una nota de retro-teoria del disseny
El 1966 Bruno Munari escrivia a ‘El arte como oficio’:
“(...) L'objecte està format per una sèrie de continents modulats en forma de llesca, disposats circularment al voltant d'un eix central vertical, sobre el qual cada element recolza el seu costat rectilini mentre que tots els costats corbs, girats cap a l'exterior produeixen, en conjunt, una mena d'esfera.
El conjunt d'aquestes llesques o grills està embolicat en un embalatge característic, tant des del punt de vista de la matèria com el color: bastant dur a la superfície externa i revestit amb un encoixinat tou interior, de protecció entre l'exterior i el conjunt dels continents. Tot el material és d'una mateixa naturalesa en el seu origen, però es diferencia oportunament pel que fa a la funció.
Cada continent, al seu torn, està format per una pel·lícula plàstica, suficient per contenir el suc però bastant maniobrable en la descomposició de la forma total. Cada grill es manté unit per un adhesiu molt feble. L'embalatge, com es fa avui, no s’ha de retornar al fabricant, sinó que es pot llençar.
Cada grill té exactament la forma de la disposició de les dents a la boca humana, per la qual cosa, un cop extret de l'embalatge, es pot recolzar entre les dents i, amb una lleugera pressió, trencar-lo i extreure’n el suc. Els grills contenen, a més del suc, petites llavors de la mateixa planta que va engendrar el fruit: un petit homenatge que la producció ofereix al consumidor en el cas que aquest volgués tenir una producció personal d'aquests objectes. (...)”
Més endavant Munari seguia amb un altre ‘estudi’ sobre el verd estoig que protegeix als pèsols, posava així de manifest com la natura seguia els criteris funcionals del disseny alhora que pregonava el model natural que hauria de seguir el disseny.
Un any abans Hideyuki Oka publicava al Japó el llibre ‘How to Wrap Five Eggs’ i el 1967 en sortia la versió anglesa. Era un recull de l’autor de diferents embalatges tradicionals japonesos on s’hi posava de manifest la senzillesa, naturalitat i sensibilitat d’una cultura respectuosa amb la persona i l’entorn. Els materials emprats són sempre naturals, moltes vegades generats en el mateix procés de creixement del producte com les fulles, en altres són materials sense valor fàcilment bio-assimilables com el bambú, la ràfia o el vímet, en tots ells la transformació del material és mínima (poca energia) però intel·ligent. L’ús d’aquests materials no és pas exclusiva d’aquelles terres, totes les cultures agràries els han utilitzat; el que crida l’atenció és la sensibilitat i la subtil lògica amb que estan concebudes, és aquest pas endavant que va fer el disseny de producte respecte a l’objecte simplement industrialitzat; una mica més enllà de l’estricta funcionalitat-producció i una mica menys de la frivolitat de la moda.
És com si la tradició japonesa hagués seguit la descripció que feia Munari de la taronja, economia de material, de producció, ascetisme estètic, sensibilitat sensorial, tot englobat en la seva pròpia lògica i coherència. De fet la relació no és casual, la proximitat del pensament budista-zen a la natura segurament hi portava.
La descripció de Munari i la selecció d’Oka expressaven la sensibilitat del disseny de l’època; la forma té una lògica que es deriva d'una funció o d'un procés de producció i a través del qual el material es manifesta amb noblesa.
Alguns dels embalatges descrits en ‘How to Wrap Five Eggs’ contenen ‘objectes’ que ja gaudeixen de la seva pròpia protecció, però el transport o la fragilitat d’aquesta primera protecció (com els ous) fan necessari preparar un segon embalatge. Les solucions que observem són elementals, biodegradables, econòmiques, naturals, senzilles...
Molts productes comercials tenen el mateix problema: el producte és prou resistent però necessita una mica d’ajuda per transportar-lo, per adjuntar-hi algun document o per mantenir-lo en bones condicions abans del consum, un tub de pasta de dents, un medicament, un dispositiu electrònic... realment no els faria falta més additaments per complir funcionalment i és un malbaratament dedicar-hi més recursos dels necessaris a quelcom de tan poca durada i ús limitat.
És tot un repte pel disseny aconseguir els mateixos resultats.
