tinc com una espècie de “pou emocional” kilomètric que és molt difícil d'emplenar, i només ho aconsegueix penya selecta (ja us podeu donar per al·ludits, si és que algun dia us deixo llegir això). Em flipa màximament el vincle que hem construït en tan poc temps, i quan hi penso totes aquelles pors complexes desapareixen. I és que us estic començant a estimar bastant. A tots. Cadascun amb una connexió diferent i única, i entre tots nosaltres encaixem com encaixa un substrat en un enzim (que ningú m'odïi per això que acabo d'escriure siusplau). Disclaimer: no vull semblar la típica tia rara que es creu especial ni res, ni vull que sembli que “us estic fent un favor” sent amiga vostra, més aviat al contrari. Em considero una mindundi de primera classe, i us estic molt agraïda per tot l'amor que ja m'heu mostrat, que per mi és maquíssim i enorme, i us dono les gràcies per adelantat per tot l'amor que ens queda per repartir-nos.

En fi, no sé si això ho llegirà algú de vosaltres perquè aquest tumblr és privadíssim i ningú en aquest planeta sap de la seva existència excepte jo (i la penya random que s'hi passi, que auguro que és poca o cap. Si formes part de la penya random et saludo calurosament). El dia que tingui ovaris per ensenyar-vos-ho, potser us faig un petit petó lingüístic amb un text per cadascun de vosaltres. Perquè el mereixeu. Mereixeu un llibre sencer. Sou una mica més petitons d'edat que jo però alhora us asseguro que sou infinitament més grans del que us penseu.

[imtherealnyx]

Episodis d’amor propi: Capítol 6

Saps una cosa molt bonica dels dies radiants? Que no hi son sempre. A priori pot semblar una putada molt gran perquè això significa que la resta dels dies son dolents, o neutres, o simplement passables. Però aquella sensació d'arribar a casa, mirar en retrospectiva i dir: avui ha sigut un dia fantàstic. I no té per què implicar algun fet super extraordinari, a vegades el dia a dia et regala una “espurna de rutina” que porta molt, molt, molt d'amor, i molta tendresa incorporada. És molt màgic sentir que cada cosa que has fet durant el dia t'ha emplenat d'alguna manera. Absolutament tot. Malgrat sigui fugaç i breu, val molt la pena fixar-s'hi. Fins i tot capturar-ho d'alguna manera, quina sigui, és igual. Jo ho estic intentant ara, per si no s'ha notat. En fi, reflexió: capturar els moments com si fossin pokémons.

[imtherealnyx]

Episodis d’amor propi: Capítol 5

Hola,

te'n recordes del primer capítol? La meva història d'amor-odi amb l'escriptura... doncs últimament hem passat per l'etapa “odi”. Ha sigut una etapa prou llarga, crec que és moment de fer les paus, i aquí estic. Amb un altre capítol. Sincerament no sé com començar això, sembla que tota la meva fluidesa lingüística m'hagi abandonat completament. Anem a provar:

“Dubtar” és un dels verbs més intrínsecs a l'èsser humà que se m'acuden. L'avenç de la societat durant la història sembla haver suposat la multiplicació de les variables que hem de tenir en compte a l'hora de triar. Suposo que en bona part és perquè hem anat guanyant llibertats i això comporta inevitablmement haver de fer front a moltíssimes decisions cada dia. Abans no havíem d'escollir tant, simplement perquè no teníem opcions per escollir. Així de simple. Suposo que podem estar agraïts de ser uns cagadubtes, perquè això siginifica que som molt més lliures que les generacions que ens precedeixen. Això no treu que ens estressi màximament haver de decidir. Al cap i a la fi, ens agraden molt les coses ja definides, que ens ho posin fàcil. No haver de fer l'esforç d'analitzar tots els factors, és utòpic. Desgraciadament no passa. I seguim sent uns cagadubtes irremeiables. I si ja ens és extremadament difícil decidir sobre coses materials (m'hauries de veure triant el berenar), fer-ho quan hi ha més persones implicades emocionalment és un trencaclosques titànic.

Has de ser capaç d'esbrinar què li pot passar pel cap a l'altra persona. Quan tens més o menys clar que el panorama mental que t'has creat no és una pel·lícula de Spielberg, cosa que mai no està del tot segura, pots passar a investigar què merdes has de fer tu per ser coherent amb els teus principis i sentiments però alhora ser respectuosa amb el que TU creus que l'altra persona pensa i sent. Sortirà bé el pla? Molt probablement no, perquè si hi ha una cosa que no es pot predir és el comportament humà. Així que Nyx del futur, si algun dia et tornes a trobar en la situació en què estàs ara i llegeixes això, només tinc tres paraules per dir-te. No hi pensis. Malgrat siguis addicta a reflexionar fins l'últim detall de les coses que et passen, intenta sortir de tu mateixa almenys durant uns dies. No t'anirà pas malament.

[imtherealnyx]

Episodis d’amor propi: Capítol Anti-4

Anem a parlar d'atracció. Però de l'atracció total, la boja, l’escassa, la que sembla irreal i que et fa tenir la sensació de que no ho tornaràs a trobar en molt de temps. La que t'angoixa i et fa pensar en excès a vegades. La que voldries evitar perquè el simple fet de sentir-la potser és massa pels teus instints. Parlem de la millor associació del món, quan s'agafen de la mà les tres atraccions: la psicològica (o intel·lectual), la espiritual i la sexual. Boom. Còctel molotov que acaba per esclatar de mil maneres diferents. I personalment, m'encanta i l’odio alhora. Et juro que em vull concentrar en les coses que toquen. I ho faig. Però als racons més inhòspits del meu subconscient hi és ella, cridant-me subtilment, envaint a poc a poc la meva atenció. Just fa cinc minuts que m'ha obligat a dipositar el cul sobre la cadira de l'escriptori i els meus dits sobre el teclat de l'ordinador. M'està dictant tot allò que he de transmutar en paraules. M'està mostrant la teva imatge com fotogrames de la meva imminent perdició, d'aquell desig a voltes incontroblable quan et tinc a prop. O lluny. Tant és. L'atracció trascendeix moltes coses. Tu, no et penso tant, però m'atreus 24 7. Per desgràcia no puc obligar a la reciprocitat. Però si pogués ho faria. Perquè quan l'atracció és bidireccional ja es pot anomenar connexió. I quan la connexió neix no hi caben les paraules, i això mola moltíssim. 

Desconec fins a quin punt som a prop de la connexió perquè no sé què et passa pel cap. Però ho sabré, no et preocupis. No et diré que et vull provar, perquè aquest verb no m'agrada. És com que en certa manera deixo la porta oberta al rebuig, i no té sentit fer-ho. Sé perfectament que m'encantes. Que no et provaria, que et confimaria. En tots els sentits. “Reafirmem-nos” siusplau. Que en tinc ganes.

[imtherealnyx]

Episodis d’amor propi: Capítol 4

Causticitat autoinduïda. Quan el teu entorn fa pudor i les circumstàncies en què et trobes no ajuden, és una via a considerar i que sol ser freqüent. Perquè quan tot trontolla i ningú et rescata, és lògic fer-se hostil per protegir-se. És, si més no, útil per pal·liar el dolor. Fer-se a un mateix inhabitable per a altres persones és un mur infranquejable a prova de frustracions, però et pot convertir en un capullo/capulla integral. Tot i així, arriben moments a la vida en què, desgraciadament, tot és o blanc o negre. Has de triar entre estar bé amb tu mateix, o estar bé amb els altres, i en aquestes situacions en què la merda et sobrepassa, són dues realitats excloents entre sí. Suposo que és obvi quina de les dues preval quan es tracta de salut emocional. Si qui llegeix això no ho té clar, que comenci a plantejar-se coses. Perquè en aquest camp de mines pel qual ens movem és absolutament necessari saber manejar-se sol i gestionar cada pas de la manera més assertiva i eficient possible. És pura supervivència. L'individu abans que la massa. Tu abans que cap altre. Un recordatori vital a tenir en compte cada minut de la teva vida.

[imtherealnyx]

Episodis d’amor propi: Capítol 3

Hola,

et trobo molt a faltar. Ara que tinc tant de temps per pensar (quina maledicció més cruel, per cert) no puc evitar sentir-me en certa part culpable per tot. Ara que ho veig tot bastant negre, que les coses no rutllen com haurien ni dins del meu cap ni fora d'ell, ara et penso i et tinc molt present. Contràriament al que han demostrat els fets, jo segueixo estant segura de que en moltes ocasions em feies la vida més fàcil. Si poguès tornar enrere et juro que faria tot el possible per a evitar el final que ha tingut aquesta història. Haguès estat més coherent, més solidària, més empàtica. Més “tot allò que esperaves de mi”. Vull pensar que tu també haguessis estat molt més comprensiva, més piadosa, menys orgullosa, més madura, menys cruel. Sé que molt probablement tu has tancat l'últim capítol amb un candau. Tranquil·la, no et preocupis, perquè jo ja he acabat de llegir el llibre sencer, i m'ha agradat en el mateix nivell en què m'ha destrossat per dins. El més segur és que no el torni a llegir mai més però tinc molt clar que és un dels millors llibres que tindré mai. La temptació d'obrir-lo de nou és forta, però no em compensa la duresa emocional de les pàgines tacades de sang. De sang meva, de sang teva. Ens hem fet molt mal l'una a l'altra. Les meves ferides ja estàn curades i em sento amb forces per parlar de tu, pensar en tu, escoltar aquelles cançons que mai deixaràn de ser nostres. De fet mentre escric això escolto la versió original d'aquell remix que et vaig passar un cop. Aquella obra mestra de blink-182 que sé que no t'haguès agradat si Two Friends no l'haguès passat pel “taller”, i que porta per títol les primeres paraules d'aquest text estrany i sense massa sentit.  No ho enfoco pas dramàticament. Soc plenament conscient que havíes de marxar. Que ets una d'aquelles osties que et dona la vida per a què despertis, per a què canvïi alguna cosa. I va canviar bastant dràsticament. No sé si per sort o per desgràcia, però ara soc una persona una mica més freda, més prudent (o amb més pors, potser). He canviat, almenys una mica. M'hauries de veure! Potser la Nyx d'ara sí que haguès sabut salvar-nos quan ens ofegàvem en aquell riu salvatge de confiança extrema i amor mal entès. Ara és massa tard. Toca oblidar-se de tot. I estic contenta que el meu cervell hagi decidit escriure sobre tu. Això vol dir que estic en el camí correcte.

Aquest capítol és una sentència. He conclòs definitivament la història. Ara crec que ja et puc deixar anar del tot. Has estat durant massa temps aquell “angel from my nightmare”. I t'ho agraeixo, de veritat. Espero que sigui recíproc. En fi, sempre ens ha costat acomiadar-nos, això no anava a ser menys. Ara sí, que tot et vagi bé, màgica.

[imtherealnyx]

Visit Original Link

Accident amb complexe de nadala

[imtherealnyx]

Episodis d’amor propi: Capítol 2

Arriba una d'aquelles èpoques de l'any en què la soletat t'encongeix una mica el cor. El fred que et fa empegar-te a la roba farcida de velludet calent i comfortable, els llums del carrer que s'encenen, alguns discrets i d'altres rutilants quan el sol descansa, les parelletes que passegen agafades de la mà i de tant en tant trenquen el màgic silenci en el qual es recreen només per dedicar-se un t'estimo en forma de petó... i aquelles ànimes que vaguen i caminen pels carrerons, portant a sobre un somriure a mitges que pesa, feliços de viure el panorama però angoixats perquè volen estimar i no poden. L'estètica de l'hivern nadalenc és preciosa, tot s'ha de dir. Deixant a part el consumisme i la Mariah Carey, té un sentit i una profunditat que no molta gent enten o comparteix. Per mi no és una celebració d'un dia, puntual i superficial, no és un dia en el qual fingim de cop que ens importen certes coses. Per mi l'hivern nadalenc és un llarg període de nostalgia i malenconia, però no d'aquelles que fan mal sino de les que et recorden que ets viu i t'acaricien dolçament el cor, com si fos la mà tendra i suau d'una mare que mima el seu fill trist. A més, és que això de que la nit caigui tan ràpidament és tot un avantatge pels tímids com jo. No creus que de vegades és molt més fàcil fer i dir les coses quan tot és fosc? La nit inspira, ens fa d'alguna manera més valents, ens permet (irònicament) veure-hi millor, triar el camí correcte instintivament. Té un efecte inhibidor que no aspiro a entendre mai però me n'aprofito, perquè a la gent com jo ens va bastant de conya. És una passada, ara a partir de les cinc de la tarda ja em puc menjar el món. Fins i tot et podria dir que m'agrades, i potser soportaria la idea de que no fos recíproc. Si el sol ens mirés no m'atreviria pas. Potser si la lluna ens il·lumina més discretament considero oportú el moment. Qui sap, és de nit, és hivern. Pot passar absolutament de tot. Només fa falta una mica d'espurna. La màgia i la fantasia... quan em vindreu a buscar?

[imtherealnyx]

Episodis d’amor propi: Capítol 1

Escriure és útil per ferir-se a un mateix. Si no se sap enfocar bé, és clar. Personalment, la meva història amb l'escriptura és una mica tèrbola. Hem tingut èpoques en les quals la idea de no anar agafades de la mà era més que inconcebible. D'altres cops l'he ignorat, i ella a mi. I els moments d'èxtasi on el deliri lingüístic en què em delectava solitàriament semblava curar-me les ferides, l'escriptura i jo ens estimàvem, i molt. Ara poso en dubte si aquelles ferides estaven cosides bastant precàriament, o si són il·lusions meves i en realitat estan curades. Potser soc jo la que fa esforços per tornar-les a obrir. De totes formes, les paraules han fet de terapeuta en moltes ocasions a la meva vida, i crec que els dec un millor destí que ser només part dels meus vòmits emocionals. Així que, aquí ve. Això és el primer episodi d'amor propi.

No sé si a tu et passa. Però a mi em sol enervar la conversa sense sentit, i em solen encantar els silencis significatius. És tan comuna la tendència a la sobreconversació... Dins de tot el que pot arribar a dir una persona, saber què és de profit i què no es resumeix a un tema purament estadístic. És pràcticament impossible que tot el que es diu en una conversa entre dues persones que mitjanament es coneixen sigui realment productiu i necessari. Per això detesto socialitzar en massa, fer veure que m'importa tot el que diu tothom exhaureix la meva paciència amb una celeritat extrema. Ser selectiu és vital. Saber triar correctament qui mereix ser escoltat de manera activa i, de retruc, qui mereix que li expliquis les coses. Crec sincerament que aquest tema s'ha de basar en un equilibri delicat i perfecte entre les dues persones implicades en la relació (del tipus que sigui), en el qual ambdues se sentin còmodes tant en els silencis com en les paraules, bidireccionalment. I trobar aquells amb qui l’equilibri sigui més o menys natural i espontani pot ser tota una odissea. De fet, penso que ho és. I espero no ser l'única a qui l’il·lusiona màximament la troballa d'un d'aquells petits àngels que et fan la vida una mica més fàcil, brindant-te la confiança i la comoditat de saber que pots comptar amb la seva sinceritat i puresa. Que són diferents a tot i a tothom i que aquell equilibri del qual parlava abans és el seu modus operandi. Que fins i tot aquells temes de conversa més trivials i banals et fan vibrar i somriure quan els tractes amb ells. Gent amb qui els silencis són putament màgics. Fa gust que existeixin perles desperdigades per aquest món brut i podrit que fa pudor a falsetat i aparences. Perquè quan en trobes una, com un nen que rescata una petxina preciosa d'entre la sorra i els embats del mar, ets la persona més feliç del món... almenys temporalment.