La Juive: Aleksandra Kurzak (Rachel)
Roberto Alagna (Eléazar) i AIn ANger (Brogni)
Vera-Lotte Böcker (Eudoxie)
Sense cap mena de dubte avui us parlo d’un dels esdeveniments operístics de l’any amb la inauguració del Festival de juliol de la capital bavaresa que enguany ha triat la monumental, imponent i important òpera de Fromental Halévy, La Juive. Un dels exponents de la Grand Opera però també d’una òpera veritablement gran.
Ja he dit més d’una vegada a IFL que aquesta òpera és un del fonaments de l’òpera francesa, admirada per Wagner o Mahler, les melodies, la intensitat dramàtica de les situacions, les grans àries, els números concertants o la brillant i inspirada orquestració són els principals atractius dels molts amb que compte la partitura, vehicle per a lluïment de cinc grans veus: un tenor heroic d’ample registre central, incisiu fraseig i generós registre agut (el creador del rol va ser el mític Adolphe Nourrit) per fer front a Eleazar, una soprano dramàtica o mezzosoprano aguda (el rol el va estrena la senyora Marie-Cornélie Falcon, la cantant que va crear una tipologia vocal pròpia) per cantar la seva filla Rachel, la Juive; un tenor líric lleuger de fàcil i espectacular registre agut (el va estrenar Marcelin Lafont, tot i que inicialment Halévy havia pensat en Nourrit ja que Eleazar tenia que ser originalment un baix o baríton), una soprano líric coloratura per interpretar el rol de la princesa Eudoxie i fer el degut contrast amb Rachel (el va estrenar Julie Dorus-Gras soprano reconeguda per cantar rols de brillantor vocal com la reina Margueritte de Les Huguenots, La Muette de Portici, la contesa de Le Conte Ory o la Alice de Robert le diable) i finalment un gran baix (el va estrenar Nicolas-Prosper Levasseur cantant inicialment previst per cantar el rol d’Eleazar).
Quan a menys de dos mesos de l’estrena d’aquesta nova producció de La Juive la Bayerischen Staatsoper va anunciar que Opolais, la soprano prevista per fer front a l’exigent rol de Rachel no el cantaria, molts varem pensar que feia bé en renunciar a un rol massa dramàtic per a les seves característiques vocals, però quan varem conèixer el nom de la substituta ens va entrar un calfred de incredulitat, ja que Aleksandra Kurzak inicialment prevista per cantar Eudoxie, es faria càrrec d’un rol que es miri com es miri, no s’adapta en principi a la seva veu. En cap cas es pot pensar que estem davant de dos rols intercanviables, ja que les característiques i les exigències vocals i dramàtiques estan clarament definides en dos retrats psicològics molt ben dibuixats per Halévy i Scribe.
Segurament hi deu tenir a veure alguna cosa que la senyora Kurzak i el senyor Alagna siguin parella, però compta perquè tot i reconèixer que la soprano polonesa es veu desbordada en els moments d’exigència vocal més dramàtica, fa un tour de force admirable i sorprenent, i no cal dir que és el millor que l’hi he escoltat mai, amb una entrega sense límits i per això molt d’agrair, malgrat que un esforç d’aquesta importància sembla que li acabarà passant factura, tant de bo m’erri.
Entre la veu de Kurkaz i la de Vera-Lotte Böcker (Eudoxie) no hi ha a penes diferències. Kurzak emmascara el color amb èxit per diferenciar-se de la seva rival a escena, sense que aparentment l’esforç afecti el seu rendiment, amb detalls de notable tècnica, cant elegant i distingit amb mitges veus, reguladors i pianíssims de bon gust, mentre que els aguts més dramàtics l’apropen perillosament al crit, però la intensitat interpretativa és tan gran que se’n surt amb lloable comoditat i sobretot amb convicció i detalls de gran classe. Ja veurem el cost, però la sorpresa ha estat molt positiva.
Un altre risc assolit i una altra evidència dels límits de Roberto Alagna incorporant un altre rol a la seva extensa nòmina, un rol que el sobrepassa malgrat que el tenor francès fraseja amb la seva habitual distinció i gust. Ara bé passa per problemes d’afinació notables, els més evidents justament en el moment més esperat, la gran ària del darrer acte, de la que m’esperava molt més. Alagna és valent i no estalvia la compromesa cabaletta que quasi li costa la integritat vocal. Les notes agudes no li són còmodes i algunes les desafina o escanya, mentre que les vocals, com és darrerament habitual, les obra de manera excessiva i poc elegant, però la intensitat del rol la controla i dosifica amb encert, oferint un interpretació intensa, no tan al·lucinada, personal i impactant com la del darrer gran Eléazar, el nord-americà Schicoff, a qui no li fa ara per ara, ni un intent tímid d’ombra. El resultat és discret i el salva l’admirable entrega vocal a una partitura exigent que en mans d’un cantant que transmet i en això Alagna té pocs rivals, té una part de l’èxit garantida, però amb això no ho té ni de bon tros tot guanyat. El seu Eléazar és i em sap greu dir-ho, anecdòtic.
El Léopold de John Osborn ja és un clàssic. Al 2007 el varem descobrir en aquella memorable Juive a l’ONP amb Schicoff, Antonacci i Massis. Després de 9 anys el tenor nord-americà continua lluint un estil francès admirable per l’elegància i la seguretat d’un registre agut esclatant i fàcil. No és just que el públic bavarès el menystingui en front d’Alagna.
Una altra revelació ha estat l’Eudoxie de la soprano Vera-Lotte Böcker, una habitual a Munich que signa una interpretació d’intensa personalitat, lluny del virtuosisme amb el que alguna cantant ha volgut deixar palesa la lleugeresa del personatge enfront del sacrifici i la intensitat de Rachel. Böcker canta tota la partitura fins i tot el bolero que es va afegir més tard, amb colpidora força.
El quintet protagonista es complerta amb el baix Ain Anger que interpreta amb la rotunditat i la severitat imprescindible d’un rol terrible i antagònic a Eléazar, ambdós enfrontats en el seu fanatisme i la seva intransigència, amb una veu profunda i de sonoritats temibles. La seva part és menys extensa tot i que imprescindible i compta amb la famosa ària “Si la rigueur et la vengeance” moment de gran lluïment que Anger aprofita. En la gran escena amb Eléazar també sobresurt amb força i autoritat, no passa mai desapercebut i això ja és un bon punt de partença.
La resta del cast està molt ben servida i denota l’encert de la Staatsoper de Munich en la programació d’aquesta obra mestra, que després dels raonables dubtes ha acabat assolint un molt bon nivell.
No podem deixar al marge de l’èxit a les direccions. Bertrand de Billy signa una direcció esplèndida per la intensitat i el control. L’orquestra sona esplendorosa tot i alguna pífia dels solistes, però una òpera d’arquitectura tan complexa com aquesta necessita d’un director que sàpiga trobar el punt entre la intensitat dramàtica sense deixar-se endur per una partitura que perdria molt si el director es deixés endur per l’entusiasme del gran espectacle sense aprofundir en el grans i intensos moments musicals. De Billy, que hauria de tornar al Liceu a dirigir algun títol francès se’n surt de manera notable.
Molts temíem el que podia oferir Bieito en una òpera com aquesta, tan farcida de intolerància i violència, doncs bé Bieito signa una producció austera, fosca i claustrofòbica, quasi evitant les referències religioses i centrant la trama en la intolerància ideològica en general. Hi ha com no podria ser d’una altra manera algun toc provocatiu “made in Bieito” com una referència als abusos sexuals als nens i nenes per part dels capellans, fet que marcarà la vida de la protagonista, però tot és més aviat anecdòtic, mentre que el conflicte entre les religions jueves i cristiana, que Halévy i Scribe confronten sense prendre partit, queda transfigurat en una intolerància ideològica molt més global.
L’espai escènic el presideix un gran mur que separa i/o empresona els mons confrontats. En prou feines hi ha color, tot es difumina en una gamma de grisos i negres opressors. El vestuari és també auster i només Rachel llueix un vestit verd enmig de la negror anònima que ho tenyeix tot.
L’escena final amb la condemna a la foguera de Rachel (a dins d’una gàbia) mentre Elèazar revela a Brogni el gran secret, és veritablement esgarrifosa.
Bieito treballa molt amb els cantants i despulla d’espectacularitat l’acció, tot és molt íntim malgrat els grans concertants i el director espanyol concentra de manera admirable tota l’atenció en el cantants, mentre que el cor, de manera sorprenent roman estàtic i en un anònim pla secundari.
El públic o part del públic castiga a Bieito amb una protesta penso que immerescuda, sobretot tenint en compte que la seva direcció, per els estàndard coneguts de Munich, quasi la podríem titllar de conservadora.
Fromental Halévy
LA JUIVE
Òpera en cinc actes Libretto d’Eugène Scribe
Rachel (soprano dramatique) : Aleksandra Kurzak
Éléazar (ténor) : Roberto Alagna
Le prince Léopold (ténor léger) : John Osborn
La princesse Eudoxie (soprano léger) : Vera-Lotte Böcker
Gian Francesco, cardinal de Brogni (basse) : Ain Anger
Ruggiero (baryton): Johannes Kammler
Albert (basse): Tareq Nazmi
Le Héraut d’armes de l’Empereur (baryton): Christian Rieger
le Majordome (baryton):Peter Lobert
l’Officier de l’Empereur (ténor):
l’Exécuteur (baryton):
l’empereur Sigismund (rôle muet)
Deux hommes du peuple (ténor et basse)
Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Direcció del cor: Sören Eckhoff
Direcció musical: Bertrand de Billy
Direcció escènica: Calixto Bieito
Escenografia: Rebecca Ringst
Disseny de vestuari: Ingo Krügler
Video: Sarah Derendinger
Disseny de llums: Michael Bauer
Dramatúrgia: Benedikt Stampfli
Bayerischen Staatsoper, Nationaltheater, 26 de juny de 2016
No ho dubteu, malgrat les deficiències, que hi són, aquesta Juive es gaudeix molt.
No cal dir-vos que veure aquesta òpera al Liceu seria una de les més grans satisfaccions que em podria donar la senyora Scheppelmann. Aquí la darrera vegada que es va representar va ser l’any 1975 amb el llegendari Richard Tucker, potser aprofitant aquesta producció “respectuosa” de Bieito podríem tornar a somiar…
LA JUIVE A MUNICH (KURZAK-ALAGNA-OSBORN-BÖCKER-ANGER;BIEITO-DE BILLY) Sense cap mena de dubte avui us parlo d'un dels esdeveniments operístics de l'any amb la inauguració del Festival de juliol de la capital bavaresa que enguany ha triat la monumental, imponent i important òpera de
