#boaz daniel

[lessthansix]

[joaquimblog]

El segon streaming de la temporada 2016/2017 de la Staatsoper de Vienna ens retorna a la producció del Lohengrin que ja vaig comentar el mes de maig passat. aleshores amb un repartiment poc estimulant amb un poc apropiat Herbert Lippert com a decrèpit protagonista, potser per això la direcció de la Staatsoper ha decidit tornar a emetre aquest Lohengrin en un nou streaming amb un repartiment molt més atractiu en el seu conjunt i que inicialment tenia que estar dirigit per el nou director musical del MET, el canadenc Yannick Nézet-Séguin, però com va succeeir també aleshores, quan  Jaap van Zweden va causar baixa, la Staatsoper va donar la direcció a Graeme Jenkins.  Sortosament ara les coses l’hi han anat una mica millor que en aquella trista ocasió, i sense arribar a ser una direcció genial, bellíssima o memorable, les evidents errades de concertació del mes de maig passat no s’han tornar a repetir, qui sap si la tranquil·litat de tenir un Lohengrin molt més segur, musical i en forma, va ajudar a tranquil·litzar i donar seguretat a la representació, que tota ella en el seu conjunt pren una altra volada. Fins i tot la desconcertannt producció “bavaresa” sembla més passadora amb un Lohengrin que pot lluir més credibilitat escènica, malgrat que Elsa sembla sa mare. Ara bé a Jenkins li manca la grandesa i la tensió dramàtica que sigui capaç de crear el clima terrorífica l’inici del segon acte o el trasbals emocional dels dubtes d’Elsa en el duo d’amor del tercer acte.

Klaus Florian Vogt ha esdevingut el Lohengrin dels nostres dies, segurament perquè Kaufmann el deixa al no sovintejar el cavaller del cigne i estimar-se més dedicar-se als rols puccinians o a la promoció de napolitanes, dit sigui sense cap voluntat de polèmica i només cenyint-me als fets consumats. L’any 2017 Kaufmann té previst cantar Lohengrin a París i Parsifal a Sindney, la resta de rols operístics seran d’òpera francesa i sobretot italiana.

El Lohengrin de Vogt és un clàssic i no seré jo qui en faci lloances desaforades, és tan innegable que el canta divinament com que la seva veu per  a mi mancada de qualsevol mena de seducció, heroïcitat i èpica, no em motivi el més mínim calfred, però en el seu cant i sobretot en la seva veu i emissió, hi ha una vessant quasi immaterial que s’adequa bé a un personatge poc definit, entre l’home i l’àngel, asexuat i vingut d’un món no terrenal on segurament les sonoritats blanquinoses poden definir una més que probable naturalesa sobrehumana, potser per això entre tots els rols wagnerians del tenor Vogt, el Lohengrin és el que millor li escau.

Vogt canta amb molta pulcritud, cura i sensibilitat, impossible en aquest sentit fer-li un retret, sobretot si tenim en compte el Lohengrin de Lippert o el d’altres tenors que destrossen la línia de cant amb vociferants i asfixiades veus, ell en aquest sentit és un prodigi, llàstima que per a mi el Lohengrin ha de tenir una seducció viril imbatible, quelcom que no vol dir cantar amb gust i un lirisme seductor. Només cal escoltar a Konya per adonar-se que el que demano és possible sense trair les deliqüescències de Vogt i alhora sense renunciar a la virilitat.

A Vogt potser li hagués anat millor la meravellosa Elsa de Camilla Nylund que la més carnal, densa i poderosa de Ricarda Mmerbeth, una cantant ja allunyada de la vessant més lírica, però això no vol dir que Merbeth no sigui una bona Elsa, ans al contrari, senzillament al seu cant més dramàtic li esqueia un altre Lohengrin més fosc, a banda que físicament es veu de més edat que Lohenngrin, quelcom que encara infantilitza més la figura del cavaller. Ella molt més avesada darrerament en la Senta, és un Elsa mancada d’ingenuïtat.

Sensacional l’Ortrud “varnaysiana” de Petra Lang, tota ella foc, temperament i de malèfiques intencions, manipuladora, incisiva i punyent. El seu cant llança autèntiques guspires i ella és d’aquelles cantants que fan aixecar entusiasme de les platees perquè la seva implicació és total i no especula. Les seves imprecacions són veritablement demoníaques i la manipulació en el duo inicial del segon acte està perfectament dibuixada amb un punt granginyolesc molt adient al disseny que Homoki fa del personatge. La veu es mostra segura i plena, amb uns aguts que no fereixen i que en canvi són veritables punyals malèfics. Sensacional en les imprecacions que motiven un intent d’aplaudiment, fins i tot  amb un brava pel mig absolutament fora de lloc.

El Telramund de Tomasz Konieczny potser és un dels rols que interpreta millor, tot i que amb Graeme Jenkins no llueix tant com amb Thielemann (Dresde). És un cantant massa sovint brusc i tot i que Telramund és un noble que s’hauria de mostrar més sibil·lí (Fischer-Dieskau), la brutalitat que exhibeix incentivat per la seva manipuladora esposa, encaixa bé amb la brusquedat habitual del baríton polonès.

Magnífic i sòlid el rei Heinrich de Günther Groissböck, un valor garantit entre els baixos de l’àrea germànica, mentre Boaz Daniel és un honest herald.

Richard Wagner LOHENGRIN

Günther Groissböck (Heinrich der Vogler, deutscher König) Klaus Florian Vogt (Lohengrin) Ricarda Merbeth (Elsa von Brabant) Tomasz Konieczny (Friedrich von Telramund, brabantischer Graf) Petra Lang (Ortrud, seine Gemahlin) Boaz Daniel (Heerrufer) Wolfram Igor Derntl, Martin Müller, Johannes Gisser, Herrmann Thyringer (Vier brabantische Edle) Younghee Ko, Martina Reder, Cornelia Sonnleithner, Evelin Saul (Vier Edelknaben)

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper Director musical: Graeme Jenkins

Direcció d’escena: Andreas Homoki Escenografia i vestuari: Wolfgang Gussmann Disseny d ellums: Franck Evin Dramatúrgia: Werner Hintze  Coproducció amb la Opernhaus Zürich

Staatsoper de Viena 18 de setembre de 2016

Al final hi ha insistents aplaudiments per part d’un grup més aviat petit de públic, amb un element que sembla calcat del nostre “bravo bravo” liceista. És un Lohengrin que millora la pobre impressió d’aquell del mes de maig que va salvar l’angelical Nylund, ara amb tots els retrets que es vulguin, com a mínim es pot veure i escoltar sense passar aquella vergonya aliena.

Aquí al Liceu no sé quan deuen tenir previst tornar a programar un Lohengrin, però caldria que hi comencessin a pensar, m’han entrat ganes.

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: LOHENGRIN (Vogt-Merbeth-Lang-Konieczny-Groissböck;Homoki-Jenkins) El segon streaming de la temporada 2016/2017 de la Staatsoper de Vienna ens retorna a la producció del…

[joaquimblog]

opolais-rathkolb-daniel

opolais-daniel

opolais-pretti

opolais-nakani

Madama Butterfly a la Staatsoper de Viena, producció de Josef Gielen (1957)

El primer streaming de la temporada 2016/2017  de la Staatsoper de Viena ens porta una producció de Madama Butterfly de Josef Gielen estrenada al teatre austríac l’any 1957. Ni com a recerca arqueològic/teatral em sembla que es pugui justificar que al 2016 encara facin aquesta producció. 69 anys veient aquest cromo em sembla delictiu, perquè podríem discutir si el primer acte és lleig o no, però el segon i el tercer és directament i sense embuts, horrible.

Més d’un o una la trobareu esplèndida, no penso discutir-ho perquè crec que el problema no és tracte de si és bonica o lletja, si ens agrada o no, el problema per a mi rau que el teatre ja no es pot presentar d’aquesta manera, ni tan sols amb una òpera tan tradicional i conservadora com Butterfly. Tot grinyola, i en una òpera amb pretensiós veristes que grinyoli el que se’ns presenta com real, amb uns papers pintats de dubtós gust oriental és absolutament intolerable. La producció no és ni tan sols kitsch, ni molt menys li podríem penjar l’etiqueta de la post-modernitat vintage, és un nyap i de la mateixa manera que m’exaspera la producció de La Forza del destino de David Poutney, aquesta Butterfly em treu de polleguera perquè representa per a mi, tot allò que no ha de ser l’òpera.

Inaugurar la temporada així no sé si presagia alguna cosa, però tanmateix em fa pensar que com he dit ja moltes vegades,  a la Staatsoper de Viena també li manca algú que sacsegi una mica l’estructura i que eviti caure en aquest vergonyant ridícul estalviador, no només econòmic, sobretot de gasiveria artística i creativa.

Musicalment la cosa ha anat millor però sense llençar gaires coets.

Opolais repeteix la seva coneguda Butterfly, amb alguna que altre limitació en el sobreagut dificultós i escandalosament calat, que conclou “Ancora un passo or via”. Però la seva Cio-Cio-San és tota ella temperament dramàtic, delicada en el petits detalls i dramàtica en tota la italianitat que reclama el rol per a una lírica poderosa en els moments més intensos, sobretot del segon i tercer acte.A viena no commou tant com al MET perquè allà la producció intel·ligent, fantasiosa i sensible de Minghella jugava al seu favor, mentre que en aquesta ella ha de intentar trair el cartró pedra o més ben dit, els talons pintats, sense que sempre sigui capaç de traspassar aquesta immensa barrera teatral. Tot i així, ella recupera part d’aquella actuació tan interioritzada de la producció novaiorquesa per intentar commoure al públic vienès. El triomf no és esclatant.

Piero Pretti, que hagués hagut de cantar dos dies abans la part del tenor del Rèquiem de Verdi que va inaugurar la tempoparda de Palau 100 a Barcelona, debutava amb el Pinkerton. Cada vegada més aquest tenor. És aturadot com actor (és clar que sense director escènic i sense cap concepte teatral més enllà del que tots feríem a sobre de l’escenari i amb “l’ajuda” del repetidor de torn és fa difícil imaginar una mínima convicció teatral), però el que menys m’importa de Pretti és precisament aquest aspecte, perquè vocalment cada vegada m’agrada més i crec, sense por a equivocar-me, que és, sinó el millor tenor italià, un dels millors; que tampoc és dir molt amb el catàleg existent, però si que posseeix una veu nítida, un cant fàcil i un fraseig entenedor, franc i elegant, no és mai vulgar en l’emissió de les notes i aquestes brollen amb naturalitat, ben col·locades i mai tenses, ni tan sols les més agudes (acaba el duo amb un agut valent i suau) DE ben segur amb uns director musical una mica més sensible i poètic i amb una producció com cal, hagués obtingut molt més èxit del assolit abans d’ahir en una Staatsoper adotzenada en la rutina incomprensible d’un inici de temporada.

Boaz Daniel és un Sharpless poc diplomàtic, més aviat sembla l’adroguer d ela cantonada, mentre que l’exotisme de veure una Suzuki sud-africana no ens hauria de distreure que Bongiwe Nakani a banda de semblar una suda-fricana disfressada per un carnestoltes tronat, té una veu bonica i és una mezzo interessant.

El veteraníssim Herwig Pecoraro fa joc amb la producció cantant un Goro genèric i la resta compleixen amb professionalitat el compromís, i aquí rau el problema, que sembla tot plegat un compromís, quelcom que amb Puccini quasi s’hauria de declarar un delicte.

Philippe Auguin fa sonar l’orquestra de la Staatsoper esplèndidament, però no vaig saber trobar en aquesta direcció cap bri poètic, cap sensibilitat i cura a l’hora d’acompanyar als cantants.

Giacomo Puccini MADAMA BUTTERFLY

Kristīne Opolais (Cio-cio-San, Madama Butterfly) Bongiwe Nakani (Suzuki) Piero Pretti (B.F.Pinkerton) Boaz Daniel (Sharpless) Lydia Rathkolb (Kate Pinkerton) Herwig Pecoraro (Goro) Peter Jelosits (Yamadori) Alexandru Moisiuc (Zio Bonze) Hans Peter Kammerer (Comisario Imperiale) Tsugouharu Foujita ()

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper Director musical: Philippe Auguin Director escènic: Josef Gielen (1957)

Podria ser que el que us he portat avui aquí us sembli innecessari, ja que la Butterfly d’Opolais ja la coneixíem del MET en una producció molt més aprofitable i emocionant, però repeteixo que Pretti, del que encara no tenim gaires coses i del que si no passa res que ho impedeixi en sentirem a parlar molt, bé mereix aquesta ressenya.

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: MADAMA BUTTERFLY (Opolais-Pretti-Daniel-Pecoraro-Nakani;Gielen-Auguin) El primer streaming de la temporada 2016/2017  de la Staatsoper de Viena ens porta una producció de…

[joaquimblog]

Monika Bohinec, Ulrike Helzel i Ildikó Raimondi

Eric Halfvarson

Eric Halfvarson, Christian Franz i Boaz Daniel

Linda Watson, Eric Halfvarson, Boaz Daniel

Eric Halfvarson, Christian Franz i Boaz Daniel

Anna Larsson

Linda Watson

Ja us ho puc dir, aquest Ring no serà un dels Ring de la meva vida, s’intuïa, però ara després de la darrera jornada res a millorat tant com per enlairar la nota de tall que el podria, si més no, situar en una posició d’una certa rellevància.

Un Ring, tot i desenvolupar-se  en uns espaiosos 15 dies, sempre és un fet rellevant, però precisament per la importància, el cost i els esforços que significa programa-ne un, hom espera que el resultat sigui tan excepcional com la pròpia programació i tot i tenir en compte la dificultat d’aconseguir que tots els cantants estiguin a ‘alçada del nivell exigit, jo necessito que que els protagonistes principals, aquells que sostenen el discurs narratiu en més d’una de les jornades: Siegfried, Brünnhilde, Wotan, Alberich, Mime, Fricka, Fafner siguin a banda dels puntuals i puntals, Siegmund, Sieglinde, Hagen, quelcom més que dignes.

No és el cas, si bé la indignitat vocal potser no s’arriba a manifestar de manera contundent, les veus poc apropiades d’alguns o les veus desgastades d’altres, fan que el resultat sigui, al menys per a mi, decebedor. De Siegfried i Brünnhilde s’ha d’esperar i exigir molt més, sobretot si la Tetralogia es fa a Viena i no Karlsruhe o Colònia, amb tot el respecte per a les dues ciutats alemanyes, però suposo que em faig entendre.

El Ring de Viena 2016 és sustenta i s’aguanta consistent gràcies a la direcció musical d’Adam Fischer, que en aquest Götterdämmerung m’ha agradat bastant més que Simon Rattle, en la versió que va ser motiu d’un apunt el 12 de juny de 2015. Si bé en aquella ocasió les veus, sense ser res de l’altre dijous (Gould, Herlitzius, Struckman, Daniel….), mostraven una dignitat i salud més reconfortant que en aquesta ocasió.

Frantz i Watson ho donen tot, és veritat, però ho donen malament. Ella té una zona molt més que digne, que la situaria actualment i com a molt, en una convincent Fricka o potser en una controlada Waltraute, però Brünnhilde no, qualsevol agut és o erroni o un atemptat, mentre que ell té detalls que serien interessants si no fossin només detalls, perquè el conjunt, sobretot en els moments heroics és per a mi, penós, molt penós.

Halfvarson és un gran, un d’aquells cantants que han marcat referència, cosa difícil de dir del Siegfried i la Brünnhilde, el seu estat vocal actual no permet que en un rol tan decisori com Hagen pugui mantenir-se sempre amb la contundència necessària, però té encara grans moments.

La dignitat, l’elegància aristocràtica i el bon cantar són trets habituals d’Anna Larsson, però a la seva Waltraute, fosca, li manca emissió, ja que la centralitat de la seva acontraltada  no llueix en l’advertiment dramàtic del personatge.

El Gunter de Boaz Daniel, substituint al més adient Markus Eiche, és tou i mancat de personalitat, tot i Gunter sigui un rol molt dominat.

Bé Jochen Schmeckenbecher (Alberich) i Regine Hangler (Gutrune), així com les tres  Nornes, i les decidides filles del Rin.

Pel que fa a la producció ja vaig dir en el seu moment que es queda curta, mancada d’ambició, tot i que ara vista la Tetralogia sencera, denota una manca de connexió amb la resta. En qualsevol cas ni pot escandalitzar a ningú, ja que es manté en aquell punt que no transgredeix res però tampoc aporta res que faci la faci especialment interessant.

Al final talment sembla, per la resposta dels vienesos, que acabem d’assistir a una representació de meitat dels anys cinquanta amb aquells repartiments ja mai més igualats. Una cosa és ser educat i no protestar a un cantar, l’altra bravejar-lo quan no s’ho mereix.

Richard Wagner GÖTTERDÄMMERUNG

Christian Franz (Siegfried) Eric Halfvarson (Hagen) Linda Watson (Brünnhilde) Boaz Daniel (Gunther) Jochen Schmeckenbecher (Alberich) Regine Hangler (Gutrune) Anna Larsson (Waltraute) Monika Bohinec (Erste Norn) Ulrike Helzel (Zweite Norn) Ildikó Raimondi (Dritte Norn) Andrea Carroll (Woglinde) Rachel Frenkel (Wellgunde) Juliette Mars (Flosshilde)

Director musical Adam Fischer Director escènic: Sven-Eric Bechtolf Escenografia: Rolf Glittenberg Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg Vídeo: Friedrich Zorn

Staatsoper de Viena 24 de gener de 2016

Els streaming són sense cap mena e dubte, el futur de molts teatres.

Jo voldria una Tetralogia sencera aquí i ara, tota en una temporada, però no a qualsevol preu i suposa que aquesta és la diferència entre un teatre de repertori i un teatre de temporada. Comprenc que hipotecar tota una temporada amb quatre títol wagnerians a molts els semblaria insostenible, tant com a mi m’ho sembla que en una temporada no n’hi hagi cap, com potser succeirà a la propera.

DER RING DES NIBELUNGEN A VIENA 2016: GÖTTERDÄMMERUNG (Fischer-Bechtolf) Ja us ho puc dir, aquest Ring no serà un dels Ring de la meva vida, s'intuïa, però ara després de la darrera jornada res a millorat tant com per enlairar la nota de tall que el podria, si més no, situar en una posició d'una certa rellevància.

[joaquimblog]

El dia 10 de gener s’iniciava a la Staatsoper de Viena un únic cicle de la Tetralogia wagneriana que el teatre austríac oferirà per streaming de pagament,com tots els que ofereix a diferència de Munich que sempre són en obert i per tnat de franc.

A la representació de Das Rheingold que avui comento la seguiran la d’ avui amb Die Walküre, i els dos propers diumenges amb Siegfried el dia 17 i el conclusiu Götterdämmerung el dia 24, en l’única edició enguany a Viena de la monumental partitura.

A l’espera de les tres intenses jornades, el pròleg funciona amb un cast complidor, sense exultants alegries, però sense alarmants preocupacions, tots els integrants són  habituals a Viena, molts de la companyia estable i per tant prou coneguts.

Tomasz Konieczny és un Wotan jovenil amb problemes d’afinació i d’homogeneitat en el registre, mentre que la Fricka de Michaela Schuster quasi sembla la mare de Wotan, el domina tant en l’escena com en la rotunda vocalitat.

Vocalment la Freia de Caroline Wenborne és magnífica, una gran veu, però per on lloc s’intueix la jovial fragilitat de la deessa de la joventut.

Imponent la majestàtica elegància de l’Erda d’Anna Larsson, mentre que les filles del Rin em semblen excessivament lleugeres, alguna més aviat feridora fins i tot.

A banda de l’esmentat Wotan,, cal mencionar els excel·lents: Alberich de Jochen Schmeckenbecher (fixa una mica massa), el Loge de Norbert Ernst ) està esdevenint un referent en aquest rol) i els dos sòlids gegants, Ain Anger (Fasolt) i Sorin Coliban (Fafner), mentre que caldrà esperar a Siegfried per emetrà el judici complert al Mime de Herwig Pecoraro, físicament allunyat d’un nan, però vocalment esperançador. Bridges no hauria de cantar el Froh, sobretot tenint en compte la Freia que li ha tocat per parella, a banda que vocalment no té ni categoria d’escolanet, i Daniel queda una mica just com a Donner.

El veritablement notable i engrescador és la direcció de  clara i absolutament eficaç, sense voler demostrar grans coses i ensenyar-nos res de nou, d’Adam Fischer, i al cap i a la fi quan no es vol demostrar res és quan es posa veritablement en valor la feina d’un director excel·lent, honest i que no sembla preocupat en lluitar per una posició hegemònica que demostri el seu domini de la interpretació i la ortodoxia wagneriana, ja que en la direcció de Fischer tot és molt més simple.

La producció de Sven-Eric no molesta, ni neguiteja o incomode, però no entusiasma, a vegades vol ser fins i tot divertida amb un sentit del humor un tant peculiar, però no té èpica, és alarmantment senzilla, mai t’atrapa i no té cap èpica i això que se suposa que el Rheingold és la més vistosa i agraïda, doncs no, no és el cas. Això si, sembla molt (massa) econòmica, també de idees.

Richard Wagner DAS RHEINGOLD

Tomasz Konieczny (Wotan) Norbert Ernst (Loge) Michaela Schuster (Fricka) Anna Larsson (Erda) Jochen Schmeckenbecher (Alberich) Boaz Daniel (Donner) Jason Bridges (Froh) Herwig Pecoraro (Mime) Ain Anger (Fasolt) Sorin Coliban (Fafner) Caroline Wenborne (Freia) Andrea Carroll (Woglinde) Rachel Frenkel (Wellgunde) Zoryana Kushpler (Flosshilde)

Director musical Adam Fischer Director escènic: Sven-Eric Bechtolf Escenografia: Rolf Glittenberg Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg Vídeo: Friedrich Zorn

Staatsoper de Viena 10 de gener de 2016

Caldrà esperar com evoluciona, i ja que un Ring sempre és d’agrair i aquest té de moment garantit el més important, un director amb autoritat i talent, aquí estarem atents a l’evolució dels esdeveniments i us informaré. Aviat més

DER RING DES NIBELUNGEN A VIENA 2016: DAS RHEINGOLD (Fischer-Bechtolf) El dia 10 de gener s'iniciava a la Staatsoper de Viena un únic cicle de la Tetralogia wagneriana que el teatre austríac oferirà per streaming de pagament,com tots els que ofereix a diferència de Munich que sempre són en obert i per tnat de franc.

[joaquimblog]

La Staatsoper de Viena ha presentat aquesta temporada una nova Tetralogia sota les direccions de Sir Simon Rattle en la part musical i Sven-Eric Bechtolf en l’escènica.

Gràcies a The Opera Platform que va oferir la representació de la darrera jornada de Der Ring des Nibelungen, en obert, avui puc portar-la a IFL, ja que recordareu que la Wiener Staatsoper em va demanar que retirés tots els vídeos que ells ofereixen a la seva web, però pagant.

L’experiència d’aquesta darrera jornada no és gaire satisfactòria, tot i que té un nivell, però jo esperava una mica més tant de Rattle, sorollosament protestat per una minoria del públic, crec que injustament tot i que no em va acabar de fer el pes, i sobretot per una producció que es queda curta en tot, ja sigui per un plantejament teatral molt discret, quasi diria que gasiu en molts moments i per una manca d’ambició que potser va arribar a contagiar al propi mestre Rattle, que crec que està per sota de la Tetralogia de fa uns quants anys a Aix-en-Provence amb la Berliner.

A Viena crec que en aquest Götterdämmerung s’arriba fins i tot a embolicar amb les sonoritats, la cohesió i el balanç d’una Wiener Philharmoniker una mica despistada. La visió de Rattle de tota la tetralogia i en especial la seva tràgica rúbrica, és més lírica que tràgica, i per tant amb una notable absència del pathos més genuïnament wagnerià al que estem acostumats, tot i els notables exemples del gloriós passat wagnerià, que com Rattle es van estimar fer èmfasi en els aspectes més lírics que cal dir que sovintegen en el Ring.

La protesta del inici del tercer acte (no crec que sigui la divinitat liceista que te entre cella i cella al mestre Pons que va viatjar a Viena) i reiteradament repetida al final, és injusta, però també és veritat que a Rattle l’hem vist i escoltat més inspirat.

Els cantants també són millorables, començant per a la excessivament bravejada soprano alemanya Evelyn Herlitzius, per a mi insuficient Brünnhilde en tot el seu registre vocal, i fent constants adaptacions a les seves possibilitats per eludir els seriosos compromisos que no pot resoldre, o directament fent crits revestits d’excessiva expansió dramàtica. Herlitzius és una notable tràgica (memorable Elektra a Aix) i s’entrega de manera admirable, quelcom que fa més comprensible l’èxit assolit, però les inclements exigències de Brünnhilde són excessives per a una veu mancada del cos dramàtic que ella no té o no pot sostenir durant tota la representació. A la immolació pateix molt i fa patir molt.

El cas del tenor Stephen Gould és diferent, doncs la seva limitació no és vocal, ja que potser és l’únic veritable heldentenor, al costat de Winke, de l’actualitat, però en canvi tècnicament és molt irregular i a estones deficient, amb la qual cosa es fa difícil mantenir la línia heroica sense acabar mostrant la manca de recursos per adequar l’imponent doll vocal al servei de la música.

El gran i irregular Falk Struckmann s’ha passat a la corda dels baixos dramàtics, més per desgast que no pas per conveniència vocal. Es vol mantenir en actiu sense tenir la veu de baix dramàtic i quan el seu estat vocal no li permet assolir els rols destinats al baríton/baix, que és el que li era propi fins no fa gaire. En moltes ocasions el seu Hagen queda desbordat per les exigències de la partitura i només la gran estirp wagneriana que arrossega aquest cantant, el salven del desastre. És un cantant amb moltes taules i recursos, un gat vell, que dosifica els seus mitjans per sobresortir en els moments que li són favorables, ara bé, Gunther s’ha d’imposar amb temeritat i ell no arriba a assolir mai aquesta presència vocal, si bé la personalitat hi és.

La resta de rols es mouen discretament entre la professionalitat adotzenada i una manifesta  incapacitat de la en altre temps grandiosa Anne Sofie von Otter, per repetir la sorprenent Waltraute a Aix-en-Provence, que si no omplia adequadament el rol amb la rotunditat que la seva veu no ha tingut mai, i menys per un rol wagnerià d’aquestes característiques, al menys lluïa una salut vocal quasi convincent, si més no en el vídeo. Ara a Viena la veu és una ombra del que va ser, ha perdut el so vellutat i més aviat sembla una vulgar soprano acabada que la distingida mezzo que va ser  ja fa uns anys. La seva veu és feble per a Waltraute i tots sabem que en un teatre de dimensions no gaire exagerades com el de Viena, segur que no la varen sentir.

Gunther no deixa de ser un personatge anodí, però si el cantant que l’interpreta té molta personalitat es fa notar, no és el cas de Boaz Daniel.

Us deixo els enllaços de baixada i us aconsello mirar el full annex amb una sèrie de detalls que estic segur que us agradaran. No dic res més.

Richard Wagner GÖTTERDÄMMERUNG

Siegfried – Stephen Gould Gunther – Boaz Daniel Hagen – Falk Struckmann Brünnhilde – Evelyn Herlitzius Gutrune – Caroline Wenborne Alberich – Richard Paul Fink Waltraute – Anne Sofie von Otter Erste Norn – Monika Bohinec Zweite Norn – Stephanie Houtzeel Dritte Norn – Ildikó Raimondi Woglinde – Ileana Tonca Wellgunde – Ulrike Helzel Flosshilde – Juliette Mars

Direcció musical: Simon Rattle Direcció escènica: Sven-Eric Bechtolf Escenografia: Rolf Glittenberg Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg Vídeo: Friedrich Zorn

Wiener Staatsoper 07-06-2015

ENLLAÇ VÍDEO (3 arxius, i un full addicional)

https://mega.co.nz/#F!9Q8nVTyQ!IeN-PY4Ok_238UdsgPHBAQ

Demà tinc la intenció de fer la preparació de Don Pasquale.

GÖTTERDÄMMERUNG A VIENA (Herlitzius-Gould-Struckmann-Daniel-von Otter-Fink;Bechtolf-Rattle) La Staatsoper de Viena ha presentat aquesta temporada una nova Tetralogia sota les direccions de Sir…