Quan s'inicia la construcció del Park Güell, l'any 1900, Barcelona era una metròpolis moderna i cosmopolita que basava la seva economia en la potència de la seva indústria i que superava la xifra del mig milió d'habitants. Les seves muralles s'havien enderrocat ja feia gairebé mig segle i la ciutat nova, l'Eixample projectat per l'enginyer Ildefons Cerdà, havia crescut de manera espectacular a partir del 1860. Va ser l'operació urbanística més gran del segle XIX a Europa.
Parc Güell, "Interior del Pont de Baix", © Col·lecció Ernesto Boix. Cercle Cartòfil de Catalunya Ildefons Cerdà havia estudiat a fons les dificultats del creixement modern dins de la Barcelona emmurallada i l'impacte que suposaven els canvis tecnològics, en especial el ferrocarril.
El plànol de la seva proposta de Pla d'Eixample multiplicava per deu la superfície de Barcelona i era fruit d'una visió pràctica de la ciutat. Cerdà concebia el pla com un instrument flexible per propiciar, amb esperit reformista, la formació d'una ciutat moderna que fos més eficaç, més saludable i més justa.
L'expansió de Barcelona va ser molt ràpida al llarg de la segona meitat del segle XIX, amb l'Eixample estenent-se per la plana. La seva àrea central va començar a perfilar-se com un gran centre burgès i la urbanització avançava també pels seus flancs, en direcció als vells suburbis fabrils de la plana, amb un caràcter més popular i industrial.
L'Exposició Universal de 1888 va posar de manifest a Europa i al món la puixança de Barcelona, capital d'una nació catalana renaixent, i va impulsar la cerca d'un nou llenguatge artístic i de representació urbana. Aquesta és la raó de l'èxit del modernisme, molt present al cor de l'Eixample, i de l'obra d'un arquitecte tan singular com va ser Antoni Gaudí.
Fuente: ParqueGüell.cat