"El que no ensenyi no existirà. El que mostri es perpetuarà. Per a un realitzador triar no és trair. És construir la realitat."
XAVIER BOSCH. El realitzador

izzy's playlists!
art blog(derogatory)
TVSTRANGERTHINGS
No title available
Keni

★
No title available
noise dept.
will byers stan first human second
𓃗
let's talk about Bridgerton tea, my ask is open

Discoholic 🪩
sheepfilms
I'd rather be in outer space 🛸
Jules of Nature
h

No title available
No title available
Game of Thrones Daily
Sweet Seals For You, Always
seen from United Kingdom
seen from Malaysia

seen from Latvia
seen from United States
seen from Colombia

seen from France

seen from United Kingdom

seen from United Kingdom

seen from United States
seen from Mexico
seen from United States
seen from Malaysia
seen from United Kingdom

seen from United Kingdom

seen from United States
seen from United States
seen from United Kingdom
seen from France
seen from United States
seen from United States
@panandscan
"El que no ensenyi no existirà. El que mostri es perpetuarà. Per a un realitzador triar no és trair. És construir la realitat."
XAVIER BOSCH. El realitzador
També es pot anar a l'òpera vestit amb texans
Aquesta setmana hem acabat de veure la segona temporada del programa Òpera en texans del canal 33, amb la esperança de que els retalls que estan sofrint les televisions, sobretot les públiques, no ens deixen sense la continuació d'aquest originalíssim espai.
La idea inicial és d'allò més simple: apropar-li a l'espectador comú l'elitista món de l'òpera, el que ja queda plantejat inicialment en el títol escollit. No ens anem a enganyar, el programa no està fet per a tots els públics, sinó que ha d'haver-hi d'avantmà un mínim interès per la cultura en general i per la música en particular. Però tot i això, l'equip del que Ramon Gener és la cara visible, ens han entretingut cada setmana durant mitja hora curta explicant-nos d'una manera alhora didàctica i amena generalitats i matisos del món de l'òpera com ningú s'havia atrevit a fer-ho abans.
Òpera en texans va al metge, a una plaça de toros, a la Fnac... i fins i tot es llança a castrar a Patufet per a ensenyar-nos què és un castratti. La riquessa visual, al més pur "estil 33", que hem trobat en altres formats com Via Llibre, Bestiari il.lustrat ó el propi Ànima, es complementa amb una selecció musical on no només sonen passatges operístics, sinó que hem escoltat a Queen o a Alicia Keys sense cap rubor.
L'espai possiblement no sigue del total agrad dels aficionats a l'òpera de sempre, però sí que atrapa fins al final a aquells que mai n'hen vist una en directe, però que alguna vegada hem tararejat a la dutxa o al cotxe algún fragment de El barber de Sevilla, de Faust, de Don Giovanni o de La traviata. Perquè per a veure la tele, es pot anar vestit fins i tot amb pijama.
Energy, amb dos collons
Aquest primer dilluns despres de les festes nadalenques ens ha portat un nou canal de televisió. Les intencions per part de Mediaset són clares, i els dos canals més generalistes amb els que conformen la seua oferta, TeleCinco i Cuatro, s’han completat amb ofertes temàtiques per a targets diferents on s’havien deixat als homes de banda.
Els joves tenen LaSiete, les dones Divinity i, ara els mascles de la casa poden abocar testosterona al sofà amb Energy. Però si bé les intencions poden ser encertades, les formes han sigut desencertades.
No cal dir explícitament que Energy és “el canal masculino de Mediaset”. I menys en ple segle XXI. De la mateixa manera que no és necessitat sine qua non el tindre ovaris per a veure Gossip Girl o Sexo en Nueva York a Divinity, no cal tampoc presumir de testicles per engegar Energy.
El motor i el futbol no són exclusivitat de ningú. I aquesta circumstància pot portar a escoltar a Las mañanas de cuatro com Marta Fernandez haja de dir, mentre anuncia que el nou canal del seu grup emertrà l’acte de lliurament de la pilota d’or una cosa semblant a “yo también lo veré, aunque sea mujer.
En aquests temps que corren, no cal tancar-se portes televisives per qüestions de sexe. Encara que sembla que aixó no importa a l’audiència: Energy ha estat el canal de la nova fornada televisiva que més share ha aconseguit en el primer dia d’emissió.
El curiòs cas de Pretty Woman
La història del cinema no té un lloc un lloc reservat per a Pretty Woman com sí el té per a Ciudatà Kane, la trilogia de El Padrí, Psicosi, Casablanca o Allò que el vent s'endugué. Però la producció protagonitzada per Richard Gere i Julia Robert sí pot presumir de ser un curiòs cas de film infalible per a la televisió.
El seu cas és d'allò més curiòs. La pel·lícula va tindre una bona recaudació al cinema quan es va estrenar, però no va batre cap tipus de rècord. En canvi, és una joia de la televisió que, a hores d'ara, els canals es disputen per tal de sumar un bon grapat d'espectadors i pujar el share mensual.
La 1, que la va estrenar el gener de 1994 aconseguí un 55,6% dels espectadors, que en van ser 9.223.000. Fins a vuit vegades més s'ha emés per la pública amb uns resultats excel·lents. Tant és aixi que, de 1997 a 2005 els drets d'emissió de la mateixa van passar a mans de Telecinco, que tingué fins a 6.267.000 espectadors. Antena 3 també va voler explotar les bondats del film el 2006.
En total es sumen fins a 16 emisions en primetime, totes elles amb molt bons resultats i, sovint, sent líder d'audiència de la nit i superant a tots els seus rivals. Ha tingut que ser l'emissió número 16, en la nova era televisiva de la TDT on la fragmentació de les audiències comporta que sigui més difícil el lideratge, quan el film ha deixat de regnar. A pesar d'haver tingut 2.889.000 espectadors (15,25% de share) s'ha vist superada en la primera nit laborable de l'any 2012 per una producció d'unes característiques semblants. La boda de mi novia, en la pública i sense publicitat, liderava la nit, però Pretty Woman sí aconseguia batre de nou, després de 22 anys de desgast, a l'oferta de la principal rival comercial. Antena 3 quedava en tercer lloc de la nit amb el final de la minisèrie Marco.
Per a saber quin resultat tindrà el 17è pas de la comèdia romàntica? Segurament no tindrem que esperar gaire per a saber-ho.
La publicitat podria tornar a TVE
Un canvi de govern sempre és vist amb recel des de les televisions públiques. Està clar que qui paga mana i, sempre, aquell qui mana vol controlar allò que paga. Els governs, més que una excepció, són en aquest cas una norma. I veient en les emissions televisives una poderosa arma de control que arriba a totes les llars, ningú deixa passar l'oportunitat de ficar-hi cullerada.
El govern de José Luis Rodríguez Zapatero passarà a la història per haver sigut "el de la crisi". Es recorden més fàcilment els aspectes negatius -o hi ha qui li convé que es recordin- que els positius. Però també hi han hagut encerts com el d'aconseguir la televisió pública espanyola menys polititzada de la història.
Però ZP potser no va encertar plenament en totes les modificacions que va portar a RTVE. Entre les mesures més aplaudides per l'audiència, i per tant pels possibles votants, ha estat el treure-li la publicitat a la tele de tots. Des del punt de vista de l'espectador el canal ha esdevingut allò que sempre s'ha buscat en la televisió: pel·lícules sense pauses, programes sencers, sèries de les que no perds el fil, informatius d'una major durada seguits de El Tiempo sense solució de continuïtat... Però aquesta mesura no va tindre un moment encertat per a possar-se en marxa.
La crisi, que ja començava a apuntar en el moment en que la televisió de tots es va quedar lliure de publicitat, ha anat a més. I tots sabem que no hi ha res veritablemes gratis. En aquests moments la tele pública podria veure's obligada a tancar algun dels seus canals, a reduir personal o, en el millor dels casos, a tornar a finançar-se parcialment mitjançant empreses privades que paguin per emetre anuncis a la pública.
La mesura, amb la que el govern socialista pretenia contentar als espectadors per una banda i a les televisions privades per altra, s'ha vist com fa aigues per totes bandes. Els espectadors/votants no li han continuitat recolzant i les televisions privades tampoc han vist crèixer el seu negoci, sinó més aviat tot el contrari.
En aquest moment ha saltat la notícia. La publicitat podria tornar a Televisión Española. Y entre totes les mesures que ha pres el recent nomenat govern del Partit Popular, podria ser de les més encertades per tal de salvar a la necessària televisió de tots.
Cuatro es desdibuixa, alhora que perd audiència, cada dia de la nova era Mediaset
El que fou el caprici de PRISA, és a dir, el tenir una televisió generalista en obert per a rascar una part del pastís publicitari al que no podien accedir-hi des de la codificada Canal+, ha acabat en pocs anys esdevenint tot el contrari del que es va marcar en un principi. Clar que la mal anomenada fusió -que realment era una compra o absorció per part del grup Mediaset de TeleCinco- ha tingut gran part de la culpa, però el canal s'ha anat desdibuixant progressivament des del poc de nàixer.
Una televisió jove, dinàmica, marcada per l'impactant color vermell que es va escollir con a marca de la casa, amb una veu de continuïtat femenina pràcticament insòlita fins al moment, que apostava per un entreneniment blanc i sense programes del cor, que va tornar a possar de moda les sèries americanes que havien sofert durant una dècada un oblit fomentat per l'èxit de les produccions de factura nacional que omplien el prime time de totes les cadenes gairebé els set dies de la setmana, que venia embolicada d'un grafisme innovador i que, a més, tenia un setgell editorial progressista hereu dels germans El País i la cadena SER, d'on provenien molts dels professionals que engegaren el canal.
Al ben poc de nàixer les primeres ofertes que fugien de la tele-escombraria van anar adaptant-se al que preferia l'audiència, fet racional per a un canal comercial. I els fonaments inamobibles que apostaven per la qualitat acabaven fent tímides cessions a allò que el públic demandava.
Ja ens mans de Mediaset des de fa un any, els nous gestors no han tingut la cura que sí es veia en els pares de la criatura per tal de mantenir-hi els trets diferencials -en positiu o en negatiu segons les opinions- que marcaven la diferència.
Amb germans grans com TeleCinco, ben alimentat i sovint líder d'audiència i altres de petits com Factoria de Ficción, Divinity, Boing o La7 que són els mimats per la seua curta edad, Cuatro ha quedat relegat a canal secundari de la TDT i no ha acabat de trobar -o ha perdut- el seu lloc com a gran canal generalista.
Hi ha veus que opinen que el ball de professionals com Jesús Vázquez i Mercedes Milà de TeleCinco a Cuatro més que beneficiar a aquest últim li ja perjudicat, donat que els espectadors tradicionalment més fidels de Cuatro estaven en el pol opost al de TeleCinco i ara tenen la sensació de que els dos canals donen el mateix.
La darrera ordre del cappo Vasile, influida pel cas La Noria és la de banquejar els continguts de tots els seus canals en general i de Cuatro en particular. Però en un moment en que Antena 3 ja és la cadena blanca i familiar on triomfen els concursos, on els canals temàtics de la TDT aposten per les sèries americanes i on laSexta és molt més progre pel que fa als informatius i, el més important, que les audiències no acompanyen, quin futur li espera a Cuatro?
Divinity i Michael Bublé uneixen música i televisió per "Christmas"
L'aparició de la Televisió Digital Terrestre (TDT) i la més que comentada fragmentació de les audiències ha canviat la forma de veure la televisió. Per altra banda, l'aparició d'internet i les descàrregues -legals o ilegals- han alterat també el mercat discogràfic.
D'ahí que calgui esmolar l'enginy per tal de sobreviure. I en aquest sentit el canal Divinity del grup Mediaset enceta aquest Nadal una iniciativa singular que, de funcionar, a ben segur tindrà seguidors. Aprofitant la recent publicació del disc Christmas del crooner Michael Bublé música i televisió s'han aliat en una simbiosi per la qual les cortinetes i promocions del canal femení estaran amenitzades amb temes d'aquest disc.
Divinity s'aprofita així de l'èxit d'aquest cantant canadenc cridat a ser el successor de veus com la de Frank Sinatra i, alhora, la discogràfica de Bublé promociona el disc, que sonarà sovint per la televisió. No es coneixen els detalls del contracte de col·laboració i si Bublé rebrà un xec per l'ús de la seua música o si ha sigut el cantant el que haurà de pagar pel la promoció que li suposarà, però sigui com sigui, hi ha que reconèixer l'enginy que s'ha tingut per ambdues parts que es beneficiaran mutuament l'una de l'altra. No hi ha que oblidar que als nadals i Reis es regala molta música i que, a causa de les reunions familiars i del fred, aquestes setmanes tenen un fort consum televisiu.
La col·laboració, a més, es completarà amb l'emisió, encara amb data per a confirmar, de l'especial A Michael Bublé Christmas que enregistrarà la cadena americana NBC i que també es podrà veure així a Espanya.
A partir de l'1 de desembre i fins el dia de reis, Divinity sonarà a Christmas amb Bublé.
Les retallades en televisió comencen per TV3
Aquest divendres, quan encara no fa ni una setmana de la celebració de les eleccions generals del 20N en què Convergència i Unió (CiU) va veure en la victòria a Catalunya un recolzament dels votants cap a la seua política de retallades, l'executiu d'Artur Mas anuncia que es reduirà un 13,3% el pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el que provocarà el tancament de dos canals de TV3 i la possibilitat de que el futbol deixi d'estar a la graella de l'autonòmica pública catalana.
Els canals en perill, segons ha especulat la premsa, seran el jove Esports3 (nascut fa un any) i el pioner TV3HD (el canal que va ser dels primers en agafar la nova tecnologia de l'alta definició a Europa). La desaparició de l'esport, de respectar-se els contractes ja signats, encara no seria per a aquesta ni la propera temporada, però ha sigut precisament que els esports en català a la televisió estiguin en perill el que ha aixecat a les masses en contra de la mesura. Fins i tot hi ha qui apunta que el fet de la directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, ha exagerat dient que s'haurà de renunciar a la Lliga de Futbol per tal de possar a l'opinió pública en contra d'aquesta mesura presionar al govern.
És clar que primer està la sanitat o l'educació que la televisió, però no cal oblidar que, en casos com el de TV3 -que té en la defensa de la llengüa el seu principal motiu de ser-, la tissorada en els canals esdevindria també un retall en la llengua i la cultura. I, a més, aquests nous canals que ha anat agefint la CCMA han sigut engegats sense incrementar els pressupostos i ni el personal, sinó optimitant els recursos de la casa.
El més greu de tot és que els motius de tot plegat podrien no tindre un motiu fiancer, sinó un rerafons d'estratègia política de partit per la què allò que s'estalvia en els mitjans públics es pogués derivar cap als privats, com 8tv -del Grup Godó, també editor de La Vanguardia i de RAC1 i RAC105-, canal autonòmic català que també els seria ideològicament fidel als convergents en un hipotètic futur en que CiU no controlés TV3. No deixa de ser paradoxal que els esforços de Jordi Pujol per tenir uns mitjans públics en català esdevinguen ara un recolçament cap als privats pels seus successors.
Encara que l'empresa pública no ha de ser competència directa de les privades, uns no tenen perquè crèixer en detriment dels altres. En el cas espanyol ja tenim el cas de privades fortes com Antena 3 o TeleCinco, però que han sigut més aviat complementàries que rivals de TVE, encara que aquest exemple ara està viciat pel fet que la pública no té publicitat. El servei que els mitjans audiovisuals aporten a la cultura en general ha de ser garantit des del govern i, per a bé o per a malament, deixar que els privats volin sols.
Acabem veient el futbol cada dissabte en català per 8tv? Veurem publicades més subvencions cap al privat Grup Godó mentre TV3 ha d'eliminar canals pels que havia apostat fort? Els temps ho dirà.
De "Aquí no hay quien viva" a "La que se avecina"
El co-presentador de El programa de Ana Rosa Màxim Huerta, piolava per twitter la nit electoral del 20N aquest símil televisiu que reflectia la seua opinió sobre el resultat que donaven les urnes. De l'Espanya de l'atur de Zapatero ("Aquí no hay quien viva") es passava a un futur incert en el que no sabem ni les mesures del nou govern de Rajoy que pendrà possessió en les properes setmanes ("La que se avecina"). El que sí està clar en aquest moment és que la sana alternància democràtica ens farà perdre en pluralitat ideològica a la televisió.
Qualsevol partit polític, i més si està en el govern, té tendència al control dels mitjans per tal de lloar allò possitiu -que creu que convé ressaltar- i amagar allò negatiu -que li pot perjudicar-. I la televisió, que entra a la pràctica totalitat de les cases, encara acusa més aquest fet.
Cap govern s'ha vist lliure de la temptació de controlar quant més mitjans millor. Si en l'era de Jose Maria Aznar el repartiment de les llicències de la Televisió Digital Terrestre (TDT) s'escorava cap a la dreta i acabaria provocant l'aparició de canals com Veo7, Intereconomia o els menys radicals 13tv i La 10, també l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero va fer el possible per a que PRISA poguera emetre un canal en obert -Cuatro-, alhora que donava a Mediapro la llicència per tal d'engegar laSexta. En aquest repartiment ideològic dels canals televisius no cal oblidar a les cadenes públiques.
A pesar de que TVE està actualment més despolititzada que mai, les crítiques de manipulació per part del PP estan a l'ordre del dia. Els mateixos que van crear al monstre Urdaci, condemnat per manipular i obligar a rectificar al ritme de C-C-O-O, tindran de nou a les seues mans el control de les cadenes públiques estatals. I no cal oblidar que professionals com Ana Pastor han estat ja amenaçats indirectament per nombrosos dirigents i militants populars de treure-li Los Desayunos de TVE per l'únic delit de ser la parella del director de laSexta, Antonio Garcia Ferreras. Si bé la periodista de l'espai matinal és beligerant amb els convidats del Partit Popular, als que apreta -periodísticament parlant- fins al límit, no es pot deixar de dir que és igual de dura quan té davant a qualsevol membre del PSOE.
D'ací a unes setmanes, amb TVE controlada pel PP -cal donar un vot de confiança al nou equip per tal d'esbrinar si el control esdevindrà manipulació-, amb la majoria de les autonòmiques públiques en mans dels conservadors, amb tot l'anomenat TDT Party escorat cap a la dreta, i amb les generalistes privades en mans de Berlusconi (TeleCinco i ara també Cuatro) i el Grup Planeta (Antena 3), els espectadors que vulguen informar-se amb una visió progressista es tindran que conformar amb laSexta. Al menys de moment, ja que el canal no passa per un bon moment econòmic i en més d'una ocasió s'ha dit que la seua aliança -o absorció, parlant clar- pel grup Antena 3 és més que probable.
De produir-se la venta del canal presidit per Emilio Aragón el panorama televisiu també es tintaria de blau i la totalitat de les cadenes de televisió serien "de dretes" o "molt de dretes" com ja ironitzen a El Intermedio de Wyoming.
The Walking Dead, una sèrie que sembla un videojoc
La segona temporada de l'exitosa The Walking Dead s'estrena aquest dimecres a laSexta, uns dies abans del previst per tal d'evitar la competència del retorn de Carmen Machi a Aída el diumenge en el que estava inicialment programada.
Si bé la primera temporada de The Walking Dead, en la que es va testejar amb èxit a l'audiència, tenia només sis capítols, l'èxit de la mateixa ha convertit aquella primera tanda curta en una segona estandart. A partir d'ara tindrem, al menys, 13 capítols nous de la sèrie, encara que com la costum mana que als Estats Units les sèries descansen unes setmanes pel Nadal, es dividirà en dues parts. Aquest fet, donada que l'emissió a Fox -i també a laSexta- té lloc a Espanya poques setmanes després que l'original americà, portarà molt probablement que tindrem que esperar un poc entre una part i l'altra de la segona temporada.
El retorn de The Walking Dead es presenta encara més intrigant que l'inici. Alguns personatges destacats van morir en els primers capítols i, a ben segur, altres desapareixeran durant aquesta segona tanda. Els zombis continuen dominant la terra i, a pesar de que són lents, estan mutilats i tenen més deficiències que virtuts, continuen amenaçant als pocs vius que queden. A partir d'aquesta premisa, The Walking Dead no es diferència gaire d'un videojoc, on els espectadors no poden ni escollir el que els guionistes ja han triat per nosaltres.
L'emoció principal de la sèrie, a banda de l'intriga -que tardarà en resoldre's- de què va passar a La Terra per a que els vius passaren a ser una minoria i que els morts no ho fóren del tot, es manté en escenes on els protagonistes -a soles o en grup- han de anar a algún lloc a fer alguna cosa esquivant als zombies i tornar al lloc inicial sans i estalvis. Un videojoc.
Aquesta estructura, que dóna una més volta a les sèries i pel·lícules que s'han portat a les consoles i fins i tot a les produccions cinematogràfiques que han esdevingut films, ens fa estar en tensió com si nosaltres estiguessim vivint eixos trepidants moments. El contrapunt a la tensió el provoquen els estudiats silencis -que nosaltres vivim tal i com els senten Rick Grimes i el seu grup-, que en principi serien anti-televisius però que ens atrapen com si d'una escena de màxima acció es tractara. Això, unit a la buscada tensió sexual per resoldre entre el líder, la seua dona i l'amic, formen part dels molts ingredients que fan de The Walking Dead un producte imprescindible per a, al menys, entretindre's durant l'hora curta que dura cada capítol.
LaSexta, a més, ha fet els dimecres un triplet de sèries, que es completa amb Person of Interest i The Killing, el que evidencia una clara aposta per la producció zombie alhora que deixa clar que les altres dues no estan tenint l'èxit esperat i no mereixen un prime time en exclusiva.
El Hormiguero es queda a les portes de l'Emmy
Ja fa dècades que les entrevistes a la televisió deixaren de ser dues persones assegudes cara a cara on l'únic que fluien eren les paraules. Eixe format d'entrevista, que encara perdura a la ràdio amb èxit, no va suportar gaire temps el seu pas a la televisió. L'espectador demanava alguna cosa més i, molt aviat, als entrevistats se'ls fa començar a fer parlar, per exemple, mentre preparaven algún plat de cuina en la secció gastronòmica d'un maganize matinal o mentre se'ls feia passar vergonya fent les més variades proves, on planxar una camisa és tot un clàssic. El Hormiguero, però, dóna un pas més.
El programa de Pablo Motos, professional que amb aquest programa saltava de la ràdio matinal a la televisió d'acces prime-time, dona un pas més en la tendència d'interactuar amb el convidat. Si bé ja entrevistes com les de Buenafuente es basaven en l'humor que creava un ambient distés on tothom es trobava a gust, Motos no només utilitza l'humor sinó que també fa servir als entrevistats per a les més variades proves.
D'aquesta manera, unint aquestes xerrades amb trucs de màgia, proves científiques, curiositats, retalls de premsa i demés elements, es crea un programa original, de coses que s'havien vist per televisió, però no totes barrejades d'aquesta manera. Una innovació que l'ha portat fins a les portes d'aconseguir un prestigiòs Emmy -els Òscars de la televisió com se'ls sol qualificar- en la categoria de "millor format d'entreteniment sense guió".
El Hormiguero, que aquest curs televisiu ha saltat de Cuatro a Antena 3, és un programa blanc, titllat sovint d'infantil, però que no fa mal a ningú. Els convidats, que són sotmesos a mil i una proves, sempre declaren que s'ho passen genial i pràcticament tots repeteixen a la mínima oportunitat. Fins i tot estrelles internacional com Will Smith, David Guetta ó el polèmic Justinn Bieber han repetit. I, el que és essencial en la televisió, l'audiència també s'entreté quan engega la tele pel que el share és més que acceptable (10.8% de quota de pantalla i 2.243.000 espectadors aquest dilluns 21 de novembre de 2011).
Fins i tot amb trampes, com la decapitació en directe del cantant Dani Martin (de El Canto del Loco) on van fer passar per autèntic un truc de màgia, recuperaven l'esperit televisiu de creadors de la talla de Chicho Ibáñez Serrador, mestre entre els mestres. Un dia en el que només va faltar que, després d'una pausa de publicitat on més de la meitat de l'audiència es va quedar amb la sensació de que alguna cosa greu havia passat, Motos resolgués amb enginy davant l'audiència més jove i crèdula que això era part de la màgia del truc.
El reconeixement, que ja té per part de l'audiència espanyola, ha estat a punt d'arribar a ser internacional amb l'Emmy, que finalment ha anat a parar a The world's strictest parents de la BBC. Tampoc Operación Jaque ha estat la millor tv movie, premi al que optava aquesta minisèrie espanyola, pel que Antonio Mercero continua ostentant l'honor de ser el primer i únic espanyol que ha estat reconegut amb aquests oscars televisius. Aquella metàfora del franquisme encarnada per un José Luis López Vázquez, que es quedava tancat sense possibilitat alguna d'escapar d'una cabina de telèfons va estar guardonada l'any 1973 i la gesta encara no l'ha poguda repetir cap espanyol. El Hormiguero, però, ha estat a punt.
Els mercats també governen la televisió
Ningú pot preveure les conseqüències a llarg termini de la proposta que llençava el blogger Pablo Herreros de boicotejar les marques comercials que s'anuncien a La Noria com a càstig a TeleCinco per haver pagat una substancial quantitat de diners a canvi d'una entrevista a la mare del Cuco on la protagonista no va voler ni donar la cara.
Una marca comercial, amb una reacció on es pot barrejar un petit porcentatge de negativa a relacionar la imatge de la mateixa amb aquests continguts de dubtosa qualitat i una forta dosi d'oportunisme de màrketing, retirava la publicitat del programa presentat per Jordi Gonzàlez immediatament. Al llarg de dues setmanes, les marques s’han anat apartant d’aquest espai líder de la nit dels dissabtes fins a deixar-lo completament sec d’anunciants. Però el boicot no acaba aquí.
L'efecte domino que porta a La Noria a emetre un programa de més de quatre hores sense ni un sol anunci s'està començant a contagiar a la resta de la graella. Aquest dissabte, La Noria no tindrà ni un sol anunci i, per tant, cap ingrés. Però aquesta mateixa jornada de reflexió una altra marca, el boicot inicial de la qual havia passat desapercebut, fa públic que suspén tota la campanya de Nadal a Telecinco. Ja no és un programa en concret, sinó un exitòs estil de fer televisió el que es posa en entredit. I no són ja només unes poques insercions publicitàries, sinó tota una campanya de diverses setmanes de durada en una època de gran consum -televisiu i també comercial- on es mouen gran quantitat de diners. Tot i això, no cal oblidar que la marca en qüestió s'estalvia així la despesa que suposa la campanya nadalenca i, en canvi, obté una notorietat als mitjans a cost zero.
Si fins ara el que estava de moda era dir que el que li agrada a un són els documentals de La 2, mentre aquesta cadena és immensament minoritària, i renegar de cadenes com TeleCinco, sovint líders, ara el que es porta és retirar la publicitat d'aquests espais. Però si bé la doble moral dels espectadors no afecta més que a la consciència de cadascú i poc més, l'actitut dels anunciants està provocant autèntics mals de caps als directius de la cadena comercial. A can Vasile les reunions per tal d’analitzar el problema i buscar-li la millor solució s’hauran d’intensificar, ja que la hipotètica cancel·lació de La Noria no seria ja suficient.
Després de més d'una dècada al govern, els mercats han pogut derrocar a Silvio Berlusconi i expulsar-lo del govern italià a pesar d''haver superat nombroses eleccions i tenir recolçament popular, podrian ser també les marques les que acaben amb els negocis privats del polític del bunga-bunga encara que els seus canals siguen els reis del share. Berlusconi, el cappo de TeleCinco, que ha vist caure el seu poderòs imperi polític, està començant a veure com també trontolla l’exitòs imperi mediàtic paral·lel basat que tant de poder li ha donat.
El més curiòs de tot és que Maria Patiño, flamant nova col·laboradora de La Noria és la imatge de la darrera marca en sumar-se al boicot a la tele-escombraria.
Dues persones parlant de ciència fan un 22,4% de share a TV3
El debat sobre la tele-escombraria planeja damunt de la televisió des, d'almenys, l'aparició de les televisions privades. Si els espectadors miren programes de dubtosa qualitat perquè és el que les televisions emeten o si els directius dels canals només donen el que el públic demanda és una qüestió encara no esclarida.
Dins del panorama televisiu hi ha exepcions que, per la seua peculiaritat, són notícia. Sovint reportatges o documentals en l'horari de màxima audiència de la televisió pública catalana tenen una bona acceptació. En les dues darreres setmanes, però, les dades enregistrades per Com va la vida? poden ser titllades d'excepcionals.
La sèrie, de dos únics programes emesos en dos dimarts consecutius a TV3, presenta un format que, en principi, podria resultar fins i tot antitelevisiu. Dues persones, el científic Eduard Punset i el comunicador Andreu Buenafuente, asseguts cara a cara davant d'unes graderies de públic i un plató minimalista han acumulat una audiència d'1.540.000 persones, segons informa la web de l'autonòmica catalana. 583.000 espectadors van estar pendents de la segona edició (un 22,5% de quota de pantalla), unes 100.000 persones i apenes unes dècimes per sota del registre de la setmana anterior.
Tots dos personatges són habituals de les pantalles televisives. Punset, a banda d'anunciar pa de motlle, condueix cada diumenge al vespre per La 2 de TVE el programa Redes que, en aquesta darrera edició, on es parlava de "El alma está en la red del cerebro" tenia 354.000 i un 1,7% de share. També d'abast nacional era Buenafuente que recollia una mitjana de mig milió d'espectadors a LaSexta i un 7,1% de quota de pantalla.
En Com va la vida? Eduard Punset parlava de ciència d'una manera semblant a com ho fa en el seu programa de televisió o en els seus llibres. Andreu Buenafuente també iniciava el programa amb un dels seus monòlegs i omplia la xerrada amb tots dos de tots d'humor com si d'una de les entrevistes del seu progrma es tractara.
Què té TV3 que no tenen ni la privada LaSexta ni la també pública La 2 per a que aquest tipus de programa que serien un fracàs evident acaben esdevenint un triomf? O què tenen els espectadors catalans? En aquest cas són també els espectadors els que s'han decantat per aquest programa o ha sigut Mònica Terribas la que els ha donat allò que volien?
Person of Interest, un nou intent de replicar l'èxit de Lost
Aquest dimecres s'estrena a LaSexta una de les apostes més fermes de la temporada, Person of Interest. La sèrie, que arrencava el 22 de setembre d'enguany als EEUU -i que a Espanya ja ha sigut estrenada per Calle 13 fa poques setmanes- està signada, entre altres, per J.J. Abrams, una de les ànimes de Lost (Perdidos). Però les coincidències entre ambdues produccions no acaben ahí, ja que un dels protagonistes de la mateixa és Michael Emerson, el Benjamin Lynus de la sèrie dels supervivents en l'accident aèri del 815 de Oceanic.
L'èxit de Perdidos ha facilitat, en gran mesura, que les sèries ja no tarden anys -ja pràcticament ni mesos- en arribar al nostre país. La lluita contra la pirateria d'internet, que es va portar al límit amb l'estrena mundial simultània del darrer capítol on s'esbrinava el desenllaç dels habitants de l'Illa, ens ha permés que Person of Interest aterre a Espanya amb molt poca diferència respecte la premiere americana. Però, a banda d'aquesta immediatesa que és d'agraïr, l'interés de l'espectador per una i altra sèrie està abocat a no ser igual.
Lluny de ser una producció dolenta, el guió de Person of Interest no atrapa com ho fèia Lost, el que es pot atribuir a la falta d'algún tret que fomente la intriga i que, en acabar un capítol, no necessàriament ens deixa en ganes de més. Si Lost tenia un fum de misteris que alimentaven les trames, un dels principals elements que podríen atraure als espectadors és el perquè d'eixe "interés per les persones", però aquest fet se'ns explica a mitjan primer capítol. Les preguntes "¿Cambiaría tu vida si supieras que te están vigilando? ¿Te has parado a pensar cuántas cámaras miran cada paso que das? ¿Por qué están ahí? ¿Quién las controla?" amb les que es promociona la sèrie que a Espanya s'ha batejat com a Vigilados es responen massa aviat.
A partir d'aquest moment, les primeres entregues aporten poc més que una riquesa visual animada per les imatges de milers de càmeres que vigilen la ciutat de Nova York. I cadascún dels capítols no es diferència gaire d'altres sèries, d'èxit però no de culte, com Castle, El Mentalista, Rizzoli&Isles o infinites produccions americanes per l'estil.
Ja FlashForward va estar cridada a ser la successora de Lost i vam ser molts els que vam devorar els primers capítols però que, a hores d'ara, no ens hem preocupat encara per saber com acaba. Vigilados, a pesar d'haver batut rècords en la seua estrena americana, amb 113 milions d'espectadors pendents de la CBS per a veure el primer capítol, ens fa pensar en que l'arribada de l'hereva de Perdidos encara està per arribar.
La pressió d'internet podria portar a la cancel·lació de La Noria malgrat la seva audiència
L'entrevista de Jordi González a la mare del Cuco, un dels implicats -per encubriment- en la mort de la jove Marta del Castillo, podria portar-li a La Noria, el programa dels dissabtes per la nit de Telecinco, unes conseqüències que en cap cas s'esperaven els directius del programa i de la cadena. El que en un principi podria semblar una jugada mestra per pujar l'audiència del programa podria acabar esdevenint la cancel·lació del mateix.
Pablo Herreros, un periodista que escriu un blog que porta per nom Comunicación se llama el juego, escribia una entrada que, amb el títol "Estas son las marcas que patrocinaron a la madre de un criminal" demanava "que escribamos a las marcas que más veces se anunciaron durante el programa de ayer, y les pidamos que dejen de apoyar contenidos televisivos tan nauseabundos".
La petició d'Herreros no es feia esperar i, al llarg de quinze dies, s'ha donat un goteig constant de marques que decidien retirar la seua publicitat del programa de TeleCinco. Aquest boicot de les empreses, que són les que finalment paguen els costos dels programes que veiem gratuïtament quant engeguem la tele, no està exent d'un oportunisme evident que els ha donat una promoció a cost zero i que els suposa un plus de bona imatge de cara a la societat. Però no és aquest el fons de la qüestió.
L'audiència, cada setmana, premia l'espai de TeleCinco amb un notable share. I, amb actituds com aquesta per part de les marques comercials, s'evidencia que l'audiència no és la raó última de l'existència d'aquests programes -com sovint proclamen els defensors de l'anomenada tele-escombraria-, sinó que són els diners els que mouen a les televisions privades.
Aquest dissabte 12 de novembre de 2011, segons han minutat portals televisius com vertele.com, La Noria ha tingut un parell de minuts escasos de publicitat amb els que, evidentment, no es paga un programa de més de quatre hores en prime-time en una cadena comercial d'abast nacional d'aquesta envergadura.
En aquesta ocasió "el que demana l'audiència", que no ha baixat arran del boicot sinó que fins i tot podria haver pujat al emetre's gairebé sense publicitat, no serà suficient motiu per tal de mantenir el programa en emissió. La proposta d'un periodista, augmentada per l'altaveu que suposen les xarxes socials, podria acabar enderrocant un programa d'èxit. El que cal valorar ara és si això és bo o dolent.
Què pasaria si es boicoteja l'emissió de pel·lícules de Disney per fomentar els estereotips de gènere o fins i tot el racisme? O les sèries d'acció per violentes? O els informatius per creure'ls contraris a les nostres idees polítiques? Què veuríem per televisió? Els documentals de La2? Segurament també hi ha alguna associació que hi estaria en contra.
Per poc que ens agraden els continguts de programes com La Noria, que no són ni molt menys els més extrems que hem vist per televisió, més que celebrar el que seria la cessió a un xantatge, el que caldria és una autorregulació per part dels directius per tal d'evitar que es puguin escriure titulars en els que es relacione la televisió amb el patrocini de criminals.
Començar pel final
Estic llegint en diferents fòrums d'Internet que el fet de començar a llegir els diaris pel final té diverses interpretacions. Se'n poden trobar de positives i de de negatives, de culturals i de psicològiques, però ninguna encaixa en el que em passa a mi. Hi ha qui opina que és una actitud de persones inquietes o desesperades per esbrinar els finals i que no poden esperar a saber com acabarà el que estan llegint. En els diaris les històries es resolen en cadascuna de les informacions i no està la solució al darrer full, pel que aquesta explicació no encaixa. Altres opinions reflecteixen que és cosa d'esquerrans. El que tampoc sóc. També hi ha qui creu que és per buscar primer les informacions secundàries i deixar per al final els temes més importants de la jornada. Jo ho tinc clar. Començo els diaris pel final perquè allí és on es parla de la tele. I és la tele en particular -i la comunicació en general- la protagonista d'aquest Tumblr que començo avui. Com que posaré texts tant en castellà com en català, he volgut buscar-li un títol que, formant part del vocabulari televisiu, no estigués expressat en cap d'aquestes llengües. D'ahí l'elecció de Pan&Scan.
Pan&Scan és, segons la Wikipedia, el mètode pel qual es retalla una pel·lícula filmada a pantalla ampla perquè ompli una pantalla menys ampla, com la del televisor. En aquest procés es modifica la relació d'aspecte de la imatge sense deformar-la, la qual cosa sovint porta a arruïnar la composició. Diversos directors de cinema i entusiastes no estan d'acord amb aquesta tècnica, ja que elimina el 45% de la imatge, i pot canviar la visió original de la pel·lícula.
Pan&SCan. Un nom com qualsevol altre per a començar a la parlar de la tele i de la comunicació. O "les pantalles" com més amplament es diu ara.