Anna Pirozzi Odabella Liceu 2018 Fotografia A.Bofill
Attila Liceu 2018. Fotografia A.Bofill
Ildar Abdrazakov (Attila) Liceu 2018 Fotografia Antoni Bofill
Després de 34 anys ha tornat al Liceu, Attila, una de les òperes primerenques de Giuseppe Verdi i continuo pensant que una de les millors d’aquest període, amb grans moments vocals pel quartet protagonista i sobretot amb el primer gran rol protagonista per a un baix. Verdi ja havia escrit des d’un bon principi grans rols per a baixos, però no els protagonistes, i en aquest cas el rol d’Attila no està destinat ni a un tenor (Ernani, Il Corsaro,Trovatore), ni a un baríton com havia fet amb Nabucco, o com faria amb Macbeth, Ernani o Rigoletto. Per tant necessitem d’un veritable baix verdià, dúctil, musical i contundent per fer un èxit.
Al costat del rol d’Attila, brilla el complicat i espectacular rol d’Odabella que representa un dels paradigmes de la soprano verdiana, vocalitat spinto o dramática d’agilitat, amb una extensió diabòlica i una expressivitat dramàtica no apte per a moltes de les sopranos que creuen que amb una veu gran n’hi ha prou per interpretar un rol que també necessita del domini del pianíssim i les agiulitats hereves del belcanto encara vigent.
Doncs bé amb aquests dos rols magníficament servits per a dos estels del panorama actual com són el baix-baríton rus Ildar Abdrazakov i la soprano italiana Anna Pirozzi, el Liceu s’ha apuntat un altre èxit merescut, després del Chénier estel·lar, en una temporada massa irregular.
La versió de concert no és una mala opció en òperes d’aquesta mena, sobretot si violent ser originals s’acaba encarregat la producció a un “enfant terrible” que la situa a Mart o en una fàbrica de filatures. D’aquesta manera ens estalviem disgusts innecessaris i ens centrem en la música i les veus, dos aspectes molt més principals en una òpera on l’argument és una pura convenció romàntica per desplegar un doll de melodies tan fàcils com inspirades i engrescadores o d’un calat melòdic imponent com és el preludi orquestral previ a la gran ària d’Odabella, “Liberamente or piangi”.
El Liceu va encarregar la direcció musical d’aquestes dues úniques funcions concertants (divendres 6 i diumenge 8 d’abril) a la directora italiana Speranza Scappucci, una senyora amb molta projecció, que si mesures més les intensitats ensordidores que utilitza en la majoria de finals, on l’orquestra i el cor desbocat ho tapaven tot en busca de l’espectacularitat gratuita, no m’hagués enutjat tant, perquè el tremp verdià hi era, tot i que en algun moment semblava que anava per lliure sense tenir en compte els cantants, a qui sistemàticament en les cabalettes tapava de manera immisericorde..
L’orquestra va tenir moments magnífics i altres de descontrol sonor i d’equilibri que em van molestar. Ni de bon tros em va provocat l’entusiasme que va obtenir en acabar la representació.
Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu, tan protagonista en aquesta òpera,cal dir que no era ben bé el Cor del Teatre ja que quan hi ha un augment de la plantilla d’aproximadament del 50%, els reforços desvirtuen la percepció de l’estat actual de la formació coral. Ni calia que fossin tants, ni calien que estiguessin sempre cantant en el forte. Sent tants l’estat del cor original quedava dissimulat i qui dies passa anys empeny i per altra banda Scappucci forçant l’orquestra i el Cor a aquesta grandiloqüència decibèlica no s’adonava que ho tapava tot i evitava que les mancances s’evidenciessin amb cruesa. El públic es va deixar endur per aquesta tendència a l’espectacularitat i com que el programa i les fulles de sala no anomenaven els reforços del cor Intermezzo i d’altres subcontractats, va creure que aquella vuitantena llarga de cantants era el Cor del Liceu, i no és així.
Ildar Abdrazakov és un baíx-baríton més que un veritable baix verdià. Té l’agilitat que el rol demana i l’exquisida musicalitat que sempre l’ha caracteritzat, gràcies als seus inicis belcantistes tan ben apresos i assimilats, que permeten que el cantant rus, quan l’orquestra no se’l menja, sigui un exemple de musicalitat i refinament, però és clar, la projecció és limitada i com ja vaig dir en ocasió del seu Philippe II al Don Carlos a La Bastille, allò que en el disc, per la radio o al cinema és esplèndid, al natural és una mica decebedor perquè li manca més cos a la veu i més projecció. Canta de meravella però deixeu-me enyorar aquells Siepi, Giaiotti, Ghiaurov o Christoff que van deixar ben alt el llistó de la vocalitat verdiana per a baix sense discussió. Abdrazakov sense arribar a la seva excel·lència està més en la línea del gran Ramey, que no és una línia dolenta precisament però que oblida l’essència de la veu verdiana .
Anna Pirozzi per fi ha debutat al Liceu i ho ha fet amb estrepitós succés. La seva veu gran, bonica, veritablement verdiana i d’ample registre si que corria per la sala i a ella que també els decibels ensordidors de la direcció de Scappucci va afectar, va ser la que varem poder gaudir amb més solvència. Va passar per un moment complicat en els pianíssims de “liberamente or piangi”, on segurament es va despistar i es va perdre. No va estar reeixida del tot en aquest moment veritablement màgic de la partitura, però no hi ha cap retret, va ser un accident i ningú ho va tenir en compte. Va agradar molt al públic del Liceu, un públic que sempre ha mostrat predilecció per les veus grans i la de Pirozzi ho és, però a més a més canta molt bé i ja des de la seva sortida, el temible “Santo di patria” va encaterinar-nos a tots. Un debut important que tindrà continuïtat la propera temporada amb La Gioconda de Ponchielli, fent la competència a una altra diva de la casa la Theorin. En aquest rol crec que no hi haurà color.
Els grans actius ja es van acabar amb aquest parell de cantants de primera, perquè el baríton Vasily Ladyuk, no va estar gens bé amb el magnífic duo entre Attila i Ezio. Va tenir greus problemes d’afinació i de col·locació de la veu. Canvis de color constants que semblaven fer presagiar el pitjor. Després en la seva gran escena va estar esplèndid en el recitatiu, no tant en l’ària i brillant en la cabaletta. No em va satisfer gens en general i no vaig entendre la reacció tan generosa del públic, ahir entregat des d’un bon inici, quelcom que s’agreix molt, però amb una mica més de rigor no estaria gens malament, perquè la tendència a homogeneïtzar els èxits, fa que els que el mereixen de veritat i en diferència, quedin bastant més igualats amb la resta que no ho mereixen tant.
A Josep Bros se l’estima molt al Liceu, és un cantant de la casa i hi ha cantat molt i coses molt bé, veritablement magnífiques. És un tenor líric lleuger que mai hauria d’haver fet el pas a rols més pesants i que han malmès la seva veu. Ahir estava en un estat de forma molt millorat respecte al desgraciat concert de la celebració del 25è aniversari del debut al teatre,.que més mal no esmentar, ara bé, la veu està tocada i només la gran intel·ligència de l’artista per dissimular les oscil·lacions que s’evidencien en les frases llargues i quan es necessita que el diafragma aguanti amb fermesa l’emissió de la columna sonora. La veu de Bros no és, ni serà mai verdiana, ja no és una qüestió del timbre, és una qüestió del cos vocal, és una qüestió física. Ell fa bé en tendir a falsejar estilísticament el seu fraseig més donizettià, per no dir directament rossinià, que no pas verdià. Ell no pot ser Foresto i quan ha de cantar el duo amb Odabella i aquesta si és una autèntica verdiana, aleshores l’antagonisme vocal i tímbric evidencien que el tenor català ha errat amb l’elecció d’aquest rol i repertori, però això ja forma part d’una altra discussió que allargaria innecessàriament l’apunt. El rol necessita una altra veu, però també cal dir que Bros tot i estar apunt, no s’ha estavellat si bé l’estat vocal actual és el fruit d’eleccions tan errades com aquesta. Verdi necessita una altra veu, un altre fraseig i una altra seducció vocal, més heroica tot i no oblidar mai que això no vol dir cantar bé.
Josep Fado en el breu rol d’Uldino va estar esplèndid, com també ho va estar en el rolo episòdic però fonamental del Papa Leone, el baix Ivo Stanchev, de projecció magnífica.
La tarda va ser una festa i feia temps que no es veia al públic, relativament escàs, tan satisfet. Públic verdià del de tota la vida, aquell que amb veus com la Pirozzi tornaven a sospirar pel que podria ser el retorn, després de la sensació Radvanovsky de les darreres setmanes, de les grans veus al Liceu i quan dic grans també ho dic pel volum, tips ja de tanta veueta xiuxiuejant, sense personalitat.i oblidada tan bon punt surts a les Rambles. Amb Pirozzi això no passa i això sempre és un motiu de festa.
Giuseppe Verdi
ATTILA
Drama líric en un pròleg i 3 actes
llibret de Temistocles Solera
Attila: Ildar Abdrazakov
Ezio: Vasily Ladyuk
Odabella: Anna Pirozzi
Foresto: Josep Bros
Uldino: Josep Fado
Leone: Ivo Sitanchev
Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Direcció del cor: Conxita García
Direcció musical: Speranza Scappucci
Gran Teatre del Liceu 8 d’abril de 2018
LICEU 2017/2018: ATTILA (ABDRAZAKOV-PIROZZI-LADYUK-BROS;SCAPUCCI) Després de 34 anys ha tornat al Liceu, Attila, una de les òperes primerenques de…
